Les petjades d'un assassí

Àngel Casas

Quan vaig conèixer Alfons Quintà, a principis dels setanta, no em va semblar pas que dintre seu hi havia un assassí potencial. Feia la fila d’un paio una mica estrafolari, però jo vaig atribuir-ho a la seva condició d’empordanès, ja se sap, tocat per la tramuntana. Érem companys a Ràdio Barcelona. Ell feia un programa cultural titulat 'El dietari' i jo –a part de 'Trotadiscos'– feia en català un programa sobre la nova cançó titulat 'La cançó'. Per cert, res de res d’això que s’ha publicat que va ser l’impulsor del català a Ràdio Barcelona. El pioner va ser Salvador Escamilla, no fotem.

Alfons Quintà, al canal Intereconomia.

Quan em va demanar que deixés TVE, l’anys 83, i que m’incorporés al projecte de TV-3, vaig acceptar il·lusionat. Tampoc aleshores em va semblar detectar senyals de criminalitat. A mesura que passaven els dies, les setmanes, els mesos, vaig anar descobrint un Quintà més complicat i extravagant. Colèric, egocèntric, misogin. Servil amb els de dalt –fins a extrems desconcertants i contradictoris– i dèspota amb els subordinats –fins a límits de crueltat inimaginable–. Va ser aleshores quan va córrer la brama que la seva etapa d’oficial de la marina mercant havia acabat amb deshonor. Intel·ligent i culte, parlava diversos idiomes, el japonès entre ells. Se’l veia acompanyat sovint de noies japoneses. Es deia que com que era dels poquíssims autòctons que a Barcelona parlava japonès, les turistes nipones es passaven el seu telèfon quan venien cap aquí i ell les passejava i “lo que surja”, que diuen els anuncis de contactes. Va ser aleshores quan va aparèixer el Quintà depredador que des del seu altell de jerarca assetjava les subordinades o s’allitava amb una treballadora de la casa, dona d’un dels seus subordinats, Tampoc aleshores vaig sospitar que podia assassinar-les, però sí que qualsevol dia li fotrien la cara nova.

Venut al millor postor

Va ser després del primer programa meu que vam topar, i de valent, per causa del striptease de Christa Leem. Allà em vaig adonar que era una mala persona, un falsari, un venut al millor postor. Tampoc aleshores vaig imaginar que, tot i la maldat que atresorava, un dia ens despertaríem amb la notícia que havia assassinat la doctora Victòria Bertran, que havia compartit amb ell els últims trenta anys. Des d’aquelles dates vàrem deixar, tàcitament, de parlar-nos. El van treure de TV-3 els mateixos que l’havien posat i mai més vaig tenir-hi contacte. I si algun cop ens vam creuar en algun indret tots dos ens vam ignorar.

Quan a la tele van començar a arribar històries surrealistes i vergonyoses de la seva etapa de jutge –el futur assassí jutjant la gent!– vaig tenir el convenciment que ens les havíem tingut amb un boig, amb un ésser covard i menyspreable, però tampoc aleshores vaig arribar a imaginar que cometria un crim.

I quan vaig llegir la notícia de l’assassinat amb nocturnitat i traïdoria de la doctora, d’un tret precís d’aquell malparit, vaig pensar un instant en totes les dones que havia assetjat i/o maltractat i/o menystingut i/o acomiadat per no cedir, i no em vaig notar gens sorprès. Massa tard.

Però quan vaig llegir el tractament inicial que es feia de la notícia apaivagant la cruesa del crim amb l’exhibició de la contradictòria biografia professional de l’assassí, vaig pensar que aquesta professió s’havia begut l’enteniment. Quin periodisme estem fent?

Només per arribar fins aquí he decidit d’implicar-m’hi. Després de donar-hi moltes voltes.