Francesc Ràfols
«Cal repensar la informació com a bé públic i l’ha de finançar l’Estat. És necessària la reapropiació dels mitjans per part dels qui fan la informació i dels que la consumeixen. Que els mitjans siguin més participatius és indispensable per a la democràcia». Això ho va dir dilluns passat l’economista francesa Julia Cagé a la conferència que va fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el títol 'Democratitzar els mitjans, salvar Europa del Populisme'. Cagé és professora de l’Institut d’Estudis Polítics de Paris. És autora d’un llibre que en la seva traducció al castellà es diu 'Salvar los medios de comunicación' (Anagrama, 2016) però que en el seu original francès es titulava 'Sauver les médias. Capitalisme, financement participative et démocratie'. No deixa de ser significatiu com s’ha encongit a Espanya. Vaig saber d’aquest llibre pel comentari que en Joan Vila en va fer a Media.cat. i entre la conferència i la lectura del llibre es desprenen uns plantejaments força innovadors per part de Cagé.
 |
| L'economista francesa Julia Cagé. |
L’economista francesa advoca per «uns mitjans de comunicació gestionats per entitats sense ànim de lucre», preferentment sota la fórmula de fundacions. En la seva intervenció va afirmar que en matèria informativa «estem tornant enrere, cap al període entre finals del segle XIX i principis del XX en què no sabíem com defensar la independència dels periodistes».
També va al·ludir a la situació que es dóna actualment i que és reflectida perfectament a les enquestes d’opinió sobre l‘enorme desconfiança ciutadana envers els mitjans de comunicació i que això «posa en perill la democràcia». Entre altres coses els va acusar de tenir una gran responsabilitat en l’auge dels populismes a diversos països, entre els quals va citar els Estats Units.
En una conferència d’una hora i escaig, el discurs és irremeiablement més esquemàtic, sense temps per matisar gaire. Per això, quan es refereix al fet que la informació és un bé públic que l’ha de finançar l’Estat, això no vol dir que també l’hagi de produir. En el seu llibre apunta que «tot i que la informació és un bé públic, és un bé públic que no pot ser produït directament per l’Estat, com passa amb altres molts béns culturals.
Per això, cal repensar el model econòmic dels mitjans de comunicació en la cruïlla del mercat i de l’Estat, del sector públic i el sector privat. Les solucions com també els problemes són els de l’economia del coneixement en el segle XXI. Diversos sectors productors de coneixements i de cultura han desenvolupat des de fa temps models que permeten superar la llei del mercat i del benefici i a la vegada escapar del control de l’Estat. Els mitjans de comunicació s’hi poden inspirar per ampliar el ventall de possibilitats i sortir de la crisi».
En definitiva, els plantejaments de Julia Cagé insisteixen en la qüestió que la informació no pertany ni als periodistes ni als mitjans de comunicació, sinó a la ciutadania. I com que és un bé públic, cal gestionar-lo d’acord amb l’interès públic al qual s’han de supeditar mitjans i periodistes. Ja ens hem referit en aquest blog en alguna ocasió a la bajanada que va deixar anar Juan Luis Cebrián als inicis de la transició quan va dir que «la millor llei de premsa és la que no existeix». D’aquesta manera, sense cap tipus de regulació, guanya, com a la selva, el més fort, que són els mitjans, els quals, majoritàriament, han supeditat la informació als seus interessos empresarials, econòmics i polítics.
El periodista Dardo Gómez, expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), rebatia aquest vell axioma que de manera cíclica reprodueixen periodistes afins a les estructures de poder dels mitjans de comunicació espanyols en un article publicat a la web CTXT Contexto y acción, en el qual afirma que «la millor llei de premsa és la que protegeix la ciutadania». En aquest escrit aporta tota mena de doctrina jurídica emesa per diversos tribunals internacionals, com aquesta del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en relació a una demanda contra Itàlia, en la qual assenyalava que «a més d’un deure negatiu de no interferència, l’Estat té una obligació positiva de comptar amb un marc administratiu i legislatiu adequat per garantir el pluralisme i la diversitat».
Dardo Gómez també recorda el que estableix el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, aprovat per unanimitat pel Consell d’Europa el 1993, que en el seu article 11 estableix que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental.» Si es repassa amb atenció aquest text del Consell d’Europa es veurà que amb els temps que corren pot considerar-se gairebé com a revolucionari. Així, per exemple, en l’article 7 diu que «els mitjans de comunicació efectuen una labor de “mediació” i prestació del servei de la informació i els drets que posseeixen en relació amb la llibertat d’informació, estan en funció dels destinataris, que són els ciutadans». Una afirmació que s’emmarca en la línia de pensament va expressar Cagé en la seva conferència i que va escriure en el seu llibre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario