'Avui' (1976-2009), entre el somni i l'agonia

A. F. C.

Maria Favà ha escrit i publicat un llibre sobre el diari 'Avui'. Aviat es posarà a la venda, coincidint gairebé amb la diada de Sant Jordi i amb el 41è aniversari de l’aparició d’aquest periòdic, el primer en llengua catalana que va veure la llum des de la guerra civil.

El llibre conté 384 pàgines i costa 19,50 euros.

La clara intenció d’aquest post és fer-ne publicitat. Encara no l’he pogut llegir, però com que vaig tenir la sort de conèixer l’autora precisament treballant tots dos en “l’objecte” de la investigació periodística, estic segur que n’hi haurà per sucar-hi pa. La gran virtut que caracteritza a la Maria és la sinceritat. De vegades ho es tant de franca que pot ferir, encara que mai ho faci amb mala intenció. Estic convençut que 'Entre el somni i l'agonia' no decebrà i potser algú sentirà alguna fiblada; efectes secundaris de tanta honradesa de vegades inconscient de la Maria.   

Em limitaré a transcriure la nota de premsa que ha fet córrer l’editorial i a convidar a llegir-lo a tots els que vulguin saber com es fa –i es desfà-- un diari que va néixer, com la immensa majoria de projectes de tota mena, amb l’empenta d’un grapat de persones il·lusionades (i il·luses?), que a més estaven convençudes que mitjançant aquells papers ajudarien a fer un país millor, més culte i més lliure. Si ho van aconseguir és quelcom que haurà de jutjar cadascú.

La nota divulgada per l'editorial Meteora recull el següent: 

Maria Favà Compta: «Aquesta història del diari 'Avui' està escrita en primera persona del plural, amb el testimoni de qui escriu i de moltes altres persones que van treballar-hi, que el van dirigir o que hi van posar diners. També hi ha hores d’hemeroteca a Ca l’Ardiaca i la reinterpretació d’alguns dels papers vells que ha sabut guardar Montserrat Rius. Però el gruix és testimoni oral. I com que està basat en la memòria i en les vivències de les persones, potser trobareu que és subjectiu. Massa apassionat. Doncs sí, i què? Els periodistes fa segles que reflexionem sobre l’objectivitat i la subjectivitat i els seus límits, i encara no n’hem tret l’aigua clara. El cert és que he amagat el pudor sota la tartera del Pedraforca i he escrit el que m’ha semblat. Sense gaires autocensures. Ja n’he patit prou al llarg de la meva vida professional. [...] La història de l’'Avui' és una mica com una paràbola bíblica. Hi surten totes les coses que no s’han de fer i s’apunten les que ens ajudarien a ser millors». 

Vicenç Villatoro: «El problema de la premsa en català són les empreses. La vida lànguida de l’'Avui' no és responsabilitat de la gent que hi ha treballat. Hi ha també l’exemple del 'Correu'. Quan aquest va tancar, la mateixa gent va formar l’equip d’informatius de TV-3. Crec que hem tingut un dèficit d’empreses, d’empreses que entenguessin el negoci. El  drama de l’'Avui' també ha estat aquest.» 

Vicent Sanchis: "Jo em trobo una redacció amb moltíssimes possibilitats, però també amb molts tics i molt vicis. S’havia fet un bon diari en l’època del Villatoro i del [Albert] Viladot, però la política empresarial era nefasta. Molts problemes derivats de no tenir una empresa. I una tendència a pensar que érem el diari oficial i que féssim el que féssim ho acabaven censurant." 

Toni Cruanyes, el 6 de juliol de 2009: "L’'Avui' és un somni compartit per una generació de catalans que van fer realitat un diari amb vocació nacional, que aspirava a explicar el món amb els màxims nivells de qualitat. Trenta-tres anys després, aquest somni continua vigent. He pogut comprovar que la il·lusió del primer dia es manté intacta. Jo marxo amb la sensació d’haver-hi contribuït tant com he pogut". 

Maria Favà Compta (Barcelona, 1949), periodista i mare de dos fills, va néixer al Poblenou, on encara viu i milita. Als 14 anys compaginava una feina en una ferreteria amb el batxillerat nocturn i, després, amb els estudis de periodisme. Va començar a escriure per a 'Garbo', 'Tele/eXpres' i 'Diario de Barcelona'. El 1976 va ser una de les redactores fundadores del diari 'Avui', on es va jubilar, anticipadament i contra la seva voluntat, el 2010. A l’'Avui' sobretot va escriure sobre Barcelona (moviments veïnals, política municipal, patrimoni immobiliari...). Va ser corresponsal de la cadena SER al Marroc (1990-1993), va col·laborar amb l’emissora Catalunya Cultura i va fer un espai de consum dins el programa 'Bon dia' de TV-3 (1996-1999). Ha escrit dos llibrets sobre Barcelona i ha participat en llibres col·lectius sobre la ciutat. Ha estat a la junta del Col·legi de Periodistes i durant uns mesos, molt durs, va ser-ne degana accidental.