Ràdio pública i Ràdio Sabadell

Joan Brunet Mauri

Una qüestió de constant actualitat –i no per això acarada de manera convenient–, és la creixent polarització dels mitjans de comunicació convencionals a l’entorn d’interessos més o menys poderosos que acaben per afectar a la qualitat, a la veracitat i a la pluralitat de les veus i dels missatges que es poden llegir, sentir i veure, més quant els mitjans de comunicació de titularitat pública es troben també massa sotmesos als interessos dels governs de torn. 

Davant aquesta realitat, la pregunta que ens hauríem de fer és com garantir que els mitjans de comunicació de titularitat pública puguin dissenyar i desenvolupar els seus projectes amb un únic punt de mira: servir a la ciutadania. No cal dir que es tracta d’una

Integrants de la plataforma Ràdio Sabadell diu prou, amb periodistes.

pregunta retòrica, més en uns moments en els que les bones pràctiques editorials no sobren i en els que els mitjans de comunicació (també els privats) estan sobrepassats per la marea abassegadora d’unes xarxes socials que acaben per sostreure’ns el debat que ens cal entorn les idees i els projectes; debat que requereix quelcom més que 140 impulsius caràcters. 

Si de veritat ens creiem que la independència i el pluralisme dels mitjans de comunicació són els millors garants del progrés de la societat en tots els ordres i sentits, hem de convenir que haurien de ser els governs mateixos els primers interessats en què els mitjans de comunicació en general, i els de titularitat pública en particular, poguessin desenvolupar la seva tasca amb plena llibertat. Però vist com està el panorama, està clar que això no és així i que, per contra, hi ha fets que més aviat ens diuen que no avancem en la direcció desitjada.

Va ser l’any 2004 quan des del Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural (LPCCP) del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) es feia públic un document sota el títol de 'Decàleg de Bones Pràctiques de la Comunicació Local Pública' coincidint, segons es feia notar en la presentació de l’opuscle que el contenia, amb “uns moments en què l’actual model dels mitjans de comunicació públics, en l’àmbit nacional o estatal, està molt qüestionat i en el que hi ha força coincidències entre els professionals en el sentit que cal reformular-lo”.

Elements cohesionadors 

Per això, es continuava assenyalant en el preàmbul del document, el decàleg estava elaborat amb l’ànim d’aportar “elements útils de reflexió per a ser tinguts en compte” i d’aquesta manera contribuir a treballar en pro d’una comunicació pública com més propera a la ciutadania millor. En síntesi, el què el decàleg deia i encara diu, és que els mitjans de comunicació locals han d’actuar com a elements cohesionadors del municipi; han d’informar d’una manera veraç, plural i transparent; han de ser un referent informatiu per a la ciutadania; han de fomentar el debat públic per a la participació; han de promoure les activitats de la societat civil i l’associacionisme; no han de caure en el partidisme i en la manca de professionalitat; han de despertar l’interès de la ciutadania; han d’estar dotats dels recursos humans i tècnics necessaris; han de funcionar a través d’òrgans de gestió participatius; i han de ser gestionats d’acord amb les possibilitats econòmiques de cada municipi.

Sobre tot plegat pensava aquests dies arran la crisi oberta a Ràdio Sabadell amb la constitució de la plataforma “Ràdio Sabadell diu prou, per una ràdio pública, lliure, plural i rigorosa”. ¿No serà, em preguntava, que des que existeix Ràdio Sabadell com a emissora pública, no s’ha deixat que des de les respectives direccions del mitjà es pogués portar a terme un projecte de ràdio que un cop ser sotmès a la consideració i aprovació del consell d’administració, pugui desenvolupar-se seguint criteris estrictament professionals, sense més ingerències polítiques i/o organitzatives que les lògiques que es puguin derivar del lògic rendiment de comptes davant el mateix consell d’administració del que la direcció de l’emissora n’hauria de dependre de manera exclusiva?