Quioscs i premsa

Joan Brunet

Feia dies que m’hi volia referir. Com a mínim, des del tancament de la llibreria i quiosc El Cantó, de Sabadell, a la que vaig dedicar fa uns mesos un dels meus articles setmanals. La celeritat, però, en la que se succeeixen els esdeveniments –sobretot polítics– m’ho feien ajornar. El cas és que des que El Cantó va abaixar la persiana, els creualtencs ens hem quedat pràcticament sense llibreries i sense punts de venda de diaris. Ens queden només els dos quioscs que es troben ubicats a punta i punta de l’Eix Macià, el que és a tocar de la plaça Marcet i el que es troba a l’interior d’El Corte Inglés. Paral·lelament, des del novembre passat, els lectors de premsa i de revistes en paper (que per cert cada dia som menys) hem vist com tancaven dues revistes històriques que havien fet fortuna fa uns anys, tant pel què fa al nombre d’exemplars que editaven com pel de lectors que tenien. M’estic referint a les revistes ‘Interviú’ i ‘Tiempo’ nascudes durant els anys de la Transició política. Amb la desaparició d’aquest

es dues publicacions –que per fer justícia tampoc no han estat malauradament les úniques els darrers mesos ni tampoc seran les darreres– els quioscs que encara resten han quedat una mica més orfes de publicacions periòdiques editades sobre paper. Una dada referida a Barcelona (atès que no n’he sabut trobar cap altra relativa a Sabadell): fa tres anys hi havia a la Ciutat Comtal uns 400 quioscs; avui en queden 289 i les perspectives d’aquests establiments no són precisament per llançar coets.

Es tracta d’una derivada més de les transformacions que a tots nivells estem vivint i de les que els mitjans de comunicació –sobretot els publicats en suport paper– en pateixen efectes majors. Sense que necessàriament sigui resultat d’un procés de causa-efecte, els lectors de diaris i revistes (en paper o en digital) cotitzen a la baixa i cada dia es fa més difícil veure algú fullejant un diari si no és en un cafè o en un bar. Aquella imatge de gent comprant el diari de bon matí abans de començar la jornada laboral o d’anar a agafar el tren o l’autobús, forma part ja de la història. La revolució digital s’ha imposat i els mitjans de comunicació no han sabut (o no han pogut) fer-hi front i ara es troben immersos en una crisi profunda. L’accés a informació gratuïta facilitada pels mateixos mitjans de comunicació a través d’internet, ha tingut efectes nefastos en el consum de premsa escrita de pagament. I per si amb això no n’hi hagués prou, allò que no ha aconseguit internet ho ha acabat rematant la premsa gratuïta.

Quines són les conseqüències d’aquest estat de coses? Doncs moltes i diverses, d’entre les quals en ressalto un parell que al meu entendre afecten a la nostra qualitat democràtica. Són, d’una banda, l’empobriment de la informació i, de l’altra, l’empobriment del periodisme. L’empobriment de la informació es deu en gran part a la sobredimensió que hem atorgat a les xarxes socials que al socialitzar l’emissió d’informació han posat a l’abast de tothom l’oportunitat de publicar qualsevol cosa, sigui certa o no i, el què és pitjor, poder-ho fer d’una manera anònima i sense haver d’assumir cap responsabilitat per allò que s’ha escrit. I és aquí on els mitjans de comunicació han perdut l’oportunitat que tenien de fomentar el debat i la reflexió rigorosa capaç d’actuar de contrapunt a les xarxes socials que no paren de difondre notícies falses i de construir relats que deformen l’origen dels fets.

Quant a l’empobriment generalitzat del periodisme, troba el seu pecat original en les exigències de les empreses propietàries de mitjans de comunicació, que comporten que els seus periodistes no disposin del temps i de la calma suficient per a reflexionar, documentar-se i contrastar fonts informatives abans d’escriure i publicar una informació. Una cara més de la crisi doble (tecnològica i econòmica) que afecta als mitjans de comunicació que al seu torn ha conduït a l’establiment d’un nou tipus de relacions (laborals i professionals) entre empreses i periodistes.

Mala peça al teler…

(Aquest article va ser publicat a 'Diari de Sabadell' el 15 de febrer de 2014, just el dia en què es feia públic que l’empresa editora deixaria de publicar-lo a finals del proper mes de març)