Periodistes, argentins i guerrillers

Gabriel Jaraba

Observo l'èxit que està obtenint la dramaturga catalana d'orígen argentí Victòria Szpunberg i m'agafa una gran alegria. Vaig ser amic del seu pare, el poeta Alberto Szpunberg, que va formar part de la collita de refugiats polítics de la dictadura de Videla, Massera i Galtieri que es van establir entre nosaltres i que tantes coses ens van ensenyar.

Els periodistes argentins refugiats a Catalunya ens van ensenyar

Patricia Gabancho.

molt, car eren brillants, agosarats i eficients, provistos d'un sentit de l'humor espaterrant i una exigència professional notable. Penso en Carlos Alfieri, Héctor Chimirri, Marta Beluscio, Rodolfo Vinacua, Mario Mactas, Alejandro Yofre, Pablo Di Masso, Ana Portnoy, Carlos Tarsitano, Horacio Viola, Patricia Gabancho, Ricardo Rodrigo, Marcelo Cohen, Raúl Núñez. Dardo Gómez, Horacio López Batista i el mateix Szpunberg. La majoria d'ells havien estat militants contra la dictadura en organitzacions guerrilleres i eren mestres en la constància, l'adaptabilitat i la disciplina. 

Dardo Gómez.

Tots ells van exercir una influència en el periodisme barceloní molt notable, com Carlos Bosch Foggia, el veritable impulsor del fotoperiodisme actual, que va saber posar en valor i imposar la figura del cap de fotografia als diaris i revistes aixecant el nivell professional i laboral dels fotògrafs (recordareu la foto del cartell del PSUC "Mis manos, mi capital", obra seva). De vegades se'ls acusava de trepes o oportunistes, quan el que passava era que el seu caràcter emprenedor i la supervivència els feia destacar molt. Però el cert és que el seu companyerisme era també extraordinari, com es pot recordar si es pensa en Chimirri, home afectuós i estimat per tots nosaltres. Els militants d'allà i d'aquí vam simpatitzar de seguida i vam teixir grans amistats, com en Yofre i jo, que durant un estiu vam fer parella de redactor i fotògraf al suplement estiuenc d''El Periódico' amb unes cobertures creatives que sovint destil·laven humor i agosarament.

Estem en deute amb aquella generació de periodistes argentins i dubto que mai arribi un homenatge a la Barcelona argentina que un dia es va demanar des de 'La Vanguardia'. Però l'èxit de Victòria Szpunberg és, en ell mateix, el millor homenatge, una llavor plantada filla d'aquell corrent humà. El seu pare va ser un d'aquells guerrillers vençuts però no derrotats que Barcelona va acollir; a ells també un reconeixement des d'aquest espai de memòria.