El periodisme espanyol i el silenci sobre la guerra de Sàhara, una qüestió de drogues?

Manuel López

Un silenci, i un misteri, plana sobre el periodisme a Espanya: el del conflicte al Sàhara Occidental, que fins el 1975 va ser província hispana i que va passar a mans marroquines gràcies a la crisi per la mort de Franco i a la ben jugada Marxa Verda. L’exèrcit franquista no va voler enfrontar-se a milers de civils i el darrer govern del dictador va optar per transferir l’administració del territori al Marroc i Mauritania, que poc desprès va deixar el territori en mans del primer.

Ara, al 2021, hi ha guerra prop de casa nostra. En el seu informe al Consell General de les Nacions Unides (NNUU), António Guterres, el seu secretari general, va informar que des de principis del 2020 s’han produït 1.100 bombardejos a la zona. Cada dia les forces del Polisario (Frente Popular de Liberación de Saguía el-Hamra y Río de Oro) llancen míssils o coets per damunt de l’anomenat Mur de la Vergonya. Es tracta d’uns 1.200 kilòmetres de trinxeres de fins a cinc anelles defensives que ha creat Marroc, ajudat pels Estats Units i per França, per detenir als sahrauís i impedir atacs com els que van fer que el 1975 fins el 1981 hi hagués una guerra declarada amb milers de morts i presoners.

La certificació que ha fet António Guterres dels bombardejos no ha estat mai recollida pels diaris espanyols. Tampoc pels catalans.

Fa pocs mesos li vaig preguntar a Jordi Juan, director de 'La Vanguardia', amb qui tinc relació des de que vàrem treballar junts a 'El Periódico', per què el seu diari no parlava d’aquesta guerra. La seva resposta va ser: “Quina guerra? Jo no l'he vist a 'La Vanguardia'”. Encara conservo el seu e-mail.

El silenci dels periodistes de casa nostra resulta incongruent si tenim en compte que l’opinió pública espanyola ha mostrat, any darrera any, la seva estima i consideració de la lluita dels sahrauís.

Durant aquests decennis, milers de sahrauís han vingut a Espanya per anar els hospitals, per treballar o han enviat els seus nens i nenes per passar els estius amb famílies d’acollida. S’han establert molts lligams gairebé familiars i l’ajuda del poble espanyol a aquells africans ha estat molt necessària per poder viure en els camps de refugiats enmig del desert.

Això ho hem pogut comprovar professors i estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que hem fet fins a tres expedicions per estudiar les condicions de vida en aquells territoris erms.

Fa poc, el 19 de juny, es va fer una gran manifestació a Madrid en favor del Polisario.

Manifestació a favor del poble sahrauí, a Madrid.

Es van manifestar milers de persones, segons els diaris 'Público' i 'La Vanguardia', però poques informacions més podem detectar a la resta de la premsa escrita i digital, encara que aquesta sí que se n’ocupa més del conflicte, especialment la que és més propera a posicions d’esquerres.

Es curiós que no hi hagi contínues informacions d’aquesta guerra que la tenim a les nostres fronteres. Alguna cosa està passant.

Marroc no és un país molt industrialitzat. Ni tampoc té petroli. Ni gas. Té turisme, però insuficient com per mantenir la seva economia. Exporta per valor de 27.000 milions de dòlars, el 24% del seu PIB. Res més. O sí?

Segons la oficina de les Nacions Unides que controla el volum de droga al món, la United Nations Office and Drug and Crime (UNODC), Marroc produeix 35.000 tones de cànnabis. Això genera 240.000 milions de dòlars. És a dir, vuit vegades més que les seves exportacions legals. La font intermèdia és Alí Brahim Mohamed, a través del blog No te olvides del Sahara. És un blog en mans del Polisario, tot s’ha de dir, però la font inicial és prou consistent, les Nacions Unides.

Però, ¿com s’ho fa el país governat amb ma de ferro per Mohamed VI per transferir tanta droga a la resta del món?

Marroc no té fronteres fàcils, no és un país porós. Pel sud té Mauritania i el conflicte amb el Polisario. Pel nord, la frontera amb Espanya, plena de les nomenades 'concertines'. A l’est, Algèria, que acaba de trencar relacions diplomàtiques amb ell.

Alguna manera ha de tenir Marroc per passar tant de cànnabis a Europa. I aquí es on podem parlar de complicitats. Complicitats a tots els nivells. A Marraqueix hi ha diversos hotels de superluxe. Un d’ells és La Mamounia. Per ell van desfilant des de caps d’estat fins a ministres, autoritats de diverses organismes internacionals, empresaris i... periodistes.

Marroc ha anat teixint una xarxa de complicitats, per no dir una xarxa de socis, que ha fet que ningú posi al país en quarantena per la seva alta capacitat de produir drogues. 240.000 milions de dòlars és un bon negoci per a bancs, fons financers i empreses.

¿Té alguna cosa a veure el silenci de moltes de les empreses periodístiques espanyoles amb el negoci de la droga o amb la gent que se n’aprofita d’ell?