Un Minotaure en el procés

Josep-Maria Ureta 

                                    “El Minotaure és un personatge important de la història i de la actualitat. És el poder 

 abstracte en teoria, és una realitat quotidiana 

que cal saber manejar. Hi ha pobles que hi 

estan familiaritzats, altres que 

 no saben com fer-s’hi. 

Aquest és el cas històric de Catalunya”.

Jaume Vicens Vives, 

'Noticia de Catalunya', 1960.

Va ser el dilluns 13 de juny que es va fer la presentació oficial de llibre de Manel Pérez 'La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida' (Península). La bona promoció prèvia havia fet que el text ja fos el més venut entre els mal anomenats de “no ficció”, segons diversos diaris i en classificacions propiciades també pel sector.

Casa del Llibre de Rambla de Catalunya, 7 de la tarda. Sala plena

a vessar, cosa poc habitual, més de 200 persones. ¿Lectors? Sí, ¿Interessats? També. ¿Per raons personals? ¡I tant! Hi ha índex onomàstic per als precipitats.

Fer una ullada des del darrera, dempeus estant, serveix per a una classificació ràpida dels presents. Sánchez Llibre/Joan Pujol/Sánchez Carreté en representació de Foment, passat i futur més que present. I l’'omnifactor' Jordi Alberich, abans al Cercle, ara al Foment, tot un indici de qui mana més avui. Ben a prop Javier Pacheco (CCOO). Com que el Cercle d’Economia és protagonista essencial del llibre (assaig) de Manel Pérez, sumem tres expresidents presents ben coneguts: Anton Costas (ara a Madrid), Salvador Alemany (incombustible) i Joan Josep Brugera, (tan discret com dominador). I a banda dels assessors de comunicació sempre carregats de targetes de visita, un reguitzell d’influents clàssics: Miquel Roca, Enric Crous, Josep Miquel Abad, Xavier Melero, Josep Mateu, Joaquim Coello, David Madí, Felip Puig,...

De la part acadèmica, dos assistents que tenen el mèrit de l’anticipació. El catedràtic de la UAB Josep Oliver, infatigable analista de com la pèrdua de pes industrial acaba traslladant-se a la pèrdua de poder econòmic i àdhuc polític, i Pedro Nueno (IESE), impulsor abans que ningú del debat sobre la importància estratègica de l’aeroport del Prat i profeta des dels anys 90 de l’emergència xinesa.

I, es clar, també hi era qui ja coneixia què és el poder des de molt abans de ser conseller, Jaume Giró, i va fer exactament el que mana cert protocol: arribar una mica després (primera fila assegurada) i marxar una mica abans (fora preguntes no pertinents). I Giró sí surt al llibre, es clar.

¿Tots aquests citats surten al llibre del Manel Pérez? No, o poques vegades. Més aviat formen part del què descriu en Pérez sobre els graus d’influència. Ho veurem més endavant. Però comptat i debatut, si algú dels presents es podia considerar com a genuí burgès, propietari dels mitjans de producció, era Javier Godó, comte de Godó. Cap més de la seva estirp voltava per la sala.

Qui entén el poder?

Si m’entretinc en aquesta descripció de l’acte del 13 de juny és per posar atenció a com entenien els presentadors el text del Manel Pérez. Jordi Amat, d’una indiscutible experiència en temes de burgesia, no debades és el millor descriptor de les tertúlies Pla-Vicens Vives, va recuperar a Josep Maria de Segarra, qui el 1961 ja dubtava de les capacitats reals de la dita burgesia. Quant al procés, Amat ja va ser pioner en la desqualificació dels protagonistes, als que titlla de confabuladors irresponsables mesos després del 1 d’Octubre del 2017.

Per la seva banda, Francesc-Marc Àlvaro va reclamar més que comprensió pels dits “irresponsables” i va llençar una valoració mesuradament provocadora, tot recordant Hitchcock i la seva capacitat d’engany posant al film una escena que semblava important per no ho era: se’n diu 'macguffin'. Una manera de dir que el títol parlava de burgesia però de fet aquesta era intranscendent.

En el torn del públic assistent, va parlar l’economista Miquel Puig, autor d’uns quants llibres d’economia els darrers anys, dels que fan revisar uns quants tòpics sobre el futur econòmic de Catalunya i, tot repescant la al·lusió als 'macguffins' va sentenciar per la directa: el llibre va precisament de que les nostre elits no han entès a Vicens Vives i la imatge del Minotaure. No saben què és el poder i la seva capacitat de devorar a qui s’hi enfronta.

Puig, tot i la brevetat, va deixar un esment que també cal tenir en compte a l’hora de saber què passa si es troben dos poders emergents, el polític i l’econòmic i un se sotmet a l’altre. El llibre d’Éric Vuillard, 'L’ordre del dia' (Edicions 62, 2018), un text dels dits de “literatura de no ficció”, en el que es narra la reunió secreta, el 20 de febrer de 1933, entre Hitler i 24 empresaris alemanys (BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken...) que varen comunicar al 'führer' el seu suport econòmic a canvi d’estabilitat. Poca broma quan els dos poders es troben de veritat.

Trama i ordit

Hi haurà, segur, qui acusi al llibre del Manel Pérez de reduccionista o desenfocat. De la primera proposta cal acceptar l’oferta que fa el mateix autor des del principi: anem a una narració en la que el poder polític català s’expressa i s'entén només com a qui té representació democràtica, sobretot a partir de la mort del dictador Franco. És un enfoc original i útil, a més.

Tanmateix, un dels grans encerts del llibre es posar en joc també el protagonisme empresarial català (no polític, era una dictadura) a partir del anomenat Plan de Estabilización de 1959. Manel Pérez, aquí, aporta –com en altres molts passatges del llibre— un pessic que fa mal als historiadors del règim, encara actuals: aquest pla de rescat de l’economia espanyola va ser dissenyat i en bona part executat sota les ordres dels Estats Units. En tot cas, llarga vida i record a Joan Sardà Dexeus, un dissident immaculat contra la dictadura, que va anteposar el benestar dels seus conciutadants amb la seva saviesa econòmica.

Manel Pérez deixa clar des del principi que el concepte de burgesia es genèric, ambivalent i poc definitori del què ha estat aquesta classe social en la historia de Catalunya. La indefinició va bé com a subjecte per fer avançar la narració, però acabarà topant i dividint-se a partir de principis de segle. També mereix un avís de que, en aquest cas, dir burgesia no equival a dir èlits barcelonines. Lluny ja del llegendari 'Las buenas familias de Barcelona' de Gary Gray Mcdonogh (Princeton 1986) o el més nostrat 'La burgesia catalana' de Francesc Cabana (Proa 1996). La burgesia com a concepte ja no és la barcelonina.

(Consignem aquí també la presencia discreta i inesperada a l’acte del dia 13 d’un altre columnista maleït, Manuel Trallero, autor del contundent, metòdic i documentat 'Pujol, todo era mentira'. (Almuzara 2019)).

El llibre del què parlem aquí va de com els representants de les elits empresarials intenten influir en el procés polític que es desferma a finals del 2000 quan per interessos polítics contraposats les dues faccions principals de la política catalana (CiU i PSC) creuen que l’Estatut del 1979, fill directe de la Constitució, que havia de ser una esponja, s’ha convertit en una pedra.

En terminologia tèxtil clàssica (al cap i a la fi, el nostre origen de la primera i precària industrialització) el llibre que referim té molt clar la part longitudinal fixe –de dalt a baix--, que és l’ordit (els poders de tota mena pels quals s’ha de passar) i se centra amb prou encert en la trama –de banda a banda--, els intents d’enllaçar-ho tot: societat, política, economia.

Ai, el Cercle

I va ser un fracàs. Amb una tècnica de cronista com solen fer tots els periodistes de llarga experiència, Manel Pérez ens va portant a tots els esdeveniments transcendentals del procés polític des dels darrers 20 o 25 anys, però amb uns protagonistes que no han tingut tant relleu als (diuen) 850 llibres sobre el dit procés. L’historiador Joan Esculies avisa de que a diferència de tants altres llibres, aquí tenim “com la burgesia catalana va ser incapaç de frenar el curs precipitat dels esdeveniments. L’anàlisi de Pérez és de 'longue durée'”.

Si hi ha una contradicció flagrant i continuada en el títol del llibre és considerar com un tot la burgesia catalana i, per abstracció, la barcelonina. No ho és i s’ha ben palesat durant el procés polític que desemboca l’octubre del 2017. Si alguna cosa els unia, era que la DUI no entrava en els seus plans de cap de les maneres. Altra cosa és saber qui va trucar a Zarzuela i qui a Sant Jaume.

Encerta del tot en Manel Pérez quan tria com a eix conductor del seu relat les reunions del Cercle d’Economia, els seus documents, les seves contradiccions internes, els dubtes de adherir-se o no a proclames cuinades lluny de la seva influència. Tanmateix, pels menys avesats, cal recordar que el Cercle ho és d’economia, és a dir, no és un cercle d’empresaris com s’entesta a qualificar-lo la premsa centralista (que a més es fa dir nacional). Un repàs als noms de les successives juntes del Cercle de les darreres dècades ho deixa prou clar. I és per això també, que els documents del Cercle sempre han pretès respondre a la seva essència fundacional com li agradava a Jaume Vicens: influir.

La patacada ha estat memorable i en tot cas el llibre que comentem aporta noms, dates i fets que ho corroboren.

Tot i que només surt de resquitllada al llibre, si alguna vegada la burgesia catalana/barcelonina va saber teixir (trama/ordit) una bona peça de la millor qualitat va ser l’impuls de la candidatura pels Jocs Olímpics del 1992. De vegades hem comentat amb la Neus Tomàs (eldiario.es) que, per aquella ocasió, el símbol dels cinc anells olímpics podien tenir també cinc noms de la dita burgesia catalana de l’època. Samaranch (burgesia franquista), Ferrer Salat (burgesia industrial europeista), Maragall (burgesia catalanista-cultural), Narcís Serra (burgesia acadèmica) i Leopoldo Rodés (burgesia dels serveis, no propietaris però cosmopolites).

Amb aquest exemple també hi afegíem amb la Neus la imatge de

Manel Pérez (Pedro Madueño / La Vanguardia).

Saturn: de lluny sembla tenir un sol anell, però de prop veus que son molts més anells que estan enllaçats a l’espai, però no es toquen. Una imatge de com es comporta la burgesia nostrada.

Coincideix amb el llibre que comentem, també, l’aparició d’un article molt racional, directe i sense concessions de Josep Maria Bricall a la revista Política & Prosa on fa una dissecció del procés dels darrers anys i reclama a les forces polítiques seriositat i sentit de govern, abans que res.

El poder financer

Cal fer un esment singular a la part que el Manel Pérez dedica als dos bancs catalans que tenen protagonisme des de finals del segle XX, un cop desaparegudes, a més, les caixes d’estalvi comarcals i, de passada, eliminat el poder de les burgesies locals. Una altra pèrdua.

La descripció de Manel Pérez sobre el paper de Josep Oliu i d’Isidre Fainé és agosarada, adequada i ajustada al què (se suposa) va passar. ¿Qui era el més reticent a obeir les ordres (sí, ordres, res de suggeriments) del poder central va ser Josep Oliu. Però el Sabadell va haver de traslladar la denominació societària a Alacant. ¿Qui va ser més astutament disposat a atendre els suggeriments del ministre correligionari Luis de Guindos? Isidre Fainé. Llegir des de la pàgina 153 del llibre.

Y també, si cal, es pot recomanar un llibre totalment ocultat o silenciat sobre el poder de La Caixa quan la dominaven Vilarasau, Fainé i Brufau. Apunteu i no costa de trobar: 'Rasetti & Co, una història de banquers' (Editorial Círculo Rojo). Escrita per Gerard Palacín Artiga, un antic controlador de gestió i comptabilitat de La Caixa i que ha narrat en forma de novel·la la seva experiència. No costa identificar els personatges.

En aquesta penúltima part del llibre Manel Pérez desplega tot el coneixement sobre les mogudes, iniciatives, intoxicacions i falsedats que es va desfermar en la darrera etapa del procés. Alguns passatges eren desconeguts fins ara.

La gran pregunta va ser: ¿Sabadell i Caixa Bank varen traslladar les seves seus per estar contra el procés polític català o perquè no tenien més remei, és a dir, per pressió política?

El llibre opta per la descripció jurídica i mediàtica. Però hi ha un text prou sòlid del 6 d’octubre del 2018 publicat al diari 'Ara' i no desmentit que explica el xantatge del poder central als dos bancs catalans retirant tots els comptes de les administracions públiques dipositats a Sabadell i La Caixa.

L’estratègia central va ser prou indicativa: si als bancs se’ls podia obligar, ¿què no farien les empreses vinculades estretament al mercat espanyol, sigui de compres i de vendes? D’aquí surt la xifra de les 4.000 empreses (dada tampoc comprovada) que tenen activitat a Catalunya i la seu a can Pistraus.

Conclusió. El catalans no coneixen el poder del Minotaure, que devora tot el que se l’hi oposi. Les anomenades elits de propietaris de medis de producció i els professionals d’èxit que creien saber com tractar el Minotaure, també han estat devorades. El dit procés polític català ha escarmentat i de quina manera a tots aquells que fa dècades asseguraven que podien ser influents a Catalunya i a Madrid. Desconeixen el poder del Minotaure.

Per citar a un gran mestre de les apostes borsàries i que sap sortir-se’n, Warren Buffet, “quan ha baixat la marea del procés s’ha vist els qui nedaven nus”. És a aquests a qui Manel Pérez dedica el seu llibre.