Gabriel Jaraba
A mi una de les coses que més m’han agradat de la feina d’Àngel Casas va ser 'La Página Rosa', una secció que ocupava una pàgina sencera que formava part del setmanari 'TeleEstel' –publicat totalment en català a finals dels 60– i que estava completament entintada de color rosa. Amb un disseny totalment independent de la publicació, seguint una línia gràfica entre psicodèlica i moda Borsalino, publicava breus d’actualitat sobre les coses que passaven al Tuset Street de l’època, que volien ser, i ho eren, modernes, estil·loses i 'trendy'. Pretenia cridar l’atenció sobre aquell reducte emergent de Barcelona que aplegava agències publicitàries, locals d’entreteniment i botigues de moda i aspirava a ser la Carnaby Street londinenca (d’aquí el nom) de la mà de figures del rock i la minifaldilla. Eren els finals de la dècada dels seixanta, època de l’estètica del Yellow Submarine.
I ja veus tu quina tonteria: un seguit de textos que barrejaven la
crònica de societat, la ironia frívola-ciutadana, els tips culturals i allò que ara se’n diu 'branded content', és a dir una forma amable de publicitat encoberta. Aprenies sobre qui era Marianne Faithfull, la musa de Mick Jagger, i que hi havia un cantant mallorquí negre que cantava en català i es deia Guillem d’Efak. La Página Rosa la firmava i la redactava un noi provinent del món de la publicitat, un periodista que no tenia res a veure amb les redaccions sobrecarregades de fum i de política i que escrivia de manera àgil i entenedora: un redactor creatiu amb vocació periodística, sense prejudicis i en un temps i un ambient en el qual a les agències publicitàries treballaven i manaven gent com Joan Oliver (el poeta Pere Quart, autor de les 'Corrandes d’exili'), el crític d’art Alexandre Cirici-Pellicer, historiador i animador de les arts plàstiques, o Josep Maria Espinàs, divulgador primigeni de les estratègies d’intercomunicació personal de Dale Carnegie, autor del 'best-seller' 'Cómo ganar amigos' o les tècniques de lectura ràpida.
Comento aquests detallets perquè a aquesta primera trinxera de l’Àngel ja hi eren els elements que el caracteritzarien. Crec que l’Àngel Casas espavilat, irònic, observador i detector de tendències que hem gaudit gràcies a la seva ingent i meritòria tasca professional era fruit d’una capacitat de combinar registres molt diversos i no menystenir-ne cap.
La revista 'Fotogramas', més tard, ens el va mostrar en una dimensió més àmplia i ambiciosa, com a crític, cronista i entrevistador, i finalment, amb 'Vibraciones' va demostrar que era possible fer una 'Rolling Stones' a Espanya –amb els magnífics reportatges fotogràfics de Francesc Fàbregas— i amb contingut de qualitat i independència de criteri.
La independència se la va guanyar l’Àngel en un moment en el qual el negoci discogràfic era tan enorme que els comentaristes que no rebien suborns d’editores o mànagers es podien comptar amb els dits de dues mans, sinó d’una, i Àngel Casas era un d’ells.
L’aliança d’Àngel Casas amb els crítics musicals independents i honestos de Madrid (Moncho Alpuente, Carlos Tena, Jesús Ordovás, Diego Manrique, Ramón Trecet, José Ramón Pardo) i de Barcelona (Jordi Garcia-Soler, Albert Mallofré, entre d’altres) va mostrar que una cosa era la frivolitat pop i una tota altra la manguela (forma avui en desús del verb mangar: xoriçar). Amb programes com 'Pop Grama' i 'Musical Express' a TVE i més tard 'Àngel Casas Show' a TV3 va culminar una trajectòria de dedicació a l’entreteniment popular digne i de qualitat, que va signar, intencionadament, amb la presentació de l’estriper Christa Leem a la televisió pública catalana, amb la benedicció del poeta Joan Brossa.
Si fem, com toca ara, una revisió retrospectiva de la feina feta per Àngel Casas, trobarem sempre com a rerefons que mai hi esmerçava cap esforç sobrer. Però qui sóc jo per valorar el treball d’un company? El que em toca és considerar una altra cosa: Àngel Casas era un comunicador que, si el seguies de prop, podies estar al corrent de cap on anaven les tendències de la societat. Ell i molts d’altres van formar una generació que definia el moment i l’orientació de la vida quotidiana d’un país pel que fa als costums i la cultura i ho sabia comunicar de manera directa, entenedora i entretinguda. No és poca cosa, i l’Àngel ja no hi és per fer-ho. Qui hi ara qui ho pugui fer?
I sense fer-nos passar vergonya, amb l’ànim d’entretenir-nos una mica i il·lustrar-nos amb tota la dignitat del món. Gèneres frívols, en diuen. Va, home va. Em miraré 'La Pàgina Rosa' cinquanta anys després, a veure què hi aprenc.
Article publicat a Catalunya Plural
No hay comentarios:
Publicar un comentario