Mateo Madridejos, l'amic i el periodista

Joaquim Coca

–Buenos días. Salvador Allende ha nombrado jefe del ejército al general Augusto Pinochet. Me huele muy mal. ¿Qué hay en el teletipo?

–De momento, nada.

–Ya llegarà.

Efectivament, arribava. Mateo duia la lliçó apresa des de casa perquè el primer que feia era escoltar la BBC. O l’última cosa que feia per la nit. Practicava el principal deure del periodista: estar ben 

Mateo Madridejos (foto: García-Márquez).

informat. Va arribar a 'El Noticiero Universal' l’any 1972 com a sotsdirector de la mà de Manuel Tarín Iglesias. Entre Tarín i Mateo hi havia un cert 'feeling' no manifest. Tarín era un franquista i Mateo era proper a les formulacions de l’eurocomunisme vigent llavors. Però, sobretot, compartien les tesis liberals. El catalanisme a un no li feia ni fu ni fa, i a l’altre l'intranquil·litzava una mica (l’1 d’Octubre del 2017 faria realitat aquesta mica). D’aquí –és una opinió sense contrastar– la seva marxa del 'Tele/eXpres', dirigit per Manuel Ibáñez Escofet, un catalanista declarat.

Que el Mateo era un home lligat a una ràdio ho demostra una anècdota. En certa ocasió va ser convidat a sopar a la casa de l’Agustí Pons (llavors l’Agustinet), que eren veïns a la Meridiana. Bé, el Mateo es va presentar amb la Montse, la seva dona, i... el transistor, un aparell de considerables proporcions. El sopar coincidia amb el butlletí nocturn de la BBC o d’una altra emissora.

L’aterratge del Mateo al 'Ciero' va causar un sotrac en la secció d’Internacional. Lentament van anar desapareixent els envasos de iogurt amb una pasta de cola blanca amb la que enganxàvem els textos del teletip a les quartilles esgrogueïdes de paper premsa. El monopoli de l’agencia oficialista Efe va passar a segon pla i la màquina d’escriure va cobrar vigor autònom. Les notícies d’internacional eren una escletxa per anar filtrant notícies incòmodes al règim feixista. La nova praxis es va instal·lar sense convulsions ni preses però inexorablement. Era la manera del Mateo de fer les coses. Mai va aixecar la veu a ningú ni un retret per un error per gruixut que fos. Això ho certifico jo i estic convençut que ho comparteixen tots els companys que van coincidir amb ell a les redaccions de 'Hoja del Lunes', d’'El Periódico de Catalunya', on va marxar l’any 1982, i a 'El Observador de la Actualidad', de trist record i l’últim mitjà de premsa escrita abans de la seva jubilació.

Particularment, vaig tenir la sort de que el Mateo recomanés el meu nom a Tarín per anar a Lisboa com a enviat especial el mateix 25 d’abril de 1974 per cobrir la revolta militar. Recordo que a primeres hores del dia 26 el telefonava des de l’estació de Santa Apolònia, en ple barri del Rossio per dir-li: “Mateo, la gente está dando bocadillos y bebidas a los soldados, muchos de ellos con un clavel rojo en la boca del fusil. Esto está ganado.” “Ya lo sabía”, va respondre. Després vaig enviar la meva primera crònica. Per cert, en una d’elles se’m va escapar que el Marcelo Caetano, hereu de la dictadura salazarista, havia anat a parar a les “islas Adyacentes” (sic) i així es va publicar. Em vaig precipitar i no ho vaig intentar esbrinar, llavors no havia Google. Doncs bé, un parell de dies després de la meva tornada al diari, amb va dir, gairebé a cau d’orella, que allò de les “islas Adyacentes” era l’illa de Madeira. “¿Escribo una fe de errores?”, vaig preguntar. “Nada de nada. No fue un error. Era un secreto de estado y no tenías por qué saberlo”. Com he dit, era la seva manera de tractar als companys. Primera lliçó.

La segona lliçó va ser l’empremta que em va deixar en els seus lúcids articles d’opinió al llarg de la primera meitat de la dècada dels anys 70 del segle XX, que va ser el període del gran laboratori dels futurs canvis socials, polítics i econòmics transcendentals a tot el món, també a l’estat espanyol. Professionalment vaig compartir amb ell els anys de la elecció i dimissió de Richard Nixon arran de l’escàndol Watergate, la crisi econòmica derivada del petroli i la fi de les dictadures de Portugal i Espanya. El quinquenni es va tancar aquí amb la invasió del Sàhara i amb la mort de Franco, que es va acomiadar amb els assassinats legals de Salvador Puig Antich i cinc militants d’ETA i del FRAP. En aquest període va haver-hi també la guerra del Yom Kippur (octubre del 1973), on per cert em va enviar a Beirut i Damasc com a cronista. Un altre motiu per donar-li les gràcies.

Van ser els cinc anys dels preparatius de la globalització que esclataria als anys 80. Tot analitzat magistralment i amb visió de futur pel Mateo Madridejos. Tant els internacionals com els domèstics. Mestre de periodistes, i no és un tòpic.

La tercera lliçó, humanament la més important, van ser els lligams que va mantenir amb la seva família i l’encert de decidir acabar els seus dies acompanyat de l’Alina. “No quiero ser una carga para mis hijos”, em va confessar. De tots els seus llibres, el que més m’ha arribat al cor ha estat 'El siglo de Asia', crec que l’últim. I m’ha commogut perquè el considero un homenatge de Martín Madridejos al seu avi. El Martín va compilar tots els escrits del Mateo des de 2009 al 2020 sobre aquell convuls continent. El Martín ja ha donat proves del seus coneixements en política internacional. Li desitjo sort.

Les relacions i diàleg amb tots els seus amics i companys, malgrat les filies polítiques i religioses de cadascú, han estat sempre exquisides. Repeteixo: el seu tarannà era d’una humanitat liberal. Em queda la tristor i penediment per no haver pogut repetir l’últim dels dinars amb ell i un parell d’amics.

Aquests dies s’ha escrit i dit tot sobre Mateo Madridejos, no puc afegir res més.