Sánchez contra les universitats privades: qui guanyarà?

Manuel López

Els països moderns intenten formar les futures generacions amb uns alts nivells de qualitat. ¿Com formar a les futures elits? ¿Qui se n’ha d’encarregar?

El president Pedro Sánchez diu que, ara mateix, a Espanya, hi ha

Pedro Sánchez imparteix una classe 

a la Universitat Autònoma de Madrid, el 2015. (Arxiu)

una sèrie de universitats que no compleixen els mínims indicis de qualitat. I les ha qualificat de “chiringuitos”. Contra això, el govern de Madrid ha decidit impulsar una sèrie de mesures per garantir que els centres privats tinguin el mínim nivell exigible per impartir l’ensenyament superior universitari. 

Però, ¿son tan poc de fiar les universitats privades?

La veritat és que tenen algunes avantatges sobre les públiques. Per exemple, son més adaptables als canvis tecnològics. Els seus programes d’estudi es poden renovar amb més facilitat... i tenen el suport de moltes empreses. També tenen més extens el nivell d’utilització d’altres llengües i podrien tenir menys alumnes per classe, depenent, és clar, dels centres i de les inversions fetes per les empreses que tenen darrera.

Perquè darrera dels centres universitaris privats, on no hi és l’Estat, podem trobar des de esglésies i fundacions culturals fins a fons d’inversió. També empreses que fan donacions que, finalment, poden tenir bonificacions a l’hora de presentar els balanços a hisenda, sempre que hi hagi fundacions empresarials darrera.

Les privades també poden gaudir d’una excel·lent promoció social perquè acaben d’arribar, els seus campus son nous i sonen a “modernes”, contra la “decrepitud” de les públiques.

Però les privades també tenen notes negatives, i moltes. En principi, no són gratuïtes. És veritat que ofereixen beques, però son selectives. Recordem aquí les pel·lícules i sèries americanes on les famílies comencen a estalviar quan els nens i nenes son petits per quan vagin a la universitat.

Matricular-se en una privada pot significar haver de pagar entre 9.000 i 15.000 euros a l’any. A part, les despeses lògiques de transports, menjar i allotjament. Això significa que les famílies han de gastar-se entre 45.000 i 100.000 euros en quatre anys en l’educació dels fills. ¿Qui pot tenir accés a aquests nivells de despesa?

Això converteix a les universitat privades en centres elitistes. Encara no ha arribat el moment en que l’Estat hagi de pagar part de la docència universitària, com si es fa a primària i secundària, on els pares poden portar als fills a un centre concertat. Però aquesta és una possibilitat que pot arribar si la dreta arriba al poder.

¿Qui ens garanteix que el PP no distribuirà el pressupost de l’educació superior entre els centres públics i els privats? Si li preguntéssim a Isabel Díaz Ayuso ja sabríem la resposta.

Les privades presumeixen de que tenen més accés a les pràctiques empresarials, però això està per demostrar. ¿quina empresa oferirà un contracte de pràctiques a un estudiant procedent de la privada on el centre on ha estudiat no té els mínims rigors acadèmics?

Però potser moltes empreses el que volen és això: estudiants de pràctiques de nivell mig però amb un caràcter i esperit dòcil. En canvi, de les universitats públiques surten milers d’estudiants amb fort caràcter, un nivell d’autoexigència fenomenal i acceptant ben poc les dinàmiques empresarials piramidals, jerarquitzades i, per això, sense futur.

Les privades presumeixen, també, de disposar de moderns laboratoris. Es clar que quan una universitat comença de bell nou, tot és modern, net i polit. Cal esperar que passin uns anys per veure si tenen capacitat per mantenir un nivell d’investigació de nivell.

Les privades no ofereixen tants estudis com les públiques. Fins i tot, algunes semblen “acadèmies de pis”, de quan érem petits i ens tocava estudiar on fos.

Les privades poden tenir milers d’estudiants, sí. Però molts d'ells han estat rebutjats per la pública pel seu baix nivell. A les proves de selectivitat s’hi sumen les notes del currículum i les de l’examen. Si l’estudiant ha cursat el batxillerat en un centre privat, es ben segur que ha estat beneficiat, obtenint notes més altes. Als centres privats del batxillerat es paga molt més que als públics. ¿Com s’ha de suspendre a qui ha estat pagant una forta matrícula durant anys?

En definitiva, a les universitats privades, i “xiringuitos” universitaris no s’entra per les notes que obtingui l’estudiant. Ningú li negarà la matriculació mentre pagui.

A tall d’anècdota, un catedràtic d’una universitat privada, lligada a l’església, em va comentar fa anys que alguns estudiants exigien notes més altes als examens adduint que per això pagaven matrícules tan altes. “Son uns pijos”, em va dir el company.

Ara, com dèiem abans, l’Estat vol regular la creació i existència de les universitats privades. Se lis exigirà tenir un mínim d’estudiants --400-500--; tindran el Parlament com a garant del seu nivell, és a dir, no serà el Govern qui decideixi. I les privades hauran d’oferir 10 títols oficials de grau, 6 màsters i 3 programes d’investigació.

A més, el 5% del seu pressupost ha de ser per investigació.

Finalment cal indicar que la mesura proposada pel Govern arriba tard. A Espanya hi ha 50 universitats públiques i 46 de privades. Des de 1998 no s’ha creat cap de pública.

Però el colofó d’aquest debat és que a les universitats públiques el professorat entra per oposició, mentre que a les privades es pot contractar al primer que arribi.