Mitjans públics rimen amb servilisme

Joan Barrera

Dels molts comentaris que es fan aquests dies sobre els canvis a RTVE em quedo amb el de Juan Cruz. Sense esmentar noms, cosa difícil en una temàtica que en el sector tendeix a la visceralitat i a posicions irreductibles, el periodista es pregunta si els governs elegits democràticament (aquí hi afegiria els diputats dels partits parlamentaris) tenen dret a organitzar la informació per decidir qui diu què, com i, fins i tot, quan. Aquesta és la qüestió, sobretot quan des de plantejaments netament democràtics s’assumeix amb aires de fatalitat, i amb una sensació d’impotència, que després de cada elecció els nous representants de la majoria tenen el dret inalienable a entrar com un cavall sicilià als mitjans públics, talment com si es tractés de la seva finca particular.

El cas de RTVE, amb la destitució injustificada de destacats professionals sense cap tipus d’explicació i amb la previsió que seran substituïts per altres més servils, és el darrer exemple, però em temo que no serà l’últim. La nostra democràcia i els nostres polítics no passen l’examen quan es tracta d’assumir que per el bon funcionament del joc democràtic la informació i les crítiques han de fluir lliurament. La voracitat per controlar els mitjans públics n’és el millor exemple.

El problema és que tots s’hi veuen en cor i ningú els para els peus. Podríem dir que hem perdut aquesta batalla que afecta a tota la societat. N’hauríem de ser conscients, ara que tantes coses es posen en revisió i descobrim les limitacions del model.

Cruz es posiciona i diu que quan triem els nostres dirigents polítics ho fem per que organitzin la economia, la sanitat, la educació i, en definitiva, per activar totes aquelles accions que aportin la millora del benestar dels ciutadans. En cap cas està escrit que se’ls doni permís per manipular la informació des d’uns mitjans que paguem entre tots i dels quals ells no en són els propietaris.

I si algú creu que aquestes arbitrarietats només passen a Madrid s’equivoca. Hi ha exemples per tots els gustos. És una de les debilitats de la nostra democràcia.

(http://www.joanbarrera.com/)

Crónicas sobrecogedoras

Jose Sanclemente
Alguna vez he hablado de lo que me contaban los viejos periodistas sobre las crónicas, básicamente taurinas, que antaño pagaban los apoderados y ganaderos de la fiesta nacional, con un sobre con billetes de mil pesetas al periodista de turno, que elogiaba la calidad del astado y/o la brillantez del torero.
Algo así debió hacer el ministro y luego presidente balear Jaume Matas con el periodista Antonio Alemany, ambos encausados en el caso Palma Arena. El periodista le escribía los discursos y luego elogiaba la figura del político en el diario donde colaboraba, a cambio de un sobre que salía del erario sin concurso ni taquígrafos.
La nueva fiesta nacional es hoy la de la costumbre de pagar a algunos periodistas para que asesoren a empresas privadas y de refilón coloquen una morcilla de la citada empresa en sus crónicas sobre-cogedoras.
Las rebajas en los salarios de algunos profesionales de la comunicación, producto de la crisis que viven los medios, está compensada por este sobresueldo, que los editores conocen y sobre los que hacen la vista gorda, si, a cambio, los costes de la estrella periodística es compartida. Claro que esto no es un delito penado por la justicia, puesto que se circunscribe al ámbito privado y no mete mano en las arcas públicas, como el caso de Alemany.
No es un delito, pero es feo y engañoso para el lector o el espectador que, ingenuamente, sigue creyendo en la independencia de algunos articulistas. Suerte que son los menos y se empieza a conocer sus nombres y apellidos.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)