Què fem amb TV-3 i Catalunya Ràdio?

Joan Barrera
S’ha obert, novament, la caixa dels trons sobre el futur de TV-3 i Catalunya Ràdio arran de la modificació, per part del Parlament de Catalunya, de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En síntesi, es proposa una major racionalització de les estructures directives, que passen per un enfortiment de la figura del president amb un increment de funcions executives; per la reducció del consell d’administració, amb voluntat de transformar-lo en un veritable òrgan de gestió i no en una simple traslació de les forces parlamentàries; i per la creació d’un nou model empresarial per als mitjans públics de la Generalitat, que aprofiti sinèrgies i sigui capaç de garantir el servei públic i la defensa i promoció del català a un preu assumible en un context de crisi.

Algú em pot titllar d’ingenu per fer aquesta defensa de la reforma, sobretot perquè el debat s’ha polaritzat, barrejant-hi bones intencions, pors lògiques per un canvi de model, interessos polítics no declarats i maniobres ocultes per afavorir grups de comunicació privats. És evident que quan es pretén un canvi d’aquestes característiques en el model audiovisual català hi ha efectes col·laterals, però la suma dels diferents factors no expliquen la veritable causa del repte: afrontar la supervivència de TV-3 i Catalunya Ràdio en un món tecnològicament molt dinàmic i on la fidelització de les audiències, especialment entre la franja de població més jove, requereix un nivell d’audàcia similar a la que van tenir els creadors de TV-3 i Catalunya Ràdio fa 28 anys.

Per una societat que afronta retallades i veu perillar fites tan essencials com l’ensenyament i la sanitat públiques, la tele i la ràdio de la Generalitat no es perceben com un instrument de primera necessitat. Sí, formen part de l’escenari i si algun dia faltessin el quadre quedaria descompost, però és justament la normalitat que tenen els dos mitjans en l’imaginari català on hi ha una part del problema i on cal buscar sortides.

Convé que tothom tingui aquesta premissa molt clara i, a partir d’aquí, que es busquin solucions al gran repte. Ni em proposo ser exhaustiu ni tancar el debat, tan sols apuntar algunes idees a les que, crec, s’hauria de donar resposta.

TV-3, Catalunya Ràdio i les plataformes digitals de les dues cadenes necessiten un canvi de model que les identifiqui davant de la societat com una sola empresa. És imprescindible trancar amb la dinàmica actual, en la que cadascuna treballa per la seva banda. Ho imposa la racionalització de la despesa, però també l’efectivitat per aconseguir els objectius d’estendre el català com a llengua de consum audiovisual en capes de la població, i penso en els joves, on la fidelització és més dèbil.

Si s'actua com empresa, fixant prioritats, definint línies de treball i programació i explicant la inversió, no s'ha de témer la fiscalització ni les crítiques. Al contrari, és un al·licient per defensar els objectius i una bona via per garantir la transparència, a més de frenar el debat sobre la mediatització política. I cal dir que nomenar gestors amb aquest criteri és imprescindible, no com ara on hi ha un pur i simple repartiment de quotes de poder.

Cal, també, un canvi de mentalitat entre els professionals per inculcar-los la idea de que res és permanent i immutable. Qualsevol persona que conegui mínimament el funcionament de les redaccions sap que alterar les dinàmiques internes és una feina titànica. Les redaccions són, aquí i a qualsevol part del món, conservadores i refractàries a modificar els sistemes de treball. Però fer-ho és imprescindible per garantir el futur i s’han de buscar professionals disposats a assumir el repte. Propostes com adaptació, mobilitat, flexibilitat horària, mecanismes de gestió més transversals per optimitzar la difusió de notícies o la programació haurien de formar part del nou marc de treball.

Estem en un moment que ens juguem molt, però cal ambició per assumir el repte de transformar TV-3 i Catalunya Ràdio en empreses de futur. Ambició i repte i no paraules transcendentals que diuen molt poc i entorpeixen la solució.

I els periodistes també hi hauríem de dir la nostra, per evitar caure en el parany de confondre les legítimes aspiracions en una proclama numantina d’interessos corporatius.