La vaga indefinida de la plantilla del diari La Mañana és paradigmàtica de l'estat lamentable que afecta la professió periodística. Ras i curt, els treballadors del rotatiu lleidatà han decidit parar perquè l'empresa feia sis mesos que no els pagava i no tenien cap seguretat de que ho fes. La mesura empesa pels treballadors té com a intenció de fons aconseguir que els empresaris els acomiadin i així aconseguir algun ingrés ni que sigui de l'atur .
Curiosa aquesta situació en la que els treballadors troben més atractiu l'atur que mantenir la feina! A més, asseguren que la societat titular del diari de Lleida quan pagava ho feia sistemàticament en negre. Sumeu-hi l'ofec de mitjans per operar. Fins i tot, els hi havien tallat la calefacció. A Lleida!
Més enllà del grau d'explotació concret que afecta als operaris del diari lleidatà, vull remarcar que l'actitud de l'empresa de La Mañana : no pagar durant sis mesos i no rebre cap sanció de l'autoritat pertinent mostra fins a quin punt hi ha un desequilibri en favor de l'empresari en aquests moments, i les lleis es van elaborar durant el Govern socialista! No cobren i no poden deixar de treballar perquè es consideraria abandó de lloc de treball i no rebrien cap indemnització ni tindrien dret a l'atur pel que han cotitzat.
Això que explico no afecta no només a un diari del Segrià. Hi ha desenes d'empreses a l'Estat espanyol en situació semblant. Els treballadors no cobren i no poden plegar, una cosa, doncs, que s'apropa a l'esclavatge.
Sense ser tant radicals, hi ha empreses de l'àmbit industrial que primer han patit un ERO que ha suposat l'acomiadament de part de la plantilla i després, com realment tenien demanda, els treballadors que resten han de fer hores extres per complir amb les comandes, hores que no cobren, clar.
Però tornem a La Mañana. Diguin el que diguin els documents oficials, la família Dalmau sempre ha estat a prop de la propietat. I molts companys encara es recorden que aquest grup va estar al darrere d'una altra aventura sagnant per a la professió: la compra del Diari de Barcelona i la seva transformació en Nou Diari. La crisi que va acabar amb el tancament d'aquell diari va suposar que desenes de periodistes es quedessin a l'atur i sense cobrar i tardessin més de deu anys a rebre una petita part del que els hi devien. A la fi un acord judicial va saldar el contenciós. Per tant, els propietaris de La Mañana ja tenen experiència en no pagar i sortir-se'n sense conseqüències.
El més trist és que aquestes actituds poden cremar tota una generació de periodistes que hi han posat tota la il·lusió possible en un marc absolutament negatiu. Però que ja han dit prou i prefereixen l'atur a seguir com ara.
Tota una llàstima en un diari que va néixer de la mà d'Emilio Romero fruit de l'ocupació de Lleida durant la Guerra Civil. El periodista falangista rebia al seu despatx amb camisa blava i amb pistola i corretjam. Va ser un mitjà aperturista durant la transició, amb Emilio Rey i Josep Antoni Rosell Pujol. I amb la privatització, el seu primer equip periodístic el va somniar en un procés que havia d'acabar convertint-lo en un mitjà plenament democràtic i en català.
No hay comentarios:
Publicar un comentario