La Gioconda encara dóna exclusives

Andreu Farràs
Com m’agradaria haver estat en la pell de Martin Bailey fa dues setmanes. No el conec de res, però envejo el que va viure a Londres a mitjans de gener. Bailey és un periodista que col·labora a la revista mensual britànica The Art Newspaper. Fa dues setmanes va anar a una conferència d’experts en l’obra de Leonardo da Vinci. Restauradors, historiadors, conservadors, artistes, museòlegs,... Un rotllo per a la majoria dels humans i segurament apassionant per a una minoria, com passa en tantes aficions i professions. Bailey hi va anar per feina. No estava convidat, como no ho estava cap altre representant de la premsa. Però té bons contactes a la National Gallery i es va colar. Cap participant a la trobada sabia que entre els assistents es trobava un reporter, un membre de la canallesca; tot i no pertànyer a cap tabloide anglès, era igualment indesitjable. Ana González Mozo, una de les ponents, es pensava, per tant, que es trobava entre gent de confiança. I va cometre una indiscreció que després lamentaria. Ana és una de les especialistes del Museu del Prado que s’han encarregat durant dos anys de la investigació i restauració de l'anomenada Gioconda de la pinacoteca madrilenya, una obra considerada menor en tractar-se d’una rèplica de l’original de Leonardo que es creia que havia estat realitzada molt després per un artista flamenc desconegut.

            Ana va explicar als seus col·legues reunits a Londres que, al restaurar la Mona Lisa del Prado, van descobrir que aquella obra no havia estat pintada molts anys després sinó que era coetània de l’original de Leonardo; que sota el fons negre afegit dos segles després hi havia el mateix paisatge de muntanyes toscanes que a La Gioconda original, i que l’autor de la rèplica era amb tota probabilitat Francesco Melzi, aprenent i amant de Leonardo da Vinci. Per tant, La Gioconda del Prado havia estat pintada al mateix temps que la del Louvre i havia sortit del mateix taller del geni florentí. Ana va revelar als seus col·legues reunits a la National Gallery una informació extraordinària que no tenia previst veure la llum pública fins al 23 de febrer. Per aquell dia, el Museu del Prado havia convocat una conferència de premsa internacional per exhibir la seves troballes. Però Martin estava allà, escoltant la primícia, l’exclusiva mundial, una revelació que capgiraria un capítol de la història de l’art, ja força acostumada a revisar atribucions i desatribucions d’autors i obres. Això sí que era un veritable codi Da Vinci! Al publicar-ho dimecres passat a The Art Newspaper, Martin va crear tant enrenou en la premsa internacional, que va obligar els responsables del Prado a avançar la seva roda informativa. Quina sort la del Martin! Va aconseguir complir aquella vella definició que no sé qui va donar del que és notícia: és allò que algú –sovint poderós-- no vol que el públic conegui. A quin periodista no li agradaria colar-se en un Consell de Ministres? O en una reunió al Despatx Oval? O als vestidors del Barça o el Madrid? O al consell d’administració del Santander, BBVA o Caixa Bank quan es parlen de les fusions i desaparicions bancàries? Es clar però que, per treure de tots aquests llocs titulars de primícies, s’ha de saber de política, d’economia o de futbol com en Martin Bailey en sap d’art. Sovint hi ha periodistes que els noticiots ens passen per davant dels morros i no els sabem veure. Perquè no estem prou preparats ni tenim prou experiència. O no sabem preguntar. O no ens deixen preguntar. O no volem. I, de totes maneres, sovint no cal volar tan amunt. De vegades, l'exclusiva mundial que reboten totes les agències de premsa ens somriu com una preciosa gioconda en una avorrida trobada de restauradors d'art.