Antoni Ribas
La Mati té por de que la facin fora de Catalunya. La Mati va venir d’Andalusia de petita i ara ja ha fet 70 anys. La Mati és una dona que ha treballat fins la seva jubilació i alguns anys més escombrant, fregant escales, regint una porteria, cosint,… Sent una treballadora domèstica. La Mati es podria dir Rosi, Mari o Juanita. Elles i els seus homes –la Mati està separada des de fa anys…-- han treballat molt. Parlen castellà i se senten d’aquí.
La Mati és tan catalana com qualsevol català que viu i treballa a Catalunya. En això hem basat la convivència d’ençà de que van prendre consciència de la ciutadania comuna totes aquelles persones --algunes 'maitres en penser'-- que podien veure l’immigració dels anys trenta, quaranta o cincuanta com un perill per al manteniment de la idiosincràsia catalana. Ara, però, la Mati --moltes Mati i els seus homes-- tenen por. I no n’han de tenir.
--Mati, hi ha molts i molts catalans de naixement com tu.
Amb el teu mateix nivell de casanci pels anys de treball feixuc, amb la llibreta de la Caixa amb quatre calerons estalviats, amb el pis comprat o a mig comprar, amb fills casats o separats, amb algú de la familia a l’atur i amb les angoixes per mantener la pensió. Per tant no has de marxar. Aquests tampoc ho faran.
Hi ha un punt que sempre ha estat motiu de debat: saber català. La Mati no parla català. Quan era joveneta i podia aprendre’l era difícil perquè no s’ensenyava ni als catalans; quan va venir l’escola pública catalana, va ser pels seus fills o néts. Aquí tothom sempre --essencialment molts catalans de llengua-- li ha parlat en castellà i ha necessitat molt poc el català. Per viure, ni li calia. Diguin el que diguin península enllà i ençà, a Catalunya es pot fer perfectament vida, i vida social, parlant només en castellà.
La llengua és un trencacolls que s’ha d’anar resolent amb diàleg i bones maneres. El català és la llengua minoritaria --moltes vegades minoritzada-- que no es vol perdre. I per això necessita totes les ajudes que calgui i també li fa falta una bona ajuda dels qui són castellanoparlants de família i vida. Junts podem salvar-lo del tot i fer més útils les dues llengües que es parlen al país.
--Mati, per parlar en castellà ningú et farà fora.
Ara, però, quan el tema de la personalitat política de Catalunya, com a vella nació d’Europa i de la península, es planteja amb un diàleg-debat democràtic és quan ha aparegut el fantasma de la por. N’hi ha de moltes menes. El més greu, el de foragitar els conciutadans. Com que estem en una campanya electoral molt forta i l’oposició a que Catalunya pugui decidir té poder, aquest fantasma és avivat seriosament; el missatge més dur prové d’un fosc anonimat. Voldrien fer ben gros aquest fantasma perquè fracassés el projecte polític del sobiranisme.
Atien la divisió social. Desitjarien que aquí aparegués la fonda ruptura que va sorgir a l’Índia quan albirà la independència del Regne Unit. La religió va ser-ne la causa i els indis hindus van quedar en un lloc i els indis musulmans van crear el Pakistan. Prou se’n queixava Gandhi i prou va maldar per evitar-ho.
Polítics maldestres cobegen una separació d’aquesta mena per fer aparèixer els ciutadans de Catalunya --els que va saludar Tarradellas des del balcó-- com un poble xenòfob i racista que es divideix en el seu si. Sabem, però, prou bé que aquí, des d'instàncies polítiques i socials s’ha treballat per fer ben ferm el poble català. Som un sol poble, proclamava l’any 1978 la pancarta que encapçalava la manifestació de l’Onze de Setembre. I és encara vigent aquesta afirmació perquè no era un eslogan fet a la babalà.
--Mati, no pateixis. No hauràs de marxar. Seria la fi d’aquest poble.
La Mati té por de que la facin fora de Catalunya. La Mati va venir d’Andalusia de petita i ara ja ha fet 70 anys. La Mati és una dona que ha treballat fins la seva jubilació i alguns anys més escombrant, fregant escales, regint una porteria, cosint,… Sent una treballadora domèstica. La Mati es podria dir Rosi, Mari o Juanita. Elles i els seus homes –la Mati està separada des de fa anys…-- han treballat molt. Parlen castellà i se senten d’aquí.
La Mati és tan catalana com qualsevol català que viu i treballa a Catalunya. En això hem basat la convivència d’ençà de que van prendre consciència de la ciutadania comuna totes aquelles persones --algunes 'maitres en penser'-- que podien veure l’immigració dels anys trenta, quaranta o cincuanta com un perill per al manteniment de la idiosincràsia catalana. Ara, però, la Mati --moltes Mati i els seus homes-- tenen por. I no n’han de tenir.
--Mati, hi ha molts i molts catalans de naixement com tu.
Amb el teu mateix nivell de casanci pels anys de treball feixuc, amb la llibreta de la Caixa amb quatre calerons estalviats, amb el pis comprat o a mig comprar, amb fills casats o separats, amb algú de la familia a l’atur i amb les angoixes per mantener la pensió. Per tant no has de marxar. Aquests tampoc ho faran.
Hi ha un punt que sempre ha estat motiu de debat: saber català. La Mati no parla català. Quan era joveneta i podia aprendre’l era difícil perquè no s’ensenyava ni als catalans; quan va venir l’escola pública catalana, va ser pels seus fills o néts. Aquí tothom sempre --essencialment molts catalans de llengua-- li ha parlat en castellà i ha necessitat molt poc el català. Per viure, ni li calia. Diguin el que diguin península enllà i ençà, a Catalunya es pot fer perfectament vida, i vida social, parlant només en castellà.
La llengua és un trencacolls que s’ha d’anar resolent amb diàleg i bones maneres. El català és la llengua minoritaria --moltes vegades minoritzada-- que no es vol perdre. I per això necessita totes les ajudes que calgui i també li fa falta una bona ajuda dels qui són castellanoparlants de família i vida. Junts podem salvar-lo del tot i fer més útils les dues llengües que es parlen al país.
--Mati, per parlar en castellà ningú et farà fora.
Ara, però, quan el tema de la personalitat política de Catalunya, com a vella nació d’Europa i de la península, es planteja amb un diàleg-debat democràtic és quan ha aparegut el fantasma de la por. N’hi ha de moltes menes. El més greu, el de foragitar els conciutadans. Com que estem en una campanya electoral molt forta i l’oposició a que Catalunya pugui decidir té poder, aquest fantasma és avivat seriosament; el missatge més dur prové d’un fosc anonimat. Voldrien fer ben gros aquest fantasma perquè fracassés el projecte polític del sobiranisme.
Atien la divisió social. Desitjarien que aquí aparegués la fonda ruptura que va sorgir a l’Índia quan albirà la independència del Regne Unit. La religió va ser-ne la causa i els indis hindus van quedar en un lloc i els indis musulmans van crear el Pakistan. Prou se’n queixava Gandhi i prou va maldar per evitar-ho.
Polítics maldestres cobegen una separació d’aquesta mena per fer aparèixer els ciutadans de Catalunya --els que va saludar Tarradellas des del balcó-- com un poble xenòfob i racista que es divideix en el seu si. Sabem, però, prou bé que aquí, des d'instàncies polítiques i socials s’ha treballat per fer ben ferm el poble català. Som un sol poble, proclamava l’any 1978 la pancarta que encapçalava la manifestació de l’Onze de Setembre. I és encara vigent aquesta afirmació perquè no era un eslogan fet a la babalà.
--Mati, no pateixis. No hauràs de marxar. Seria la fi d’aquest poble.
No hay comentarios:
Publicar un comentario