Andreu Farràs
L’atzar va fer que, en un mateix matí, en poquíssims minuts de diferència, llegís divendres passat dos textos sobre periodisme i periodistes, redactats per persones molt allunyades en el temps i l’espai, que ajuden a descriure la realitat en la qual ens trobem i de la qual costa tant sortir. Un dels escrits és un correu que em va enviar un antic alumne de la UAB; l’altre, deu consells a aspirants de periodista escrit per Michael Hastings, que va cobrir per a ‘Newsweek’ la guerra d’Irak entre el 2003 i el 2011.
El correu de l’alumne, que va treure les millors notes del seu curs, deia: “Hola, aquest darrer any he estat d'Erasmus a [un país europeu] i tot just acabo de tornar. Estic buscant diversos llocs per fer pràctiques tant ara a l'estiu com a partir del setembre i em preguntava si [un diari català] n'oferia fora de conveni en alguna de les seves seccions. Després d'una setmana d'ajust a la dura realitat, el que siguin remunerades o no m'és secundari, sempre i quan pogués fer alguna cosa. Qualsevol ajuda en aquest sentit estaria més que agraïda”. Les negretes son meves. Suposo que són prou explícites i no necessiten gaires reflexions afegides.
Pocs minuts després, vaig llegir un article del sempre agut Quim Monzó, que resumia el decàleg de consells que Hastings va publicar l’any passat a ‘Reddit’:
1) Has d’estar decidit a dedicar la vida al periodisme.
2) Quan t’entrevistin per a una feina, digues-li al director que ho donaries tot per fer reportatges, i que t’apassiona aplegar informació. No li diguis que estàs convençut que ets el pròxim Norman Mailer.
3) Prepara’t a fer un munt de coses sense cobrar; és una merda i és injust, però aquesta és la realitat.
4) Quan escriguis per a una gran audiència, que a cada frase hi hagi un fet.
5) Fes que les històries siguin senzilles i vés al gra.
6) Hauries de tenir un blog i seguir a Twitter els periodistes que t’agraden.
7) Si hi ha cap publicació on vulguis escriure, truca el director o envia-li un e-mail. Pot funcionar.
8) En una proposta d’article, tota la història hauria de quedar explicada en les dues primeres frases.
9) Sobretot t’ha d’apassionar escriure, com si fos més important per a tu que cap altra cosa al món: la família, la vida social, el que sigui.
10) Aprèn a acceptar que part de l’ofici és que et rebutgin i continua escrivint i llegint.
Monzó afegia a la seva columna de ‘La Vanguardia’: "Em pregunto quants estudiants de periodisme, després d’haver llegit això, reflexionaran i abandonaran ara mateix la facultat per dedicar-se a una altra cosa. Pocs, suposo, perquè, per començar, hi ha un percentatge aterridor d’estudiants de periodisme que no llegeix diaris i, per tant, tampoc aquesta columna on explico això".
Que què vaig respondre jo a l’alumne? Que el diari on ell estava disposat a treballar fora de conveni i sense remuneració no tenia per costum cometre aquestes il·legalitats i que era molt perillós realitzar aquestes propostes perquè les empreses es podien plantejar –encara que segur que ja ho han pensat fa anys— quina necessitat tenen de pagar un munt de salaris a periodistes veterans si hi ha una legió immensa de ma d’obra jove, entusiasta, amb ganes i suficientment preparada disposada a treballar de franc en un mitjà.
A algunes empreses els importaria poc que el resultat final del producte baixés una mica (segons elles) o molt (segons els consumidors) si s’estalvien un bon percentatge de massa salarial i garanteixen la sortida del producte en paper, en audio, en video i/o a la xarxa. Per això estava molt equivocat el pobre Hastings (va morir la setmana passada a Los Angeles en un accident de trànsit) quan en el seu tercer ‘manament’ dona com a fet inamovible, gairebé diví, que hauran de treballar sense cobrar i mou a la resignació dels nous periodistes al sentenciar: “Prepara’t a fer un munt de coses sense cobrar; és una merda i és injust, però aquesta és la realitat”.
Ha estat aquesta resignació de molts periodistes novells –fascinats per poder treballar i firmar, sobretot, firmar, encara que siguin despatxos d’agència— en certs mitjans aprofitats la que ha ajudat en part a germinar l’actual crisi estructural del sector. Una situació gravíssima que, amb diferents estratègies i eines però amb la mateixa bona voluntat estan intentant combatre la plataforma Mitjans en Lluita i la Mesa sectorial dels mitjans de comunicació, la qual ha elaborat un interessant document amb propostes ambicioses i esperançadores.
@afarrasc
No hay comentarios:
Publicar un comentario