Quan Johann es deia Juanito

Josep M. Ureta 

Un dels fenòmens més sonats de les darreres setmanes és el viratge de bona part de l’opinió publicada arran de la decisió del tribunal superior de l’Estat de Schleswig-Holstein de no acceptar, en part, l’extradició del president Carles Puigdemont sol·licitada pel jutge Pablo Llarena en aplicació d’una euroordre. En qüestió d’hores, tot allò que era convicció arrelada de que Espanya tenia raó i, per tant, Alemanya havia de lliurar l’expresident va esdevenir un reguitzell de retrets. Fins i tot, es proposava replantejar la pertinença d’Espanya a la Unió Europea. 

Aquesta tendència a trabujar quan el vent no va a favor no es cap

L'esquiador Johann Muehlegg, als Jocs de Salt Lake City 2002. 

novetat en la opinió pública espanyola. El model es l’habitual: es genera un corrent d’opinió que es presenta com a natural, majoritari i lògic. Es reitera tot el què es pugui fins a convertir-ho en convicció i amb aquesta aparença es reclama que un altre (sovint un organisme públic aliè) l’adopti sense dificultat. I si no succeeix, la reacció dels impulsors no és pas la de justificar el seu error sinó sospitar de les intencions de l’altre. 

Posem un exemple que afecti a estats d’ànim més que a drets individuals, per no ferir (ho semblarà igualment). Anem a Buenos Aires, el setembre del 2013, on es va reunir el Comitè Olímpic Internacional (COI) per triar la ciutat seu dels Jocs d’estiu del 2020. Tres candidates: Tòkio, Istanbul i Madrid. 

Des de feia mesos molt bona part de l’opinió pública espanyola s’anava engrescant amb la candidatura de la capital. Arguments no en faltaven, però el més reiterat i convincent era el de “nos lo deben y hemos hecho los deberes”. Era la tercera vegada que Madrid ho demanava oficialment: havia optat a ser seu el 2012 i va obtenir 31 vots i a la final va passar la guanyadora, Londres, segons es va dir per un error d’un vot atribuït a un membre grec del COI (la votació és formalment secreta, però sempre tenint en compte que es tracte d’un club selecte amb les seves formes). Va tornar-ho a intentar pels jocs del 2016, que van ser a Rio de Janeiro (Madrid, 32 vots). I a la tercera, durant l’esmentada reunió bonaerense, va guanyar Tokio 2020 (Madrid, 26 vots). El que va semblar més humiliant per als mitjans espanyols es que Madrid empatés en vots amb Istanbul, i perdés en el desempat. 

Anem pels deures fets. Es presentaven ja edificats tots els escenaris de la competició (força diners de l’Estat, la Comunitat i l’ajuntament), amb la voluntat genèrica de tractar bé als esportistes i, per buscar empatia, asseguraven que els Jocs serien “un empujón económico y moral para España”, que en aquells moments estava en recessió. 

Els mals tragos de Botella

Com passa sovint, d’aquella cimera es recorda molt més una banalitat, la "relaxing cup in the plaza mayor" de l’alcadessa Botella, que de les raons de pes que varen malmetre la candidatura. La primera garrotada de la sessió de presentacions i preguntes la va donar l’esportista britànic Adam Pengilly, practicant de skeleton i que havia guanyat un mundial de l’especialitat a Salt Lake City (no als seus Jocs d’hivern). En nom del comitè d’atletes va preguntar per l’Operación Galgo de sang contaminada d’esportistes espanyols, que s’havia intentat amagar. Poc després, el norueg Gerhard Heiberg, membre del COI i organitzador dels Jocs de Lillehammer del 1994, va dir que la resposta no el convencia i va insistir en el tema. 

Alguns, i potser amb un cert fonament, vàren veure en la pregunta del britànic Pengilly i com la va enunciar (“M’han dit que els pregunti...”) una implicació de la diplomàcia britànica, irritada per l’enfrontament, mesos abans, dels ministres d’Exteriors espanyol i britànic a compte, altra vegada, de Gibraltar, que havia sembrat de blocs de ciment les seves aigües jurisdiccionals per entorpir la navegació de vaixells espanyols. Si non è vero... 

L’error de fons va ser un altre. No entendre que la fórmula de Barcelona 92, desplegada fins a l’èxit de la cimera del COI d’octubre de 1986 ja no era vàlida. S’inspirava en com va aconseguir Juan Antonio Samaranch ser elegit com a president del COI (Moscou, 1980), i més tard va ser el model de referència per les tasques de seducció de la familia olímpica, les quals va dirigir Leopoldo Rodés. L’empresari barceloní, traspassat el 2015, va col·laborar amb l’alcalde de Madrid Ruiz-Gallardón, però no amb l’alcaldessa Botella, que va preferir el suport de Juan Antonio Samaranch Salisachs, directiu d’un banc d’inversions i més conegut entre els membres olímpics com a fill de l’expresident que com a practicant d’esports d’èlit. Val a dir que als postuladors de la candidatura no els va costar, aquesta vegada, diferenciar Madrid de Barcelona quan se’ls avisava que Espanya havia tingut Jocs no feia gaire. La reacció de la candidatura madrilenya en ser derrotada va ser l’esperada: “Nos han engañado; los del COI son unos tramposos corruptos; aquí no volveremos...” 

Relacions inconfessables de plutòcrates

Aquí rau la gran diferència entre el 1986 i el 2013. Ja no eren suficients les dots de relacions obertes o inconfessables amb els membres del COI. De fa anys, els esportistes tenen més pes que els polítics dels Estats. Recordem que el COI és un club privat que combina plutòcrates de cada país i de federacions internacionals. 

¿A què venia a tomb lo de la Operación Galgo? ¿I per què preguntaven esportistes de neu i gel i no d'altres modalitats, que era el que afectava l’operació policial espanyola? 

Doncs una oportuna memòria, sortís d’on sortís. (Parèntesi: la candidatura de Tòkio superava els 4.000 milions de dòlars de pressupost; l’espanyola, 1.400 milions de dòlar). Cal remuntar-se als Jocs d’hivern de Salt Lake City, on va aparèixer un esquiador de fons espanyol, Juanito Muehlegg, pertanyent a la federació murciana d’esquí (una regió ben muntanyosa, com sap tothom) que va acumular tres medalles d’or. En guanyar les dues primeres, el responsable de comitè olímpic espanyol, Juan Antonio Gòmez-Angulo es va ben vantar: “Es una medalla cien por cien española. Es tan nuestra como si [Muehlegg] hubiera nacido en España”. En guanyar les dues primeres, s’apressaren a trucar-lo el Rei Joan Carles i el president Aznar. La tercera medalla ja no la va poder recollir, els metges van exhibir un positiu per darbepoetina. I vet aquí que des de llavors Juanito es va tornar a dir Johann, com fins dos anys abans, quan el directius de l’esport alemany se’n van desfer per desconfiança. 

¿Ningú no va fer aquesta reflexió? Que en tinguem constància, les millors cròniques des de Buenos Aires varen ser les de Martí Perarnau, no debades un respectat i admirat exesportista d’èlit, que sí estava atent a l’opinió dels esportistes, i que va patir l’onada espanyolera d’aquells dies, on Televisió Espanyola va enviar a 40 persones, més els desplegats a la plaça de Colón, que al final varen tenir poca feina. 

En síntesi: un contagi colectiu mal fonamentat va generar l’onada i va amagar la falta de solidesa dels arguments. Amb totes les diferenciacions, fins que es va pronunciar el tribunal alemany sobre el cas Puigdemont, diaris i emissores anaven plens d’experts en dret processal alemany i en relacions bilaterals. Mirem i llegim el què s’està dient des de llavors. 

L'Agència Europea de Medicaments

Hi ha molts casos similars. Posem-ne un de ben recent per tal d’evitar que es digui que tot aixó es una manera de tornar al esgotador Madrid-Barcelona. Doncs no, aquí també tenim figues del mateix paner. 

Amb motiu del 'brexit', unes quantes ciutats de la part continental de la UE es van apressar a postular-se per acollir les seus comunitàries que havien de marxar de Gran Bretanya. Estava clar que l’Autoritat Bancària Europea (EBA en inicials angleses, llengua encara comunitària) havia d’anar a una capital de gran pes econòmic-financer. I va anar a París. Però la futura seu de l'Agència Europea de Medicaments (EMA, en anglès) tenia més pretendents. Ciutats grans i reconegudes per raons ven diverses. Bratislava i Fràncfort semblaven ser les millors col·locades entre una dotzena d’aspirants, segons la majoria de diaris, que donaven menys opcions a Milà, Copenhage o Barcelona. Els diaris de cada país, per cert, abonaven la seva candidata i una altra que els semblava tan o millor col·locada. Es va triar Àmsterdam i es va desfermar l’insuportable “es vèia a venir” o el detestable “tramposos”. 

¿Per què? Ens havien dit que Barcelona tenia molt bones opcions, destacant el clima, els nous centres de recerca biomèdica, que hi son, i lo sempre: gastronomia i una seu icònica (només els de la brometa deien que l’edifici Agbar era ideal per la AEM perquè té forma de supositori). Desenes de fotografies de ministres, consellers i alcaldessa mostrant-se com exemple d’unitat i, per sota, cadascú posant-se la bena abans de la ferida: si falla serà per culpa de la política de Madrid/BCN, per l’ordre previsible. 

Haver après de Buenos Aires 2013 i començar per saber qui és que decideix i com. Llavors eren les opinions dels esportistes. En aquest cas, els més interessats en triar, fent el lobi corresponent, eren els funcionaris de la AEM... i els seus administrats. Ras i curt: ¿Qui es creia que les multinacionals quimico-farmacèutiques no farien el seu lobi? I van assenyalar als països votants el que els convenia: el més a prop de Londres, que fos una ciutat cosmopolita avesada a tractar multinacionals i amb connexions fàcils per passar el cap de setmana a casa. 

Àmsterdam i el hàmster

El més sorprenent és que no es recordés l’experiència del 1995, quan Barcelona va ser candidata a seu de la llavors acabada de crear AEM. A Londres no li va costar guanyar i les raons son paleses: capital financera mundial. Però cal recordar també quina campanya vàren fer llavors els lobis de les multinacionals: “No vamos a favorecer a un país donde su industria local nos copia”. Una lectura --molt interessant per a periodistes-- de l’obra 'Los grupos de interés en España' (editorial Tecnos) dirigida per Joaquim Mª Molins hauria fet bon servei als informants del tema, sobretot el capitol dedicat a Farmaindustria, una patronal curosament repartida entre multinacionals i locals, sempre ben desavinguts. 

Un cop coneguda la designació d’Àmsterdam, l’opinió publicada va tornar al hàmster de la política. Ai, per cert, la darbepoetina de l’esquiador alemany ex-espanyol Muehlegg s’obté del hàmster xinès. Tot s’encomana.