Quan Carlos Pérez de Rozas i Huertas Claveria es troben al cel i es pregunten “ets feliç?”

Gabriel Jaraba

A veure si ho sé explicar sense que sembli una batalleta de l’avi Cebolleta: no és (no només) que en Carlos Pérez de Rozas fos una persona alegre, simpática, entusiasta, amical, optimista i afablement respectuosa, que anava sempre amb la rialla i la broma pel davant per tal que els companys despertéssin del desànim o la mandra. És que si això és percebut ara com una singularitat, tan gran que és el que més es destaca de la seva personalitat a l’hora de fer-ne la remembrança, aleshores és que la nostra professió ha canviat molt més del que ens imaginem.

Si cal destacar tant que un periodista rigui és que els altres som
tristos; si sembla inusual que sigui amic de tothom, deu ser perquè la majoria no en som gaire d’amigables; si és creatiu i atractiu quan dóna classe, aleshores els altres que ho fan són un plom. Així de  cruel és la vida i els periodistes hauriem de saber-ho: el que és noticia és l’inusual perquè destaca i és excepció a una regla imposada.

Els temps canvien, avi Cebolleta, i és bo que sigui així, perquè de vegades es tornen insuportables. Potser aquest temps d’ara també hauria de canviar. Potser ha passat que, com diu José Martí Gómez, tot va començar “quan les botelles d’aigua van entrar a les redaccions”. Però segur que avui dia la imatge d’un Manuel Ibáñez Escofet sortint a la porta del seu despatx a 'Tele/eXprés' i cridant “fills de putaaa!” als seus redactors seria tan incomprensible com insuportable. O la de Josep Maria Huertas Claveria, que quan et trobava a un passadís et mirava a la cara i preguntava “ets feliç?”. El comiat sobtat, clamorosament joiós de Pérez de Rozas, ens interpel·la de la mateixa manera: som feliços? Aquesta és la pregunta pertinent que cal fer a les generacions periodístiques actuals.

Antonio Franco, amic de l’ànima d’en Carlos i líder de molts dels qui hem treballat a les seves ordres, va fer una afirmació fonamental en les seves paraules de comiat pronunciades al funeral del sobtadament traspassat periodista: “No hem estat capaços de dur a terme la revolució sentimental que voliem fer”. Bufa. Això no ho havia dit mai ningú, i és la veritat més grossa que s’ha dit sobre tota una era del periodisme contemporani. No només voliem canviar el món, voliem ser feliços i fer feliç la gent. Bufa! Ens vam fer periodistes perquè voliem viure d’una manera diferent. I en aquest sentit els joves periodistes que avui formen la professió i els estudiants són exactament iguals que nosaltres. “Ets feliç?”, ens segueix interpel·lant l’interrogació irónica d’en Huertas.

Redaccions com farmàcies

El que és important no és que s’hagin trencat certes tradicions entre les generacions succesives de periodistes, perquè no hi ha hagut mitjans ni ambient per a mantenir-les. El que és fonamental és que els periodistes hem comprat una mercaderia avariada contra la qual haviem d’haver combatut, contra la qual hem de continuar combatent ara: plantejar a la societat una alternativa des de les nostres redaccions, les nostres màquines d’escriure i les nostres rutines professionals a la redacció o al carrer. Les redaccions semblen farmàcies, ordenades, sil·lencioses i asèptiques, i no és problema de polidesa sinò de por. Calladets i disciplinats, amb les orelles cotes i conscients que si algun gallet aixeca la veu és perquè al darrere hi ha diner o poder que l’autoritza a fer-ho. Els qui hem treballat sota el poder franquista tenim un sisé sentit especial que identifica a quilòmetres la pudor de l’atemoriment.

Molt probablement les publicacions que fem no es venen i no ténen èxit per una raó molt senzilla: perquè no interessen. I no interessen perquè les fem amb el cor encongit, el cul apretat i l’ànima morta. Formem part d’un 'zeitgest' que expressa com mai el tret central de la cultura crítica europea i que és la raó de la seva frustració: el que jo dic “pesadumbrismo” a manca de paraula millor. Com ha dit Antonio Franco, nosaltres haviem volgut resistir aquesta onada fosca mitjançant una revolució sentimental que expressava una renuncia a les velles maneres de viure i una opció a fer realitat allò que es mostrava a Woodstock, els escenaris trepitjats pels Beatles, a les funcions del Living Theatre, les flors de Christiania i les trapelleries de Provos i Kabauters, als aires de Haight Ashbury i les indumentàries de Carnaby Street. Tot això ara és cendra, avi Cebolleta, però encara hi ha periodisme, encara hi ha periodistes catalans i encara hi ha cors que bombejen sang. En Huertas i en Carlos ens miren des del cel on viu per sempre la bona gent i ens pregunten: “Ets feliç? Fantàstic!".