El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

23 nov 2022

Una llei necessària, però tot apunta que quedarà curta

Francesc Ràfols
El 17 de novembre passat, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) es va presentar la proposta de llei que elabora la Comissió Europea per garantir la llibertat dels mitjans de comunicació. En un acte organitzat pel Col·legi, l'Associació de Periodistes Europeus i la Comissió Europea (CE), el portaveu de Justícia de la CE, Christian Wigand, va explicar els eixos principals d'aquesta European Media Freedom Act, que va ser aprovada inicialment el 16 de setembre passat. Wigand va fer una intervenció força pedagògica, però intentant deixar clar que no es pretenia legislar sobre els mitjans de comunicació.

Els eixos principals de la proposta legislativa comunitària són la no
Christian Wigand, portaveu de Justícia
de la CE, en una imatge d'arxiu.

interferència en la línia editorial dels mitjans, prohibir els programes d'espionatge a periodistes (els pegasus i companyia), la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, la transparència sobre els propietaris dels mitjans, i, entre altres, sistemes transparents i justos de mesura de l'audiència i assignació de la publicitat estatal. L'objectiu és tenir la llei redactada al llarg del primer trimestre de l'any vinent i que pugui ser aprovada definitivament. Wigand va admetre que la tramitació de la llei serà complicada perquè hi ha molts detractors, que no en volen ni sentir parlar d'una regulació d'aquesta mena, i d'altres que la trobaran massa curta. Així, el portaveu europeu de Justícia va resumir que «la nostra proposta és la correcta».

Jo vaig assistir a aquesta presentació que, en línies generals, vaig trobar prou interessant i felicito els organitzadors de l'acte la seva realització perquè se'n fa poques de sessions d'aquestes per parlar de com protegir per llei la llibertat d'informació. Però personalment sóc dels que trobarà la proposta curta. I vaig exposar alguns dels motius pels quals m'ho sembla. En primer lloc, no em sembla adequat fer els mitjans de comunicació l'objectiu de la llei. Crec que el que cal regular són drets de les persones, com és el cas del dret a la informació de la ciutadania. I fent-ho, es legisla sobre els mitjans de comunicació i els i les professionals de la informació, fixant per llei els seus drets i els seus deures. Hi ha sectors professionals que temen aquest tipus de legislacions perquè, argumenten, que pretenen controlar els mitjans de comunicació. Tot el contrari, una bona llei de premsa protegirà la ciutadania i també els mitjans que respectin els principis ètics. Si, a més, la llei fes d'obligat compliment els codis deontològics establint sancions per a qui els incompleixi, ja seria oli en un llum.

Amb tota humilitat també li vaig suggerir a Wigand que si es vol fer una bona legislació europea en aquesta matèria és imprescindible tenir com a referència el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, que va aprovar el Consell d'Europa per unanimitat l'any 1993, és a dir, fa quasi 30 anys. Li vaig recordar que una de les queixes principals que els i les periodistes fan, almenys a Espanya, és que les pressions més grans les reben del propi del mitjà i dels seus propietaris. No oblidem que, a Espanya, la majoria d'ells tenen en el seu accionariat grans poders econòmics que utilitzen sovint els mitjans com a vehicle de propaganda més que com a element d'informació. El portaveu de Justícia va admetre alguns dels meus arguments, però va insistir en els elements de la llei que poden combatre aquestes situacions, com l'obligació de ser transparent en la propietat dels mitjans o, entre altres, en l'adjudicació de la publicitat.

El segon aspecte al qual em vaig referir amb relació a mancances de la proposta de llei va ser que no hi havia cap referència al problema probablement més important que pateix avui la professió periodística, com és la precarietat laboral. A partir del fet que un/a periodista precari/ària no pot ser independent, la llibertat d'informació queda compromesa. A l'SPC tenim un lema que és «la nostra precarietat és la teva desinformació», que exemplifica perfectament aquesta situació. Wigand ho va admetre, però també va dir que no es pot legislar tot i que hi ha qüestions que són competència dels estats legislar-les i que aquesta n'és una d'elles. És cert que encabir aspectes laborals en una normativa reguladora de drets és una pràctica que no s'acostuma a fer, però la Comissió Europea, si vol protegir la independència dels mitjans, ha d'evitar que les empreses de comunicació tingui professionals de la informació amb condicions de treball indignes o insuficients.

En aquest sentit, i, per acabar, cal recordar la moció que l'Assemblea General de la Federació Europea de Periodistes (FEP) va adoptar l'estiu passat per millorar la protecció dels i les periodistes a la peça i freelance. A proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), es va aprovar que la FEP reclamés a la Unió Europea que instés als seus estats membres a donar una cobertura social suficient i digna a aquest col·lectiu professional, cada cop més nombrós. Cert que hi ha països que ja ho fan, com França, Itàlia, Portugal, Alemanya o, entre altres, Bèlgica, però també n'hi ha on periodistes a la peça i freelance viuen en la més absoluta indigència pel que fa a la cobertura social. Entre aquests hi ha Espanya.

No hay comentarios:

Publicar un comentario