La foscor del franquisme en estat pur

Jaume Fabre

‘La mina de la mort’ és un dels libres que cal esperar que els bons professors d’història aconsellin als seus alumnes i que després de llegir-lo obrin un debat a classe. Perquè és a través del fets concrets com el que va passar a la mina Clara l’any 1944, explicats en detall i amb les digressions que va bé encaixar-hi, com es pot fer entendre als estudiants d’avui què va ser el franquisme. Molt millor que amb la successió de noms, esdeveniments i dates que contenen els llibres de text, memoritzats per obligació, vomitats a l’examen i aviat oblidats.

D’aquesta manera es pot evitar que les idees que s’enduen del

franquisme els estudiants siguin només unes quantes anècdotes divertides i que les webs manipulades els facin creure que va tenir moltes coses positives.

Explicar en detall, com ho fa Maria Favà en aquest llibre, el que va passar a la mina Clara el 1944, no és només la descripció d’un accident, sinó l’exposició de com la corrupció, la llibertat d’explotació de la classe obrera i la manca absoluta de llibertat d’informació formaven el nucli bàsic del franquisme.

No és una crònica de successos, sinó dels molts tripijocs impunes de la postguerra, des dels que pagaven per treballar –o fer veure que treballaven— a les mines i no haver de fer el servei militar fins als bisbes que treien profit de la subhasta dels boscos comunals. O de la fortuna evadida a Suïssa per Antoni Simarro, advocat del propietari de la mina, el mateix Simarro que va ser alcalde de Barcelona abans de Porcioles i que va tenir molts altres càrrecs públics. O de les indemnitzacions a les famílies dels miners morts, a les quals no van arribar mai, sinó que es van quedar encallades pel camí, a les butxaques d’algun intermediari espavilat.

És també una crònica laboral descarnada dels nivells d’explotació salvatge a què eren sotmesos aquells que s’amagaven en el treball de les mines, fins i tot canviant de nom, després de fugir de la repressió als seus pobles. I a la vegada, de la immunitat amb que els empresari es podien saltar els més elementals principis de seguretat en el treball.

És una crònica política amb la qual els estudiants podran aprendre que amb el franquisme un nomenament digital no tenia res a veure amb internet, sinó amb el dit del poderós que assenyalava qui li podia ser més útil en un càrrec públic.

És una crònica sobre la censura i la manca total de llibertat d’informació vigent durant els quaranta anys que va durar el règim. Els diaris no podien explicar què havia passat, sinó nomes el que les autoritats consideraven que s’havia de dir que havia passat. Això en el millor dels casos, perquè el més habitual era que ni tan sols es pogués publicar que havia passat alguna cosa.

És també un reflex de les dificultats d’això que algú va batejar com a ‘història oral’, practicat primer per periodistes quan van arribar la democràcia i integrat més tard en departaments universitaris que ho van revestir de frases grandiloqüents. Els que van viure una experiència traumàtica la recorden sovint deformada pel pas dels temps o la necessitat d’esborrar ferides anímiques molt profundes. Els fills, si en saben alguna cosa, la recorden encara més retallada i deformada, a partir d’allò que van sentir explicar o, molt sovint, no volen ni parlar-ne ni sentir-ne parlar. Els nets i besnets es més aviat com si haguessin sentit tocar campanes. Sempre hi ha alguna excepció, és clar, però és difícil saber fins a quin punt el que expliquen s’ajusta a la realitat, si no ho podem acarar amb documentació fiable, feina quasi impossible perquè no hi ha res més poc fiable que la documentació oficial dels anys del franquisme.

Tot i aquestes dificultat, l’autora d’aquest llibre ha fet una gran esforç per localitzar testimonis i ha sabut exposar les informacions recollides amb una emotivitat corprenedora que fa que nos ens importi si els detalls son exactes o no, sinó el fons escruixidor de la qüestió.

Les mancances de la història oral queden compensades en aquest llibre per l’esforç documental que ha fet l’autora, que s’ha submergit gairebé amb escafandre ens uns soterranis inundats d’edificis judicials per trobar la informació fragmentària, però mínimament solvent de les actes processals.

No és una monografia local per a ús exclusiu dels habitants de l’entorn del Pedraforca. És un llibre que descriu situacions i problemes que durant el franquisme eren comuns a qualsevol lloc. Ara que estan tan de moda els llibres i els programes de ràdio i televisió sobre crims, aquest llibre parla del crim massiu comès en una mina del Berguedà, semblant al que es cometia cada dia en moltes altres mines i tallers de la geografia franquista. I també en les presons, els camps de concentració i els piquets d’execució. Tot el que va envoltar el crim de la mina Clara va ser franquisme en estat pur. Llegir-ho ens aproxima a la realitat dels anys quaranta i cinquanta del segle XX de la manera més crua i realista possible.

* Aquest text de Jaume Fabre és el pròleg del llibre 'La mina de la mort', de Maria Favà, publicat per Editorial Gavarres.