Analepsi a Rússia

Josep-Maria Ureta

Els teòrics del llenguatge audiovisual utilitzen dos termes per descriure els salts en el temps d’una narració. Anomenen 'analepsi' a les imatges que, amb avís o sense, passen a temps passats dels protagonistes. Per contra, quan l’escena es trasllada a una cronologia futura, anticipant-se al què està passant, en diuen 'prolepsi'. Els addictes als anglicismes en diuen 'flash back' i 'flash forward'.

Des del 24 de febrer patim un allau d’intents d’explicar la cruel

Vladímir Putin i Borís Ieltsin , l'any 2000.

agressió de Rússia a Ucraïna. Uns ho veien a venir (analepsi) i altres, fins i tot, gosen anticipar com acabarà aquesta massacre (prolepsi).

Ja pocs dubten que estem vivint un canvi sobtat i profund dels equilibris mundials més inestables de les darreres dècades. ¿Per què i com pot acabar?

En un enfoc ben diferent, aquests fets coincideixen amb la publicació del llibre 'Cinco inviernos' (Alfaguara) escrit per Olga Merino, que va ser corresponsal d''El Periòdico de Catalunya' a Moscou entre el 1993 i el 1998. A les llibreries des de finals del 2021, ara és una aportació complementària al que està passant per la via de l’analepsi. Es tracta de la transcripció selectiva de les set llibretes que Merino va omplir des de Rússia estant, més amb voluntat de record i introspecció que no pas divulgativa.

Vigència després de 30 anys

La mateixa Merino explicava a la web Librujola, quan li demanaven per la relació entre el llibre i la actualitat: “No s’enten Putin sense l’humiliació que va patir Rússia els anys 90”. La premonició sobre aquesta gestació lenta de la crisi: “Putin va dir prou amb un cop de puny sobre la taula. Amb ell va tornar el tsar, l’ordre i el poder central. Va acabar amb l’anarquia i va millorar, però tampoc per tirar coets, la vida dels russos”.

'Cinco inviernos' no és fàcil de classificar. No és un dietari dels que cada pàgina s’encapçala amb una data (de fet, a penes n’hi ha dues o tres en les 260 pàgines), tampoc un recull de cròniques publicades ni un exercici literari a partir de fets viscuts i ja reposats a la memòria.

L’exercici que fa l’Olga és ben senzill, en aparença, i a l’hora molt primmirat en la narració. Sobta que l’estil que tenia als 27 anys ja era tan precís i encisador com el de les seves novel·les posteriors, ja consolidada com a escriptora. I es curiós que al llarg d’aquests reculls és constant el (innecessari) dilema entre ser periodista o ser escriptora. [A veure: ¿d’on surt això tan freqüent de dir-se “periodista i escriptor”, com si fossin tan diferents? ¿En Gerard Piqué és futbolista i esportista?]

La jove narradora, arribada al Moscou de la muntanya russa --mai millor dit--, de Borís Ieltsin al poder, ja diu que es va fer periodista “per canalitzar el seu desaforat desig d’escriure” (“escribir, escribir, escribir”, es desfoga). Després confessa que el periodisme la “lliga i l’obliga”, mentre que “el desig de ser escriptora és una obsessió que sovint la paralitza”. ¿En què quedem? Doncs que l’actualitat que li toca viure l’obliga al periodisme més immediat, mentre que la literatura queda en algun altra llibreta diferent de les set de referència.

No és periodista de primícies y exclusives --“no tengo aguijón” confessa--, però no per això deixa de ser a primera línia, per exemple, a l’assalt a la Casa Blanca (seu del Parlament rus) del 1993 –s’estrenava amb novatada inclosa, portava una jaqueta de color butà ideal per fer-li punteria des de l’altra banda-- o al front de la primera guerra de Txetxènia del 1994-1996.

L’estructura del llibre, dit en genèric perquè hi ha tant de periodisme com de literatura, és senzilla. Transcriu textos de les llibretes i, quan a la revisió a l’Olga li sembla que li ha faltat afegir alguna cosa, se separa un de l’altre text amb una filigrana tipogràfica. Val a dir que de vegades es confonen els paràgrafs i cal tornar enrere. Dit amb l’argot afectuós de la redacció d''El Periódico', escriu la Merinova i postil·la la Merino.

Tres nivells

A més del ja citat (discutible) dilema de periodisme o literatura, n’hi ha un de testimoni personal força atractiu, de com la Merino que volia ser corresponsal a Sud-amèrica acaba a un país del que ja coneixia, sobre tot, la seva colossal literatura, encara que fos de traduccions de traduccions. Aquí tenim la Merinova que s’adapta, admira, es desespera, pateix, estudia rus, visita tot el que pot, es relaciona amb tothom. Ho fa prou bé perquè en aquestes parts del llibre la Merino escriptora actual a penes corregeix a la jove que va ser.

Rellegit ara, en temps de gran crisi, no es fàcil deduir que els anys 90, entre l’ensorrament de la URSS i el sorgiment del capitalisme salvatge, a la Merinova l’afecta molt més la part de les carències. N’hi ha prou en conèixer el tractat sobre com combatre paneroles que apareixen per totes les escletxes de la casa. Més simbòlic del país que no pas els ossos.

Val a dir que en el seu moment la Merino periodista assenyala sense embuts aquells que van assessorar i propiciar que Rússia passés del comunisme al capitalisme sense passar pel liberalisme: “los 'Chicago boys' y su trabajo de serrucho”. Ja ningú recorda com de salvatges y aprofitats varen ser els bancs d’inversió occidentals, especialment els nord-americans i anglosaxons. D’aquí venen els actuals oligarques.

Entendre els russos

El tercer nivell que aporta el llibre és una admirable capacitat per entendre i descriure un país on hi ha un lligam estretíssim entre la gent, el paisatge i el clima. ¿On conflueixen? Sens dubte, Merinova i Merino aquí coincideixen del tot: en la literatura. No passen ni dues pàgines del llibre que no hi hagi referència als autors russos de tots els temps.

Tanca el text mig centenar de títols recomanats. Que ningú no dubti que l’autora els ha anat llegint tots des d’abans de fer 30 anys al mig de l’estepa. La corresponsal recorda com va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va rememorar l’Aristòtil que deia que l’home és el què menja i ho va variar: “Ets el que llegeixes”. Val a dir que quan Merinova i Merino aconsegueixen juntes el seu objectiu, no marxar de Rússia sense una novel·la acabada, 'Cenizas Rojas' (Ediciones B, 1999), va ser Vázquez Montalbán qui en va fer un gran elogi, fins i tot pensant que com era un text tan precís i verídic va preguntar si els pares de Merino havien estat comunistes (no, no és el cas).

Dèiem al principi que entre els molts mèrits de 'Cinco inviernos' n’hi ha un de sobrevingut: és d’actualitat. Després de les notes que Merinova fa de la seva estada a Txetxènia, és Olga Merino qui aporta una extensa reflexió sota l’epígraf (aquí sí, amb títol propi, sense filigranes) “Chechenia, el espanto”. ¿Tan diferent del que està passant a Ucraïna? A afegir, com a anècdota, que fins i tot l’Olga i altres companys varen patir en persona la barrabassada del líder txetxè Basàiev de proposar canviar hostatges per periodistes com a escut protector.

Podríem trobar també paral·lelismes entre el Txernòbil del 1996 (visitat deu anys després) i el que passa avui, o els vessaments de petroli a l’àrtic rus (va ser el 1994 i es va repetir el 2020), i entre la fam dels 90 i l’actual de bona part de la societat russa, malgrat l’abundància oficial tan mal repartida.

En els textos previs a la tornada a Barcelona, Merinova torna a la reflexió inevitable de com definir el poble rus, del que diu que és alhora “aspre i seductor”. I evita el tòpic de l’ànima russa triant una de les moltes paraules apreses en els cinc anys llargs d’estada al país: 'Toská', traduïble només per aproximació: tristesa, enyor, melangia... O, segons Vladimir Nabókov a partir de l’ús del terme per Puixkin: “sensació d’intensa angoixa espiritual”.

Bé, la Merino ex-Merinova prefereix un símil més actual: “El fusil kaláshnikov es una metáfora de los rusos, del país entero: no se encasquillan jamás”. Dit sigui com una prolepsi ben actual.