Periodisme, rearmament o desarmament

Manuel López*

"Nervi belli pecunia infinita".

(“El nervi de la guerra

 és una inesgotable quantitat de diners”,

 Ciceró, Filípiques, 5,2,3)

En aquests últims mesos els mitjans de comunicació occidentals dediquen un gran espai i temps a parlar del rearmament davant el perill que significa Rússia. S'addueix que els Estats Units i la Unió Europea han de preparar-se davant l'agressivitat russa a Ucraïna. I el debat, ara, és quin tant per cent del Producte Interior Brut (PIB) s'ha de dedicar per a preparar als nostres exèrcits. Però no tots estan d'acord amb això. Molts creuen que no ha d'haver-hi rearmament, perquè rebaixarà la factura de les ajudes socials.

El dilema està servit: rearmament o desarmament?

Molts mitjans de comunicació han deixat de contemplar el que diu la Declaració Universal dels Drets Humans al seu article 28:  "Tota persona té dret al fet que s'estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius".

Els codis ètics dels mitjans de comunicació sempre es diuen

Carros de combat Leopard d'Espanya i Canadà a Letònia.

respectuosos amb aquests principis universals, però en el moment d'establir la seva agenda, la cosa canvia.

En aquests moments Europa està discutint sobre l'exigència dels EUA que tots els seus components han de dedicar el 5% del seu PIB al rearmament.

¿Quina és la resposta de la premsa, ràdio, TV i bona part dels mitjans digitals?: centrar la seva temàtica al voltant de percentatges. No sobre si és necessari incrementar el pressupost destinat als seus exèrcits, és a dir, si és tan necessari el rearmament.

Tampoc entren a debatre si les quantitats assignades estan ben emprades i, especialment, a qui li convé que s'incrementi aquest PIB.

En bona lògica, són les indústries militars les principals interessades en què aquest debat acabi amb bones notícies al seu favor.

Però no sols són les indústries militars, sinó les que poden servir components d'ús civil per a fins bèl·lics: alimentació, tèxtil, automoció, sanitat, formació…

El periodisme contribueix al rearmament, així de senzill, perquè enfoca el seu temari a discutir quantitats assignades a la milícia. I moltes vegades ho fa inconscientment. No conec a cap periodista que estigui a favor de la guerra… però el que escriuen i com l'escriuen redunda en favor del rearmament.

Estem entrant en l'era de la propaganda i la manipulació periodística, perquè els periodistes s'estan deixant portar pel discurs imperant en el món occidental: cal parar a Rússia. I ningú dubte que Rússia no és una democràcia.

I això sense explicar als lectors i a les lectores que les guerres convencionals són, en aquests moments, poc decisives per a resoldre conflictes. És necessari assenyalar que Rússia, la Xina, els EUA, el Pakistan, l'Índia, França i potser Israel tenen arsenals nuclears.

Quan alguns d'aquests països entrin en guerra, si el conflicte els és advers i les seves fronteres violentades, probablement faran servir l'arsenal atòmic per a defensar-se.

És a dir, és inútil adquirir tancs, coets, fusells… perquè el que dilucidarà el conflicte seran les bombes atòmiques.

Però, això, no ho veiem explicat en els mitjans espanyols, només es parla de rearmament. Res més existeix.

Aquesta espècie de cloroform informatiu es basa a presentar informacions esbiaixades o parcials. Als periodistes se'ls nega l'accés a fonts oficials sota la premissa que molts temes estan subjectes al secretisme oficial.

Tampoc poden acudir a fonts no oficials, com els habitants dels països suposadament enemics. Ho veiem a Gaza, on Israel ha prohibit l'actuació dels mitjans.

L'agenda dels mitjans que estan, conscient o inconscientment, a favor del rearmament es va sincronitzant. Pot parlar-se ja de “fronts mediàtics”, on els titulars coincideixen a defensar el rearmament. S'estableix una estreta col·laboració entre governs i mitjans en favor del rearmament. I la gran indústria propícia aquest matrimoni. És a dir, no hi ha anàlisi crítica. Com és lògic, sempre trobarem articulistes pacifistes, crítics amb les agendes dels seus mitjans, però no deixen de ser la gota en el vas d'aigua.

S'empra el sensacionalisme: s'ofereixen estadístiques sobre els potencials enemics assenyalant que han incrementat el seu armament en tal o tal altre percentatge, oblidant el context adequat.

En fi, els mitjans, vulguin-ho o no, justifiquen l'increment de les partides militars. Ja sabem que darrere d'alguns mitjans hi ha interessos econòmics o polítics, però no tots estan afectats per aquestes influències. I, no obstant això, segueixen la lògica-il·lògica dels mitjans que sí que estan en mans d'empresaris bel·licistes.

Es promou la bel·ligerància quan s'incrementen els reportatges sobre destacades unitats militars que estan desenvolupant exercicis a l'Àrtic o al Sahel. Es vol demostrar que els diners dedicats a l'exèrcit està ben emprat. Es parla de la concentració d'indústries militars com si fos un avenç necessari per a la societat i per a la humanitat.

Es parla de fusions, d'opes, de compres d'empreses i dels seus plans immediats per a enfortir la indústria militar. I tot això festejat pels mitjans que no dubten a acceptar la invitació dels seus exèrcits per a assistir a les maniobres militars. I els periodistes es mostren feliços quan se'ls deixa pujar a un tanc. Tenim exemples més que evidents que afecten els principals mitjans espanyols.

Per a justificar el rearmament, els mitjans tendeixen a demonitzar al supòsit enemic: s'assenyalen, potser exagerant, ofensives en les quals hi ha víctimes amb dones i nens. Aquesta demonització comporta a promoure la bel·ligerància de la població.

La desinformació es converteix en una arma de guerra que pocs periodistes poden combatre en i pels seus propis mitjans.

En la primera guerra del Golf, contra l'Iraq, en 1991, es va publicar un llibre, 'Las mentiras de una guerra', localitzable en Amazon, (Deriva Editorial), que jo vaig coordinar per a l'editor Àlex Masllorens, un gran pacifista que després va ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona.

Aquest llibre tenia la col·laboració de diversos autors amb nom i cognoms i d'altres autors que van signar amb pseudònim.

Des del primer moment vam decidir que explicaríem el que succeïa en les redaccions quan va esclatar la guerra. Periodistes de 'La Vanguardia', 'El País', 'El Periódico de Catalunya' i 'Avui', entre altres, van denunciar anònimament les manipulacions en els seus mitjans, explicant el dia a dia de la confecció de l'agenda temàtica. I ho van fer, repetim, de manera anònima.

En un dels articles jo mateix vaig assenyalar que 'El Periódico de Catalunya' va titular una notícia d'aquesta manera: “Avions d'Espanya ajuden al fet que les bombes arribin a l'Iraq ('El Periódico', 2 de febrer de 1991). En aquest llibre que comentem s'assenyala que el títol correcte havia de ser “Espanya col·labora amb els bombardejos dels EUA a l'Iraq”.

Anys més tard un dels directius d'aquest diari va mostrar el seu pesar i penediment per la política informativa del mitjà en aquesta guerra. “Ens hem passat”, em va comentar personalment un dels redactors en cap.

Parlem ara del desarmament

Enfront del periodisme de guerra, els mitjans haurien de convertir-se en defensors del periodisme de pau, més que res perquè la humanitat té els dies comptats si esclata una guerra de grans dimensions.

Parlar de periodisme de pau significa entrar a fons en el debat de si hem de gastar més diners en el rearmament. Fins i tot diria més, ha de debatre's sobre si és necessari invertir un sol euro en una futura guerra, o a mantenir els nostres exèrcits actius.

“Si hi ha rearmament, hi haurà guerra”. Aquesta frase és meva però bé la podrien signar Bertrand Rusell, Jean-Paul Sartre o Gandhi, i demano excuses pel meu atreviment. Però la veritat és que al discurs de la guerra ha d'oposar-se el discurs de la pau.

És una tasca noble treballar per la pau perquè quan hi ha guerra no es respecten les lleis (“Silent leges inter arma”, Ciceró, Pro Milone, 4,10). L'objectiu dels mitjans hauria de ser minar la lògica del conflicte i promoure la marxa enrere, la negociació i l'amistat entre els pobles.

No deixarem d'acceptar que davant l'agressió d'un país contra un altre hi cap la defensa, però no la promoció de campanyes bèl·liques pre-conflictes que crein les condicions per a un futur enfrontament.

El periodisme de pau consisteix a contrarestar la narrativa bèl·lica. És necessari investigar i informar els lectors i consumidors dels altres mitjans sobre les causes estructurals de la violència, donar veu a les víctimes i buscar escenaris per al diàleg i detectar possibles solucions.

El preu d'un tanc Leopard 2A8, per exemple: pot arribar als 28 milions d'euros. Amb aquesta quantitat es podrien fer 10 escoles en primària a Espanya, segons el programa de IA Geminis. Clar, dependria del tipus d'escola, del nombre d'alumnes, de les instal·lacions, però mai superaria els 10 milions d'euros.

I un centre d'atenció primària, a Espanya, costa entre 2 i 10 milions d'euros, és a dir: si deixem de comprar un tanc, podem equipar amb més entitats educatives o sanitàries al poble.

Els mitjans poden convertir-se en protagonistes si promouen trobades nacionals i internacionals on es debatin possibles solucions als conflictes. Poden aportar solucions per a la reconciliació, no per a la bel·ligerància.

Un bon començament seria organitzar a Madrid, Barcelona o Saragossa una trobada internacional de periodistes amb professionals de Rússia i Europa. Es tractaria de promoure la confiança mútua per a parlar d'entesa i negociació.

Els mitjans no poden ni deuen humanitzar els conflictes. En la primera guerra del Golf, en el citat llibre sobre 'Las mentiras de la guerra', es van publicar fotos de soldats americans tocant l'harmònica, ensenyant fotos de les seves famílies o assistint a oficis religiosos. És a dir, s'intentava crear uns vincles de familiaritat amb els agressors.

Això és propaganda.

Promoure el periodisme de pau és analitzar les causes del conflicte, les superficials i les profundes. Les seves dinàmiques. Tot això per a explorar i proposar sortides no violentes.

Més que parlar de baixes i víctimes, s'ha de tractar el context, les relacions humanes i el que pot passar a llarg termini: un final impredictible, potser nuclear.

El periodisme de pau ens és útil per a contrarestar la narrativa bel·licista perquè dona veu als defensors del desarmament.

Existeix, doncs, una enorme responsabilitat per part dels mitjans de comunicació, perquè aquests mitjans no són neutrals, no poden ser-ho davant la guerra i la pau. O s'està amb el rearmament, o pel desarmament.

*Professor d'universitat i periodista.