Gabriel Jaraba
Gràcies a Josep Pernau vaig entrar a treballar per primera vegada en un diari (Diario de Barcelona, 1970). Havia col·laborat a El Correo Catalán gràcies a Josep Maria Huertas Claveria, Jaume Fabre i Rafael Pradas. I Huertas em va adreçar a Pernau, redactor en cap de DdB. Jo era un nano de 20 anys que començava i Pernau em va rebre com si fos un premi Pulitzer, amb atenció i simpatia. Em va posar a fer de reporter d'informació local sota les ordres de Josep Maria Cadena i em va encarregar fer una pàgina setmanal sobre excursionisme i alpinisme, que m'apassionaven (una pàgina setmanal encarregada a un crio que s'estrenava a un diari!). La confiança i el respecte amb que Pernau em va tractar em van fer professional. Per això tinc gran confiança amb els meus alumnes i els tracto amb respecte i afecte; tant de bo l'acció de Pernau pugui continuar, modestament, a través meu. És el meu desig més intens ara.
Pernau em va dir un dia: "Informa i no pontifiquis. Aquí tothom pontifica però la feina dels periodistes és informar al públic de manera solvent i creïble. Els periodistes ens en fotem dels pontificadors".
Vaig aprendre de Pernau tant quan explicava anècdotes o feia bromes com quan et corregia les errades de la feina i et feia adonar de com podies millorar-la. I no es limitava a això: et feia adonar de com podies millorar com a periodista i com a persona. Per això jo explico tants acudits dolents i faig tonteries a classe amb els meus alumnes: no es tracta de transmetre informació sinó de comunicar empàticament una manera de viure, interessant-te realment per la vida de les persones amb qui estàs. Ara, la transmissió de persona a persona entre periodistes veterans i joves a les redaccions s'ha trencat, per les polítiques suïcides dels empresaris de la informació, i les facultats de periodisme són els últims reductes on podem practicar encara aquesta tradició. Per això faig classe entre erudit i pallasso, perquè aquesta emoció de disfrutar entre gent que ens apassiona el mateix és el cor d'aquesta tradició. Ho vaig aprendre de Pernau.
Ell va ser el primer periodista que va entendre la importància de les tecnologies aplicades a la informació. En aquella època, els diaris es compaginaven a la impremta, ho feien els tipògrafs a partir de breus i pobres indicacions dels redactors, de manera que la seva professionalitat gràfica feia possible el diari. Però Pernau creia que el diari havia de ser dissenyat a la redacció perquè d'aquesta manera els redactors aplicarien fins el final criteris exclusivament periodístics, de valoració de la notícia i jerarquització de l'estructura de la pàgina. Pernau va promoure la figura del compaginador-periodista o dissenyador periodístic, i als que féiem aquesta feina ens va dotar d'autoritat tant davant de la redacció com dels tallers. El bon disseny dels diaris actuals te l'origen en aquella visió clarivident de Josep Pernau i la confiança que ens va fer als qui anàvem amb el tipòmetre de la redacció al taller i del coro al caño.
Pernau va ser sempre d'esquerres. Va donar suport al PSUC en la clandestinitat i el va votar quan va ser legal. Quan el partit es va fer l'harakiri, va donar suport al PSC. La dreta nacionalista neoliberal no l'ha pogut tragar mai. Amb CiU al govern de la Generalitat se li va negar tota mena de reconeixements i quan van fer-li algun, va ser racanejant i de mala gana. L'independentisme l'ha mirat sempre com un marcià. I va donar sempre suport decidit a la premsa en català i als periodistes en català, i va dirigir el Diari de Barcelona quan es va publicar en català. Fa mols anys em va dir: "Els periodistes no es compren, es venen". Ell mai no es va vendre.
Els seus deixebles ja no som, majoritàriament, a les redaccions. Les empreses han decidit que poden prescindir del talent que han acumulat i pagat durant anys (això del talent no és el meu cas). Està bé que hi hagi gent més jove que faci diaris adequats per al temps i el públic actuals. Però, així com els periodistes hem après, les empreses no han après res. Estan del tot desorientades davant els reptes informatius actuals. No inverteixen en informació. Tenen una visió entre ingènua i monetarista dels escenaris d'internet. Desconfien profundament del seu públic. I sobre tot, desconfien profundament dels seus periodistes. Les empreses voldrien fer realitat un somni: fer diaris, ràdios i televisions sense periodistes. Els empresaris de premsa són com si treballessin a l'espectacle i fossin un Colsada a qui no agraden les ties. El diari Ara marca la diferència perquè es nota que hi ha ganes a la redacció i confiança i il·lusió a l'empresa (ho intueixo des de fora, llegint el paper). Però tot això no té arreglo: la premsa diària no la matarà internet sinó el profund avorriment que desprèn.
La mort de Josep Pernau em deixa sense el meu referent de mestratge periodístic. Quan era un crio, tres mestres de periodistes van confiar en mi: Huertas Claveria, Cadena i Pernau.
Mai ho oblidaré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario