TV-3, informació o propaganda?

Carles Blanco

La instrumentalització política de la pandèmia per part del Govern català està sent lamentable. Des del primer moment, el president Quim Torra, la portaveu Meritxell Budó i el conseller Buch han convertit les compareixences davant la premsa en un ritual diari per desacreditar el Govern espanyol i qüestionar la validesa de totes i cadascuna de les seves decisions davant la crisi; quan els ha resultat impossible criticar-les, han utilitzat l'ambigüitat per intentar fer passar per pròpies mesures preses pel Govern de l'Estat i han arribat a contraprogramar rodes de premsa de Pedro Sánchez --on s'havien d'anunciar mesures d'interès públic, com ara pròrrogues de l'estat d'alarma-- per tal d'aparentar protagonisme.

En una situació d'emergència social com la que vivim, la submissió de TV-3 als interessos propagandístics del Govern, capgirant les

prioritats informatives de servei públic i contribuint a la confusió en amplificar polítiques partidistes disfressades de missatges institucionals, ha regirat l'estómac de molts ciutadans. Tanmateix, no s'allunya massa de la seva trajectòria els darrers anys. Els seus responsables semblen haver adoptat un relativisme deontològic i moral difícil de conciliar amb un periodisme mínimament honest.

L'ombra allargada d'en Lluís Prenafeta

És difícil parlar d'un deteriorament en la neutralitat i objectivitat de TV-3 si recordem com en l'arrencada de les seves emissions, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, en mig de les acusacions contra Jordi Pujol per l'escàndol de Banca Catalana, se li va donar la direcció del mitjà a Alfons Quintà --un pertorbat amb comportaments sàdics que acabaria assassinant la seva dona-- per tal de tapar-li la boca i evitar que seguís publicant a 'El País', el mitjà d'on provenia, informacions sobre el cas que perjudicaven Pujol. No començàvem bé. 

Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència de la Generalitat durant deu anys, va ser el factòtum d'aquell projecte. Prenafeta també va ser el creador de la Fundació Catalunya Oberta, un lobby d'influència convergent d'ideologia neoliberal ben arrelat al món periodístic català. Fins a quatre directors de TV-3 han format part d'aquella fundació: Enric Canals, Lluís Oliva, Joan Oliver i, l'actual, Vicent Sanchis, qui va substituir a Prenafeta en la presidència de la FCO quan aquest va ser processat pel 'cas Pretòria'. Sanchis és també l'autor del pròleg d'un llibre autoexculpatori de l'exsecretari general de la Presidència on, abans de la seva condemna per corrupció urbanística, afirmava: "Cap jutge imparcial trobarà cap vestigi que m'acusi. No crec que el 'cas Pretòria' arribi a judici. Què faran llavors tots aquells que m'han declarat culpable? Si tinguessin consciència, no els deixaria dormir".

Va ser encara un tercer cas judicial, també associat a la corrupció de CDC, el que donaria a Vicent Sanchis l'impuls final per propulsar-se a la direcció de TV-3: el del Palau de la Música. Durant la celebració del judici, al voltant del mes de març de 2017, entorns propers al PDCat criticaven iradament la cobertura del judici que estava fent TV-3 titllant-la d'espanyolista i anticonvergent i també per haver associat en una informació Artur Mas amb el finançament il·legal de Convergència en el cas del 3%. Els mateixos dies, Sanchis s'afanyava a publicar articles a 'El Punt Avui', on treballava aleshores, intentant limitar el 'cas Palau' a una operació d'Estat per enfonsar el PDECat i de retruc, el procés d'independència. Setmanes més tard, va ser designat per dirigir TV-3. La seva trajectòria era prou coneguda i el nomenament va ser molt criticat des dels àmbits sindicals i professionals de l'empresa. El ple del Parlament no va trigar a reprovar-lo. Com era d'esperar, el Govern de Junts pel Sí no va fer ni cas. D'això ha fet tres anys fa poc.

Les excepcions confirmen la regla?

Tot i que sempre ha estat sotmesa al control governamental, val la pena distingir unes etapes d'altres en la història de TV-3, perquè també ha viscut èpoques en les quals ha mantingut uns estàndards de pluralitat i objectivitat apreciables; per exemple l'etapa d'en Miquel Puig, escollit per consens entre tots els partits parlamentaris malgrat la seva militància a CDC, que va acabar fulminat per Artur Mas, qui no va tolerar bé tanta independència. El Comitè Professional de TVC, en un comunicat valorant el cessament, afirmava: "L'etapa de Puig s'ha caracteritzat per un esperançador intent d'obertura, de neutralitat i de compromís en els mitjans públics".

També durant el primer tripartit, presidit per Pasqual Maragall, amb la direcció de Joan Majó a la CCMA i Paco Escribano a TV-3, es van mantenir unes pautes similars. Josep Cuní que va dirigir 'Els Matins de TV-3' entre el 2004 i el 2011, en una conferència al Col·legi de Periodistes de Catalunya el febrer del 2008, en una mena de contrició a misses dites va afirmar: "Els periodistes abusem de la confiança que ens va donar Pasqual Maragall i li vam fer tot el que no havíem tingut nassos de fer-li a Jordi Pujol durant 23 anys. Vam ser còmplices de la seva decapitació". El plural majestàtic resulta aquí molt útil per difuminar les responsabilitats concretes i per això cal assenyalar que no tothom en la professió

Pilar Rahola, a 'Tot es mou'.

actuà igual. De fet, el mateix any 2008, el duet format per Josep Cuní i Pilar Rahola va merèixer un informe crític del Consell Audiovisual de Catalunya --arran d'una queixa presentada per Comissions Obreres-- en la que el CAC observava en els presentadors "actituds allunyades dels valors que constitueixen el nucli de la missió de servei públic".

Va ser també durant els respectius mandats de Puig i Majó quan es van elaborar i aprovar els dos únics contractes programa que ha tingut la Corporació. El contracte programa defineix les funcions de servei públic de la CCMA i estableix els objectius a assolir en un interval definit de temps, alhora que fixa les aportacions econòmiques de la Generalitat. Joan Majó va aconseguir també que la Generalitat assumís el deute acumulat per l'empresa durant anys sota la gestió econòmica convergent (més de 1.000 milions d'euros) i que havia dut a la CCMA a una perillosa situació financera. Casualitat o no, en aquests períodes van coincidir una notable ampliació dels marges d'independència professional amb una gestió econòmica responsable.

El segon tripartit va ser molt diferent per TV-3. El PSC va cedir a ERC el control de la CCMA, que va passar a dependre de la Conselleria de Cultura amb Joan Manuel Tresserras al capdavant. L'accidentada elecció d'Enric Marín, el candidat proposat per ERC per dirigir la Corporació, que, a mesos de les eleccions autonòmiques, CiU va voler impedir de totes totes, va obrir una esquerda que acabaria duent-se per davant els esforços d'anys anteriors per protegir a TVC i Catalunya Ràdio de les ingerències governamentals i que havien finalment quallat amb l'aprovació de la llei de la CCMA l'any 2007. El futur govern d'Artur Mas i l'eclosió del procés, precipitarien el deteriorament de la pluralitat i el creixent sotmetiment a la propaganda governamental, que avui, en mig de la crisi sanitària, resulta tan escandalós. 

Reformes i contrareformes

L'any 2007 s'havia aprovat la nova Llei de la CCMA. Substituïa la llei fundacional de l'any 1983, que havia estat aprovada per unanimitat al Parlament. Aquest cop havia comptat amb els vots favorables del PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA i amb l'oposició del PP i Ciutadans. La llei havia aixecat moltes expectatives; per tal d'evitar la dependència governamental, establia el requisit de les majories qualificades de dues terceres parts dels vots del Parlament per escollir els òrgans de direcció de la Corporació. Malauradament la seva posada en marxa va ser un fracàs. Disposava que els membres del Consell de Govern havien de ser escollits amb criteris d'idoneïtat professional i independència i el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) havia de vetllar per tal que els candidats s'ajustessin a aquest perfil. Lamentablement, el que es va fer va ser repartir-se els llocs entre representants dels partits polítics. Albert Sáez, que aleshores era secretari de Mitjans de Comunicació a la Conselleria de Cultura a proposta d'ERC va rellevar Joan Majó com a president del Consell i, després de sis mesos de bloqueig, sota l'amenaça del Govern tripartit de contrareformar la llei recentment aprovada i eliminar el requisit de les majories qualificades, CiU va acabar acceptant Rosa Cullell com a nova directora de la CCMA i el PSC, remugant, va acceptar Mònica Terribas com a directora de TVC.

En una situació inestable i cada cop més empantanada, Mònica Terribas es va mantenir al marge de les dinàmiques de la corporació i va anar consolidant en l'interior de TV3 un lideratge personalista, a l'hora que altament polititzat, que retroalimentava la multiplicació de les simpaties independentistes entre la plantilla. Terribas va saber capitalitzar el desafecte que provocava l'enfangada situació al Consell de Govern i la direcció general de la CCMA per constituir-se en una mena de referència-refugi per a molts treballadors de TV-3.

La crisi larvada al Consell de Govern va esclatar amb la dimissió sobtada d'Albert Sáez, que va ser substituït, amb caràcter provisional, per Roger Lopacher (un històric convergent, que avui presideix el CAC), d'acord amb allò que preveia el reglament. CiU va bloquejar l'elecció del substitut d'en Sáez per tal de perpetuar Lopacher al càrrec, ja que no pensava pas renunciar a la direcció de la CCMA a menys d'un any de les eleccions autonòmiques. El candidat proposat per ERC era l'Enric Marín. Per obrir-li pas, el Govern va complir la seva amenaça i va eliminar per decret-llei el requisit de la majoria qualificada en els casos de substitució per dimissió. Dos anys més tard, el 2012, un acord entre CiU i el PP estendria a tots els supòsits la supressió d'aquest requisit, en el marc de la contrareforma de les lleis audiovisual acordada entre els dos partits.

Artur Mas va guanyar les eleccions el 2010 i el nou govern convergent va retornar la CCMA a l'àmbit de competències de Presidència, després de la seva adscripció a la Conselleria de Cultura durant l'últim període del govern tripartit. CiU no amagava el seu desig de substituir Enric Marín però es trobava que la vigent llei de la CCMA encara l'obligava a comptar amb una majoria qualificada per poder fer-ho i no tenia prou vots. En un context de fragilitat de les estructures directives de la Corporació, Mas va confirmar en la direcció de TVC a Mònica Terribas, que així es va veure temporalment reforçada.

Era inevitable que la nova situació afectés els continguts informatius de la cadena; era l'any del 15-M i del bloqueig del Parlament en protesta pels pressupostos antisocials del govern d'Artur Mas --tot i que, veient-lo per TV-3, més semblava una insurrecció contra la democràcia-- i de la gran retallada en la despesa sanitària. Era també l'any que albirava l'esclat del Procés. Tot aquell any seguiria encara Terribas al davant de TV3. La seva continuïtat ja seria impossible després dels pactes sobre la CCMA entre CiU i el Partit Popular perpetrats la primavera següent.

Artur Mas i els socis del PP

El PP havia recollit quatre milions de firmes per tota Espanya contra el nou Estatut d'autonomia, aprovat per referèndum a Catalunya, i l'havia portat al Tribunal Constitucional que, amb una sentència més política que jurídica, el va torpedinar i enfonsar. Més d'un milió de persones es van manifestar en protesta a Barcelona el 10 de juliol del 2010, convocades per Òmnium Cultural, sota el lema: "Som una nació, nosaltres decidim". Tot i això, Artur Mas va pactar, sense despentinar-se, els pressupostos de la Generalitat pel 2011 amb el Partit Popular. Les retallades a l'Estat del benestar, per damunt de qualsevol altra consideració, van fonamentar una aliança que es mantindria durant els dos anys que va durar aquella legislatura, que seria traumàtica pels mitjans públics catalans.

Conseqüència d'aquells pactes van ser la contrareforma de les lleis audiovisuals a la que ens hem referit amb anterioritat i l'atac en tota regla a la línia de flotació econòmica de TVC i Catalunya Ràdio, que Convergència havia acordat amb el PP a canvi dels vots que li garantirien la governabilitat.

El Partit Popular comandava una campanya contra la televisió pública seguint l'estratègia de la UTECA (l'organització patronal de les televisions privades) i les televisions autonòmiques eren al seu punt de mira. S'acabaria cobrant la peça del valencià Canal 9 però TV-3 era caça major --políticament i per la seva elevada audiència-- i la idea d'abatre-la els resultava altament estimulant. Per altra banda, sectors influents de Convergència insistien encara a apostar pel grup Godó i 8TV per aixecar una alternativa de caràcter privat capaç de competir amb TVC i, per tenir una mínima oportunitat d'èxit en aquest propòsit, era indispensable debilitar la CCMA.
 

Núria Llorach, presidenta en funcions de la CCMA. (CCMA)

Francesc Homs, aleshores conseller de Presidència del Govern, va ser l'encarregat de destapar la caixa dels trons en la seva compareixença parlamentària de finals del 2011: reducció de canals de ràdio i televisió i reducció de la xarxa de corresponsalies a Catalunya i, com a detonant, una retallada de l'aportació pressupostària de 40 milions d'euros que, sumada a la de l'any anterior, significava una reducció acumulada del 25% en el context d'una caiguda sostinguda dels ingressos publicitaris. Durant els mesos posteriors, Mònica Terribas faria palès el seu malestar amb la situació en més d'una ocasió però evitaria crear-li una crisi al Govern i es mantindria al capdavant de TVC fins que, a la primavera següent, el PP i CDC van pactar la composició del nou Consell de Govern de la CCMA i la presidència de Brauli Duart, i la van substituir.

L'actual Consell de Govern és encara avui l'hereu d'aquell; recosit i esparracat, sota la presidència provisional de Núria Llorach (qui també ha estat membre de la Fundació Catalunya Oberta) que va substituir Duart quan va tornar a la Conselleria d'Interior, d'on provenia. Vuit anys més tard, encara no s'ha procedit a la renovació del Consell.

Brauli Duart: poques contemplacions 

Duart havia de ser l'executor dels acords entre PP i CDC a la CCMA. Va quedar molt clar des del primer moment que venia a carregar-se el model d'empresa i que els treballadors li feien nosa. La "inviabilitat del model" de TV-3 i els suposats privilegis insolidaris dels seus treballadors, en un context general de retallades, era, ja feia temps, un mantra per dretes i esquerres, atiat per tots els grups mediàtics amb interessos en el negoci televisiu, destacadament Prisa i Godó però amb molt poques excepcions, atès el gregarisme que tantes vegades regna en l'opinió publicada.

No va trigar gaire Duart a presentar un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que apuntava al desmantellament d'àrees específiques de producció de valor estratègic per a l'empresa, però la gran capacitat de resistència dels treballadors, que van sostenir una intensa lluita sindical durant cincs mesos, el va obligar a renunciar als seus objectius per acabar acordant un pla de baixes anticipades esglaonades, amb criteris de voluntarietat i proximitat a la jubilació, tal com seria finalment el resultat de les negociacions. Va ser una provocació o un mal càlcul? Possiblement les dues coses. Va causar un llarg i penós conflicte que s'hauria pogut evitar amb una negociació de bona voluntat.

Duart no va saber llegir la realitat i va seguir pel camí que s'havia marcat. Després de l'ERO, amb una matussera aplicació de la reforma laboral del PP, va voler passar per sobre els sindicats i deixar els treballadors sense el conveni col·lectiu, i va tornar a fracassar. També havia intentat externalitzar el departament de Comercial, que gestiona els ingressos publicitaris i també aquí va topar amb l'oposició de la plantilla i, el que va ser determinant per aturar aquella mesura, també la d'ERC.

L'idil·li amb el PP s'havia acabat a finals del 2012 i Mas havia convocat eleccions anticipades, que va guanyar però patint, inesperadament, la pèrdua de 12 escons. ERC, que n'havia guanyat 11 més, va acudir en la seva ajuda i el va investir amb els seus vots. Paradoxalment, el nou líder del partit que havia de donar suport al Govern durant la legislatura, Oriol Junqueras, va ser anomenat, pel mateix Govern, "cap de l'oposició". Una situació política estrambòtica que duria a ERC a constants exercicis de funambulisme.

Durant el llarg conflicte que van viure TV-3 i Catalunya Ràdio, ERC va procurar posar-se de perfil. No volia enemistar-se amb els treballadors (comptava amb força simpaties entre la plantilla) però encara menys oposar-s'hi als designis de CiU i va donar suport a l'ERO. La situació se'ls feia incòmoda per moments en veure que, contràriament al que Duart havia promès, la mobilització no afluixava i s'allargava en el temps i, a poc a poc, gràcies també a la pressió dels seus militants a l'empresa, van anar modulant aquest suport, intentant distanciar-se de la mesura. 

El mateix perfil d'executor implacable que havia posat Brauli Duart al capdavant de la CCMA el debilitava ara, tant als ulls d'ERC com als de CIU, en veure que no obtenia els resultats esperats. A més, el festeig amb el PP era cosa d'un passat llunyà (encara que només havien passat uns mesos) i ja ningú a CDC apostava per una aventura tan fantasiosa com substituir TVC per 8TV. Duart havia impressionat inicialment a molts amb les seves promeses de refundació de la CCMA sobre unes noves bases però havia anat perdent credibilitat a mesura que creava més problemes dels que resolia i anava quedant al descobert que tot allò que volia fer passar per intel·ligència tàctica eren únicament murrieries de poca volada.
 Encara intentaria --amb l'aprovació d'uns pressupostos restrictius i amb un projecte de contracte-programa que no va reeixir-- mantenir l'estratègia i seguir escanyant la CCMA però ja sense l'esma inicial i en una situació que políticament girava en direcció contrària. El Procés bullia i els mateixos que fins feia poc deien que el model de la CCMA era insostenible pel país, de sobte la veien com una estructura d'estat irrenunciable. El somni humit compartit entre el PP i Ciutadans d'enfonsar TV-3 hauria d'esperar una altra oportunitat. Tornarien a la càrrega, anys més tard, intentant intervenir l'empresa amb el 155 però tampoc aleshores se'n sortirien.

La CCMA havia passat de gestionar un pressupost de 456 milions d'euros el 2010 a 348 milions el 2012, que seguiria reduint-se els anys posteriors fins a situar-se per sota dels 300 milions. Així i tot TV-3 havia resistit i mantenia el lideratge en les audiències. Però l'hostilitat del govern de Mariano Rajoy no remetia. El 2013, el ministeri dirigit per Cristóbal Montoro va canviar la interpretació de la llei d'Hisenda i va reclamar el retorn de les deduccions de l'IVA que fins aquell moment s'havien estat aplicant a les televisions autonòmiques i que a la CCMA, només per als exercicis del 2012 fins al 2014, li venien a suposar 80,5 milions d'euros. Actualment, hi ha un litigi obert als tribunals i se li reclamen a la CCMA 125 milions. El conflicte podria haver entrat en una fase de resolució política amb el canvi de govern a Espanya i està a l'agenda de negociacions que Pedro Sánchez li ha proposat a Quim Torra.

Una televisió pública de tots els catalans?

Junts pel Sí, la llista unitària entre CDC i ERC, va guanyar les eleccions el 2015 i Carles Puigdemont va ser designat successor d'Artur Mas. Allà seguiria encara un temps en Brauli Duart però la seva finestra d'oportunitat s'havia tancat. Malgrat que els problemes econòmics no havien desaparegut, el que importava ara per damunt de tot era controlar els continguts i per fer això Duart no era necessari.

Eugeni Sallent, el substitut de Mònica Terribes en la direcció de TV-3, havia estat un actor secundari com a comparsa de Brauli Duart en els intents de debilitar l'empresa i, un cop vist el desenllaç, va plegar tan discretament com havia arribat. Corria l'any 2016 i ja els socis de la coalició, exconvergents i ERC, havien pactat el repartiment de la CCMA a trossets, segons allò que va ser batejat col·loquialment com el pacte cremallera: "per a tu la tele, per a mi la ràdio"; "aquesta redacció té la quedes tu, aquesta me la quedo jo". Sembla una caricatura però és exactament així com estan funcionant les coses encara ara. A Sallent el rellevaria Jaume Peral que, fins aquell moment, dirigia els serveis informatius de la cadena. Peral havia estat acceptat per ERC com a mal menor per barrar el pas, entre d'altres, a Vicent Sanchis que aspirava al nomenament. Un any vindria a durar Peral en el càrrec abans de ser destituït fulminantment i rellevat per Sanchis, principalment a causa del tractament donat per la cadena al 'cas Palau' i al 'cas 3%'. Vicent Sanchis era l'home adient per enfilar la recta de confrontació total que s'estava gestant de cara a la consulta de l'1 d'octubre.

David Bassa i Vicent Sanchis. (e-noticies)

David Bassa era aleshores --i continua sent-- el director d'Informatius de TV-3. De conviccions independentistes, havia dirigit durant cinc anys el Grup de periodistes Ramon Barnils, des d'on va promoure i comandar una iniciativa interessantíssima: la publicació anual d'un 'Anuari dels Silencis Mediàtics' que cada any treu a la llum temes que han estat silenciats als mitjans de comunicació durant l'any anterior. Crida molt l'atenció que, amb aquests honrosos precedents, malgrat els quatre anys que porta al davant dels serveis informatius de TV-3, mai s'hagi realitzat cap reportatge, cap documental, cap informe sobre la corrupció de la família Pujol.

De fet són milions els catalans que es troben avui poc menys que silenciats a la televisió pública del seu país. El problema, des de fa temps, va més enllà dels telenotícies i s'estén a una programació d'actualitat, perifèrica als informatius, que es dedica sempre a exaltar l'independentisme i a ridiculitzar les altres opcions polítiques; el pitjor de tot no és la propaganda recurrent de l'opció independentista, sinó la desaparició, o estigmatització d'altres pensaments i realitats socials i polítiques.

Està fora de discussió l'alt nivell professional dels treballadors de TV-3 i Catalunya Ràdio i és ben cert que, quan es treuen de sobre la pressió política, donen el millor de si mateixos. No cal anar massa lluny per trobar exemples: la cobertura dels atacs terroristes a les Rambles, o encara més recentment, la de l'impacte del temporal Gloria al litoral català i en podríem trobar molts d'altres. Tampoc és bo generalitzar i, al costat de comportaments que denigren el periodisme, s'hi troben exemples de dignitat professional que, resistint una gran pressió ambiental, no renuncien a la seva independència de criteri. Però la trista realitat és que la direcció editorial és un exemple de manual de manipulació propagandística.

Des dels àmbits professionals i sindicals de l'empresa i des de l'oposició política s'havia seguit insistint en la necessitat d'una nova llei de la CCMA per revertir les conseqüències de la contrareforma portada a terme pel PP i CiU. Els partits del Govern no mostraven gens d'interès i s'estimaven més pasterejar una nova composició del Consell del Govern amb l'oposició i anar fent via. Però les negociacions van fracassar i, de manera una mica sorprenent, el gener del 2019, a partir d'una iniciativa dels Comuns, tots els grups parlamentaris, per unanimitat, van decidir desencallar el tema i reiniciar la seva tramitació parlamentària, que havia quedat aturada en la legislatura anterior. En un temps rècord, van aprovar la nova llei --també per unanimitat-- i es va recuperar l'obligatorietat de comptar amb majories qualificades de dos terços del Parlament per escollir els òrgans de govern de la CCMA. Un fet extraordinàriament positiu.

En repassar com va anar tot després d'aprovar l'anterior llei el 2007, que igualment pretenia posar límits a les ingerències governamentals a través de les majories qualificades, hem recordat com també aleshores s'havia aprovat per una àmplia majoria al Parlament (certament no per unanimitat com en aquesta ocasió i és una diferència important) i, malgrat això, tot va saltar pels aires quan CiU i ERC van obrir una guerra entre ells pel control de la CCMA a les portes de les eleccions autonòmiques. Aquell intent va durar poc més de dos anys i n'ha costat deu tornar a la mateixa situació de partida.

Sortirà bé aquest cop? ¿Hem après alguna cosa dels errors comesos i de les seves conseqüències, que fins avui estem patint en termes de credibilitat? ¿Serà la classe política capaç de canviar d'actitud i interioritzar que els mitjans públics de comunicació s'han de regir per uns principis democràtics radicals i s'ha d'extirpar d'arrel el partidisme i el sectarisme en el seu funcionament? Només el temps ho dirà. Però avui, malgrat el regust amarg que ens queda en veure com, en aquests moments crítics, TV-3 traeix allò que podia haver estat i que ens feia sentir-la tan nostra, quan sortim al balcó cada vespre a les vuit, els veïns ens recorden que per donar-li una oportunitat a l'esperança és del tot imprescindible la voluntat de superar els mals tràngols. 

¿Nadie quiere trabajar en Internacional?

Carmen Umbón

Con la meticulosidad profesional que le caracteriza, Andreu Farràs ha pasado los últimos 20 años (como profesor de la Facultad de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona) preguntando a sus alumnos, entre otras cuestiones, cuáles eran sus preferencias profesionales para el futuro. Concretando: en qué especialidad les gustaría trabajar y en qué medio: prensa escrita, radio o televisión. Los resultados revelan que la radio es el medio que despierta más interés entre los futuros periodistas y los deportes la especialidad que se lleva la palma.

Me ha dado mucha pena ver en esa encuesta que casi nadie tiene interés por la política internacional. También me ha sorprendido.

¿Qué raro, no? Que en un mundo globalizado los futuros periodistas no tengan curiosidad por saber lo que pasa en aquellos lugares donde van de vacaciones, les cosen los vaqueros, les fabrican los móviles, llevan a cabo investigaciones científicas trascendentales para su futuro o son cuna de personas destacadas en todos los ámbitos de la cultura y el conocimiento. Seguramente se deba a que el mundo está ahora mucho más a mano que el de antes y eso le resta interés. Desde niños, los jóvenes de las generaciones crecidas en democracia han “recorrido” a través de la tele y el cine un planeta que sus abuelos apenas imaginaban. Pero me sigue sorprendiendo que ese conocimiento del entorno, ese tenerlo al alcance de la mano, no despierte más interés profesional entre los futuros periodistas.

En mi época de estudiante, más de 50 años atrás, siempre supe que quería ser periodista y formar parte de una Sección de Internacional, así, con mayúsculas. También me atraía profundamente sucesos, un área informativa tenebrosa, en blanco y negro, que ofrecía aventuras sin moverse de la propia ciudad. Pero en aquel entonces, desarrollar un trabajo profesional en la proximidad de comisarías y juzgados no era compatible con otras actividades de mi vida. Así que aposté por Internacional. Y me costó mucho llegar hasta allí porque las mujeres no solían ser destinadas a las secciones políticas, ni tampoco a deportes, economía, fotografía.... Había que espabilar mucho para meter un pie en alguna redacción y solía ser vía espectáculos o sociedad, los únicos territorios aptos a priori para mujeres. 

Cuando en las escuelas de periodismo nos hacían preguntas como las de las encuestas de Andreu Farràs, lo que tenía menos tirón, lógicamente, era la política española. Nadie quería meterse en ese barrizal y si alguien de verdad lo deseaba no se atrevía a decirlo en voz alta en la 'Uni'. También entonces, los deportes ya eran el área favorita, seguida de espectáculos, y la información científica la menos atractiva, junto con economía, conflictiva por razones obvias y a la que se dedicaba muy poca atención. Estas dos áreas eran a menudo cubiertas por especialistas no necesariamente periodistas y poner aquellos textos en solfa comprensible para lectores no especializados era un rompecabezas, porque a quienes les encomendaban esa tarea tampoco tenían grandes conocimientos. Eso sí, aprendíamos mucho.

Tampoco entonces había cola para entrar en las secciones de política —ya fuera internacional, nacional o local — pero las tres tenían una aureola de prestigio intelectual, de respeto informativo que alcanzaba incluso a sus más humildes plumillas. Y he de decir aquí, en honor a mis compañeros que apostaron por la política “de verdad”, la nacional y local, que Internacional tenía frente a estas no pocas ventajas. Aunque la espada de Damocles estaba encima de todas las cabezas, en Internacional lo que ocurría estaba lejos y no solía tener incidencia directa sobre lo que pasaba en casa, por lo que tanto las autoridades como las direcciones de los medios tenían la manga mucho más ancha a la hora de aceptar los temas o juzgar las informaciones. También las quejas y las repercusiones eran menores.

Las emisoras de radio de los pueblos

Respecto a los medios, la prensa escrita era de lejos la más demandada por los jóvenes profesionales, porque en televisión solo había dos cadenas y ni siquiera emitían 24 horas al día ni cubrían todo el territorio “nacional”. Y casi no existían programas políticos propiamente dichos más allá de los telediarios. Sin embargo, emisoras de radio había muchísimas, en todos los pueblos un poco grandes al menos una y en las capitales, varias. Una gran cantera para encontrar trabajo. Pero tampoco en las radios se hacía información política ya que el único vehículo posible para difundirla era 'El Parte', la conexión obligatoria de noticias con Radio Nacional de España.

En 'El Parte' se concentraba la esencia ideológica del régimen franquista aderezado con las noticias del día. Y las noticias del día eran, naturalmente, las que habían pasado la censura previa. Y eso fue así hasta 1966, fecha en que Manuel Fraga Iribarne derogó la ley promulgada en abril de 1938, en plena guerra civil, por Ramón Serrano Suñer. La 'ley Fraga' depositó la responsabilidad de decidir sobre los contenidos en los directores, ya fueran de programas o de publicaciones, reservándose el derecho de castigar a los responsables de informaciones incompatibles con la ideología del régimen. Las penalizaciones iban desde el secuestro de la edición a multas, cierres y procesos varios. Un desliz podía pagarse muy caro en una carrera de periodista. Y pese a eso muchos desafiaron esas normas. Con el paso de los años la brecha que abrieron quienes se atrevían a desafiar al régimen se fue ensanchando, y junto a directores timoratos (algunos más restrictivos que los propios censores) emergieron decenas, miles de periodistas y directores valientes que se jugaban su carrera por hacer honor a la verdad y exponer los hechos tal como eran.

Las agencias de prensa eran el sueño dorado de los periodistas a los que les gustaba la calle y la variedad informativa. Si conseguías ser reportera tenías más libertad de movimientos, redactabas a tu aire tu propia noticia y no te incordiaban tanto con órdenes, a menudo contradictorias. Pero también el trabajo de mesa era gratificante: se recibía información de todos los corresponsales que había por ahí, en España y fuera de ella, y de otras agencias extranjeras. Se aprendía muchísimo. Pero.... otro pero más... solo había dos agencias: Efe y Europa Press. (Tal vez en algún momento me suena que hubo alguna otra, pero no lo recuerdo)

Por eso el destino más habitual de los jóvenes periodistas eran las revistas. Había decenas. De todo tipo, generalistas y especializadas, y no era difícil entrar en alguna. Pero, a menos que tuvieras buenos enchufes, como algún hijo de director de diario franquista que debutó en un periódico como redactor-jefe, empezabas volviendo a redactar despachos de agencias y textos de orígenes diversos con el propósito de que no se notara su procedencia. Había que “personalizarlos”, eufemismo que se utilizaba para evitar el término “plagio”. También se ganaban puntos llevando cafés a los jefes y a los colegas consolidados.

En aquel ambiente, alguna que otra mano acababa en el pompis de alguna “becaria”, termino que no se usaba en la época porque éramos “estudiantes en prácticas”. Estos asuntos (aparte de silenciosas rabietas y lágrimas derramadas en el baño) se sobrellevaban de cara a la galería con dignidad y naturalidad, como si fueran parte del sueldo (inexistente o muy escaso). Y añado que incidentes como los descritos no eran exclusivos de las revistas ni de las becarias. Podían ocurrir en cualquier medio y estar en plantilla y tener algunos años a las espaldas. Eso no eximía de ser objeto de esas (y otras) prácticas reprobables.

Años después, quizá ya en los 80, el realizador de TVE Fernando García-Tola popularizó, poniéndola en boca de Carmen Maura, una famosa frase que había hecho historia: “Nena, tu vales mucho”. Se extendió como la pólvora no solo en las redacciones, sino en cualquier lugar de trabajo en el que las mujeres trataban de abrirse paso. 

En fin, recuerdos de juventud. Pero volviendo a la sección de Internacional: por favor, jóvenes periodistas, no desdeñéis un área de información que abre las puertas del mundo y nos comunica con otros seres humanos. Distintos, sí, pero iguales al fin y al cabo. Sus peripecias humanas merecen nuestro respeto y darlas a conocer es el primer paso para que alguna vez puedan superarlas o resolverlas. Poder relatarlas es un privilegio.

Els estudiants de periodisme prefereixen treballar a la ràdio que a la premsa o a la tele

Andreu Farràs

La ràdio és el mitjà de comunicació preferit per treballar-hi pels estudiants de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), per davant de la premsa i de la televisió. És una de les conclusions a les que es pot arribar de l’enquesta que durant 20 anys he passat als alumnes de tercer curs de periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació, des del 2001 fins a l’actualitat.

Al ser formulada als alumnes de l’assignatura de Periodisme

Ana Pastor, en una imatge d'arxiu.

especialitzat en economia la pregunta oberta “Hi ha algun mitjà de comunicació concret on t’agradaria treballar en el futur? Quin? Per què?”, un de cada deu ha respost que “la ràdio en general” (10,6%), per davant de “la premsa escrita en general” (9,3%) –sense especificar si premsa de paper i/o digital— i de “televisió en general” (7,7%). La segona opció més contestada pels alumnes ha estat “cap mitjà en concret” o “qualsevol en general” (9,8%), una resposta indicativa de que al tercer curs de la carrera encara hi ha un sector apreciable d’alumnes que encara es troben indecisos sobre les seves preferències o que qualsevol sortida professional els està bé.

Els alumnes que han respost al llarg d’aquests anys esmentant mitjans de comunicació concrets constitueixen la majoria, tot i que la fragmentació de les esperances és enorme. Els mitjans concrets més citats son el diari ‘La Vanguardia’ (6,3%), Televisió de Catalunya o TV-3 (5,5%), RAC-1 (4,3%), Catalunya Ràdio (3,9%), ‘El País’ (3,7%), ‘El Periódico’ (2,9%), ‘eldiario.es’ (2,4%), ‘Ara’ (2,2%), La Sexta (1,4%) i la cadena SER (1,4%).

Cal esmentar que el 4,5% de les respostes dels alumnes han esmentat també la seva aspiració de treballar com a periodistes en “algun mitja especialitzat en esport” o “especialitzat en futbol”, sense especificar si en una emissora de ràdio, una publicació periòdica o un canal de televisió. Així mateix, el 3,4% de les respostes s’han referit a la possibilitat de treballar en un “gabinet de comunicació”, també sense concretar, tret d’un alumne que va especificar el seu desig de treballar al gabinet de premsa del Parlament Europeu.

Al llarg d’aquests vint anys han anat apareixent (i desapareixent) mitjans de comunicació i les respostes dels alumnes a l’enquesta han reflectit aquest canvi del panorama comunicatiu. Així, per exemple, en els darrers anys han anat augmentant les al·lusions a nous mitjans emergents com RAC-1, ‘Ara’ (fundat el 2010) i ‘el diario.es’ (fundat el 2012). En canvi, en els últims cursos, s’ha registrat un lleuger descens en les preferències per diaris generalistes d’àmplia difusió a Espanya, com ‘El País’, i a Catalunya, com ‘El Periódico’. En els darrers anys ha desaparegut de les respostes ‘Avui’ i ‘El Punt’ mentre ha crescut lleugerament ‘Crític’.

Les respostes donades pels alumnes al llarg de tots aquests anys son 583. El nombre d’alumnes és inferior perquè, al ser una pregunta oberta, podien escriure un o diversos mitjans de comunicació.

Els periodistes de referència

Aquest darrer curs se m’ha acudit formular una altra pregunta que no havia proposat en anys anteriors: “Si haguessis de donar només un nom, quin diries que és la teva o el teu periodista de referència?”.

Les respostes donades --molt diverses, gairebé tant com en els casos dels mitjans-- son les següents, per ordre de freqüència: Ana Pastor (4), Axel Torres (3), Jordi Borràs (2), Julio Maldonado ‘Maldini’ (2), Mònica Terribas (2) i, amb una sola menció, Carles Francino, Ramon Pellicer, Toni Real, Iñaki Gabilondo, Xavier Aldekoa, Jordi Basté, Ramon Besa, Ignacio Escolar, Ernesto Ekaizer, Sebastiao Salgado, Matias Prats, Manu Leguineche, Antoni Bassas, Carlos Franganillo, Ana Pardo de Vera, Jordi Évole, Susanna Griso, Jon Sistiaga, Chris Arnade, Rodrigo Fáez i Maruja Torres. Dos alumnes han respost que no tenen cap periodista que per a ells sigui de referència.

Deixo per als lectors la interpretació de totes aquestes dades i agrairé molt els seus comentaris.

David

Cristina Palomar

Aquests dies s’han dit i escrit moltes coses, i molt boniques, del David. Coses que jo hauria desitjat no escoltar ni llegir mai en temps passat i que arriben molt tard. No vull marejar el lector glossant la seva gran humanitat perquè potser ja ho sabeu tot d’ell o perquè potser tampoc us interessa gaire. Tanmateix, si em permeteu, voldria escriure breument del meu David. Perquè m’ho demana el cos com si m’hi anés la vida i perquè m’ho reclama a crits el meu cor trencat per un assassí que en un minut va esborrar per sempre la nostra vida senzilla i feliç.

Darrere de la seva façana de formalitat s’amagava una ànima entremaliada, tremendament poca-solta, irònica i riallera que gaudia com un nen petit fent-me la punyeta i deixant anar acudits que pocs, tret dels que el c

David Caminada, en una imatge d'arxiu.

oneixíem, entenien. Darrere de la seva cuirassa de correcció s’amagava un cor sensible que estimava el mar, les paelles de la sogra i la vida, i que patia molt quan els amics ajornaven indefinidament els cafès pendents. Que patia quan se sentia poc valorat a les feines i maltractat per incompetents amb càrrec i despatx que sabien que ell –sempre tan discret i observador-- els donava mil voltes en tot. Que patia quan ens discutíem més de cinc minuts seguits perquè havia passat l’aspirador i s’havia deixat un pèl a terra.

El David era un xerraire capaç de deixar-me esgotada després d’un monòleg interminable, sempre ben argumentat i amb una anàlisi tan encertada dels fets que era impossible refutar. Acumulava una saviesa innata que el feia calar la gent a la primera i que va completar amb una vida dedicada a l’estudi que el va convertir en una persona molt culta. Fugia del conflicte i l’enfrontament perquè odiava la violència i era incapaç de matar un mosquit, però no va dubtar a plantar cara ell sol a l’Alfons Quintà, un altre assassí que la redacció del diari 'Avui' vam haver de suportar per culpa de la direcció que encapçalava Vicent Sanchis, que va acabar matant la dona abans de suïcidar-se.

La seva curiositat el va portar a estudiar primer Periodisme i després Dret mentre treballava. Va aprendre idiomes i va viatjar per mig món, era cinturó negre de judo, va formar futurs periodistes a la UPF durant més de 15 anys amb una gran dedicació, en quatre anys es va treure un doctorat sobre un tema avorridíssim amb cum laude i va editar i escriure milers de cròniques començant per les dels atemptats de l’11-S a Nova York, on hi va anar com a enviat especial. I quan l’enveja el va castigar amb l’ostracisme professional ni es va amargar ni es va rendir: va buscar feina sota les pedres perquè no baixava del tatami si no era en camilla. Si aleshores algú li hagués dit que acabaria gestionant les xarxes socials de l’Ajuntament de Barcelona s’hauria caigut de cul perquè ell era un romàntic.

Fins aquí un injust resum de la seva intensa vida beneïda fins i tot pel Dalai Lama. I abans d’acabar, una petició. Us demano que feu molts cafès amb els amics. Que tracteu amb respecte els vostres companys de feina i que no us enfadeu amb ningú més de dos minuts. Perquè l’únic que ens salva de l’horror d’aquest món són les persones que no esperen res a canvi.

El Triangle: Un 'flash back' de 30 anys

Siscu Baiges

Si una cosa tinc clara és que mai no escriuré les meves memòries. Tendeixo a reconstruir el passat farcint-lo d’errors i fets distorsionats. No sé si imputar-ho a l’edat o al funcionament del meu cervell i la forma que té d’emmagatzemar els records, però

quan explico coses que m’han passat o circumstàncies que he viscut d’altres persones que també hi van participar em corregeixen sovint. 

Per això, fer un flash back de 30 anys per recordar quan es va posar en marxa el setmanari 'El Triangle' m’obliga a suggerir-vos una certa prevenció en llegir aquest article. Jaume Reixach, l’ànima d’aquesta llarga aventura, em va demanar que m’hi apuntés. Ja m’havia arrossegat cap al 'Diari de Barcelona' dirigit per Enric Sopena uns anys abans. En aquella època jo estava còmodament insta·lat a Ràdio 4, amb un contracte d’aquells de temporada que et deixaven amb el cul a l’aire l’estiu però que, d’alguna forma, a mi ja m’anava bé. Si no recordo malament –i aquí és quan heu de llegir amb compte- combinava la feina a la ràdio amb una altra a la revista ‘El Món’. Convidria que Jaume Fabre, Jaume Guillamet o algun bon historiador del periodisme encaixi bé les peces. 

Total, que me’n vaig anar amb Reixach al 'Diari de Barcelona', on vam fer la guerra al pujolisme i ens ho vam passar d’allò més bé. Els Jocs Olímpics de Barcelona van obligar a pactes polítics i periodístics que van recomanar guardar en un calaix durant uns anys el periodisme de combat contra la dreta nacionalista catalana. En Reixach se’n va fartar i se’n va anar a muntar 'El Triangle'. I jo em vaig dedicar durant una temporadeta a fer informació dels Jocs, explicant com posaven la primera pedra de l’Hotel Arts, com anava prenent forma el Palau Sant Jordi o com es construïa la Vila Olímpica. 

No em vaig animar a incorporar-me al naixement d’'El Triangle', però al llarg d’aquests trenta anys hi he fet estades breus i col·laboracions freqüents. Fa uns mesos m’hi vaig incorporar de debò. I he redescobert el periodisme d’investigació. Es tracta d’un periodisme que t’obliga a ser molt precís i a viure amb l’ai al cor. És viure patint. En Reixach i molts dels que han passat per la redacció d’'El Triangle' han viscut aquesta sensació. No hi ha cap mitjà de comunicació a Catalunya que hagi destapat tants ‘marros’ com 'El Triangle'. També deu ser un dels que més querelles ha entomat, sense caixes de ressistència embolicades amb llaços grocs que et donin un cop de mà. 

L’existència i la continuïtat d’'El Triangle' és una bufetada a la credibilitat dels mitjans de comunicació de la Generalitat. Quan Jordi Pujol va confessar que havia tingut diners amagats a l’estranger tot el temps que va ser president, a ningú se li va ocórrer convidar Jaume Reixach a parlar del personatge. És com si a la mort de Nelson Mandela no convidessin els seus biògrafs a parlar-ne als mitjans. 

Com que jo no escriuré mai les meves memòries, em dedico a demanar els companys i companyes de la meva professió i generació que ho facin ells i elles. Les de’n Jaume Reixach serien per sucar-hi pà. Em temo, però, que té moltes ganes de guerra abans de retirar-se a escriure-les. 

Esperaré! 

David Caminada, el periodista íntegre

Xavier Roca 

Si hagués de sintetitzar el concepte d'amabilitat en una sola persona, probablement li posaria la cara del David Caminada.

Amant de les formes i de les bones maneres, el David era una persona de tracte exquisit, educada, cordial i respectuosa, practicant d'una cortesia que resulta francament rara de trobar avui en dia. No és d'estranyar que aquests valors siguin els que, de manera unànime, estiguin ressaltant aquests dies --amb motiu de la seva mort, del seu assassinat-- els seus amics, els qui han estat els seus companys de feina, els seus alumnes de la universitat. 

La seva pulcritud era patent a primer cop d'ull; sempre impecablement vestit, potser a l'estiu es permetia la llicència de vestir amb camisa de màniga curta i, algun dia, de prescindir de la corbata. Fonamentalment, el David era una persona civilitzada, que paradoxalment -i fatalment- l'atzar ha posat en el camí de la brutalitat, de la irracionalitat més absurda i arbitrària. 

El David era un professional tan culte com modest, poc amic de l'estridència però rigorós i perfeccionista. La seva elegància en el tracte no impedia la convicció apassionada amb què defensava la integritat i la justícia; a la redacció del diari 'Avui' --on va treballar a diverses seccions però sobretot a la d'Internacional, durant molts anys-- era dels pocs que plantaven cara amb fermesa als capricis despòtics d'algun col·laborador confirmat més endavant com un veritable psicòpata. 

A nivell personal, puc donar fe de la seva lleialtat com a amic i de la sincera preocupació amb què s'interessava pels problemes --de salut, laborals-- de la gent a qui apreciava, encara que els divergents camins professionals haguessin fet minvar la freqüència del contacte. Un interès actiu, traduït en dinars i cafès en els quals donava ànims, consells i opinions que trobarem molt a faltar. 

Periodisme i insults als camps de futbol

Siscu Baiges 

Després de veure els crits que es van escoltar al RCDE Stadium durant el partit entre l’Espanyol i el Barça el passat dia 4 i a l’estadi Johan Cruyff en el que van jugar el Barça B i l’Espanyol B l’endemà em pregunto si els periodistes no podríem fer alguna cosa per aturar aquesta dinàmica. De sempre hem sabut que el futbol servia per desfogar-se, que la gent avoca les seves frustracions personals i socials en l’àrbitre, sobretot, però també en l’equip rival. Marx parlava de la religió com a ‘opi del poble’ i el

Piqué es queixa a l'arbitre, en el darrer partit contra l'Espanyol.

futbol, i en menor magnitud d’altres esports, es van convertir en la teràpia per desviar la queixa de la gent contra el poder polític o la insatisfacció per la vida que portava.

A les graderies dels camps de futbol acceptàvem uns comportaments que no toleràvem fora dels estadis. Dir-li ‘burro’ a l’àrbitre o reclamar penaltis inexistents o expulsions injustificades entrava dins de la lògica de l’espectacle. Ha arribat un punt, però, on cal posar el fre de mà. I, fins i tot, fer marxa enrere. No repetiré les expressions que es van escoltar mentre es jugaven els dos partits que he esmentat, però una societat mínimament sana i que aposti per la convivència entre els ciutadans que la formen no les pot admetre i deixar impunes.

El 16 de desembre, l’àrbitre va suspendre el partit de la segona divisió de futbol entre el Rayo Vallecano i l’Albacete pels crits de part del públic contra un jugador de l’equip visitant. Acusaven de ‘nazi’ l’ucraïnès Roman Zozulya. La cosa venia de lluny perquè Zozulya havia fitxat pel Rayo Vallecano dos anys abans però les queixes de part de la seva afició havien obligat la directiva del club a anular el contracte amb el jugador. El Comitè de Competició va imposar una sanció de 18.000 euros al Rayo Vallecano i va obligar a jugar la resta del partit a porta tancada.

Què cal fer en els casos que s’han viscut al RCDE Stadium i el Johan Cruyff? ¿Són impotents les directives del Barça i l’Espanyol per aturar els insults i les provocacions? ¿Els delictes d’odi no existeixen si es dilueixen en la cridòria d’un camp de futbol? ¿Hem de pair que jugadors i aficionats hagin d’escoltar burles de les dones dels esportistes o d’alguns que han mort amb l’excusa que no hi ha res a fer o que ‘el futbol és així’? El meu estómac no dona per tant. I el meu cap em demana un major compromís de la classe periodística per acabar amb aquesta xacra. Potser convindria algun tipus d’acord entre els professionals per fer-hi front. I si diaris, ràdios, televisions i xarxes socials es neguessin a informar dels partits on es produeixin aquests fets lamentables.

Pensem-hi! I, ja posats, pensem també en què cal fer davant els càntics de caire polític que s’escolten sovint –i en alguns camps en un minut concret de cada partit- i desllueixen l’aspecte esportiu d’aquests esdeveniments.

Quan es barreja esport i política no en surt res de bo. Quan es barreja esport i odi pitjor encara.