Les petites(?) diferències

Francesc Ràfols

Una de les qüestions que més atenció està generant als mitjans de comunicació és el pagament que el FC Barcelona va fer durant un grapat d'anys a l'exàrbitre de futbol José María Enríquez Negreira mentre aquest formava part del Comitè Tècnic d'Àrbitres de la Federació Espanyola de Futbol. El cas es va conèixer per la informació que el periodista Sique Rodríguez va llançar en exclusiva a través de Ràdio Barcelona i la Cadena SER. A conseqüència d'haver donat aquesta notícia en primícia, Sique Rodríguez ha estat objecte d'una campanya d'insults i atacs a les xarxes. Ho explicava el diari digital e-noticies el 16 de març passat.

Al company Sique li van dir, segons recull aquesta publicació, epítets

Sique Rodríguez.

com «basura», «fill de puta», «idiota», «traïdor», «puto subnormal», «tonto útil», «mamarratxo», «menjamerda», «Judes», «Figo», «escòria», «caracul», «imbècil» o «llepaculs». També amenaces del tipus «com més sento parlar al tonto aquest, més ganes tinc de trencar-li la cara», «Judes, t'arribarà l'hora malparit», són algunes d'elles. Són expressions execrables, denunciables i inadmissibles, que només persegueixen denigrar i atacar un professional de la informació només per fer la seva feina. No puc més que denunciar aquesta situació i expressar al company la meva solidaritat.

Ara bé, pensem per un moment què hauria passat si aquesta informació, en lloc de ser difosa en primer lloc per un periodista home ho hagués estat per una periodista dona. L'haurien insultat i atacat igual? Li haurien dit el mateix? La resposta és que no. Què li haurien dit? Unes ¿petites? diferències. Elisenda Rovira, vicepresidenta del Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB) va mostrar de manera molt explícita el que moltes dones periodistes han de llegir a les xarxes com a reacció d'alguns indesitjables a les seves informacions. Ho va fer en la intervenció que va tenir al Parlament de Catalunya el 23 de gener passat en un acte reclamant mesures i accions contra el ciberassetjament contra les dones periodistes a les xarxes.

Els qualificatius que reben són: «La foto d’aquesta dona espanta. Té una cara i una mirada de boja que no li treu ningú», «ves-te’n a fregar!», «fes-te un favor. Puja a dalt de tot d’aquella muntanya al costat de casa teva i una vegada a dalt brama ben fort: sóc una woke amargadíssima», «malfollada. Necessites una bona polla», «Què els has fet, als teus caps, perquè et deixin publicar?», «Podeu provar de fer un podcast de poesia inclusiva, a veure si us escolta la vostra puta mare», «Sou subnormals i no us ho diem prou. Important que no tingueu fills», «Quantes fel·lacions has fet per arribar on ets?»...

La periodista esportiva Gemma Herrero, en un article a elcritic.cat, ja fa un cert temps, perquè això no és nou, ve de lluny, el 25 de novembre de 2021 –justament el Dia Internacional contra la violència de gènere–, escrivia: «No som unes exagerades; no és una qüestió de tenir la pell fina i poca resistència o tolerància a la crítica. Perquè si tu, benvolgut company, perceps com un comentari sense més ni més, com una crítica, les expressions "A qui t’has cardat?", "A qui l’hi mames?" o "El que els agradaria fer amb els orificis del teu cos", és que no t’has assabentat de res. De res. I, per descomptat, això no t’ha passat a tu ni et passarà mai. Això només ens passa a nosaltres: les dones». A vegades hi ha hagut amenaces físiques de violació, d'agredir els fills i filles.

Insisteixo, no vull menystenir els atacs que ha patit Sique Rodríguez ni vull qualificar-los de peccata minuta al costat del que pateixen les dones, entre elles, les periodistes. Són gravíssims. Però en el cas de les companyes, és cada dia i, sovint, de manera gratuïta, només pel sol fet de fer la seva feina, més enllà del que puguin dir o deixar de dir.

Una darrera qüestió: Què fan les empreses periodístiques per protegir els i –especialment– les seves professionals? Ben poca cosa, si és que la fan. Les entitats periodístiques estan (estem) promovent iniciatives per combatre l'assetjament a les xarxes contra les dones periodistes. El treball és llarg i dur, però el poc compromís que fins ara han mostrat les diferents patronals del sector per impulsar mesures és un llast molt fort per a una feina tan feixuga com aquesta.

Mària, la periodista que tota la professió estimava

Xavi Casinos

Un missatge de l’exalcalde Jordi Hereu poc després de les 9 del matí va trencar sobtadament la meva rutina diària informant-me de la mort de la periodista de TVE Mària Sánchez. La notícia em va donar en plena línia de flotació. Vaig estar una bona estona sense reaccionar fins que vaig parlar amb el seu director, Oriol Nolis, que m’ho va confirmar. Havia mort aquella matinada després de no haver superat un càncer de tiroides que li havien detectat el novembre passat.

Coneixia a la Mària des dels anys 90, quan coincidíem cobrint la

Mària Sánchez Ledesma.

informació local. En els darrers temps, coincidíem menys, però anàvem mantenint el contacte professional. Aquests dies he anat llegint els articles que altres companys han escrit sobre ella. Tots hem coincidit en que, a més d’una gran professional, era generosa i solidària amb la resta de companys. Però, per sobre de tot, era una molt bona persona, el que mai surt als currículums. Puc donar fe que tot l’anterior és cert i no tan sols elogis propis d’un obituari.

El primer que et captivava quan la coneixies era on col·locava l’accent del seu nom, a la Mà. A partir d’aquí, el seu somriure permanent i el tracte afable amb els companys. Si un arribava tard a una roda de premsa, allà era la Mària disposada a compartir la informació i fonts si a algú li calia i ella les tenia. Era una gran periodista, de les que trepitgen el carrer i molt interessada en les qüestions socials. Dominava el llenguatge televisiu. La càmera l’estimava, per la seva fotogènia especial i perquè es feia estimar. Per això mateix, tots els companys l’estimàvem.

Tenia els atributs dels bons periodistes: rigorosa, clara i directa en les seves cròniques, i el que fos bona persona la feia encara millor periodista. A les trobades que de tan en tan organitzàvem els companys de local, rèiem molt. Especialment quan cobríem una campanya electoral, dies en que pràcticament passàvem tot el dia junts seguint el candidat.

Aquests dies he llegit a altres companys que parlaven d’un tret molt característic de la Mària que comparteixo. Passava a les rodes de premsa. La Mària sempre era discreta. Mai la vaig veure sobreactuar o aixecar la veu malgrat tingués motius. Ella escoltava atentament el ponent i prenia notes mentre la càmera de TVE gravava. I aleshores apareixia. Es guardava sempre la última pregunta, quan tothom ja donava per fet que la compareixença havia acabat. Era la pregunta clau capaç d’arrencar el titular a la roda de premsa més sosa.

I això també formava part de la seva generositat amb els companys. Mentre que altres ens guardàvem la pregunta compromesa, si la teníem, per fer-la en privat fora de micro i així poder tenir millor informació que la resta, la Mària la compartia amb tots.

Aquell matí, després de parlar amb Hereu i Nolis, vaig buscar al Whatsapp quan havíem tingut el darrer contacte, que recordava havia estat per aquesta xarxa social. Va ser el 2 de juliol de l’any passat, pocs mesos abans que li detectessin la malaltia. ¡Per què collons no se’m va acudir contactar amb ella tot aquest temps! Aleshores em vaig adonar que la Mària era una de les destinatàries dels articles que vaig publicant i que comparteixo en un grup de difusió. Vaig tenir un primer impuls d’eliminar el contacte, però de seguida ho vaig descartar. Vaig pensar que mantenir-la a l’agenda del meu telèfon i al grup era una manera que seguís amb nosaltres i que potser allà on sigui ara pugui seguir llegint-me els diumenges.

Sempre seràs en el cor que ens vas robar a tots, Mària.

Martí i Huertas. Memòria de dos grans periodistes

Josep Carles Rius

Acaba de complir-se un any de la mort de José Martí Gómez. Morella, la seva ciutat natal, va celebrar múltiples actes cívics el 18 de febrer passat per recordar-ne la figura. Aquest dissabte, 4 de març, es cumpleixen 16 anys de l’adéu de Josep Maria Huertas Clavería. El nom d’una plaça al Poblenou recorda el seu compromís amb Barcelona. Són dos referents ètics del periodisme i, també, del combat per la democràcia i les llibertats.

Vaig tenir la immensa fortuna de treballar amb ells a 'El Periódico de Catalunya', a finals dels anys vuitanta. També amb Josep Pernau, un altre dels símbols d’aquella minoria que van

Huertas, Martí i Francesc Candel. (Foto: Pepe Encinas)

inspirar les noves generacions de periodistes. Amb Martí i Huertas (així els anomenàvem) vaig tornar a coincidir a 'La Vanguardia' als anys noranta. I als primers anys del segle XXI al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Van ser els meus grans referents, tot i que sempre negaven aquesta condició. Vaig viure la seva pèrdua amb una immensa sensació d’orfandat.

Quan el Col·legi de Periodistes, a iniciativa de Juan José Caballero, va instituir el reconeixement ‘Ofici de Periodista’, no vam tenir cap dubte: José Martí Gómez havia de ser el primer a rebre’l. L’esperit del premi no es basava en l’èxit professional, sinó en la capacitat, moltes vegades discreta, de crear escola, d’ensenyar l’ofici. Martí ho feia, sense, aparentment, proposar-s’ho. Però tots pensem que sí, que, en el fons, sabia que era el nostre mestre.

Martí va escriure incomptables cròniques. Moltes dedicades a personatges a qui «les circumstàncies els van portar per la mala vida», com ell explicava. Mai no va perdre la mirada humanista. Ni la fe en la bondat. L’encarnava com ningú, potser perquè coneixia, també com ningú, la fragilitat de l’ésser humà.

Les seves cròniques judicials i els seus llibres constitueixen un retrat dels perdedors, i amb ells d’una societat injusta. Sense sermons. Amb dades precises, anècdotes que servien per explicar categories, amb vivències, amb testimonis, Martí anava teixint un retrat dels seus personatges. I el lector treia les conclusions.

La meva generació, amb companyia del Martí i el Huertas, vam viure els millors anys de la premsa escrita, als vuitanta i als noranta. Vam patir també els mals temps, que es van fer evidents amb la gran depressió del 2008.

Alguns periodistes amb pocs escrúpols van aprofitar la fragilitat dels editors per fer-se amb el poder als grans diaris i imposar autèntiques dictadures en les redaccions. Els qui ens hi vam resistir en vam pagar les conseqüències. Mai oblidaré el dia en què vaig perdre la batalla: Martí, llavors col·laborador perquè ja s’havia jubilat, se’n va anar a veure el director per comunicar-li que deixava d’escriure al diari com a protesta. Mai hi va tornar.

També vam resistir junts al Col·legi de Periodistes. L’any 2006, quan va ser elegit degà Josep Maria Huertas Claveria, el sectarisme ja començava a manifestar-se amb força a Catalunya. Als qui l’acompanyàvem en la seva última batalla a favor del periodisme independent ens unia el que ell representava.

Crític amb els poderosos. Compromès amb els febles. Profundament lliure, incòmode. Que reivindicava la bondat i l’ètica a l’hora de buscar la veracitat dels fets, de manera honesta, mai neutral davant de la injustícia. Que es sustentava en el mestratge entre generacions. En poques paraules, el periodisme que encarnaven Huertas i Martí.

Defensàvem aquests principis i no trobàvem una explicació a

Josep Maria Huertas Claveria
i José Martí Gómez. (Foto: Pepe Encinas)

l’hostilitat que rebíem per part d’un sector de la Junta del Col·legi. La resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de rebuig a l’altre, de marginació del que pensa diferent, es va anar estenent per la societat catalana.

Quan vam ser conscients de l’obsessió per part de determinats àmbits polítics per controlar els periodistes, els mitjans i les institucions de la professió. En el fons, el que havíem viscut, i sofert, al Col·legi era el pròleg de tot el que després marcaria la nostra història recent.

Huertas va morir el 4 de març del 2007, quan només portava deu mesos de mandat. El vaig substituir al deganat i, amb Martí, vam continuar resistint. El 2013 vaig impulsar una fundació per defensar els valors que compartíem.

Martí també hi era. Fins al dia de la mort. El març del 2016 va publicar el seu darrer llibre, titulat 'El oficio más hermoso del mundo', una crònica de gairebé mig segle de bon periodisme. Martí estava convençut que el titular del llibre era veritat. Ell ho havia experimentat. I nosaltres, amb ell.

Una corregulación de los medios con responsabilidad y eficacia es posible

Dardo Gómez

Que gran parte del periodismo español es corrupto y que varios de sus medios ya han demostrado su afición a reptar por las cloacas de esa corrupción y son proclives a la desinformación y falsas noticias no es ninguna novedad y ya no causa asombro alguno.

Lo que sí nos resulta asombroso a las personas decentes y preocupadas por este continuo atentado a la supervivencia de la democracia es que desde el lado del periodismo decente, que existe, y desde las organizaciones de periodistas no se levante un auténtico clamor contra quienes ejercitan esta corrupción.

Como también asombra que estas organizaciones, o por lo menos la

Antonio García Ferreras y Florentino Pérez,
en una imagen de archivo.

mayoría de ellas, no tengan ninguna preocupación por enterarse de la lucha contra este gran daño institucional que se está dando fuera de nuestras fronteras, privando así a sus afiliados y al conjunto de la profesión de una información que es sustancial para tratar de poner remedio a esta lacra. También serviría para que los periodistas más incautos dejaran de decir tonterías sobre los valores reales de la libertad de expresión y comenzaran a preguntarse cuál es su deber profesional con el derecho a la información de la ciudadanía.

Aportan poco a la solución de nuestro problema de corrupción informativa quienes se flagelan cada día por ese infortunio pero no se preocupan por buscar soluciones o creen que este mal es de raíz y follaje hispánico. Situaciones denigrantes como las de Antonio García Ferreras y contubernios entre medios, policías y políticos no son nuevos en los países de Europa; solo que en algunos de ellos existe la intención de sacudirse la mierda del calzado y las organizaciones profesionales no dudan en expulsar de su seno a “los peores de los nuestros”.

Las manos sucias sobre los medios británicos

Es posible que el periodismo británico haya alcanzado a finales del siglo pasado y principios de este un grado de corrupción tan grave como el de gran parte de los medios españoles. Al frente de las prácticas perversas contra la información de los británicos se hallaba la escuadra de medios capitaneada por Rupert Murdoch, auténtico magnate de la comunicación mundial y que en Gran Bretaña tiene como buque insignia los 'The Sun' y 'The Times'.

Murdoch contaba en esa escuadra con una serie de medios infames entre los que se contaba 'News of the World', propiedad de la también suya News Corporation, sus maldades parecían ir viento de popa hasta que en el 2011 el poderoso editor tuvo que enfrentarse a denuncias contra varios de sus medios incluido el mencionado suplemento de 'The Sun' por una serie de delitos similares a los que han cometido algunos medios y periodistas españoles.

El escándalo estalló en el 2005 y en principio fue investigada la escucha ilegal de mensajes telefónicos de gente de la farándula, cortesanos y políticos. Esas investigaciones destaparon que el diario también había pinchado el teléfono móvil de una niña de trece años que había desaparecido en el condado de Surrey. Así simularon llamados de la niña, que ya estaba muerta, a sus padres para mantener la noticia viva.

Pronto se descubrió una lista infame de escuchas a familiares de soldados británicos fallecidos en la guerra Irak y en Afganistán y de personas asesinadas en los atentados terroristas de Londres.

Todo esto no difiere mucho de las miserias que conocemos de la prensa española; lo distinto es que como consecuencia de todo esto hubo manifestaciones ciudadanas. Que 'News of the World'  tuvo que cerrar y su directora, Rebeca Brooks, arrestada y acusada de participar en una conspiración para intervenir teléfonos, de autorizar pagos ilegales a funcionarios públicos y de intentar entorpecer la investigación policial.

Algunos de los policías que colaboraban con ella también fueron procesados. Ella negó todos los cargos, salió bajo fianza y tras ocho meses de juicio fue hallada no culpable en junio del 2014. Fuertes influencias se movilizaron para que fuera así y asimismo se evitó que fuera sancionado 'The Sun'.

La implicación de las fuerzas políticas conservadoras se hizo evidente con la defensa a ultranza que hizo el primer ministro David Cameron del periodista Andy Coulson, que también había sido director del diario. Estando investigado lo llegó a nombrar su jefe de prensa hasta que fue arrestado en agosto del 2006 y encarcelado en enero por interceptar mensajes de teléfonos móviles que involucraban a miembros de la Casa Real.

Lo que no puedo evitar el poderoso Murdock fue que debido a este escándalo el Gobierno británico paralizara la venta de la plataforma Sky UK a News Corporation.

El informe Leveson que sigue vivo

Además, se lanzó un torpedo a la linea de flotación de la histórica prensa comercial británica. A raíz de esta cascada de investigaciones comenzaron a alzar sus cabezas todos los que habían sido escuchados y extorsionados por los medios, tanto que se organizaron como “víctimas de la prensa” para manifestarse e iniciar demandas privadas; además de la aparición de dos organizaciones ciudadanas preocupada por contar con una libertad de prensa de verdad: HackeOff y Media Reform Coalition.

En el 2011 ya fue imposible que el Gobierno ignorara el reclamo de establecer estándares de prensa, y encargó al juez Brian Leveson una investigación abierta sobre el colapso de los estándares éticos y la regulación en la industria periodística. Allí se levantó la tapa de la inmundicia.

Una de las primeras evidencias de esa investigación fue que la Press Complaints Commission (PCC), creada por los empresarios de los medios para “autorregularse”, era un nodo de corrupción que se negaba a filtrar las quejas que le llegaban. Entre el largo desfile de testimonios citados por Leveson destacó un testigo de cargo: la National Union Journalists, el sindicato de periodistas al que la PCC había rechazado todas las denuncias que le habían hecho llegar durante años.

El tribunal actuó con una contundencia extrema y sentenció que ese organismo regulador --que la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) y el colegio catalán ponían en España como ejemplo a seguir-- era un pozo de corrupción e ineficacia. Leveson llegó a la conclusión de que “se había dañado la confianza pública en los periódicos y se había perdido la credibilidad del PCC, el administrador de quejas controlado por la industria”. Su solución fue recomendar un nuevo regulador independiente, para mantener los estándares, restaurar la confianza pública y también prohibir que los políticos interfirieran en la regulación de la prensa.

La respuesta de la mayoría de los periódicos más importantes fue predecible. Se negaron a aceptar un regulador oficial y rebautizaron a su antiguo administrador de quejas como IPSO, y continuaron como antes.

Impress, la respuesta británica a la necesidad de regulación

Sin embargo, algunos medios de comunicación apoyaron los principios de Leveson de crear un regulador oficial de altos estándares, responsabilidad pública y libre de la influencia de los políticos y de la industria de la prensa. Así, en el 2014, se formó el primer regulador independiente del Reino Unido en nombre de estos últimos editores, al que llamaron Impress.

Este es el único regulador de prensa en el Reino Unido que prohíbe la participación de políticos y de la propia industria periodística en su ejecutiva; los empresarios de prensa aseguraron que ningún editor aceptaría sus normas. Pues no ha sido así. De los iniciales 26 editores afiliados, ahora son 113, más de cien que los fieles a IPSO.

Lo explican así en la web de HackedOff:

“Al unirse al primer regulador de prensa inmune a la interferencia política, defienden la libertad de prensa. Y están señalando su compromiso con sus lectores y poniendo al público en primer lugar. También expresan confianza en su propio periodismo porque, a diferencia de IPSO, Impress no los ayudará a encubrir sus errores. Son el futuro del periodismo impreso y en línea, y están transformando la actitud del público hacia la industria. Están revirtiendo años de bajos estándares y una disminución de la confianza en los periódicos".

En su ultimo informe, esta organización señala que esto “muestra hasta qué punto las reformas Leveson, contra viento y marea, y frente a la oposición del Gobierno y la prensa nacional, han revolucionado la industria periodística, y muestra algunos de los editores notables y pioneros que están liderando el camino. Estos editores están transformando las actitudes del público hacia la profesión y reconstruyendo la confianza en el periodismo, revirtiendo años de bajos estándares vistos en la prensa nacional, sin el beneficio de los vastos recursos financieros de los editores más grandes o la asistencia del Gobierno. Además, el 67% de los periódicos de Impress son locales o hiperlocales, y muchos de ellos sirven a las comunidades locales en lugares abandonados por las editoriales locales más importantes. Esto significa que los estándares Leveson son ahora el sistema de regulación más popular en el Reino Unido, superando a IPSO, el organismo falso controlado por la prensa y respaldado por el Gobierno”.

Las normas de regulación por las que se rige Impress le fueron impuestas por el Press Recognition Panel (PRP), que tiene como misión “reconocer” o validar a los organismos reguladores que así lo soliciten. Para acceder a ese aval se han de cumplir 29 criterios que acrediten que el organismo es independiente de los editores y directores de medios, que garantiza recursos de financiación y que facilita canales para tramitar denuncias del lector, entre otros requisitos.

Es de importancia crucial que el regulador ofrezca procesos de conciliación y arbitraje para resolver disputas con los medios mucho más económicas que las vistas judiciales; de manera que la ciudadanía de menores ingresos puede reclamar retractaciones o indemnizaciones contra presuntas ofensas a su honor y su privacidad de los medios.

Para obtener el aprobado del PRP, la entidad reguladora ha de garantizar la existencia de vías confidenciales para atender las quejas de los empleados y colaboradores de los medios de comunicación que supervisa. Son las llamadas “líneas calientes” para informantes internos o 'whistle-blowers'.

Ciento trece medios británicos ya han solicitado ser controlados por este regulador independiente y tienen como el mayor reclamo de su solvencia informativa la transparencia que esto les otorga frente a sus lectores.

¿No sería posible esto en España?

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador', de Málaga.

Que no sigan explotando a los falsos becarios

Dardo Gómez

Hace un año que la Unión Europea mostró su primera preocupación seria por la situación de los estudiantes que realizan prácticas laborales y por los llamados “becarios” que realizan esas mismas prácticas. El Parlamento Europeo trató este tema en uno de sus plenos y aprobó por 580 votos a favor, 57 en contra y 55 abstenciones una resolución en la que considera que “la no remuneración de los períodos de prácticas como una forma de explotación de trabajadores jóvenes y una violación de sus derechos”.

Es decir que, por pasiva, ha dado un duro varapalo al Estado

español, a sus universidades en general y a todos los empresarios de nuestro país que a lo largo de años han fomentado y se han aprovechado de la explotación a esos jóvenes y han violado algunos de sus derechos fundamentales.

Algunos podríamos recordar que los sindicatos de periodistas ya a principios de la década de 1990 reclamaban contra esta forma instituida de explotación que, por entonces, se daba de manera muy especial en el sector de la comunicación. Recuerdo que en un evento que se celebró para tratar este tema las ganancias mal habidas por las empresas de medios eran millonarias. Hoy es una explotación extendida a todos los sectores, y dada la inquietud manifestada por el CE, parece que a toda Europa. No hay datos de cómo ha seguido esta estafa en nuestro país. De hecho --no me pregunten por qué--, carecemos de una base de datos que permita establecer el monto de lo que están defraudando las empresas al fisco y a la Seguridad Social y cuántos han sido los defraudados a lo largo del tiempo, pero un cálculo tentativo de la central sindical Comisiones Obreras habla de 500.000 al año. Por su parte, según datos oficiales de la Inspección de Trabajo, desde 2020 su trabajo ha permitido aflorar más de 3.000 empleos desempeñados por “falsos becarios”.

Ante este panorama y por fin, la ministra Yolanda Díaz lleva meses empeñada en conseguir una ley de Estatuto del Becario que dé respuesta a lo que reclama la Comisión Europea para todos los estados miembros: elaborar una estructura jurídica común y que ésta ampare una remuneración justa para los periodos de prácticas y aprendizaje y que se respete el principio de que todo trabajo debe ser pagado.

Los eurodiputados exigen a la Comisión y a los Estados miembros que actualicen sus condiciones laborales, su régimen legislativo y que elaboren una premisa laboral que “desarrolle un sistema laboral y económico justo durante el tiempo de formación” de los futuros profesionales.

Prácticas introductorias a la frustración

El proyecto que se está tratando de sacar adelante desde el Ministerio de Trabajo español, saltando sobre las trabas que están poniendo CEOE y universidades, parece perseguir esos mismos objetivos y sería interesante que abarcara otro aspecto que los legisladores europeos han destacado en sus debates: la salud mental de los jóvenes.

Dragos Pislaru, presidente de la Comisión de Empleo y Asuntos Sociales y eurodiputado de Renew Europe, destaca que la incapacidad de orientar a estos jóvenes hacia un empleo por un sendero de reconocimiento de sus capacidades y que no permita la vulneración de algunos de sus derechos como personas incide de manera muy negativa en su formación ciudadana, pero también en su desarrollo personal.

Todos los especialistas coinciden en que esa etapa de nuestra vida somos especialmente sensibles a las frustraciones que producen las injusticias así como a los engaños y las extorsiones, miserias que la mayoría de los becarios viven o han vivido a diario durante sus estadías en las empresas.

Uno de esos fraudes es la promesa oficial de que se tratan de “prácticas formativas”. He tenido el dudoso privilegio de tener que escuchar cómo decenas de estudiantes de periodismo confesaban no haber aprendido nada en esas prácticas, porque nadie en las empresas se había interesado en darles ninguna formación. Todo se había limitado a sacar esas tareas mecánicas que se desprecian en las redacciones o, en el mejor de los casos, se habían echado meses en una sola sección sin práctica alguna en otras labores del medio.

Ya sé que hay ejemplos que pueden contradecir esta apreciación y que existen “tutores” que sin haber sido liberados de sus tareas han sacrificado tiempo para atender a becarios, pero no se trata de rescatar voluntades aisladas sino de establecer normas y protocolos de estricto cumplimiento que eviten por sistema los abusos. Así como el pago de las horas extraordinarias o las vacaciones no son una cesión graciosa de la empresa, si esta firma un convenio de formación con una facultad no lo puede convertir en un recurso bastardo para ahorrarse salarios sin ser sancionado por fraude.

Los becarios acumulan en las redes y en distintos blogs los ejemplos del desprecio que suelen sufrir en muchas redacciones, las bromas de mal gusto y la prepotencia de la concebida respuesta cuando reclaman por o no aceptan algo que consideran fuera de lugar: "no hace falta que vuelvas mañana..." Sin contar el machismo que ha vulnerado la dignidad de muchas estudiantes en esos espacios laborales.

El desprecio ha llevado al responsable de “relaciones humanas” de algún medio público a excluir a los “becarios” del vale de comedor porque no eran trabajadores. Hay que tener mala uva.

Todos estos maltratos, sí, maltratos, casi nunca son considerados por algún responsable de las universidades ya que ellas, en su inmensa mayoría y sobre todo las privadas, siempre han procurado no enfrentarse a las empresas. Se puede recordar cuando ofrecían las prácticas como banderín de enganche de sus ofertas de enseñanza y cómo impusieron en sus programas que estas prácticas serían obligatorias para obtener la licenciatura correspondiente. Aunque el mango de la sartén no la tienen ya las universidades sino las empresas, algún centro de estudio que se ha negado a enviar estudiantes en los meses de verano --que es cuando más apetecen a las empresas-- fue borrado de entre los proveedores de becarios y reemplazadas por las que se estaban dando bofetadas para ganar ese espacio para su carnaza.

La cantidad de anécdotas sobre las infamias y la perversión en las prácticas laborales podría agotar al lector pero, en esencia, se circunscribe al ejercicio de una explotación pura y dura de la cual los comités de empresa se han opuesto en raras oportunidades; aunque también es cierto que la ley les niega la posibilidad de representar a toda persona ajena a las plantillas. Así tienen a los colaboradores disfrazados de falsos autónomos y siempre excluidos de los convenios de sector y de empresas. Es en los medios públicos donde mejor se han defendido los derechos de los becarios, derechos que gran parte de ellos desconocen y cuyo conocimiento no se han preocupado de transmitirles.

Empresas y universidades de la mano

Volviendo al problema de la salud mental de los jóvenes, los eurodiputados que han sacado adelante la resolución mencionada sobre los becarios hablan de una problemática de urgencia, que habrá de determinar el futuro de la salud laboral de los jóvenes en formación. Ellos dicen que se trata de "una decisión fundamental para el destino económico y político de un país, ya que se trata de formar a jóvenes para el futuro con una base digna y justa, que no viole los derechos fundamentales de los trabajadores, empoderando de esta forma su posición en el sistema".

La periodista Alejandra de la Fuente señala en su libro 'La España precaria' --título que no necesita de mayores explicaciones-- dice sobre este tipo de prácticas que no son negativas en sí y cree que son necesarias para introducir al estudiante en el mundo laboral con garantías pero también coincide en que son dañinas "si se utilizan en fraude pueden serlo para el becario, porque va a estar ocupando un puesto estructural en la empresa y eso le va a afectar a él económica, anímica y mentalmente" y que también afectarán a la estabilidad del mercado de trabajo, es decir al resto de los trabajadores. Como dice De la Fuente, "son puestos que salen a precio de saldo, a 300 euros al mes", ya que nadie en ninguna empresa puede asegurar que esos “becarios” no lo hayan sido ocupando puestos estructurales y por lo mismo distorsionando el mercado a favor de los bajos salarios que quieren imponer los empresarios menos responsables.

El proyecto del Ministerio de Trabajo señala que se trata de llevar a cabo “una regulación sistemática y ordenada de todas las prácticas no laborales que se realicen en las empresas en la que se establezca un catálogo de derechos para las personas beneficiarias, se garantice adecuadamente su finalidad formativa, su debida tutorización y su desarrollo".

Sin embargo, la sanción de este proyecto --que en su formulación es impecable y que tiene mucho que ver con la dignidad de las personas-- no consigue adelantar cuál será su fecha aproximada de sanción. Simplemente porque dos protagonistas esenciales de la explotación ejercida no están de acuerdo con los términos del proyecto. Por supuesto, ya se imaginan ustedes quienes son: patronal y universidades.

A quienes durante decenios explotaron y facilitaron, respectivamente, la explotación de nuestros jóvenes, ahora se les ha puesto la piel muy fina y exigen hacer aportes que no les preocuparon hasta ahora. ¡Vaya canallas!

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador', de Málaga.

El vell i el nou periodisme, segons Ramon Besa

Jordi Basté va entrevistar dimarts passat Ramon Besa, redactor en cap d''El País', a 'El món a Rac-1' arran d'un article que va escriure explicant per què deixava de donar classes de periodisme. La conversa es va ampliar amb els tertulians del dia, alguns dels quals son periodistes.

Sense nostàlgies idealitzades, Besa exposa els extraordinaris canvis

crítics que hi ha hagut en el periodisme imprès i els aspectes que li preocupen. "Ara mateix no sabem qui mana en molts diaris. Hi ha pocs editors: Godó, Moll i no gaires més. Molts diaris estan en mans de fons d'inversió, ara de Telefònica, ara del Santander, no sabem qui mana".

Altres destacats de la conversa, que comença al minut 58' 20'', son el següents:

"Avui en día ens costa molt gestionar la informació".

"Fins ara, només opinaves quan estaves molt infomat. Ara ens saltem la informació. Amb la xarxes socials anem directament a l'opinió".

"Els periodistes hem perdut credibilitat".

"Els editors estan invertint més en tecnología que en periodistes".

"El que més em preocupa es que els mitjans de comunicació s'han obsessionat en convertir els lectors en clients que comprin la informació".

"Els periodistes ara no tenim temps de buscar notícies".

"Si només intentem complaure el client estem buscan un lector a mida. S'està perdent el sentit comú i el periodisme com a sistema de buscar notícies que hi ha persones que no volen que es coneixin".

"Els joves periodistes estan interessats en uns models de periodisme o canals de comunicacio molt diferents als que teniem nosaltres. Tenen altres referents".

"Els llibres d'estil han caducat. No es donen importància a les faltes d'ortografia. Abans hi havia editors que et feien reescriure un article si no s'entenia".

"Hi ha una certa infantilització de que tot és guai i naïf. Em sorpren molt. Trobar notícies costa, no ens venen donades, hem de buscar-les".

De ‘joves promeses’ a ‘velles glòries’ passant per les 'estrelles’ d’avui

Francesc Ràfols

Just abans de les festes de Nadal, la setmana va ser pròdiga en actes vinculats a la informació, amb més relació entre ells del que semblaria a primera vista. Dilluns 19 de desembre, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el departament de Periodisme va organitzar una jornada que consistia que exalumnes del centre explicaven a estudiants de primer i tercer curs les seves experiències professionals i les dificultats que havien trobat i com les havien superat. L’endemà, el dimarts 20, a l’espai Calàbria 66, a Barcelona, es retia un homenatge al periodista recentment traspassat Pep Cabayol qui, a través de l’associació Solidaritat i Comunicació (SICOM) havia desenvolupat projectes alertant sobre les principals amenaces a la humanitat, donant veu a persones i col·lectius que normalment no tenen lloc als mitjans de comunicació. Finalment, el dimecres 21, el

Júlia Albacar, Andreu Prunera i Pep Barreda recullen

el premi Barnils (Raquel Pérez – Grup Barnils)

Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), en un acte ja tradicional cada any, celebrava al Born la seva gala anual per entregar els premis Ramon Barnils de periodisme. A tots ells vaig assistir-hi en nom i representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), com a president.

Algú pot pensar que han de veure aquests tres actes entre sí. Que en tots ells es parlava de periodisme i de les condicions necessàries per poder donar bona informació. A l’acte de la UAB vaig escoltar amb atenció com tres joves professionals, l’Enric Botella, el Sergi Unanue i la Mireia Camacho, detallaven els projectes personals en els quals estan immersos i com un bon aprofitament de les xarxes socials i de les noves tecnologies pot servir per fer periodisme més enllà dels mitjans tradicionals. En la darrera de les meses, Lluís Muñoz, Helena Villar, Lucía Pérez i Àlex Bustos parlaven de la seva experiència com a corresponsals a l’estranger o haver-se’n d’anar a treballar a fora. No els faré un resum de les intervencions d’uns i altres perquè ni és el lloc ni es tracta de fer un text massa llarg. El que més interessava als i les alumnes saber era com i per què d’algunes decisions i consells sobre com començar. Algú va preguntar si s’havia d’acceptar fer col·laboracions gratuïtes, cosa que els ponents van respondre que no, que només per a un mateix, però no per a altri. En la meva intervenció final vaig demanar que si es trobaven que algú els proposava treballar sense pagar el que havien de fer és denunciar-ho al sindicat. I que el sindicat també té espai per a aquells periodistes que treballen a partir de projectes personals –de fet, entre la nostra afiliació hi ha persones que treballen així– perquè a l’SPC defensem tothom que es dediqui al periodisme atenent qualsevol necessitat a problema que pugui tenir.

Periodista i activista

En Pep Cabayol va morir el 8 d’agost passat a l’edat de 70 anys, ple d’activitat i embolicat en projectes de tota mena. A Ràdio 4 i també a través de l’oenegè que presidia, Solidaritat i Comunicació (SICOM), va tractar aquelles qüestions que més estan fent patir a àmplies capes de la societat, amb més intensitat des de fa uns anys: el dret a l’habitatge, les retallades en sanitat, l’escalfament climàtic, les migracions… i que tal com s’estan gestionant des dels poders, mostrar com estan afectant greument la salut de les persones i els seus drets essencials, especialment les de les classes menys afavorides. SICOM, amb la col·laboració de tota mena de plataformes, marees i col·lectius que treballen en aquests àmbits van preparar aquest homenatge on van glossar la figura del Pep i el seu activisme en favor d’aquestes causes.

Probablement, algú pensarà que si era activista no podia ser bon periodista. Probablement, alguns dels que pensin això siguin al seu torn ferms activistes de causes molt innobles que no han sortit de l’armari, però que se’ls veu el llautó. L’activisme periodístic del Pep ha consistit en donar veu a molta gent que no en tenia, que expliqués els seus problemes personals i com això era resultat de dinàmiques socials que calia transformar. L’estima que li van mostrar el centenar de persones que hi van assistir –segons la crònica de Catalunya Plural, un mitjà en el qual publicava darrerament els seus articles, especialment sobre canvi climàtic– és fidel reflex d’aquesta situació. El periodisme és un ofici de compromís amb la societat en el qual els i les professionals que s’hi dediquen tenen el deure de garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat, elaborada amb rigor, contrastada. I això en Cabayol ho feia.

En Pep no creia en allò de donar les dues versions en qüestions com l’escalfament climàtic on la realitat científica de la situació ha de permetre silenciar els negacionistes. Afirmava que no es podia dir que uns deien que plovia i uns altres que no, que el que ha de fer un bon periodista és treure el cap per la finestra i dir si plou o no. I el Pep sempre va treure el cap per la finestra. Amb el sindicat vam col·laborar diverses vegades, la darrera amb motiu d’una jornada que vam organitzar sobre la qualitat de la informació que es dona sobre una qüestió tan important com l’alimentació i els interessos que hi ha al darrere.

Les petites històries que fan gran el periodisme

En la vuitena edició dels premis de periodisme del Grup Barnils, l’entitat va concedir dos guardons, un en la categoria d’àmbit local i comarcal i l’altre en la categoria de mitjans d’àmbit nacional. El primer va ser per als periodistes Júlia Albacar, Andreu Prunera i David Barreda pel documental La llibreta del doctor Gras, El segon per a la periodista Núria Orriols per haver destapat el cas de llicències per edat al Parlament, publicat al gener de l’any passat al diari 'Ara'. Tots dos són treballs periodísticament rellevants, però m’interessa referir-me al de l’àmbit local, probablement perquè una part de la meva carrera professional ha sigut en mitjans d’aquesta naturalesa. Els tres autors van destacar en les seves intervencions les condicions amb les quals sovint treballen els periodistes als territoris allunyats de les grans ciutats.

Dificultats laborals, com que sigui tan difícil fer contractes de treball a persones que informen des de llocs o que informen en llocs lluny de Barcelona. O que no se’ls pagui un salari equivalent al que cobren companys i companyes en altres llocs. La qüestió de les jornades excessives ja sembla una qüestió més universal, o almenys de la part de l’univers més pròxima. Una prova que les grans històries no són un reducte de grans mitjans radicats a grans ciutats, sinó que arreu n’hi ha que són de gran importància per a un considerable nombre de persones. Ara que d’aquí a pocs mesos hi ha eleccions municipals seria un bon moment perquè els qui aspiren a governar viles i ciutats s’adonin de la importància que arreu hi ha que la ciutadania rebi una bona informació.

Albacar, Prunera, Barreda també han tingut dificultats per accedir a la informació. Cert que el documental que els ha merescut el premi rebut és ambiciós, i obtenir dades i testimonis no era fàcil, però qui hauria de col·laborar –que no ajudar, que també– no ho fa de manera adequada. D’aquests problemes també en parla Núria Orriols, que al Parlament no li van posar precisament les catifes vermelles perquè investigués l’afer ni la Cambra va ser tot el transparent que la llei l’obliga a l’hora de facilitar informació que l’implica, com les xifres dels funcionaris pròxims a la jubilació que cobraven el sou sense fotre res.

Valgui tot plegat per veure que el periodisme és viu perquè cada dia hi ha companys i companyes que s’esforcen, treballen i malden perquè així sigui. Malgrat algunes veus apocalíptiques –que certament tenen raó en la majoria dels seus advertiments i crítiques– hi ha moltes persones que treballen(m) perquè el pugui fer el periodisme més digne possible. Però això ningú ho aconseguirà sol. M’he fet ressò de tres fets, tres en les quals l’SPC va participar a tot, com ha de ser, però el 2023 hauria de ser un any d’unitat d’acció de tot el periodisme organitzat per intentar garantir millor a la ciutadania el seu dret humà essencial que és el dret a la informació.