El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

11 mar. 2018

Jo també (El masclisme a les redaccions - 1)

(Els mitjans de comunicació han exercit un paper fonamental en els darrers temps en conscienciar a la societat dels gravíssims problemes que han d'afrontar les dones a causa de l'hegemònica cultura masclista i patriarcal. El que no s'ha fet tan públic és que dins d'aquests mateixos mitjans de comunicació editorialment tan sensibles envers les reivindicacions feministes, a les redaccions i als gabinets de comunicació, moltes dones han patit durant dècades vergonyoses situacions d'abusos, humiliacions i assetjaments per part d'alguns companys o superiors. PAIOS convida a tothom a exposar, com fa Maria Favà unes línies més avall, les seves experiències personals o de companyes i amigues periodistes. Amb o sense noms. Extensa o breument. Amb total llibertat d'estil. Potser ha arribat l'hora de que surtin a la llum i que la vergonya no sigui per a les víctimes sinó que es traslladi als victimaris. Si hi ha un memorial democràtic, també pot haver-hi un memorial feminista. PAIOS ofereix el seu espai per col·laborar a bastir-lo. #Jo també)


Maria Favà Compta 
La primera vegada que el Josep Maria Cadena em va enviar als  tallers del 'Diari de Barcelona' a fer un canvi, els linotipistes em vam rebre amb una sonora xiulada. No vaig entendre de que anava fins que m’ho va interpretar un company de la redacció. Quan li vaig dir al Cadena que no  m’enviés més al taller, ell tampoc ho va entendre. Jo al 'Diari de Barcelona' estava substituint durant uns mesos a la Margarita Rivière i a més d’ella en aquella redacció hi havia la Teresa Rubio, que ja era una dona feta i dreta, i com a col·laboradora, la María Luz Morales. Eren tres senyores/senyores i especialment la última i jo era una cria que portava una trena. 

Quan la xiulada, jo feia  set anys que treballava en altres rams. Vaig començar en una farmàcia de les que dispensaven els medicaments de l’Associació de la Premsa i allà vaig conèixer el Manuel del Arco, que anava a buscar els remeis pel mal que va acabar portant-lo a la tomba. La farmàcia estava, i encara està, a dalt de tot del carrer Enric Granados abans de creuar la Diagonal. Era de la família Muntades. Allà no vaig sentir discriminació per gènere; allà vaig entendre el que era la lluita de classes. Jo venia de la petita menestralia del Poblenou i a la farmàcia dels senyor Muntades em feien anar a repartir els encàrrecs amb bata i pujant exclusivament per les escales de servei. A més havia de suportar els comentaris sarcàstics dels dos cadells de la nissaga –el Titus i la Cuca-- que parlaven un castellà de pega.  La meva següent experiència laboral va ser molt millor. Els amos, els Vieta, tractaven be al seu personal. Amb paternalisme fins i tot. I el meu cap directe era un comunista, Antoni Lucchetti, dels que encara ara no s’ha canviat de jaqueta. Però això no vaig entendre la xiulada que em van oferir al Brusi.

En aquell diari vaig patir un assetjament per part d’un redactor en cap que alguns vespres em va acompanyar a casa. Un dia es va passar i jo vaig anar a parlar amb el Josep Pernau que em va donar suport. Si sortia tard, el Josep Faulí m’acompanyava a casa tot i que jo no les tenia totes perquè conduïa mirant als seus interlocutors en lloc de mirar endavant. Però li estaré sempre agraïda. I també al Cadena.

Per aquells anys s’explicaven moltes històries d’assetjament. Una de les més sonades va ser la mossegada que va rebre un redactor en cap del grup Mundo quan va intentat petonejar a la Maruja Torres. Però això ho hauria d’explicar ella.

A l’'Avui', malgrat que l’ambient era estil foc de camp, també hi van haver alguns marrans. Aquí un altre redactor en cap va perseguir a una compaginadora però aquesta el va tenir  sempre a ratlla. L’individu es va voler venjar de la noia i li va anar a explicar al director que aquella compaginadora no valia un rave i era gandula quan en realitat va ser una de les  millors que va passar pel diari. Per sort, un subdirector es va ensumar la història i va evitar l’acomiadament. Els redactors també ens varen assabentar i vam intentar avergonyir-lo muntant un happening en el que ell havia de ser la víctima. Però es va posar oportunament  malalt. Ho recordes Toni?

El fan del 'Titànic'


A l’'Avui' també hi va haver el cas d’un corrector que perseguia tot el que portava faldilles. Dit en sentit figurat. Pretenia convidar a les noies a veure 'Titànic' perquè el metratge d’aquesta peli dóna per molt. Però era inofensiu. Més endavant va arribar l’inefable Salvador Sostres que amb les seves peles i les seves convidades intentava encaterinar a les jovenetes i sobretot  a les becàries. Em vaig fer un fart d’advertir-les però una va picar.

La noia de la trena que va ser xiulada al 'Diari de Barcelona', tot i que després anava de dura, un tinent d’alcalde la va acorralar en un passadís de l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest era un polític d’esquerres que ho va intentar amb altres periodistes. Ara penso que hauria d’haver aixecat el genoll i donar-li un bon cop allà on fa més mal. Un macer va entrar oportunament i l’imbècil es va retirar. També ho va intentar un directiu del Barça.

Molts anys després de la xiulada del 'Diari de Barcelona', un dels xiuladors em va dir que ell estava entre aquells músics aficionats i em va demanar disculpes.

Els noms que no he citat expressament són fàcils d’endevinar. Us convido a allargar la llista. Per teràpia. I per justícia o, si voleu, per venjança, que és un plat que s’ha de servir fred.

No hay comentarios:

Publicar un comentario