Antisemitisme a TV3?

Andreu Farràs

Embolicar-se en la bandera d’una nació, escudar-se en la pretesa defensa d’una ideologia atacada o usar els símbols d’una religió ofesa per perpetrar grans atrocitats o delictes més o menys greus és una tradició mil·lenària desenvolupada pels més cínics i fanàtics dels éssers humans, conscients de que nombrosos habitants d’aquella nació, seguidors d’aquella ideologia o adeptes d’aquell credo seguiran als seus líders, encegats per aquell major bé comú promès i que estaran disposats als majors sacrificis.

Benjamin Netanyahu, president del govern israelià més dretà i

Un dels tuits de Josep Lluís Alay.

ultraortodox de la història hebrea recent, ha sabut utilitzar aquesta vella argúcia per aconseguir suficients suports populars en la seva decisió de no deixar pedra sobre pedra a Gaza i matar a més de 22.000 palestins –la majoria nens i dones—per venjar la cruel matança d’un miler d’israelians –també nens i dones—per part dels terroristes de Hamàs.

Tant ara com des de fa més de 75 anys, quan es va fundar l’Estat d’Israel, qualsevol critica a l’actuació del Govern de Tel Aviv, per suau que fos el retret, sempre ha rebut la mateixa resposta: “Això és antisemitisme”. Antisemitisme, una paraula que sempre porta en el revers de la targeta groga o vermella que s’ensenya les imatges esfereïdores de l’Holocaust, un altre concepte, un altre símbol universal de la infàmia, que els més maquiavèl·lics han aprofitat per als seus interessos personals o partidistes.

Les matances de Gaza (a partir de quants milers de civils morts es pot parlar en rigor de genocidi a Palestina?) han fet ressorgir l’antisemitisme i la islamofòbia arreu. També als respectius kilòmetres zero de cadascú; en el nostre cas, a Catalunya. L’opinió pública, com en altres aspectes de la realitat, es troba dividida. Uns s’han posat a favor d’Israel i la resposta del Govern Netanyahu davant dels crims de Hamàs; i altres, a favor del poble palestí. Com els mitjans de comunicació de tot el món, els serveis informatius de TV3 han informat extensa i puntualment de la conflagració des del 7 d’octubre, dia de les violentes incursions palestines en territori israelià.

Les cròniques dels reporters de TV3, en especial les de Joan Roura i Nicolás Valle, han estat blasmades per nombroses persones a les xarxes socials i determinats mitjans de comunicació. A X (abans Twitter), como sol ser desgraciadament habitual, la majoria de les reprovacions a les informacions sobre la guerra de Gaza han estat escrites per perfils amb pseudònims i molts d’ells acompanyats amb estel·lades o altres signes independentistes. Un dels pocs autors de piulades que han tingut el coratge de signar amb nom i cognom ha estat Josep Lluís Alay, estret col·laborador de Carles Puigdemont, i ha estat retuitejat pels seus nombrosos seguidors. I quin és el mot que fa servir Alay per desacreditar als periodistes de TV3? “Antisemitisme”, és clar!

Pel que he pogut veure, les informacions dels redactors de Sant Joan Despí i els corresponsals i enviats especials de TV3 a Jerusalem han intentat cercar la màxima objectivitat i s’han fixat sobretot en les víctimes del conflicte, sense oblidar la complexitat del problema geopolític ni les imprevisibles conseqüències que pot tenir al sempre imflamable Orient Mitjà i a la resta del planeta.

Als sectors independentistes –alguns dels quals pròxims a Puigdemont i Junts— que potser han començat aquesta campanya contra els periodistes de la televisió pública catalana per donar en realitat una coça a Esquerra Republicana però al cul de TV3, tot titllant-la de propalestina i antijueva, els convé llegir aquestes línies escrites per algú molt admirat i respectat per ells i gens sospitós d'antisemita:

“Els jueus tenen dret a la terra d’Israel. Però els palestins tenen dret a una terra en la qual han viscut molts i molts segles. I a un tracte just. Son dos drets que entren en conflicte. En un conflicte agreujat per actituds i accions d’uns i altres, però també per la incidència de factors externs. Jo, que he estat i soc defensor de l’Estat d’Israel i que ho seré, em sento obligat a demanar als israelians un esforç d’acostament i de comprensió envers els palestins. Puc entendre que s’hagi aixecat el mur que aïlla Israel del territori palestí. Cal viure a Israel per entendre-ho. Però no puc entendre, ni acceptar, la política sistemàtica d’assentaments jueus en territori àrab. Perquè rosega la viabilitat d’un Estat palestí, al qual crec que els palestins tenen dret i que és condició ineludible de la pau”.

Aquestes paraules, gens allunyades de l’esperit que es pot desprendre de les cròniques dels Telenotícies sobre Gaza, estan extretes del pròleg que Jordi Pujol va fer el 2011 al llibre 'Jordi Pujol i els jueus', escrita per Anna Figuera Raichs, actual redactora de TV3 i que fou cap de premsa de Quim Torra quan aquest era president de la Generalitat.

Per acabar, encara que sigui pesat per obvi insistir-hi, senyors de l’ambaixada d’Israel aficionats a trucar sistemàticament als directors del mitjans quan apareixen opinions o acudits crítics amb el Govern israelià de torn: reprovar o fiscalitzar les actuacions de les autoritats de l’Estat hebreu no és propagar antisemitisme de la mateixa manera que criticar les accions o omissions del Govern espanyol o de la Generalitat no és fer antiespanyolisme ni anticatalanisme. No s’emboliquin més en la sagrada estrella de David per perpetrar matances d’innocents de proporcions bíbliques.

Presidència de l'agència Efe: mal nom, mal mètode

Ramon Espuny

Ha creat polèmica la proposta del govern espanyol de nomenar nou president de l'agència Efe Miguel Ángel Oliver després d'haver cesat Gabriela Cañas, també nomenada pel Govern fa tres anys. És cert que el nom d'Oliver afegeix arguments d'inadequació al càrrec, per haver estat secretari d'Estat de Comunicació del Govern, i a diferència de Cañas no serà avalat per la majoria de grups parlamentaris del Congrés. Però el que ho permet és el procediment progovernamental de nomenament dels presidents de l'agència, que es fa directament des de l'Executiu. Un mètode que ha estat qüestionat des de fa anys pels representants dels treballadors d'Efe,

Oliver pren posessió com a secretari d'Estat
 de Comunicació el 2018. (Foto: Moncloa)

que han reclamat reiteradament un Estatut propi (*), que blindi la seva independència respecte del Govern de torn, en la línia del reclamat des de fa dècades als mitjans de comunicació de les corporacions públiques audiovisuals, com RTVE, la CCMA o altres. És més, quan presidia el Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, i a redòs de les iniciatives que s'havien iniciat a Catalunya per desgovernamentalitzar els mitjans de comunicació públics, es va reclamar a l'executiu la reforma integral dels mitjans de titularitat estatal, perquè deixessin de ser progovernamentals. Ja abans, el 2003, en carta al candidat Rodríguez Zapatero d'Enric Bastardes, llavors secretari general de la FeSP (Federació de Sindicats de Periodistes) s'advocava per la regulació de la professió periodística i del dret ciutadà a la informació. Tot plegat va desembocar en la formació d'un Consell d'Experts (altrament dit "Comitè de savis") que va dibuixar les grans línies de la reforma de RTVE del 2006 i també reclamava el control parlamentari de l'agència Efe a partir d'un consell d'administració nomenat pel Congrés, per acabar amb la dependència directa del Govern, que encara continua, perquè aquesta proposta no va tenir mai desenvolupament legislatiu.

De manera que des de llavors s'han succeït els nomenaments governamentals de presidents de l'agència, i això perquè no s'ha avançat en fòrmules per assolir la independència orgànica d'Efe, que a més s'han replicat en mitjans com l'Agència Catalana de Notícies (ACN), i de forma encara més compromesa, perquè la presideix sempre qui ostenta a la Generalitat la funció de secretari de Comunicació del Govern. Per això, tot i que un nomenament governamental pugui buscar en determinats contextos el consens amb altres forces polítiques, el sistema perverteix els criteris d'independència i imparcialitat que ha de tenir tot mitjà de comunicació públic. Uns criteris que històricament ha defensat el Comitè Intercentres d'Efe, que el 2010 insistia en carta a Zapatero en la necessitat d'un Estatut propi de l'agència. Que hi tornava el 2011 i que es reiterava ara amb motiu del nou nomenament : "Seguiremos exigiendo la concreción de un Estatuto público para Efe, reclamación que en su momento hicieron suya tanto PSOE como PP, y que, sin embargo, sigue siendo una asignatura pendiente de los sucesivos gobiernos de este país".

Tocaria que el PSOE recapacités sobre el desprestigi que comporta el nomenament de Miguel Ángel Oliver per presidir l'agència, i també sobre aquest residu antidemocràtic de funcionament, equiparant Efe amb les reglamentacions que regeixen mitjans públics com RTVE. Igualment, a Catalunya, el Parlament no hauria de ralentitzar la proposta de desgovernamentalitzar l'ACN, a partir del reclam dels seus treballadors i de l'acord pels Pressupostos del 2023 entre el Govern i el PSC, que finalment han portat el tema a la Comissió de Control de la CCMA, d'integrar l'agència catalana en la Corporació. Una integració que hauria de comportar també l'equiparació laboral i salarial dels seus professionals amb els de TV3 i Catalunya Ràdio, i que no hauria de trobar obstacles per aquest motiu, com és de témer si atenem a la posició de determinats partits, que poden argumentar dificultats econòmiques, organitzatives o legislatives per no abordar aquesta integració. En tot cas, però, fins i tot si no es produís aquesta absorció, l'ACN hauria de deixar de dependre immediatament del Govern i passar al control parlamentari, com els mitjans de la CCMA, perquè és també un mitjà públic de la Generalitat, participat a més en un 30% per la CCMA. I l'agència Efe, igualment, hauria de respondre per fi al nom d'agència pública, passant a mans del Congrés, per allunyar les ombres de sospita que projecta la seva dependència orgànica de la Presidència del Govern espanyol.

(*) Un estatut que no s'ha de confondre amb l'Estatut de Redacció que existeix, amb el seu corresponent Consell de Redacció, des del 2006.

¿Por qué a los 'dircom' les va mejor que a los periodistas?

Leandro Lamor

Los amigos de Dircom, Asociación de Directivos de Comunicación tuvieron el detalle de invitarme a su evento Netcom2023. Y, como cada año, constato que les va bastante mejor que a nosotros.

Vaya por delante que me alegro. Ambos formamos parte de un mismo negocio, donde unas veces nuestros intereses chocan y en otras conviene colaborar. Así son los negocios.

Del Netcom2023 apunté lo que dijo su presidenta en

Catalunya, María Luisa Martínez Gistau, sobre cómo aprovechar la inteligencia artificial (IA) para promover “un enfoque más creativo y estratégico en la comunicación”.

“Ya estamos --me dije-- es el enfoque”. Y es que enfocar debe servir para ver mejor, no para ofuscarse. Y por eso el título de más arriba.

Las redes hicieron a los 'dircom' imprescindibles. Salieron a explorar y a cazar el Alien mientras que a nosotros el Alien vino a cazarnos, nos sedó el ego con 'likes' y nos comió enteritos. Nos rematará Elon Musk porque X no es país para informar, sino para intoxicar (pagando).

Las redes fueron una oportunidad para los 'dircom'. Les dio nuevas herramientas. A los periodistas nos trajo competencia (el mal llamado "periodismo ciudadano") y un cuestionamiento de nuestro rol. Donde los dircom vieron luces el periodismo halló confusión. Las GAFAS (Google, Amazon, Facebook, Apple) les dieron ángulo de visión y a nosotros nos echó a la cuneta por deslumbramiento. Nos robaron la brújula, el cuadro de mandos y la cartera.

Las redes sumó a los recursos de comunicación de los 'dircom' el márketing y las técnicas de mercado. Les hizo competitivos y modernos. A los periodistas, prescindibles y trasnochados. Sé que hay excepciones como Fabrizio Romano. Pero por lo general las redes condenaron el periodismo al pensamiento viejuno.

Las redes han concienciado a los 'dircom' de la necesidad de colaborar y asociarse. Al periodismo nos trajo individualismo y trincheras ideológicas. Es curioso que últimamente los 'dircom' inviten a periodistas a sus actos y que los medios no inviten a periodistas a los suyos.

Pero siempre llega el momento “no estamos tan mal” (el 'copyright' no es de Laporta, sino de ZP en el congreso del PSOE del 2000).

Así que intentaré poner luces largas y enfocar para ver en lugar de cegarme:

-- Los 'dircom' siguen necesitando llegar a sus clientes, pero no a cualquier precio. Hubo un momento en que parecía que para ellos eran más útiles los 'influencers' que los periodistas, pero algunas empresas se rifaron el prestigio por fiar su marca al 'youtuber' de turno. Va siendo tiempo de recomponer viejas alianzas.

-- En entornos VUCA los 'dircom' pasan cada vez más tiempo gestionando crisis. Los 'youtubers', 'influencers' y 'branded content' van genial cuando el viento sopla a favor, pero si cometes errores y te ataca una crisis tener el móvil de un periodista de confianza en un medio influyente es oro.

-- Los 'dircom' necesitan cada vez más limpiar la información de valor del ruido y tomar así decisiones que den valor a sus empresas. Les interesa que haya medios sólidos, creíbles y útiles.

¿Y qué podemos hacer desde el periodismo?

Pues hacer mejor lo que sabemos hacer mejor y, sobre todo, enfocarnos en ello.

1- El dinero en el campo, como decía Cruyff. Si para un medio lo más importante es dar noticias, el dinero que sea para fichar periodistas. Luego ya ficharás analistas de IA, expertos en SEO y todo lo necesario para maximizar tus noticias. Pero si no tienes gente que vaya a los sitios, se informe y cuente honestamente lo que pasa, poco podrás maximizar y ser diferente. A las redes sociales se les gana estando en los sitios.

2- Y ahora que llega la IA juguemos al ataque. Convertirnos en detectives de 'fake news' está muy bien, pero si no lo combinamos con una estrategia ofensiva para marcar 'goles' a la desinformación sólo haremos de VAR cada vez que el populismo dé una coz a los hechos. Ya sé que a campo abierto la desinformación y la mentira viaja más veloz que los hechos, pero golpeemos una y otra vez en el hígado --y nunca mejor dicho-- al populismo con noticias fiables, contrastadas y que contribuyan a sociedades más plurales, menos sectarias y con mayor calidad democrática.

No hay otro camino si queremos ser útiles. Enfoquemos para ver mejor y no para ofuscarnos y servir a quienes aún confían en el periodismo para que no nos quedemos todos a ciegas.

Jutges per la monarquia

Josep-Maria Ureta

El nou llibre de José García Abad es titula 'Todos lo sabían' (La Esfera de los Libros, 2023). Tan cert com incomplert: sembla que tracta de l’agitada vida oculta de Juan Carlos I. Però de tot això ja hi ha desfullades i ensucrades versions de la premsa rosa i de safareig. ¿Hi ha res més per descriure les xerrameques del monarca frívol, promiscu i procaç?

Sí! No es tracta de les amants del rei cessant (lo d’emèrit és un títol

pels catedràtics i bisbes). Va de l’incompliment de tots els organismes de l’Estat, especialment dels ministres competents del tema, i dels jutges.

Res més ni menys que dos dels tres poders de l’Estat s’han conjurat per ocultar a l’opinió pública els enamoriscaments perpetus del monarca, que no eren ni dos ni tres. Les dades de com els serveis secrets van arribar a llogar i comprar pisos amagats per tal que el cap de l’Estat amb els presidents Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy, pogués tenir relacions amb diverses amants queda prou documentat en el llibre del García Abad.

Però no es confonguem. El llibre 'Todos lo sabían' no va d’això. És un llibre honest, sòlid i meritori de com s’ha anat deteriorant la monarquia espanyola a partir del regnat de Juan Carlos I.

Aquí cal recordar la solvència i solidesa de l’autor. Ras i curt.

El 2004 publica 'La soledad del Rey', sobre la dificultat del relleu pel llavors príncep d’Astúries ateses, ja, les seves males companyies financeres; el 2012 un text a penes conegut 'Don Juan', amb moltes dades inèdites de pare i fill; i el 2008, 'El Príncipe y el Rey'. Els dos primers textos, editats per La Esfera de los Libros. El darrer, per la mateixa editorial de l’autor, atès que molts dels documents eren inèdits i confidencials.

Amb aquests antecedents, sòlids i model del què és el periodisme d’investigació, García Abad ens regala una crònica molt ben trabada entre el que s’ha publicat durant 40 anys, sense cap sentit crític, i el què anava succeint fora de pantalla: l’atzarosa arribada de la monarquia fins a ser cap de l’Estat, les traves que li posaven i la lenta i estrafolària davallada del prestigi de la institució pels afers d’una bragueta incontrolada. Ep! com diu l’autor del llibre, tots ho sabien, i, per tant se n’aprofitaven els poders executius dominadors de l’estratègia d’aïllar al cap de l’Estat i prendre decisions sense consultar-li; sobre tot, Aznar.

Quan vas llegint el llibre et sembla que és un reguitzell de petites anècdotes ja conegudes, de les que un diari dedica una columneta per deixar constància. Però no és, en absolut, el que va tramant García Abad. Tria molt bé, un per un, els testimonis de les malifetes –per dir-ho suau- d’un cap d’Estat que s’avé més a la tradició de la seva dinastia del segle XIX que l’exigència de servir a un règim democràtic. I Suárez, González, Serra/Reverter, Aznar, Zapatero, més els responsables dels serveis secrets (Manglano, Sanz Roldán), d’una banda, a més dels financers del tres i no res com Prado Colón de Carvajal, De la Rosa, Mario Conde, els Albertos, els banquers suïssos, i no pocs xeics àrabs també componen la peculiar cort d’aprofitats del regnat de Joan Carles I.

El què fa amb la destresa narrativa de vetarà del periodisme com és José Garcia Abad es posar-los en solfa un per un i allà on els correspon. El llibre no deixa de ser el relat d’una crisi lenta, crònica i ves a saber si irreversible.

I també una aportació sòlida i inèdita: sempre els jutges mirant cap a una altra banda sempre que hi ha la monarquia pel mig. No ho oblidem: aquesta és la denúncia de fons del Pepe García Abad, un mestre en la recapitulació, ordenació i narració dels temes de la monarquia hispànica.

Ètica, compromís i dret a la informació

David Casals

Quan fa 30 anys, es va posar en marxa el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), encara no hi havia cap mitjà de comunicació a l’Estat que tingués pàgina web. El primer en fer-ho, l’any 1994, va ser ‘El Periódico de Catalunya’. Per als lectors de PAIOS que tinguin menys de 35 anys, tot això els sonarà molt llunyà. Per aquest motiu, l’SPC va decidir que el seu acte central de celebració a Barcelona del seu 30è aniversari havia de servir per parlar de passat i present, però també de futur.

Fa just un any, a la tardor de 2022, es va produir el llançament de

Elena Tarifa, Ramon Espuny, Montse Melià
i Dardo Gómez, a l'acte del SPC del 4 de novembre.

Chat GPT, una de les múltiples aplicacions d’intel·ligència artificial que tenim a l’abast. Ara bé, la seva manera de generar contingut no surt del no-res, sinó que compta amb una sèrie de biaixos que poden condicionar qualsevol tipus de feina.

Així ho van exposar Adriadna Arnés, fotògrafa que porta un any creant imatges amb intel·ligència artificial; i la doctora en comunicació per a la UAB Patrícia Ventura. Arnés va dir que, quan introdueix per escrit al programa que fa servir quina imatge voldria generar, normalment l’aplicatiu li proposa homes amb excepcions, per exemple, l’ofici d’infermeria. Les imatges de persones que proposa són blanques, rosses i esveltes, molt habitualment, fet que deixa fora a molt bona part de la població del món, i també de les audiències dels mitjans si parlem de periodisme.

“A l’igual que fer una fotografia no és prémer el botó de la càmera, utilitzar intel·ligència artificial no és només escriure un text” explicant què és el que es necessita, va dir Arnés. I en aquest sentit, la conclusió de Ventura va ser molt eloqüent: es necessita sempre una supervisió personal i “també ètica”, basada en els valors.

“La tecnologia ens ha de permetre fer millor periodisme, i que els professionals que puguin quedar alliberats per tasques que s’automatitzen, que se’ls destini a fer altres tasques, i no a suprimir llocs de treball”, va explicar el president de l’SPC, Francesc Ràfols.

En qualsevol cas, la irrupció de la intel·ligència artificial és molt anterior a Chat GPT. Una de les experiències pioneres fou de Reuters en la redacció de teletips amb partits de futbol. Ja a casa nostra, la CCMA o 'El Confidencial' l’han fet servir per informar de resultats electorals a nivell local. Els algoritmes també s’han generalitzat a l’hora de recomanar enllaços als lectors i les empreses periodístiques també els fan servir per detectar quins són els temes d’interès. Això no pot contribuir a “soscavar el pluralisme o perjudicar persones vulnerables”, en paraules de Ventura.

Són dos reptes que formen part de la trajectòria històrica de l’SPC, que va néixer arran d’un congrés de periodistes del que va sortir també la redacció del Codi Deontològic, i la constitució, poc després, d’un òrgan que vetlla pel seu compliment, el Consell de la Informació de Catalunya (CIC). Precisament, Ventura va coordinar per aquest òrgan el primer informe publicat a Espanya sobre l’impacte d’aquestes eines a les empreses periodístiques, i que oferia també recomanacions ètiques. Es va editar al desembre de 2021, per tant és onze mesos anterior a la irrupció de Chat GTP, fet que no ha alterat ni una coma de les seves propostes.

L’aposta per un periodisme responsable, que fomenti l’autocrítica de la societat, i que eviti lacres com el racisme, la xenofòbia, el masclisme i la discriminació dels més vulnerables forma part de l’ADN de l’SPC. Hi ha reptes de 1993 que segueixen vius, com l’auge del sensacionalisme, que ha agafat una nova dimensió. “Llavors els mitjans audiovisuals van traspassar una línia vermella amb el 'cas Alcàsser', la desaparició i posterior assassinat de tres adolescents a la província de València, i que es va convertir en el primer paradigma de la ‘televisió-escombraria’", va recordar el director de Mitjans de Comunicació del Govern, Jordi del Río. Ara, a això s’hi suma el repte del ‘clickbait’ i la confusió entre publicitat, contingut patrocinat i noves formes encobertes, no sempre identificables pel lector.

“Quan es va crear l’SPC, la presència de la dona en llocs de direcció era residual”, va recordar una de les fundadores i exdirectora de RNE-Catalunya, Montse Melià. Tot i això, només un terç de l’afiliació està formada per dones, quan és una professió fonamentalment feminitzada. “En un dels primers actes, recordo que la preocupació d’una de les afiliades era com s’ho hauria de fer perquè no li toquessin el cul; veiem ara directors que van de feministes però que han sigut promotors de la tortura de les dones” al lloc de feina, va dir Dardo Gómez, impulsor de l’SPC.

La precarietat laboral segueix sent tot un repte i no té fre. I un altre assumpte pendent, tal com va recordar el també cofundador i expresident Ramon Espuny, és la desgovernamentalització real dels mitjans de comunicació públics, i la insatisfacció que causen els darrers nomenaments a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que no estan basats en criteris professionals sinó en quotes partidistes.

L’SPC seguirà amatent a aquestes qüestions. Vol ser també una eina útil, propera i eficaç a les noves generacions, i estar al costat de manera permanent dels fotoperiodistes, especialment quan els toca cobrir manifestacions o disturbis, ja que massa sovint, les traves que han posat els cossos policials en la seva feina han sigut també un atac al dret fonamental de la informació.

El llibre que no mereixerà ni una ratlla a ‘Expansión’, ‘Cinco Días’ i ‘El Economista’

Andreu Farràs

Els tres grans diaris d’informació econòmica d’Espanya no publicaran ni una línia sobre la recent publicació d’un llibre que parla molt abastament d’ells. I això que ‘Pescar el salmón’, escrit per Yago Álvarez Barba i publicat per Capitán Swing, és probablement el millor manual sobre periodisme econòmic que podrien tenir avui en dia els estudiants de Ciències de la Comunicació, tant si es volen dedicar a informar des de les redaccions com si prefereixen fer-ho des dels gabinets de comunicació d’empreses i institucions (avís als aspirants: amb menys precarietat, més places i millors horaris que els anteriors).

‘Expansión’, ‘Cinco Días’ i ‘El Economista’ son alguns dels

mitjans impresos que queden ben retratats en aquesta obra destinada sobretot a descobrir com la majoria de les publicacions d’informació econòmica, tradicionalment impreses en paper de color salmó, son:

* Transmissores de la ideologia neoliberal impulsada amb èxit planetari des de finals del segle XX per Ronald Reagan (EUA) i Margaret Thatcher (Regne Unit), considerada com la única possible per a garantir el creixement i la prosperitat dels països i el seus ciutadans.

* Propietat en la seva gran majoria de corporacions bancàries o fons d’inversió que s’han quedat amb aquests mitjans en no haver pogut aquests retornar els crèdits financers que havien demanat anys enrere.

* Publicacions amb una enorme càrrega d’ideologia política (conservadora i liberal) que maquillen amb un llenguatge econòmic i farcit d’estadístiques manipulades, per tal de convèncer als lectors que, en tractar-se d’una “ciència”, els postulats econòmics no tenen rèplica ni alternativa. Contenen dogmes tan inalterables i ideològicament neutres com la llei de la gravetat o la geometria euclidiana.

* Eines que serveixen per difondre unes narratives i establir determinats marcs mentals ("del que no es parla no existeix") que afavoreixen les tesis del capitalisme desregulat, la privatització d’empreses i serveis públics, la fiscalitat més laxa i l’austeritat com a única eina per superar les recessions. I aconseguir-ho encara que exigeixi retorçar les dades o seleccionar les fonts (els famosos "experts") per tal de que, encara que n'apareguin nombroses per semblar plurals, gairebé totes confirmin el relat que imposen editors, patrocinadors i anunciants. Sobretot, en un moment en el que el nombre de lectors subscrits ja no son els que garanteixen la supervivència dels mitjans com abans sinó que aquesta depen de la publicitat empresarial, els bancs creditors-propietaris i les subvencions institucionals.

Activista en diferents moviments socials i organitzacions com Auditoría Ciudadana de la Deuda, Economistas sin Fronteras o Plataforma contra los Fondos Buitres, Yago Álvarez Barba coordina actualment la informació econòmica d’'El Salto'. A ‘Pescar el salmón’ radiografia els més influents mitjans d’informació econòmica, tant els que tenen edicions impreses (cada cop amb menys audiència) com els que ja van néixer digitals, alguns dels quals només son contenidors de 'fakes' i desinformacions. Al compendi trobo a faltar alguna al·lusió a un mitjà de referència per als lectors progressistes com ara la revista ‘Alternativas Económicas’, que precisament s’ha distingit des de la seva fundació per no seguir gregàriament el corrent hegemònic (‘mainstream’).

En la seva anàlisi extensa i minuciosa, usa exemples molt concrets de manipulacions i tergiversacions publicades per diferents diaris suposadament rigorosos. Esmenta els mitjans, però no els periodistes que han redactat la notícia o el reportatge, perquè no vol que ens fixem en qui escriu la peça sinó en aquells que mouen els fils per a què l’article no se surti de mare. "Odia el delicte, compadeix el delinqüent", que deia Concepción Arenal. La precarietat dels professionals de la informació i les altes taxes de desocupació, alega Álvarez, es constitueixen en una estratègia per “ensinistrar” els redactors.

Els que sí apareixen citats son alguns coneguts economistes que des de fa anys omplen minuts i minuts de ràdio i televisió amb les seves prèdiques i que poc abans de la greu crisi del 2008 --els efectes de la qual encara estan patint en alguns aspectes els més desafavorits-- van negar reiteradament que estigués a punt d'esclatar una bombolla immobiliària. I, sense demanar disculpes pels aquest i altres errors flagrants, segueixen pontificant i llançant vaticinis apocalíptics o tranquilitzadors (segons convingui al patrocinador de torn), convençuts que ningú s’enrecordarà de les seves pífies d’aquí uns mesos.

Recorda el llibre que l’expresident equatorià Rafael Correa va dir: “Des que es va inventar la impremta, la llibertat de premsa és la voluntat de l’amo de la impremta”. Tant cert com el que va dir Mark Twain: “Hi ha mentides, grans mentides i estadístiques”. Podria servir a l’hora de mirar amb ulls més crítics els nombrosos i gens imparcials infogràfics que tan agrada publicar a la premsa salmó pescada per Álvarez Barba.

El derecho a la legítima defensa no lo permite todo

Dardo Gómez

El pasado 7 de octubre se abrió otro episodio, pero no nuevo, en el desatino que comenzó en 1945 y que conocemos como el conflicto palestino-israelí, una historia de siete decenios escritos con letras de sangre sobre líneas de crueldad. Un conflicto que por la maldita enfermedad de los nacionalismos que hemos normalizado nos lleva a confundir, como tantas otras veces, los intereses de los Estados y las ideologías de sus dirigentes con las necesidades de los pueblos que los sufren.

No es que haya olvidado cómo comenzó este tormento hace casi ochenta años, pero remover en la historia para hallar la causa de estos dolores no sirve para aliviarlos ni para encontrar solución que no sea la que puede surgir de la reflexión humanista y el amor por los seres sufrientes. Que es la respuesta menos común.

La única realidad a día de hoy es que se enfrentan dos facciones igualmente crueles que dicen interpretar los derechos de israelíes y palestinos, pero que con su reparto de odios y largos rencores respectivos solo representan a las armas en que ellos mismos se han convertido. Como ya estamos acostumbrados a la manipulación no puede sorprendernos que se manipule con la pobre humanidad atrapada entre las garras del sionismo del ejército israelí y la radicalidad de Hamas.

Ante esta penosa situación todos los medios de comunicación podrían y deberían asumir una actitud responsable y contribuir en lo que pudieren (y pueden bastante) a una paz que alivie la tensión, evite el dolor y los muertos o que, por lo menos, expliquen la verdad que se oculta en todas las guerras. Sé que la verdad, en muchos casos, es inasible e imposible de acercarse a ella desde la ignorancia; deberíamos impedir deslizarnos por esta última vertiente --que es la que está imperando en muchos medios-- y dejar de faltar el respecto a la ciudadanía y a los damnificados directos de la guerra.

He tenido la desgracia buscada de aproximarme al programa 'TardeAR' que dirige una experiodista que, en esta ocasión y con total impudicia decidió dos días después del ataque de Hamas entrar en este tema con un editorial mezclado de connotaciones religiosas y un corifeo de desinformados que solo podían manifestar sus sentimientos bien o mal paridos.

Es sabido que la mala interpretación de la libertad de expresión lleva a suponer que cada cual puede decir lo que le venga en gana, pero esto es sólo permisible en una sobremesa de cuñados o en una barra de bar, nunca en un canal de televisión ni otro medio de comunicación. Estos tienen la obligación de respetar la información de la ciudadanía y no creo que la opinión indocumentado de esos tertulianos contribuya a mejorarla sino a manosearla con la total desvergüenza y la falta de ética de la supuesta periodista que los ha convocado a su programa. A los que defienden esto diciendo que se trata de un programa de entretenimiento, les preguntó qué hace la guerra en un programa de éste tipo.

Alguien dijo que la guerra es algo tan serio que no debe dejarse en manos de los militares; yo agregaría que también debería ser alejada de quienes presumen de periodistas pero no recurren a especialistas para paliar su ignorancia y la ajena en cada una de las materias que van a tratar. Y saben que deben hacerlo, si tienen algún respeto por su trabajo y por sus informados.

El mantra de la legítima defensa como justificación

Fruto de la misma tendencia al trabajo fácil y a la retroalimentación entre los medios surgen los mantras informativos. Frases o palabros que lanza algún político interesado en hacerlo y que los medios se ocupan de repetir.

Con la guerra de Ucrania y renovado con la actual se repite a diario el supuesto derecho a la legítima defensa; que en este caso puede ser invocada por ambas fuerzas; salvo que alguno de vosotros quiera entrar en la majadería del “quién empezó primero”. Aunque todo el mundo tiene derecho a defenderse también es cierto que en esa defensa no todo está permitido. Incluso en la reacción ante una agresión personal en un atraco u otra situación los jueces tienen en cuenta la proporcionalidad de la respuesta si ésta se manifiesta por encima del riesgo para nuestra integridad que suponía el ataque. Hay muchísimos casos en los que la desproporcionada reacción convirtió al ofendido en ofensor.

Si es así para cualquier tribunal penal local, se me ocurre que ningún o ninguna periodista ignora que, incluso en las guerras, hay líneas rojas a la violencia y todas ellas se encuentran perfectamente trazadas por los Convenios de Ginebra y sus protocolos adicionales.

La primera firma de estos convenios es de 1949 y han sido progresivamente ampliados y ratificados por todos los Estados y son aplicables universalmente; también Israel (ratificaciones: 1949, 1951, 1968 y 1978) y Palestina (Adhesión: 1983) se hallan entre los firmantes. Estos convenios “son la piedra angular del derecho internacional humanitario, es decir el conjunto de normas jurídicas que regulan las formas en que se pueden librar los conflictos armados y que intentan limitar los efectos de estos. Protegen especialmente a las personas que no participan en las hostilidades (civiles, personal sanitario, miembros de organizaciones humanitarias) y a los que ya no pueden seguir participando en las hostilidades (heridos, enfermos, náufragos, prisioneros de guerra). Los convenios y sus protocolos establecen que se debe tomar medidas para prevenir o poner fin a cualquier infracción de dichos instrumentos. Contienen normas estrictas en relación con las llamadas "infracciones graves". Se debe buscar, enjuiciar o extraditar a los autores de infracciones graves, sea cual sea su nacionalidad. 

Los convenios de antes de 1949 se referían sólo a los combatientes; la Segunda Guerra Mundial hizo evidentes las consecuencias desastrosas que tuvo la ausencia de un convenio que protegiera a los civiles en tiempo de guerra. Además, especifican el trato que debe darse a las personas protegidas y distinguen entre la situación de los extranjeros en el territorio de una de las partes en conflicto y la de los civiles en territorios ocupados. Define las obligaciones del ocupante respecto de la población civil y contiene disposiciones precisas acerca de la ayuda humanitaria que tiene derecho a recibir la población civil de esos territorios y contiene un régimen específico sobre el trato de los internados civiles.

Establecen que se debe tratar con humanidad a todas las personas que no participen en las hostilidades o que caigan en poder del adversario, sin distinción alguna de índole desfavorable y prohíbe específicamente los atentados contra la vida, las mutilaciones, la toma de rehenes, la tortura, los tratos humillantes, crueles y degradantes, y dispone que deben ofrecerse todas las garantías judiciales.

Asimismo la imposición de “castigos colectivos” --aunque se sigan practicando-- se ha considerado crimen de guerra por la Comisión sobre la Responsabilidad establecida tras la Primera Guerra Mundial y esa decisión fue ratificada en 1997 por el Tribunal Militar de Roma, por el Tribunal Penal Internacional para Ruanda y por el Tribunal Especial para Sierra Leona.

Por otro lado el Tribunal Penal Internacional para la ex Yugoslavia declaró que el internamiento o la residencia forzosa --con arreglo al artículo 78º del cuarto convenio de Ginebra-- era una medida que, en ningún caso, podía ser colectiva. El Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidas declaró que los Estados partes no podían “en ningún caso” invocar un estado de emergencia “como justificación de actos que violan el derecho humanitario o normas imperativas de derecho internacional, por ejemplo [...], la imposición de castigos colectivos”.

La vida de los que sufren no aparece en los medios

Sin embargo, nuestros medios no informan de la existencia de estos derechos y de que los Estados se hallan comprometidos a no vulnerarlos; las y los periodistas y medios que por ignorancia o negligencia no ponen estos conocimientos al alcance de sus lectores, oyentes o televidentes propician discusiones vanas y permiten sostener lugares comunes como el de la legítima defensa propiciando los discursos de odio y la inmoralidad de los fanáticos amparados en las trincheras ideológicas o religiosas.

Entre el ejército israelí de Netanyahu y las ansias de venganza de Hamas se hallan encerrados y torturados miles de jóvenes israelíes que prefieren ir a la cárcel antes que ir a cazar palestinos en sus tierras. Shahar Perets, objetora de conciencia de 19 años, ha pasado 61 días en la cárcel. "No quiero formar parte de la opresión del pueblo palestino", y explica que, cuando conoció a un grupo de jóvenes palestinos durante un campamento de verano, "entendí mejor su sufrimiento al escuchar sus historias personales". "Por eso, decidí no alistarme en el Ejército". Ya ha estado en prisión cuatro veces.

La organización Breaking the Silence recoge los testimonios de más de 1.300 soldados que tras su servicio militar, exponen la verdad de sus acciones para explicar su lucha contra la ocupación de los territorios palestinos. Mesarvot-Refuser Solidarity Network es otra organización que da apoyo a los que deciden no contribuir a la ocupación de Palestina. Durante más de 50 años, jóvenes como Shahar Perets han dicho no a la ocupación.

Habría que remarcar que estos jóvenes nacieron en el Estado de Israel, no conocen otro hogar más que este y no se sienten invasores porque no lo son.

Algo muy similar se puede decir de los sufridos habitantes de la Franja de Gaza, que viven secuestrados por el Movimiento de Resistencia Islámica (Hamás), que se hizo con el poder de ese territorio primero en unas elecciones y luego tras el conflicto armado en el que expulsaron a Al Fatah --quien gobierna en la vecina Cisjordania-- y con el cual, desde entonces, compaginan períodos de violencia con intentos de reconciliación. Mientras tanto, los palestinos de Gaza no han vuelto a votar en elecciones legislativas desde 2006, encadenando ya casi 20 años bajo la férrea dictadura de Hamás que tiene como programa y único objetivo imposible expulsar a los israelitas.

Así, los palestinos que solo quieren vivir en paz y progresar en sus aspiraciones y actividades han sido condenados a una vida de violencia, de miseria y de represión de todas sus libertades por un poder que nunca se ha preocupado por mejorar las condiciones de vida de la población ni ofrecer una alternativa alguna a la corrupción y la ineficiencia que caracteriza este régimen islámico de terror.

En momentos en que esto escribo las fuerzas de Netanjahu están a las puertas de una ofensiva --que presiento terrible-- para vengar (no cabe otra palabra) la barbarie que Hamas cometió hace una semana, y lo hará amparándose en su derecho a defenderse.

Ante esta inminencia de horror todas las organizaciones de Derechos Humanos en Israel --entre las que se hallan Amnesty, DDH Israel, Medicos por DDH, etc-- en un comunicado señalan: “La mayoría de nosotros somos equipos conjuntos de israelíes y palestinos, de modo que algunos de nosotros tenemos familiares y colegas en Gaza, que ahora viven bajo un ataque continuo. Niños, mujeres y ancianos son atacados indiscriminadamente y no hay a dónde huir. (...) Especialmente ahora, debemos mantener una posición moral y humana y no caer en la desesperación y en sentimientos de venganza. La fe en el espíritu humano, en el bien que en él existe, es más necesaria que nunca. Una cosa ya está clara para nosotros: no renunciaremos a la humanidad y a la fe en el hombre, incluso en estos días en los que es más difícil que nunca”.

La salida a esta situación se siente muy difícil de conseguir pero no cabe contribuir a hacerla imposible; quienes no saben o no pueden apagar el fuego, por favor... que aparten el bidón de gasolina.

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador'.