Andreu Farràs
Ni la bíblia és perfecta. El tantes vegades elogiat The New York Times va obrir la portada de la seva edició del dijous 1 de març amb una fotografia a quatre columnes presa a Barcelona. A la imatge, un encaputxat s’enfrontava a un home de més de 50 anys, a la destrossada entrada d’una oficina del Banc Popular, al passeig de Gràcia. L’home de 50 anys, encorbatat, amenaçava amb una barra a l’intrús, que pretenia entrar a l’oficina per seguir trencant vidres i mobiliari. El diari nord-americà explicava en el breu text que acompanyava la fotografia que s’havien produït aldarulls "contra la política d’austeritat a Espanya". La imatge era molt impactant. I per als responsables de dibuixar la portada de NYT aquell dia la temptació d’aprofitar-la per expressar la tensió que es viu a Espanya deuria ser força gran. Van usar aquella fotografia d’agència com a sinècdoque icònica (una part pel tot) per explicar el que va succeir a Barcelona i altres ciutats importants de Espanya arran de la protesta d’estudiants, professors i personal no docent contra les retallades en les universitats públiques i, de pas, cridar l’atenció sobre el malestar social que es viu en un dels països mitjans de la Unió Europea, en plena recessió econòmica.
Aquella fotografia i altres semblants també van ser usades en les portades de la majoria dels diaris conservadors espanyols. Aquesta manipulació va ser denunciada per columnistes i opinadors de mitjans de comunicació més moderats, que van insistir en que aquell incident del Banco Popular i altres aldarulls que es van produir durant la manifestació d’universitaris van ser protagonitzats per un nombre molt escàs d'individus i que, a més, tenien poc o res a veure amb els organitzadors i protagonistes majoritaris de les protestes. Per als portaveus de la dreta mediàtica aquell raonament basat en fets objectius era estèril. Per a molts d'aquests opinadors dretans, l'objectivitat no existeix i, a més, no hi ha dubte que el PSOE és el responsable del caos organitzat a Barcelona, Madrid i València. I punto pelota.
Els que ja sabem de què van El Mundo, La Gaceta, ABC i La Razón les seves portades, editorials i columnes podien indignar-nos però no sorprendre'ns. Son absolutament previsibles. Però la portada del NYT sí que va decebre. De la biblia del periodisme internacional no ens ho esperàvem. Perquè va caure en l'error que de vegades nosaltres també cometem en intentar transmetre el que observem i coneixem als lectors: el sensacionalisme. Les primeres pàgines i les tertúlies enverinades d’Intereconomía, la COPE i d’altres no ens afecten; ens pensem que estem immunitzats contra les seves insídies. Però amb la tapa del NYT vam probar la nostra medicina i vam veure que cap periodista –i potser menys si viu a milers de quilòmetres de distància d’on es produeix la notícia-- està vacunat contra “la tendència a difondre les informacions d’una manera exagerada, que causi impacte, que cridi l’atenció”, que és la definició que dona al terme "sensacionalisme" el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Si ens sembla esbiaixada la visió que ha donat la gran Dama Gris novaiorquesa de la protesta estudiantil barcelonina, ¿qui ens diu que potser nosaltres també exagerem, ens passem o som massa superficials amb les sinècdoques quan transmetem als lectors, oïdors i telespectadors altres realitats socials com la violència al País Basc, la tensió a Grècia, l’opressió a l’Iran o el despotisme de Chávez?
