Pepa Badell
El dimarts, 29 de maig, es va produir un debat molt interessant a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, promogut des del MeCoPH, sobre els reptes del periodisme davant la crisi de la democràcia. Amb un panell de ponents més que atractiu –el filòsof Josep Ramoneda, la periodista Mònica Terribas, el sociòleg Carlos Zéller-- i la presentació d’Albert Chillón, la sala es va omplir de persones que buscàvem alguna resposta a massa preguntes.
En aquesta cruïlla on som, en aquesta convergència de crisis ―social, econòmica i d’idees i valors― no està gens malament intentar pensar com capgirar el nostre ofici.
L’exercici responsable del periodisme passa per mirar de fer arribar a tothom aquella informació que no és al seu abast, tot sabent que desconèixer-la limita els seus drets democràtics. En base a aquesta informació i/o interpretació, el receptor és qui ha de configurar la seva pròpia opinió.
Ara situem-nos al bell mig de l’escàndol Murdoch al Regne Unit –per posar només un exemple que no estigui molt a la vora– on queda més que palesa la connivència obscena entre poders polítics, financers i mediàtics per manipular la realitat i crear un estat d’opinió favorable als seus interessos. Aquest cas és l’evidència que hi ha una terrible roda que no s’atura –com un hàmster dins la gàbia– on els obscurs interessos financers especulatius no vinculats a la producció (que anomenen mercats) gestionen la influència de potents grups de comunicació (molts d’ells empantanats pels deutes) que, alhora, fan d’altaveu i apuntalen un poder polític molt poc democràtic (malauradament, patim bàsicament una democràcia representativa, que no participativa) que els dóna peixet.
I això no canvia. Passa el temps i els mercats es continuen inflant a base d’augmentar les diferències socials (rics més rics, pobres més pobres), cada cop hi ha menys grups o mitjans de comunicació i, en canvi, creixen els opinadors que no saben què és el rigor o la deontologia periodístics. Tot això va quedar explícitament evidenciat a la xerrada d’ahir.
I quin és el futur del periodisme? Quasi tornem a les mateixes idees de sempre però en un suport diferent: el digital. Internet és aquí i no marxarà; les xarxes també han arribat per quedar-se; avui és molt més fàcil i barat disposar d’un mitjà de comunicació, tot i que una altra cosa és l’audiència i trobar la manera de fer-lo rendible…
Per tant, l’aliança del progrés tecnològic i l’avenç en les comunicacions és –com sempre ho ha estat– el gran aliat d’un periodisme lliure que és, alhora, garant de pluralitat democràtica. I si no, com podrem propagar idees diverses que no responguin al discurs dominant? Això comporta un compromís, implica feina, necessita empreses que no siguin només negocis, demana lectors exigents, reclama periodistes honestos i formats que puguin i sàpiguen explicar què passa sobre la base de criteris tan clàssics com el rigor, la fiabilitat, el contrast de fonts, la no perversió del llenguatge…
Doncs sí. Davant de la present cruïlla de crisis s’imposen vells conceptes per renovar el nostre ofici que, en origen, era i ha de ser els ulls d’aquells que no poden, no els deixen, no saben veure què està passant.
El dimarts, 29 de maig, es va produir un debat molt interessant a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, promogut des del MeCoPH, sobre els reptes del periodisme davant la crisi de la democràcia. Amb un panell de ponents més que atractiu –el filòsof Josep Ramoneda, la periodista Mònica Terribas, el sociòleg Carlos Zéller-- i la presentació d’Albert Chillón, la sala es va omplir de persones que buscàvem alguna resposta a massa preguntes.
En aquesta cruïlla on som, en aquesta convergència de crisis ―social, econòmica i d’idees i valors― no està gens malament intentar pensar com capgirar el nostre ofici.
L’exercici responsable del periodisme passa per mirar de fer arribar a tothom aquella informació que no és al seu abast, tot sabent que desconèixer-la limita els seus drets democràtics. En base a aquesta informació i/o interpretació, el receptor és qui ha de configurar la seva pròpia opinió.
Ara situem-nos al bell mig de l’escàndol Murdoch al Regne Unit –per posar només un exemple que no estigui molt a la vora– on queda més que palesa la connivència obscena entre poders polítics, financers i mediàtics per manipular la realitat i crear un estat d’opinió favorable als seus interessos. Aquest cas és l’evidència que hi ha una terrible roda que no s’atura –com un hàmster dins la gàbia– on els obscurs interessos financers especulatius no vinculats a la producció (que anomenen mercats) gestionen la influència de potents grups de comunicació (molts d’ells empantanats pels deutes) que, alhora, fan d’altaveu i apuntalen un poder polític molt poc democràtic (malauradament, patim bàsicament una democràcia representativa, que no participativa) que els dóna peixet.
I això no canvia. Passa el temps i els mercats es continuen inflant a base d’augmentar les diferències socials (rics més rics, pobres més pobres), cada cop hi ha menys grups o mitjans de comunicació i, en canvi, creixen els opinadors que no saben què és el rigor o la deontologia periodístics. Tot això va quedar explícitament evidenciat a la xerrada d’ahir.
I quin és el futur del periodisme? Quasi tornem a les mateixes idees de sempre però en un suport diferent: el digital. Internet és aquí i no marxarà; les xarxes també han arribat per quedar-se; avui és molt més fàcil i barat disposar d’un mitjà de comunicació, tot i que una altra cosa és l’audiència i trobar la manera de fer-lo rendible…
Per tant, l’aliança del progrés tecnològic i l’avenç en les comunicacions és –com sempre ho ha estat– el gran aliat d’un periodisme lliure que és, alhora, garant de pluralitat democràtica. I si no, com podrem propagar idees diverses que no responguin al discurs dominant? Això comporta un compromís, implica feina, necessita empreses que no siguin només negocis, demana lectors exigents, reclama periodistes honestos i formats que puguin i sàpiguen explicar què passa sobre la base de criteris tan clàssics com el rigor, la fiabilitat, el contrast de fonts, la no perversió del llenguatge…
Doncs sí. Davant de la present cruïlla de crisis s’imposen vells conceptes per renovar el nostre ofici que, en origen, era i ha de ser els ulls d’aquells que no poden, no els deixen, no saben veure què està passant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario