Pepa Badell
Aquest any, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB hem tingut el plaer d’inaugurar el curs amb una xerrada amb Maruja Torres. Aquesta veterana i vital periodista aplica tota la seva energia i experiència a transmetre una sola passió: l’ofici de periodista.
En un moment en què sembla que tota la societat està immersa en el pesimisme i la desesperança, Maruja Torres clama perquè els periodismes fem una cosa tan revolucionària com “explicar la veritat”. L’alumnat va demostrar que tenia ànsia per aprendre de testimonis com aquest, que ha viscut en primera persona la transició, guerres, lluites, revoltes... i l’alegria de ser dona i de viure la vida.
El valor de la xerrada rau en que aquests joves —futurs periodistes— van poder copsar de primera mà un exemple de com és aquest ofici: apassionant, de vegades caòtic, sotmès a moltes tensions i poc reconegut social i econòmicament. Tot i així, com a feina vocacional que és i com a feina amb un valor social —que el té—calen veus com la de Maruja Torres que s‘alcin per denunciar les pràctiques rutinàries, acomodatícies, covardes o sensacionalistes que amenacen els mitjans, les empreses periodístiques i l’ofici de periodista.
“Recomano la rebel·lia”
Una altra de les qüestions que va recomanar amb fermesa va ser la de practicar la rebel·lia: rebel·lia contra la injustícia, contra les nostres pors, per defensar la veritat i, sobre tot, escoltar les persones que pateixen injustícies a tots els nivells. Davant d’aquest principi, la veritat és més revolucionària que mai. ¿I qui podrà explicar què passa si els que som responsables de fer-ho no sortim al carrer a veure, mirar, preguntar, sentir què és el que passa i què pensa la gent?
Em direu que és molt difícil practicar periodisme amb sous precaris, incerteses, pressions de tota mena... És evident que no es pot demanar que tothom tingui aquesta vocació de servei --pels motius que sigui--, però llavors no hem de confondre la professió de periodista amb la que jo anomenaria d’escribidor.
Demano disculpes si trobeu el terme pejoratiu, però encara no he trobat una paraula que serveixi per definir l’evolució que ha marcat la comunicació els darrers anys. Els avenços tecnològics i en matèria de comunicacions ens han convertit als periodistes massa vegades en escriptors al pès. L’empresa periodística ofereix un munt de continguts, cada cop més, en els més diversos formats i plataformes per tal de posicionar-se al mercat. I tot això va en detriment de la qualitat.
Com deia Bernardo Díaz Nosty fa uns dies a #CPCfutur cal esperar que la qualitat de continguts periodístics s’acabi imposant. Si no, no hi ha futur per a les empreses ni per al periodisme.
En un moment en què sembla que tota la societat està immersa en el pesimisme i la desesperança, Maruja Torres clama perquè els periodismes fem una cosa tan revolucionària com “explicar la veritat”. L’alumnat va demostrar que tenia ànsia per aprendre de testimonis com aquest, que ha viscut en primera persona la transició, guerres, lluites, revoltes... i l’alegria de ser dona i de viure la vida.
El valor de la xerrada rau en que aquests joves —futurs periodistes— van poder copsar de primera mà un exemple de com és aquest ofici: apassionant, de vegades caòtic, sotmès a moltes tensions i poc reconegut social i econòmicament. Tot i així, com a feina vocacional que és i com a feina amb un valor social —que el té—calen veus com la de Maruja Torres que s‘alcin per denunciar les pràctiques rutinàries, acomodatícies, covardes o sensacionalistes que amenacen els mitjans, les empreses periodístiques i l’ofici de periodista.
“Recomano la rebel·lia”
Una altra de les qüestions que va recomanar amb fermesa va ser la de practicar la rebel·lia: rebel·lia contra la injustícia, contra les nostres pors, per defensar la veritat i, sobre tot, escoltar les persones que pateixen injustícies a tots els nivells. Davant d’aquest principi, la veritat és més revolucionària que mai. ¿I qui podrà explicar què passa si els que som responsables de fer-ho no sortim al carrer a veure, mirar, preguntar, sentir què és el que passa i què pensa la gent?
Em direu que és molt difícil practicar periodisme amb sous precaris, incerteses, pressions de tota mena... És evident que no es pot demanar que tothom tingui aquesta vocació de servei --pels motius que sigui--, però llavors no hem de confondre la professió de periodista amb la que jo anomenaria d’escribidor.
Demano disculpes si trobeu el terme pejoratiu, però encara no he trobat una paraula que serveixi per definir l’evolució que ha marcat la comunicació els darrers anys. Els avenços tecnològics i en matèria de comunicacions ens han convertit als periodistes massa vegades en escriptors al pès. L’empresa periodística ofereix un munt de continguts, cada cop més, en els més diversos formats i plataformes per tal de posicionar-se al mercat. I tot això va en detriment de la qualitat.
Com deia Bernardo Díaz Nosty fa uns dies a #CPCfutur cal esperar que la qualitat de continguts periodístics s’acabi imposant. Si no, no hi ha futur per a les empreses ni per al periodisme.
No hay comentarios:
Publicar un comentario