Un carnet per punts per a periodistes i mitjans de comunicació

Siscu Baiges

Un periodista escriu un article dient que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, se n’ha anat de vacances amb la seva dona a Andorra mentre ha esclatat la crisi de l’entrada de 80.000 immigrants a Ceuta saltant-se la frontera i publica una foto dels dos dalt un telecadira com a demostració gràfica de la seva informació. És mentida. Sánchez i la seva dona no han anat a Andorra i la foto es va fer dos anys abans.

Tot i que la falsedat es descobreix immediatament, d’altres mitjans

La verificació de la falsedat sobre Sánchez per RTVE.

de comunicació se’n fan ressò, les xarxes van plenes de crítiques al president espanyol per la seva suposada indiferència envers el cas ceutí i, fins i tot, polítics destacats del PP i Vox l’escampen i insulten Sánchez. Televisions i mitjans de la 'Fachosfera' posen micròfons davant de veïns de Ceuta i els demanen què els sembla que Sánchez els faci aquest lleig. Els veïns, clar, mostren la seva indignació desconeixent que la notícia és falsa.

Cap jutge intervé per corregir el despropòsit. Les associacions de premsa romanen callades. Cap sanció cau sobre el periodista i mitjà que han escampat la falsedat i promogut l’odi d’una forma tan descarada.

Cal donar per inevitable aquesta impunitat? No. Proposo que es creï una entitat pública que vetlli per la veracitat de les informacions que es distribueixen a les xarxes i a través dels mitjans de comunicació. Seria una entitat basada en la tasca excel·lent que fan els portals que verifiquen aquesta veracitat: Maldita.es, Newtral.es, Verificat.cat,…

Aquesta entitat tindria capacitat sancionadora i actuaria sobre un carnet per punts obligatori pels periodistes i mitjans. Cada professional i mitjà del món de la comunicació començaria l’any amb un nombre de punts determinat, posem-ne 10. Per cada mentida que publiquessin, i en funció de la seva magnitud, serien castigats amb la retirada de 1 a 5 punts. Quan consumissin els 10 punts del seu carnet el periodista seria expulsat de la professió i no podria publicar res fins a final de l’any. El mitjà que publiqui mentides serà sotmès al mateix tractament i consumits els seus deu punts se’l tancaria fins que l’1 de gener següent podria reprendre la seva funció.

Una clàusula addicional indicaria que quan un mitjà o un professional han sofert tres sancions amb la retirada de tots els punts del carnet quedarien definitivament exclosos de la professió i de l’autorització a continuar informant (en aquest cas, deformant).

No seria una idea exclusiva per Catalunya i Espanya sinó que s’hauria d’implantar a nivell europeu i internacional. Un òrgan de la Comissió Europea i un altre de les Nacions Unides serien els encarregats de complir la funció de supervisar que les notícies que arriben a la gent no siguin falses.

Aquesta política hauria d’arribar també a les plataformes socials. D’entrada, se les obligaria a identificar tots els usuaris. I se’ls exigiria que publiquessin només informacions verídiques. Els seus supervisors haurien de confirmar que no circulen mentides per les seves xarxes. Quan aquestes plataformes es quedessin sense punts a les seves xarxes quedarien bloquejades en l’àmbit corresponent. Per garantir aquest control cal preveure que l’única solució eficaç és prendre el poder de les plataformes als magnats que ara les controlen i cedir-los a les administracions públiques adequades, local, regional, nacional o internacional.

Tothom té dret a circular amb el seu vehicle per la carretera sempre i quan no cometi un nombre determinat d’infraccions. Per la carretera de la informació també s’ha de circular complint les normes establertes a les societats democràtiques. I una d’aquestes normes és que els ciutadans tenen dret a una informació ajustada a la realitat.

I, ja posats, jo establiria també un carnet per punts a la professió de magistrat. Quan un magistrat comet infraccions al dret dels ciutadans a una justícia justa, hauria d’anar perdent punts del seu carnet.

Aquesta normativa és urgent i goso proposar que s’apliqui amb criteris retroactius. És a dir, que Eduardo Inda, Pedro J.Ramírez, Iker Jiménez, Ana Rosa Quintana, Federico Jiménez Losantos, 'The Objective', 'La Razón', 'El Mundo', 'Abc', 'El Debate', Juan Carlos Peinado, Manuel García Castellón, Manuel Marchena i un munt de periodistes, mitjans de comunicació i jutges més haurien de buscar feina al sector privat. Sense punts no es podrà treballar al sector públic.

Un altre dia parlarem del carnet per punts dels polítics que vomiten odi cada cop que obren la boca.

Contra tanta 'infoxicació', més transparència

Andreu Farràs

Els partidaris de les societats obertes, democràtiques, inclusives i tolerants –sobre el paper, la immensa majoria— estem preocupats per l’ascens de l’extrema dreta arreu del món. I un sector molt ampli d’electors ja considera inevitable l’ascens al govern espanyol de la coalició PP-Vox.

Una de les armes que han explotat aquestes dues formacions 

Carrer de Manresa on va ser assassinat
un home el passat 1 de setembre (foto: ACN).

polítiques, emulant fil per randa les seves homòlogues estrangeres, han estat els nombrosos problemes que, al seu parer, està creant la immigració. Un augment de la població estrangera al nostre país que, segons Feijóo, Abascal i també la catalana Orriols, ha provocat un increment enorme de la delinqüència. La vinculació migració-criminalitat està donant notables rèdits electorals tant a Espanya i Catalunya com a la resta dels països del món que han abraçat líders ultradretans que suposadament els lliuraran d’aquestes "plagues", des de Trump i Milei a Meloni i Alternativa per Alemanya.

Amb la millor de les bones voluntats, per tal d’evitar la proliferació dels discursos d’odi i impedir la vinculació entre criminalitat i població estrangera, les institucions encarregades de la seguretat i la justícia, amb l’acceptació dels mitjans de comunicació, han optat des de fa temps per no precisar gairebé mai la nacionalitat de les persones que han estat detingudes per la policia sota l’acusació de perpetrar homicidis, robatoris, crims masclistes, atracaments o participar en tràfic de persones, armes o drogues.

No informar del passaport que tenen els presumptes delinqüents ha causat l’efecte contrari al desitjat. Amagar dades, que potser en un altre context sociopolític no tindrien gaire rellevància, han comportat conseqüències no desitjades, perquè ha donat pàbul a notícies falses o mitges veritats, sovint regades amb els prejudicis propis i la desconfiança atàvica envers els nouvinguts.

Un exemple recent: l’assassinat a Manresa d’una persona molt popular en aquella ciutat va ser comès per dos menors d’edat, segons la policia. Com que els Mossos d’Esquadra no van informar des del primer moment sobre la nacionalitat d’aquells dos presumptes homicides, les xarxes socials van ser envaïdes d’immediat per missatges que culpaven de la tragèdia a menors estrangers no acompanyats. Va haver de sortir la consellera d’Interior, Núria Parlon, per desmentir aquest fet i precisar que els nois eren nascuts a Catalunya, un de pares catalans i l’altre de pares d’origen estranger. ¿No creuen les autoritats competents que si s’hagués informat des del començament de la nacionalitat d’aquests xicots s’hauria pogut evitar que els xenofobs es beneficiessin un altre cop d’aquesta manca d’informació? Si ens posem primmirats amb les tan tergiversades llei de protecció de dades i el dret a la intimitat, ¿per què sempre s’informa de la nacionalitat de les persones que s’han ofegat a la piscina o a la platja o de les víctimes de robatoris de rellotge de luxe a les Rambles i no ho fem sobre els multireincidents? Parlant de multireincidents, quants d'ells son espanyols i quants de fora? I d’assassins masclistes? Potser ens enduríem sorpreses i es desmuntarien presuposicions.

Davant de la ‘infoxicació’ promoguda per la ultradreta rampant i la
dreta endurida, el millor és promoure la màxima transparència. Amagar informació, que no deixa de ser desinformar, no exposar totes les dades per mor d’un mal entès paternalisme suposadament garantista no fa altra cosa que donar ales als que saben explotar els prejudicis i els instints més baixos d’una societat amb símptomes d’ansietat i malestar. Els ciutadans no som nens als quals no se’ls pot donar certes informacions que ens pot costar assimilar. Perquè quan aquells que ara ens enverinen aprofitant les mitges veritats institucionals estiguin al poder no resoldran el problema, probablement l’empitjoraran i, com ja hem vist com ha passat en altres països, llavors sí que seran vulnerats els drets humans. Encara hi som a temps.

La primera manifestació de la transició la vam fer els periodistes

Manuel López

Acaba de distribuir-se un vídeo amb la primera manifestació legal que es va fer quan havia acabat el franquisme i començava allò que a la presó suposàvem que era la democràcia.

El dictador havia mort poc abans, el 20 de novembre del 1975, i era impensable una manifestació com aquesta en aquells moments. Però els joves postfranquistes (Martín Villa, Suárez, Osorio,…) agitaven els caus feixistes i anaven guanyant espai dins del règim.

Era una manifestació dels periodistes catalans contra les mesures franquistes encara vigents i que havien portat a la presó el company Josep Maria Huertas Claveria l’any 1975.

Va ser el 18 de març del 1976. Érem prop de tres-cents periodistes, és a dir, bona part de la professió. Molta gent jove i alguns veterans. La gent de 'La Vanguardia' era ben escassa. (De totes maneres, molts dels manifestants van passar a ser directius i mai més es van posar a cridar en favor de l’ètica i la llibertat d’expressió).

Els periodistes estàvem mal organitzats –com sempre-- però la 'mani' va ser un èxit. La gent no es creia que uns joves i algun vell es poguessin manifestar sense que la policia, els grisos, els estomaquessin.

Veureu pancartes que demanaven llibertat d’expressió i afegint que els periodistes no eren confidents. La gent aplaudia pels carrers.

El Govern Civil, encara en mans dels franquistes, havia tolerat la manifestació en un intent de demostrar que el règim estava canviant, la qual cosa en aquell moment no es veia del tot clar.

Veureu al vídeo a amb molta americana i pocs jerseis, era normal en aquells moments.

Els periodistes estaven afiliats a la franquista Asociación de la Prensa de Barcelona, però la junta estava a favor de la democràcia. A les empreses, els comitès sindicals estaven en mans de CCOO i d’altres petites forces sindicals.

L’organització sindical dels periodistes era tan fluixa com ho és ara, però en aquells moments hi havia un esperit combatiu que no el trobareu ara mateix.

Com a grup principal d’organitzacions es podia trobar el PSUC, però els seus afiliats no van voler liderar la protesta. La filmació és de Pilar Sentís i Santiago Vilanova.

La qualitat de les imatges no és molt bona, però en aquell moment les tecnologies de la imatge no havien arribat encara a casa nostra.

Un any després començava el gran declivi de la premsa barcelonina. En quatre anys es van tancar 'El Correo Catalán', 'Tele/eXpres', 'Mundo Diario', 'Catalunya Express', 'El Noticiero Universal' i els diaris de la premsa de l’Estat (coneguda com a "prensa del Movimiento").

Totes aquestes lluites van aparèixer en una publicació pròpia dels periodistes, 'Premsa en Lluita', de la que escriurem en un altre moment.