Del "i tu més" i del "mira que tu!"

Joan Brunet i Mauri

Encara que des del meu punt de vista hagi estat amb un cert retard, el Col·legi de Periodistes de Catalunya es posicionava divendres passat en relació a l’ús partidista que des del Govern, des dels governs, en ocasions es fa dels mitjans de titularitat pública. Ho feia amb l’emissió d’un comunicat que, d’una banda, reflexionava sobre el moment polític pel qual estem travessant com a país; i de l’altra, recollia, per fer seves, les queixes que el Sindicat de Periodistes de TV-3 havia formulat uns dies abans arran el tractament que des de ‘la teva’ es va fer del decret de convocatòria electoral amb la

Logos amb els lemes de TV-3 d'aquest estiu (esquerra) i Junts pel Sí.

posterior entrevista a Oriol Junqueras que era presentat com a cap de l’oposició quan tothom sap sobradament que ell concorre en la mateixa llista electoral en què que ho fa el president Artur Mas. La nota concloïa que cap mitjà públic "ha de fer d’altaveu de cap opció política". Un toc d’atenció oportú, el del Col·legi de Periodistes, més quan des de la professió es ve reclamant amb encert l’abolició dels blocs electorals que eliminen la possibilitat de poder establir criteris periodístics a l’hora d’elaborar la informació electoral.

He de dir que arran la difusió de la nota m’han sorprès algunes opinions (això sí, fetes amb veu baixa i boca petita) que tot i reconeixent el comportament a voltes esbiaixat dels mitjans de comunicació públics a Catalunya, l’acaben justificant simplement perquè els mitjans públics que depenen del govern de Madrid fan exactament el mateix, encara que en aquest cas segurament amb major intensitat i sempre en contra dels interessos de Catalunya.

Arribats a aquest punt he de manifestar la meva preocupació per la tendència a moure’ns enmig d’una política –o potser millor cal dir-ne d’una politiqueria– que de facto es fonamenta en el ‘i tu més’ o en ‘el mira que tu!’ com a un dels arguments a exhibir quan es tracta de rebatre acusacions de comportaments que poden ser titllats de contraries a l’ètica i/o a les bones pràctiques polítiques i/o periodístiques. No deu ser bo haver de constatar que quan més ens cal disposar d’espais de debat franc i plural sobre les idees i els projectes socials i de país en els mitjans de comunicació de titularitat pública, ens trobem en un dels moments en el que amb ‘l’ajut’ inestimable de les xarxes socials, assistim impertèrrits, per exemple, a una mena de pim-pam-pum de desqualificacions sense solta ni volta, a vegades generades només pel fet d’haver acceptat formar part d’una o d’una altra de les candidatures que se sotmetran a la consideració de la ciutadania a finals de setembre. Insisteixo. Mentre això passa, ben poc continuem sabent en relació al projecte social que juntament amb el de país cada opció política es compromet a defensar l’endemà del 27-S. Ben poc sabem de a qui i a quines polítiques cadascú donarà suport tant en el cas que la seva opció no sigui guanyadora com en el cas que el seu posicionament sigui decisiu a l’hora de formar govern.

Ho he escrit en d’altres ocasions: no n’hi ha prou –o no n’hi hauria d’haver prou tot i ser una qüestió fonamental– pronunciar-nos quant a l’instrument de gestió política pel qual apostem. I això perquè els diputats i les diputades que elegim ocuparan els seus escons més o menys temps, i en bona lògica parlamentària se suposa que hauran de prendre algunes decisions més enllà de si és l’hora de prémer o no el botó del procés de desconnexió amb Espanya.

Ho explicitava perfectament Ramon Folch quan escrivia: “El nou Estat, fer-lo com a rèplica de l’Estat espanyol actual no tindria gaire gràcia: aleshores tot quedaria reduït a legalitzar himnes, banderes, llengües i santorals. El nou Estat s’explica perquè ara no el tenim i es justifica perquè construeix un nou ordre altrament impossible”. I precisament d’això és del que es tracta. No us sembla?

http://blogs.cperc.net/jbrunet/