Manel Lucas
Aquesta setmana, al Parlament, un company, periodista veterà, es queixava del tracte que rebia d’alguns assessors de comunicació, que per inexperiència o inseguretat --o les dues-- posaven més traves que facilitats a la feina de la premsa. Sobretot, és clar, de la premsa poc seguidista. I el meu company es planyia: “Si no fas el que volen, t’ignoren. Quina diferència amb en Ramon Pedrós, que encara que sabés que no eres dels seus, se t’acostava i et deia, vine, anem a fer un cafè, i ho solucionava.”
Ni ell ni jo sabíem que en aquell mateix moment, Ramon Pedrós s’estava morint.
Ha estat una mort que ha deixat xocats tots els que el vam conèixer.
Pedrós va ser el responsable de la comunicació dels anys centrals del pujolisme. Entre 1988 i 1998, quan Jordi Pujol exercia l’hegemonia amb màxima tranquil·litat, Ramon Pedrós gestionava les relacions amb mitjans i periodistes. Podria semblar senzill treballar des de la fortalesa d’una sòlida majoria política i social. Paradoxalment, en aquells anys, no hi havia molts periodistes que fossin pujolistes de cor (una altra cosa era la línia editorial dels mitjans), i eren temps en què els redactors de carrer tenien com a orgull no ser identificats amb cap ideologia concreta, molt menys amb la del poder. I aquí entrava l’habilitat de Ramon Pedrós d’influir sense agressivitat. Servia un cèsar cobert de llorers amb un punt de distància --de patxorra, diu un amic meu--, conscient que tota la solemnitat que l’envoltava era teatral. Fins i tot quan es treia de la butxaca la pinta que sempre duia perquè el president pogués arreglar-se els cabells --Pujol es despentinava amb facilitat--, en aquell gest de servidor hi havia un deix d’ironia. Era l’home capaç de dur un grup de periodistes a un espectacle frívol --pràctiques de l’època--, en una ciutat de les mil que va recórrer amb Jordi Pujol, i ubicar el redactor més explícitament catòlic a primera fila, a peu de pista. O sigui que quan li preguntaves si un acte al qual t’estava convocant era important i es posava seriós per dir-te que sí, sabies que no t’enganyava. Aquest 'savoir faire' professional resultava, a la pràctica, molt més útil al pujolisme que l’acatament servil i doctrinari tant habitual entre els responsables de comunicació de partits i governs. Per això Pedrós va durar 10 anys a les ordres de Pujol amb un gran poder.
 |
| Ramon Pedrós i Jordi Pujol, al palau de la Generalitat. |
Pedrós va ser el responsable de la comunicació dels anys centrals del pujolisme. Entre 1988 i 1998, quan Jordi Pujol exercia l’hegemonia amb màxima tranquil·litat, Ramon Pedrós gestionava les relacions amb mitjans i periodistes. Podria semblar senzill treballar des de la fortalesa d’una sòlida majoria política i social. Paradoxalment, en aquells anys, no hi havia molts periodistes que fossin pujolistes de cor (una altra cosa era la línia editorial dels mitjans), i eren temps en què els redactors de carrer tenien com a orgull no ser identificats amb cap ideologia concreta, molt menys amb la del poder. I aquí entrava l’habilitat de Ramon Pedrós d’influir sense agressivitat. Servia un cèsar cobert de llorers amb un punt de distància --de patxorra, diu un amic meu--, conscient que tota la solemnitat que l’envoltava era teatral. Fins i tot quan es treia de la butxaca la pinta que sempre duia perquè el president pogués arreglar-se els cabells --Pujol es despentinava amb facilitat--, en aquell gest de servidor hi havia un deix d’ironia. Era l’home capaç de dur un grup de periodistes a un espectacle frívol --pràctiques de l’època--, en una ciutat de les mil que va recórrer amb Jordi Pujol, i ubicar el redactor més explícitament catòlic a primera fila, a peu de pista. O sigui que quan li preguntaves si un acte al qual t’estava convocant era important i es posava seriós per dir-te que sí, sabies que no t’enganyava. Aquest 'savoir faire' professional resultava, a la pràctica, molt més útil al pujolisme que l’acatament servil i doctrinari tant habitual entre els responsables de comunicació de partits i governs. Per això Pedrós va durar 10 anys a les ordres de Pujol amb un gran poder.
Que no n’era un acòlit acrític ho vam poder comprovar anys després, quan va revelar en alguns llibres els secrets de la seva etapa a la Generalitat. Unes revelacions sobre la cara oculta del pujolisme que van causar molt d’escàndol, en un temps en què encara ens provocava escàndol alguna cosa relacionada amb Jordi Pujol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario