Sorolla, l’excel·lència en visió panoràmica

Enric Sala

La mort de José Antonio Sorolla (La Fresneda, 1950 – Barcelona, 2024) és també, d’alguna manera, la certificació de la mort de la millor època que ha viscut la premsa escrita en el nostre entorn. El Soro, com tants d’altres de la seva generació i de les immediatament posteriors, va viure en primera persona des de dins dels diaris, a partir de la Transició, la normalització, la dignificació i el prestigi del periodisme, avui, lamentablement, en hores baixes. En el seu cas, però, ho va fer des d’una posició central, capital, tot i que exercida per voluntat pròpia amb discreció. Possiblement degut a la seva timidesa, el José Antonio defugia el protagonisme, però tenia una capacitat enorme

José Antonio Sorolla, en una imatge d'arxiu.

per organitzar una redacció, controlar els fluxes informatius, jerarquitzar les notícies i explicar negre sobre blanc la realitat.

Ho va fer durant dècades a 'El Periódico de Catalunya' i 'El País', els dos grans mitjans on va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional. I en tots dos casos, essent el millor segon possible d’un altre referent del periodisme català, Antonio Franco. Molt diferents de caràcter i tarannà, Franco --expansiu i magmàtic-- va veure de seguida que Sorolla --reflexiu i ponderat-- era el complement perfecte per pilotar un diari. Així s’explica que fessin un tàndem formidable a la cúpula d’'El Periódico' durant 17 anys, probablement els millors de la seva existència, camí ja del mig segle.

Ras i curt: Franco, que era un periodista excepcional, no hauria triomfat com ho va fer si no hagués tingut al costat al Soro, un professional majúscul i d’una lleialtat total. En la gestió del dia a dia a la redacció, el José Antonio era la pedra angular. Dotat d’una capacitat panoràmica per copsar les situacions i prendre decisions, la seva empremta es notava en tot: des de corregir una dada menor en un text fins a dirigir les situacions de crisi en que s’havia de modificar mig diari degut, posem per cas, a un atemptat al capvespre. Tot això, sense deixar de ser brillant en la titulació, per exemple. Bona part de les portades monogràfiques del diari en les grans ocasions duien el seu segell personal.

El Soro tenia una virtut indispensable per ser bon periodista: ser curiós. I n’era molt. Tothom que havia treballat amb ell recorda la imatge d’entrar al seu despatx --era un cap molt accesible-- i veure’l llegint una pila de diaris i revistes d’aquí i d’arreu. No se li escapava res, i això li permetia tenir moltes claus de l’actualitat. La combinació d’aquesta faceta amb la seva excel.lent capacitat d’anàlisi i el seu indeclinable cartesianisme es traduia en un professional molt valuós per infreqüent.

Si Franco no hagués tingut Sorolla al costat, no hauria arribat on va arribar. Però sobretot no ho haurien fet molts dels qui varen estar a les ordres del José Antonio i d’ell varen aprendre coses fonamentals de l’ofici, com el rigor, la claredat expositiva, la precisió de les dades i la correcta edició dels textos, elements que signifiquen --ahir, peró no tant avui, per desgràcia-- respecte pel lector. Són molts els professionals que es varen consolidar com a periodistes després de tenir l’oportunitat del mestratge del Soro, i no pocs els que li deuen directament el primer lloc de treball que varen tenir.

No ens en queden gaires com ell. Els que vàrem tenir la sort de compartir-hi feina i amistat el trobarem a faltar.