Desitjant bon viatge a l’Enric Canals

Josep Maria Ràfols

Era un noi de poble, crescut en els carrers de Tiana, en una família senzilla, amb la mare treballant en una fàbrica tèxtil i un pare, paleta, militant d’Estat Català, que el final de la guerra portà a l’exili.

Enric Canals, en una imatge d'arxiu.

Tancat al camp de concentració d’Argelers i després en una Companyia de Treballadors Espanyols que participava en la construcció de la Línia Maginot, aquella protecció que pretenia parar l’allau alemany que tothom preveia que ocuparia França. Ell li va transmetre el tarannà catalanista.

Això va fer que, anys més tard, l’Enric organitzés un viatge familiar per anar a conèixer aquells indrets on el pare les havia passat magres. Aquesta visita va animar-lo, més tard, a elaborar un documental que es titularia ‘Els oblidats de la Línia Maginot’, emès a TV3.

Era un paio divertit. Molt divertit. Sovint, sense que vingués a tomb, es posava a cantar una corranda o a recitar "la cançó del lliri d'aigua, si la voleu escoltar, és la cançó d'una noia que el riu se la va emportar". Cants d'un passat de cors de Clavé.

L’Enric jovenet era del PSUC. Ell i un parell de companys del mateix grup van decidir que no era possible que, a finals dels seixanta o inicis dels setanta, a la façana de l’ajuntament de la vila hi lluís, encara, una placa que deia: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos”. El discurs de Franco declarant la victòria. Per això, un dia a la nit, amb una escala, els nois, a cops de martell, van esmicolar la llosa commemorativa.

Això li va costar una denúncia. No perquè algú els hagués vist netejant la façana municipal, sinó perquè eren els sospitosos habituals; les úniques persones del poble valentes i agosarades que podien haver fet una cosa així.

Ell havia decidit estudiar Medicina. Però per accedir a la universitat, des d’una família amb pocs mitjans, va haver de demanar un certificat de pobresa per sufragar l’ingrés. Totes aquestes coses les recorda perfectament el seu germà Josep, set anys més gran que ell, que ha tingut l’amabilitat de recordar-me-les.

Més tard, fugint de la dissolució d’una manifestació davant la Universitat de Barcelona, va anar a amagar-se al llindar de la llibreria Alibri, al carrer Balmes, on el va agafar la policia que el seguia guiada per l’alçada que el feia sobresortir entre el grup de peluts contestataris.

Va anar a parar a la comissaria de Via Laietana i des d’allà, a la presó Model, on va passar alguns dies. Al seu despatx conservava, exposades, les fotografies frontal, de perfil i de gairell que li van fer.

Republicà convençut, va deixar el PSUC quan Santiago Carrillo acceptà la monarquia espanyola i la bandera ‘rojigualda’.

Ben aviat va deixar d’estudiar per metge i es va passar amb entusiasme al periodisme. Més tard, ja a TV3, se sentí atret per la figura de Jordi Pujol, a qui dedicaria un llibre i un documental televisiu centrats en el procés que el futur president va patir el 1960.

Una altra figura que li interessà molt fou el president Tarradellas, a qui havia visitat a Saint Martin le Beau quan era a l’exili. D’aquí també en sortiria un documental, ‘Tarradellas, l’home que ho guardava tot’, i un llibre que va escriure a mitges amb l’autor d’aquest article.

Els dies que hem passat, incrèduls davant la desaparició de l’Enric (mort el 18 d’octubre del 2025, a 73 anys), en algunes converses sortia la pregunta per l’origen del seu amor als cavalls. Jo he arribat a la conclusió que la devoció per aquests animals neix de l’adoració que tenia per les pel·lícules del que llavors en dèiem de combois i ara són westerns. El Jaume Santacana m’ho va confirmar explicant que, en un viatge de treball a El Paso (EUA), no va parar fins a aconseguir que el portessin a veure la casa del jutge Roy Bean, ‘el juez de la horca’, que van immortalitzar primer Gary Cooper i més tard Paul Newman.

La seva feina més rellevant va ser, sens dubte, la que va fer a l’inici de TV3. Com va afirmar el periodista Tatxo Benet, en la cerimònia de comiat, Enric Canals “ha estat la persona més important i decisiva en la història de TV3”. I afegia que “ha ensenyat que la televisió no és només entreteniment: és servei públic, memòria col·lectiva i construcció d’identitat”. Agafant el timó d’una nau que Alfons Quintà portava a la deriva, amb ma ferma i bonhomia va fer la TV3 que tots hem admirat aquests anys. “Allò va ser una revolució en el món audiovisual i periodístic de tota Espanya”, afirmà el Tatxo.

El seu innat sentit de l’humor li permetia, per exemple, explicar qualsevol història en to irònic que pogués semblar tan increïble que ningú acabés d’entendre si havia explicat un fet real o havia estat prenent el pèl a l’auditori. Amb un somriure mig sorneguer, en silenci, deixava que la gent que l’acompanyava fes càbales o discutís si allò que havia dit era veritat o era mentida.

Sovint feia servir expressions que havia tret de pel·lícules, de poemes
o de llegendes. Una d’aquestes era “Actitud mental positiva". Tal com sona, sense cap verb a la frase. Simplement, volia dir que estiguéssim disposats a passar-ho bé.

A vegades, després de contar un acudit, mentre la gent reia, ell n’explicava el significat. “Ho has entès? El ‘fulano’ de tal diu això perquè vol dir allò altre. Ho entens?”.

També era afeccionat a emprar onomatopeies, com ara ‘pinyau’, que representava una cosa que sortia disparada o un cop. I expressions i moviments dels còmics del Coyote que, dret, encreuava una cama sobre l’altra per sortir disparat. També es valia de “Rayo Silver”, que deia el Llanero Solitario per posar en cavall al galop.

Amb ell se’n va un bon periodista, també un ull crític sobre el periodisme, una persona enginyosa, molt divertida, i un gran amic. "Tingues un bon viatge, Enric".

El periodisme debat sobre un periodisme incert

Manuel López*

Els membres del Col·legi de Periodistes de Catalunya estan en procés de revisió de la seva feina al ser convocats per l’entitat en un VII congrés, a principis de novembre. És un moment molt encertat per debatre sobre la professió perquè en els darrers anys hi ha hagut tants canvis i incidències que si no s’afronten ja, el periodisme pot perdre el seu nord, la seva funció, el seu futur.

Actualment son diversos els problemes que afecten a la professió,

Periodistes recollin declaracions d'una política.

però jo diria que hi ha un que aglutina tots: ¿hi ha o no dret a la informació?

Sí, hi ha dret a la informació, però...

Inicialment diríem que si, que hi ha dret a la informació, a distribuir i rebre notícies, reportatges, entrevistes, filmacions, àudios, etc. Però tots aquests gèneres que permeten als periodistes, i les periodistes, és clar, expressar-se amb rigor i respectant l’ètica professional, estan en perill perquè estem davant d’una sèrie de factors que posen en perill l’objectiu principal: fer bon periodisme.

No farem un rànquing de problemes: no es tracta de dir quin és el primer i quin l’últim. La idea general és que tenim la sensació de que cada dia és més difícil exercir la professió.

La censura encara existeix, i potser creix. Cada cop les empreses periodístiques estan més pressionades pel capital per tal de que es converteixin en vies d’expressió dels grans interessos econòmics. I per les forces polítiques.

Sorprèn molt veure que els diaris en paper dediquen bona part de les pàgines senars --las de la dreta del lector-- a publicitat, quan tothom sap que és l’espai on primer mira el lector, el més important.

La decisió de fer que les senars estiguin ocupades per la publicitat no ha estat pas dels periodistes. Però això és només un petit exemple.

Les pàgines d’economia estan farcides de notícies empresarials, molts cops no confrontades ni verificades. Per què? doncs perquè les seccions d’economia dels diaris disposen, en general, de pocs periodistes, mentre que les grans corporacions tenen desenes de periodistes en plantilla que cada dia s’ocupen d’intentar que els mitjans els siguin favorables.

Els bancs, les caixes, les grans empreses inunden cada dia les redaccions amb comunicats d’escàs valor, però que serveix perquè els periodistes tinguin tanta feina en gestionar-les que no tenen temps per investigar. Els gabinets de comunicació el que fan es bloquejar les redaccions. Així de clar.

Parlem de l'opacitat de les empresas i de la precarietat

Per sobre d’aquesta política, els periodistes dels grans mitjans saben que la propietat de les seves empreses és opaca. Hi ha una normativa europea que obliga als mitjans a realitzar un exercici de transparència informativa, al menys un cop l’any, però de vegades ens trobem davant d’un conjunt de firmes que depenen d’altres firmes, i d’altres... És impossible, molts cops, saber de qui és l’empresa.

Seria irreal ara discutir sobre si el mercat ha de tenir llibertat o no d’acció. Està avalat per la constitució i no hi ha cap país europeu que posi en dubte aquesta premissa. Però això no vol dir que els interessos empresarials hagin d’estar pel damunt dels interessos periodístics.

I això genera problemes a les redaccions. I precarietat a la professió per les decisions empresarials... i també pel mercat.

I aquest problema no el podrà resoldre el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) en aquest congrés. Li va massa gran.

A més, el CPC és una entitat corporativa que té entre els seus col·legiats a treballadors i directius. És a dir, el CPC no és un sindicat amb capacitat per discutir i negociar convenis o declaracions editorials, com sí poden fer els sindicats, per exemple, el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) o els nuclis de periodistes de la UGT i de CCOO.

El CPC no pot, doncs, abordar aquest problema.

Tampoc pot abordar el tema de la precarietat, ja que, com hem dit, al CPC hi ha contractats i contractadors. El tema de les condicions laborals ha de ser tractat pel SPC.

Però sí que pot entrar en d’altres temes que estan a l’agenda dels debats del congrés. Per exemple, el de l’ètica professional. El congrés ha de saber que la revista del CPC, 'Capçalera', va deixar de tractar un debat intern de gran importància: la periodista Olga Viza va rebre fa un temps una distinció professional del col·legi. Doncs bé, un grup de col·legiats, entre ells un exdegà i diversos vocals d’anteriors juntes de govern del CPC, van recordar que la companya Viza havia estat assenyalada pel Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per la seva irresponsable participació en un anunci de la financera ING, en companyia de Matías Prats.

Això va contra el codi ètic, i així ho van comunicar els companys que van signar una carta dirigida al degà. La distinció se li va donar igualment, però el debat no va sortir a la revista 'Capçalera' fins que el CIC va reprendre al seu director pel fet de silenciar-lo.

El problema de l’ètica professional és complex. El CIC ha tingut molta feina en aquest tema. I ho ha resolt molt bé, malgrat que algunes “sentències” seves han caigut molt malament entre l’actual junta directiva del CPC.

Un problema conseqüent és el de què fer en casos com el de Olga Viza. No és pas obligat la col·legiació dels periodistes i si un periodista fa publicitat, però si no és membre del CPC, no se li pot dir res.

Però sí si es membre del col·legi. Els estatuts permeten actuar en contra d’ell, fins el punt d’expulsar-lo o retirar-li el nostre carnet de identificació professional.

Estem davant d’una situació complexa perquè el CIC assenyala inconveniències, transgressions i atemptats contra el codi ètic, però no pot sancionar, a diferència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).

Aquest congrés pot ser el marc adequat per demanar que el CIC es converteixi en entitat d’interès públic amb capacitat executiva. És un tema interessant que potser no es resolgui en aquesta trobada però que pot indicar el camí cap on anar per fer efectives les “sentències” del CIC.

La credibilitat de l'ofici no és negociable 

Estem parlant, tanmateix, de la credibilitat i del prestigi de l’ofici, sens dubte. Així ho indica la convocatòria del congrés. I és un encert situar aquests valors com els més importants de cara al present i al futur.

La reflexió col·lectiva dels periodistes convocats a aquest esdeveniment pot resoldre molts dubtes: amb negociacions, pactes o passant per les votacions. El compromís amb la societat ens exigeix ser valents i deixar que cada entitat assumeixi la seva responsabilitat.

Al CPC li correspon el paper de defensar els valors i al SPC el de defensar els drets.

*Manuel López és doctor en Ciències de la Informació i periodista