El periodisme debat sobre un periodisme incert

Manuel López*

Els membres del Col·legi de Periodistes de Catalunya estan en procés de revisió de la seva feina al ser convocats per l’entitat en un VII congrés, a principis de novembre. És un moment molt encertat per debatre sobre la professió perquè en els darrers anys hi ha hagut tants canvis i incidències que si no s’afronten ja, el periodisme pot perdre el seu nord, la seva funció, el seu futur.

Actualment son diversos els problemes que afecten a la professió,

Periodistes recollin declaracions d'una política.

però jo diria que hi ha un que aglutina tots: ¿hi ha o no dret a la informació?

Sí, hi ha dret a la informació, però...

Inicialment diríem que si, que hi ha dret a la informació, a distribuir i rebre notícies, reportatges, entrevistes, filmacions, àudios, etc. Però tots aquests gèneres que permeten als periodistes, i les periodistes, és clar, expressar-se amb rigor i respectant l’ètica professional, estan en perill perquè estem davant d’una sèrie de factors que posen en perill l’objectiu principal: fer bon periodisme.

No farem un rànquing de problemes: no es tracta de dir quin és el primer i quin l’últim. La idea general és que tenim la sensació de que cada dia és més difícil exercir la professió.

La censura encara existeix, i potser creix. Cada cop les empreses periodístiques estan més pressionades pel capital per tal de que es converteixin en vies d’expressió dels grans interessos econòmics. I per les forces polítiques.

Sorprèn molt veure que els diaris en paper dediquen bona part de les pàgines senars --las de la dreta del lector-- a publicitat, quan tothom sap que és l’espai on primer mira el lector, el més important.

La decisió de fer que les senars estiguin ocupades per la publicitat no ha estat pas dels periodistes. Però això és només un petit exemple.

Les pàgines d’economia estan farcides de notícies empresarials, molts cops no confrontades ni verificades. Per què? doncs perquè les seccions d’economia dels diaris disposen, en general, de pocs periodistes, mentre que les grans corporacions tenen desenes de periodistes en plantilla que cada dia s’ocupen d’intentar que els mitjans els siguin favorables.

Els bancs, les caixes, les grans empreses inunden cada dia les redaccions amb comunicats d’escàs valor, però que serveix perquè els periodistes tinguin tanta feina en gestionar-les que no tenen temps per investigar. Els gabinets de comunicació el que fan es bloquejar les redaccions. Així de clar.

Parlem de l'opacitat de les empresas i de la precarietat

Per sobre d’aquesta política, els periodistes dels grans mitjans saben que la propietat de les seves empreses és opaca. Hi ha una normativa europea que obliga als mitjans a realitzar un exercici de transparència informativa, al menys un cop l’any, però de vegades ens trobem davant d’un conjunt de firmes que depenen d’altres firmes, i d’altres... És impossible, molts cops, saber de qui és l’empresa.

Seria irreal ara discutir sobre si el mercat ha de tenir llibertat o no d’acció. Està avalat per la constitució i no hi ha cap país europeu que posi en dubte aquesta premissa. Però això no vol dir que els interessos empresarials hagin d’estar pel damunt dels interessos periodístics.

I això genera problemes a les redaccions. I precarietat a la professió per les decisions empresarials... i també pel mercat.

I aquest problema no el podrà resoldre el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) en aquest congrés. Li va massa gran.

A més, el CPC és una entitat corporativa que té entre els seus col·legiats a treballadors i directius. És a dir, el CPC no és un sindicat amb capacitat per discutir i negociar convenis o declaracions editorials, com sí poden fer els sindicats, per exemple, el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) o els nuclis de periodistes de la UGT i de CCOO.

El CPC no pot, doncs, abordar aquest problema.

Tampoc pot abordar el tema de la precarietat, ja que, com hem dit, al CPC hi ha contractats i contractadors. El tema de les condicions laborals ha de ser tractat pel SPC.

Però sí que pot entrar en d’altres temes que estan a l’agenda dels debats del congrés. Per exemple, el de l’ètica professional. El congrés ha de saber que la revista del CPC, 'Capçalera', va deixar de tractar un debat intern de gran importància: la periodista Olga Viza va rebre fa un temps una distinció professional del col·legi. Doncs bé, un grup de col·legiats, entre ells un exdegà i diversos vocals d’anteriors juntes de govern del CPC, van recordar que la companya Viza havia estat assenyalada pel Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per la seva irresponsable participació en un anunci de la financera ING, en companyia de Matías Prats.

Això va contra el codi ètic, i així ho van comunicar els companys que van signar una carta dirigida al degà. La distinció se li va donar igualment, però el debat no va sortir a la revista 'Capçalera' fins que el CIC va reprendre al seu director pel fet de silenciar-lo.

El problema de l’ètica professional és complex. El CIC ha tingut molta feina en aquest tema. I ho ha resolt molt bé, malgrat que algunes “sentències” seves han caigut molt malament entre l’actual junta directiva del CPC.

Un problema conseqüent és el de què fer en casos com el de Olga Viza. No és pas obligat la col·legiació dels periodistes i si un periodista fa publicitat, però si no és membre del CPC, no se li pot dir res.

Però sí si es membre del col·legi. Els estatuts permeten actuar en contra d’ell, fins el punt d’expulsar-lo o retirar-li el nostre carnet de identificació professional.

Estem davant d’una situació complexa perquè el CIC assenyala inconveniències, transgressions i atemptats contra el codi ètic, però no pot sancionar, a diferència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).

Aquest congrés pot ser el marc adequat per demanar que el CIC es converteixi en entitat d’interès públic amb capacitat executiva. És un tema interessant que potser no es resolgui en aquesta trobada però que pot indicar el camí cap on anar per fer efectives les “sentències” del CIC.

La credibilitat de l'ofici no és negociable 

Estem parlant, tanmateix, de la credibilitat i del prestigi de l’ofici, sens dubte. Així ho indica la convocatòria del congrés. I és un encert situar aquests valors com els més importants de cara al present i al futur.

La reflexió col·lectiva dels periodistes convocats a aquest esdeveniment pot resoldre molts dubtes: amb negociacions, pactes o passant per les votacions. El compromís amb la societat ens exigeix ser valents i deixar que cada entitat assumeixi la seva responsabilitat.

Al CPC li correspon el paper de defensar els valors i al SPC el de defensar els drets.

*Manuel López és doctor en Ciències de la Informació i periodista

Enric Canals, cronista audiovisual de la nostra vida

Jesús Conte

Enric Canals (Tiana, 1952 - Barcelona, 2025), traspassat aquest dissabte, era un d’aquells periodistes que cercaven objectius difícils. No s’entén, sinó, que estan ben situat a la redacció d’un diari jove, combatiu, com 'El País', s’aventurés a formar part del nucli dur del projecte de Televisió de Catalunya (TV3), nascuda sota el paraigües de la llei estatal de tercers canals que pretenia complementar l’oferta audiovisual amb cadenes de televisió que exaltessin la cultura i les tradicions de les respectives comunitats autònomes sense pretensió de competir amb Televisió Espanyola (TVE), l’única del moment.

Sota la direcció d’Alfons Quintà, personatge que, també des d’'El

Enric Canals, als inicis de TV3. (Arxiu)

País', havia estat molt crític amb Banca Catalana i Jordi Pujol però que precisament va ser promocionat pel mateix president per tirar endavant TV3, Canals va afrontar la direcció de programes. Lluny de la pretensió governamental espanyola de fer “una televisió folklòrica d’ensenyar a veure en porró”, com deia el president Jordi Pujol, aquell equip va apostar per una televisió moderna, emmirallada a Europa, que conjugava serials d’èxit com 'Dallas', partits de futbol del Barça, programes informatius amb corresponsals a l’estranger i documentals de bella factura. Mai s’agrairà prou el que TV3 va representar en aquell moment com a instrument de normalització i de penetració del català a les llars de tot Catalunya amb independència de la seva llengua d’ús habitual. Amb el futbol, la llengua entra.

Tot això es va fer amb no prou consens polític i amb tota classe d’entrebancs com la no autorització d’us de la xarxa de repetidors. En aquells anys era habitual veure passatgers del pont aeri d’Iberia procedents de Madrid lliurant a l’aeroport de Barcelona cintes de vídeo a empleats de TV3 amb imatges d’esdeveniments coberts informativament a la capital. Aquella era una televisió amb un alt grau de complicitat com demostren aquests passatgers militants de la causa. Eren temps de l’expressió “la teva”.

Aquest era l’Enric Canals amb empenta i determinació, capaç de mirar més endavant, que ja com a director de la cadena, entre 1984 i 1989, va impregnar amb el seu segell propi i estil la manera de conduir una televisió que amb els anys s’ha consolidat com a líder d’audiència a Catalunya. Va estrenar el Canal 33 i va saber fer front a revoltes com la que va protagonitzar el col·lectiu de cantants.

Canals s’havia forjat com a periodista a 'Diari de Barcelona' i a 'El País', de manera que quan va deixar TV3 i Lluís Prenafeta li va encomanar dirigir 'El Observador', aquest cop també substituint Quintà, la premsa escrita no li venia de nou. Aquesta va ser també una nova prova de resistència: intentar reflotar una capçalera amb pretensions de competir en castellà amb l’'Avui' per atraure lectors desencisats de 'La Vanguardia'. Tot i editar un diari atractiu en el disseny, ben informat i amb columnistes de relleu, l’aventura no va reeixir.

La producció audiovisual, ara com a empresari, va ser la seva ocupació la resta dels seus dies. Fins fa ben poc encara investigava el rastre de la repressió a la seva Tiana natal per algun tipus de documental. La productora Mercuri SGP, on hi vaig col·laborar intensament uns anys, va especialitzar-se en documentals històrics i de recreació de la vida quotidiana. 'Ten recordes? Crònica sentimental', 'Els dies que van canviar les nostres vides', 'ACR. Activitats contra el règim' i 'Aquell 98. Crònica del tombant de segle', en són exemples d’èxit. Alguns d’ells van tenir versió editorial en forma de llibre i radiofònica a Catalunya Ràdio i van obtenir premis com el d’Òmnium Cultural. També va realitzar programes amb un tractament menys truculent dels successos com 'Picaresca Club' i 'Cas Obert'.

Aquesta inquietud per remoure la història --claríssima en el cas d’'ACR', una immersió en els arxius del franquisme, amb repressió de penes de mort i llargues condemnes a presó, però alhora amb absurdes investigacions de ‘la secreta’ i de la Falange a casaments i festes particulars-- venia fonamentada en els ideals de llibertat i de lluita contra el franquisme viscuts per Enric en la seva etapa estudiantil, amb militància ‘psuquera’ i pas per la Via Laietana i breument per la Model. D’aquí que es submergís en els expedients judicials dels Fets de Palau de 1960 que van dur Jordi Pujol a la presó i el desterrament magníficament retratats a 'Pujol. Catalunya. El Consell de guerra a Jordi Pujol'.

L’admiració i la fidelitat al president Pujol i el servei al país van dur Enric Canals a un breu salt a la política com a director general de Difusió, un càrrec que el mantenia viu en la professió i des d’on ajudava a la projecció pública de la màxima institució d’autogovern. També va formar part del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, càrrecs des dels que va poder exercitar el seu ‘expertise’ en la matèria, la qual cosa per desgràcia no sempre es dona entre els candidats cooptats pels diversos partits parlamentaris.

Enric Canals, optimisme i tranquil·litat fins al final

Josep Maria Ràfols

Jo no ho entenc. No puc entendre la tranquil·litat amb què el meu amic Enric Canals va enfrontar la llarga malaltia. Sempre traient-li importància, sempre amb optimisme permanent. Sempre buscant dir alguna cosa que fes riure a les persones que es mostraven preocupades per allò que a ell li estava passant.

Aquesta tranquil·litat i confiança en què acabaria sortint una

Canals, a la presentació d'un dels seus llibres. (Arxiu)

alternativa pel seu problema de salut m’al·lucinava. Fins i tot quan explicava que li va dir al metge que tenia una filla a Washington i que vindria per Nadal. “Perquè, vostè creu que no hi haurà problemes perquè la vegi per Nadal, oi?”. El metge li va respondre que millor que li digués que vingués ja.

El dia abans, conscient que tot pintava malament, feia càlculs que encara tenia quatre o cinc mesos per davant i que en aquest temps podria haver-hi bones notícies.

El dolor anava augmentant. L’últim dia va assumir que ja no hi havia solució. Però ho va fer sense esverar-se. “Aquest vespre em sedaran”. I al cap d’uns segons: “Estic tranquil”. Em va demanar que donés suport a la seva família. Va acabar dient que estava cansat i no podia continuar parlant.

Com molts dels periodistes d’aquell temps, l’Enric va començar fent informació del seu poble, com a corresponsal del 'Diario de Barcelona'. En acabat va passar a la delegació de Barcelona de 'El País'. I el moment més àlgid de la seva carrera va estar en l‘arrancada de TV3 i en els anys que va ser director d’aquesta cadena, que va arribar a aconseguir l’objectiu que s’havia fixat de superar les dues cadenes de TVE, els únics canals que hi havia llavors.

Google se rinde al papel, otra vez

Manuel López

Nuevo suplemento de Google en papel, entregado con 'El País', y quizás otros medios. Me sorprende, por segunda vez, que esta riquísima plataforma digital se comunique a través del papel. Esto significa que el papel todavía tiene… papel en la vida moderna.

No deja de ser cierto que en todas las redacciones de los medios informativos todas las mesas están llenas de papel. Periódicos, dossiers, carpetas diversas… no todo lo que llega a un diario, una emisora de radio o tv o un medio digital sea en lenguaje digital.

Ni mucho menos.

Los gabinetes de prensa comerciales saben que cada día los 

Portada del suplemento publicitario de Google.

periodistas reciben, recibimos, miles de mensajes por internet. La mayor parte los desechamos porque son propaganda o porque no tienen interés a primera vista.

Sin embargo, lo que llega en papel llama más nuestra atención.

En el papel vemos todo el menú ampliado. Los papeles nos llegan jerarquizados, mucho mejor que en los mensajes digitales. Eso nos permite seleccionar, como si tuviéramos en las manos un bisturí, y liquidar aquello que no nos parece interesante.

Pero Google se ha dado cuenta de que no llega a todas las partes, por eso nos envía, quizás una vez al mes, un suplemento en papel.

El ejemplar que estoy comentando lleva por título “El gran potencial de IA en Europa”.

El título es equívoco. La inteligencia artificial tiene potencial en todo el mundo, como se dice en las páginas interiores de ese medio en papel. Sus páginas ofertan reportajes del estilo de “Europa es un buen lugar para invertir”, firmado por una directiva de la UE.

También podemos leer un cierto número de páginas en las que se explican las maravillas de la IA en materia de comunicación, medicina, educación, seguridad, potencialidad en comunicaciones… es decir, una exageración de textos alabando Google y su IA.

Un buen ejemplo de reportaje laudatorio es el que se titula “La IA ayuda a salvar vidas”. La verdad es que estoy cansado de leer mensajes periodísticos en los que se titula algo así como que el próximo año se acabará con el cáncer. Y de esto hace cuarenta años. Si lo de “ayudar a salvar vidas” fuera cierto, estaríamos salvados… pero a ver cuando se hace realidad ese deseo.

Al final se dice que “IA para el bien común”. Esto parece el colmo: “la innovación en IA ayuda tanto a los Gobiernos como a la ciudadanía”-

¡Estamos salvados!

La lástima es que todo lo que se dice en el folleto es pura propaganda: no se explica cómo la gente puede defenderse de los conglomerados digitales y sus plataformas ante el monopolio informativo de esas compañías multimillonarias.

Se nos podrá decir que las diferentes IA pueden ser utilizadas o no. Pero todo nos lleva hacia un futuro bien definido: acabaremos en ese túnel cuyo final es incierto.

Lo dicho, Google se ha rendido al papel. Es toda una contradicción.

Periodistes o soldats

Joan Barrera

Pepa Bueno, la directora i presentadora del ‘Telediario 2’ de TVE, ha resumit en una frase una de les grans disjuntives que afronta la professió periodística. En una trobada a Madrid per analitzar l’actualitat va parlar de com veu l’ofici i en aquest sentit va ser categòrica: “Avui no es busquen periodistes, es busquen soldats”.

La frase pot semblar enginyosa o un estirabot, però descriu de

Pepa Bueno.

manera entenedora l’entrebanc d’una professió que perd prestigi i confiança amb el pas del temps. Avui, anomenar-se periodista i exercir com a tal ha perdut el llustre de temps passats. No és caure en la supèrbia o en la vanitat recordar que els periodistes, el conjunt dels informadors, ja no tenen la consideració social ni el respecte de fa uns anys.

Si exceptuem casos molt concrets, per la majoria de l’opinió pública el periodista ha deixat de ser el prescriptor de l’actualitat, el que posa l’etiqueta de creïble a la informació, aquell que s’encarrega de narrar el que passa al món amb encerts o errors però donant per fet que sempre hi haurà el plus d’honestedat, rigor i criteris ètics en el relat informatiu, condicions indispensables per què sigui creïble.

Sense atribuir-ho a una única causa, la pèrdua de prestigi se sustenta en una multiplicitat de factors, un dels rellevants és que no hi ha filtres per atribuir-se la consideració de periodista. Tothom qui vulgui, ‘influencer’, tertulià o buscavides, pot afegir al seu currículum professional l’etiqueta de periodista sense que ningú s’immuti ni li retregui res. No passa el mateix, per posar un exemple, en el cas de metges, arquitectes, advocats o infermeres, oficis on l’intrusisme professional pot tenir conseqüències penals. En tots aquests casos, la regulació és més estricte, el codi ètic funciona i els col·legis professionals exerceixen el control de manera contundent.

Quan no hi ha un control eficaç i la precarietat domina l’ofici és fàcil que el periodista es transformi en soldat o que proliferin els oportunistes amb capa de periodistes, tropa necessària per a farcir les xarxes immisericordes de comerciants de la informació sense escrúpols, a qui no els preocupa la veritat, ni oferir al ciutadà elements per a discernir entre certesa i falsedat o que el suc de l’aiguabarreig abominable que generen es filtri a la ciutadania, fins al punt d’anul·lar els límits entre informació, propaganda i manipulació.

Cada vegada és més complicat trobar professionals i mitjans que se salvin del naufragi, que apliquin el rigor en la feina del dia a dia, que no perverteixin els principis deontològics i siguin murs de contenció del fals periodisme. El món de la comunicació té multitud de forats negres per on es cola sense aturador la degradació professional, fins al punt que estan en perill d’extinció les zones d’especial protecció, aquelles parcel·les incontaminades que en un altre moment dominaven les grans capçaleres i els mitjans de referència.

El més inexplicable i preocupant d’aquesta metamorfosi és que cada cop hi ha més apologetes que veuen el camí que transforma els periodistes en soldats com un filó d’oportunitats, que mitjans i empreses, sobre tot de l’àmbit audiovisual, hi entrin per engrandir el negoci i que una majoria de plataformes digitals es converteixin en acceleradores de la mutació.

Setembre acostuma a ser el mes dels canvis, de les noves apostes amb cares i decorats nous i el període en que els dos grans mitjans públics que emeten a Catalunya, el que encapçala TV-3 i Catalunya Ràdio i RTVE, descobreixen les novetats de la temporada en matèria informativa i de programació. En aquesta ocasió, la rivalitat incorpora un al·licient nou: la creació del nou canal en català 2Cat per part de TVE, que eixampla l’oferta televisiva en català i afegeix competència al sector.

És una bona notícia, ja que una de les principals obligacions de la xarxa pública de radio i televisió, aquella que justifica la seva existència i els diners públics que reben, és el compromís de rigor, pluralitat i ètica professional en l’oferta informativa, presentant-se davant la ciutadania com un bastió del millor periodisme.

A ningú no se li escapa que la disputa per mantenir o ampliar la quota de mercat de les dues propostes serà rellevant. Està clar com ho han de fer i quins errors no han de cometre.

Massa sovint, i hi ha exemples destacats, els mitjans públics a casa nostra han traspassat la frontera entre periodisme i militància. Hem vist com professionals amb el títol de periodista es transformaven en soldats i alteraven el relat informatiu a favor del govern de torn sense miraments, es convertien en ‘hooligans’ en lloc de prescriptors de l’actualitat, mentre cínicament es defensaven amb l’argument de que ells sempre decideixen amb independència i apliquen criteris professionals.

Seria un error recuperar aquesta pràctica ara que augmenta la competència televisiva a Catalunya, que al final hi hagi el canal d’uns i el dels altres.

Si els mitjans públics no garanteixen bon periodisme, el combat per una informació rigorosa i veraç haurà perdut una batalla important, esperem que no sigui la definitiva. En aquest punt, malaguanyats els diners dels contribuents.

www.joanbarrera.com

RTVE Catalunya, un basar politic

Antoni Vidal Carretero

La fundació de Ràdio 4 l’any 1976 respon a un fi instrumental. És una operació de màrqueting del govern d’Adolfo Suárez que contempla dos objectius: coadjuvar a la creació d’un clima favorable per al referèndum de la Llei per a la Reforma Política i apuntalar el seu partit —la UCD— a Catalunya. Malgrat això, contribueix de manera notable a la normalització de la llengua catalana i a la recuperació de les llibertats democràtiques, amb professionals compromesos com Joan Albert Argerich, Xavier Foz, Pere Font, Montserrat Minobis o Enric Frigola.

Podia haver estat un notable actiu per a RNE, però va ser ignorada 

Miquel Calçada, 'Mikimoto'.

reiteradament per les successives direccions de RTVE i els governs de l’Estat. Fins al punt que, entre les iniciatives per al seu tancament destaca, l’any 2006, la del govern de José Luis Rodríguez Zapatero; etapa que vaig viure com a director de RNE a Catalunya.

El seu col·lectiu de treballadors --sobresortint la feina del comitè d’empresa amb Josep Maria Adell al capdavant-- va desplegar una intensa campanya per les mateixes ones de Ràdio 4 i diverses iniciatives socials. Des de la direcció de RNE a Catalunya, vam fer gestions amb representants de totes les institucions per aconseguir suport a la continuïtat de Ràdio 4.

Mentrestant, el director de RNE, Javier Arenas, va estrangular econòmicament l’emissora en contra del parer del cap de programes, Luis Carlos Ramírez, tot just preparant el tancament. Josep Cabayol —inoblidable i estimat amic, que ens va deixar el 2022—, a qui jo havia proposat com a sotsdirector, va presentar un projecte “revolucionari” per fer amb pocs mitjans un model de ràdio pública no desenvolupat a Espanya. Vam posar fil a l’agulla i, finalment, aconseguim omplir la graella amb espais que abordaven el canvi climàtic, les desigualtats, els drets identitaris... tot confluint amb el que definíem com un nou model de desenvolupament humà; a més de dissenyar un format interactiu per a la programació, que ja no vam poder dur a terme.

Divuit anys després, el mateix que demanava el tancament de RNE a Catalunya, Miquel Calçada (Mikimoto)—en un debat al Col·legi de Periodistes de Catalunya l’any 2007—, és ara el factòtum de la nova programació. En una incompatibilitat flagrant, Calçada, membre del Consell d’Administració de la Corporació Radiotelevisió Espanyola, actua com a director de fet de Ràdio 4 i del desdoblament de La 2 de TVE amb programació en català. I ho fa incorporant als seus incondicionals. Així, RTVE transita a Catalunya sense rumb, d’esquenes als seus treballadors, immersa en un basar polític.

Exterminar periodistes a Gaza

Joan Barrera

La llibertat d’informació i de premsa és un dels pilars de la democràcia. Intentar silenciar als periodistes és lesionar greument aquests dos drets fonamentals i priva als ciutadans d’un accés contrastat a la realitat i de poder decidir lliurament. Les dictadures ho tenen clar i una de les primeres decisions sempre és silenciar els mitjans de comunicació, instaurar la censura i controlar el flux informatiu per a poder actuar amb impunitat amagant les atrocitats que cometen i dominar l’opinió pública.

En les guerres el mecanisme és similar. Impedir la llibertat de

Hussam al Masri, Mohammad Salama, Mariam Abu Dagga,

Moaz Abu Taha y Ahmed Abu Aziz. (Reuters / Efe).

moviments dels periodistes, limitar-ne l’accés al punts calents de la informació i convertir-los en un objectiu fins l’eliminació física és una macabra tècnica habitual en els darrers conflictes armats que hi ha al món.

És el que està passant a Gaza on des que es van iniciar els enfrontaments i l’ocupació militar de la Franja la xifra de morts entre la població civil no ha deixat d’augmentar –superior a les 60.000 persones, segons les darreres estimacions—i els periodistes que han perdut la vida suma, fins ara, els 246, d’acord amb les dades que aporta el Sindicat de Periodistes Palestí, els darrers sis fa una setmana en un bombardeig intencionat al Complex Mèdic Nasser de Jan Yunis.

El nombre de periodistes assassinats per exercir la seva professió i divulgar al món les atrocitats que cometen els soldats d’Israel contra la població civil, entre elles l’ús de la fam com a arma de guerra, circumstància tipificada com a genocidi, és el més gran en els darrers grans conflictes mundials. Mai la xifra havia sigut tan elevada ni tampoc l’intent per bloquejar i amagar el que passa en aquella part del món, on la premsa internacional hi té prohibit l’accés.

Per això, l’esforç que fan el periodistes palestins a la Franja és tan rellevant i l’assetjament i el perill al que estan sotmesos es resumeix en una clarivident frase: “Aquest treball és un camí cap a la mort”, com afirmava diumenge en un article a ‘El País’ el periodista Mohamed Solaimane, un dels que diàriament es juga la vida per a difondre l’horror que viuen els milers de persones atrapades a Gaza.

Malgrat això i de la pressió que reben per part dels seus pares i mares, dones i fills per a deixar-ho estar, temerosos que els arribi a qualsevol hora del dia la fatídica notícia de la seva mort, ells segueixen informant, documenten els crims de guerra i trenquen el bloqueig de les autoritats israelianes per amagar les matances entre la població civil.

La seva feina és, com escriu Solaimine, una noble missió humanitària: “Qui transmetrà al món el genocidi de tot un poble si els periodistes es rendeixen? Qui documentarà els crims contra innocents si algun de nosaltres flaqueja?", afirma de manera taxativa.

I és cert, el món, tots nosaltres, els devem el nostre reconeixement, defensen la llibertat per a informar i de premsa en nom dels palestins, certifiquen l’horror i són una advertència davant els intents per anul·lar un dret fràgil i amenaçat. Avui ells, demà qui sap.

Com a mostra de solidaritat i suport a la seva feina Reporters Sense Fronteres i el moviment ciutadà Avaaz promouen avui dilluns, 1 de setembre, una mobilització mediàtica mundial en suport al periodisme palestí i han presentat quatre denúncies davant la Cort Penal Internacional (CPI) acusant l’exèrcit israelià de cometre crims de guerra contra comunicadors de la Franja.

www.joanbarrera.com