En memòria de Pepa Badell

Pepa Badell va morir el passat 7 de febrer a causa d’un càncer detectat fa pocs mesos. La Pepa, com tothom la coneixia, ha estat sempre molt lligada a la UAB i a la Facultat de Ciències de la Comunicació des dels inicis, com ha recordat l'equip del deganat

Pepa Badell, en una imatge del seu perfil de Twitter.

d'aquest centre. Va ser alumna de la tercera promoció (1973-1978) i llicenciada en Ciències de la Informació, secció Periodisme (1978). Després va desenvolupar una llarga carrera com a redactora al 'Diari de Barcelona' (1975-1978), 'El Periódico de Catalunya' (1979-1987), el setmanari 'El Món' (1981-1982), als informatius de TVE (1987-1990) i dirigint diversos projectes relacionats amb l’edició de diferents publicacions municipals i sectorials fins que en començar l’any 2000 va crear una empresa pròpia, Nous Formats en Comunicació, que va compaginar amb la seva tasca com a professora associada del departament de Publicitat i Comunicació Audiovisual de la UAB.

Pepa Badell ha estat professora de la facultat durant 25 anys, des del 1994 fins l’actualitat i era una experta en qüestions multimèdia i les noves formes de periodisme derivades de la digitalització i l’aparició d’Internet. Enguany impartia assignatures com Gèneres i Formats Audiovisuals Multimèdia i Producció i Expressió Periodística en Multimèdia i Interactius i tutoritzava Treballs de Fi de Grau en el grau de Periodisme. El seu fill, Daniel López Badell, va comunicar als seus companys de la facultat que va viure amb alegria i “con las botas puestas” fins al final. 

Destacada lluitadora feminista i, en particular, pel reconeixement professional i laboral de les periodistes, Pepa Badell va col.laborar amb diversos articles al quadern PAIOS. Per recordar-la, publiquem a continuació l'última reflexió que va publicar en aquest blog, el 27 de febrer del 2017, així com els enllaços de tots els posts que va oferir-nos amb la generositat que la caracteritzava.

#OnSonLesDones: 6 mesos de recompte,
i encara queda molt per fer

Pepa Badell 

Sala plena, com a les grans ocasions, al Col·legi de Periodistes a Barcelona. Es tracta de la presentació de l’informe de sis mesos de recompte del grup #OnSonLesDones. Molta expectació entre el públic, majoritàriament dones. I és una llàstima aquesta poca presència d’homes a la sala, perquè la invisibilitat de les dones en els espais d’opinió no és un tema menor.

D’esquerra a dreta, Gina Driéguez (#OnSonLesDones),

Esther Vera (Ara), Natza Farré (escriptora), Mònica Terribas 

(Catalunya Ràdio), Karma Peiró(Nació Digital) i Lídia Heredia 

(TV3). (foto: @Juanfran Martínez)

Durant sis mesos, un grup molt divers de dones –pel que fa a la procedència, edats, interessos, treball...–, amb cap altre mitjà que la voluntat i les oportunitats que proporciona internet, ha decidit recomptar diàriament la presència de dones als principals espais d’opinió dels mitjans de comunicació d’aquest país. El resultat és demolidor: la infrarepresentació de dones és flagrant a bona part dels diaris, ràdios i televisions i retrata d’una manera fefaent una situació de discriminació.

Constatar que la representació i opinió de les dones és sempre minoritària, tot i ser aproximadament el 51% de la població, fa molt difícil canviar la realitat en àmbits com els mitjans de comunicació, universitats, judicatura, empreses, administracions...

Podeu consultar l’informe #6mesosOSLD complet del segon semestre de 2016, però val la pena destacar algunes xifres com, per exemple, les de lapremsa impresa: Menys d’1 de cada 5 articles d’opinió (el 18%) estan firmats per dones; és a dir, que dels 15.160 articles analitzats, només hi ha 2.355 escrits per dones. No oblidem que a Catalunya hi ha una llei d’igualtat des de juliol de 2015, i per això cal recordar a les administracions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i altres administracions) que mitjans com 'La Vanguardia', 'El Periódico de Catalunya', 'Ara' i 'El Punt Avui' incompleixen aquesta llei de manera flagrant i haurien de reflexionar sobre les subvencions que reben en concepte de publicitat institucional i altres ajuts.

La premsa digital també és un clar exemple de discriminació entre els mitjans analitzats (Vilaweb, Nació Digital, El Nacional i Catalunya Plural), amb una mitjana semestral agregada d’un 21%. Val a dir que aquest balanç és irregular per la dramàtica situació d’El Nacional, amb només un 9% de dones als seus espais d’opinió. Per contra, Catalunya Plural obté un 41% (només recompte de dos mesos), percentatge que es considera paritari.

En el cas de la ràdio, on s’han analitzat les principals tertúlies de RAC-1 iCatalunya Ràdio, es constata una gran diferència entre les emissores privada i pública. Val a dir que el balanç és altament positiu per la pública Catalunya Ràdio amb un 37% de presencia de dones a les tertúlies dels programes ‘El matí de Catalunya Ràdio’, ‘Catalunya Migdia’ i‘Catalunya Vespre’. RAC-1 ha millorat en els darrers recomptes, però encara està lluny d’assolir la paritat amb només un 25% de dones a les tertúlies dels programes ‘El món a RAC-1’ i ‘Via lliure’.

Finalment, les televisions mostren d’una manera encara més acusada la diferència entre mitjans públics i privats. A les dades agregades de les tertúlies de TV-3 (‘El Matí’, ‘Divendres’ i ‘Més324’) veiem un 40% de dones opinadores, és a dir, que la televisió pública assoleix la paritat. En canvi, a les privades, aquesta xifra baixa fins el 23%, una claríssima infrarepresentació als programes de les televisions privades ‘8 al dia’ i‘L’Illa de Robinson’.

#Onsonlesdones explica la diferència: en verd fosc, homes opinadors;

en verd clar, dones opinadores. Al mig, una ratlla blanca marca la línia 

del 50%. (foto: @Juanfran Martínez)

Amb tot això què vol dir el col·lectiu #OnSon

LesDones? Que cal reflexionar i canviar moltes inèrcies i rutines, perquè de dones n’hi ha, però malauradament solen estar invisibilitzades. I no val a dir que això canviarà progressivament, perquè les dones ja no volem seguir esperant més. Volem resultats.

I en aquesta problemàtica --la poca presència de les dones en espais d’opinió-- es va entrar de ple a la segona part de l’acte. Moderat per Natza Farré, el debat va reunir les directores Esther Vera ('Ara'), Mònica Terribas ('El Matí' de Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia ('Els Matins' de TV-3), més en Xavier Grasset ('Més 324') que va enviar un missatge gravat davant la impossibilitat d’assistir-hi, i Gina Driéguez en representació del col·lectiu #OnSonLesDones.

Les directores van assegurar que se sentien interpel·lades per l’acció del col·lectiu, però els arguments per intentar explicar aquesta infrarepresentació de dones tendien a ser més aviat justificacions que no pas propostes de millora i/o esmena d’una situació injusta.

Treure homes

Justificació és dir que s’ha rebut en herència una plantilla de col·laboradors i que canviar-ho és molt lent. És veritat, perquè donada la situació actual, posar una dona en un espai d’opinió significa treure un home. I qui ho fa?

També és justificació dir que la pressió institucional i pública per configurar les taules d’opinió no només ha de tenir en compte homes i dones, sinó també la diversitat política, territorial i lingüística. Totalment d’acord, però segur que hi ha dones opinadores de diferents tendències polítiques arreu del territori i amb usos lingüístics diversos. Posats a fer, reconeixem que la diversitat enriqueix enormement el debat.

Una altra manera de justificar aquesta absència notòria és dir que la compensen amb entrevistes, articles de fons, grans reportatges... Ai! És cert que això dona una certa visibilitat a les dones i al que fan, a la seva expertesa, però no fa de contrapès a la presència majoritària d’homes que opinen.

I, finalment, també em va semblar un argument una mica justificatiu dir que les agendes estaven massa masculinitzades i les inèrcies massa consolidades, que calia trencar-les. És veritat, i per això cal fer gestos més radicals: com que la majoria d’alts càrrecs son homes, les agendes d’experts pateixen també aquest biaix. Cal canviar-ho.

Vida social

I també va sorgir un tema extremadament interessant durant el debat: el problema de l’autoexigència que tenim les dones, que és tanta, que en ocasions ens paralitza. És veritat que moltes dones només volen opinar sobre allò que són realment expertes; no volen ser “todòlegs” (en masculí), com algú va dir a la sala. És cert. Les dones tendim a no fer vida social allà on es couen les decisions, només volem parlar d’allò que sabem i no ens agrada (en general) muntar el número a la tertúlia fent constants interrupcions i aixafant l’altre. Segurament som de posat més reflexiu i lent, però també som molt contundents. El que ens falten són espais on fer present i palesa la nostra opinió i no quedar invisibilitzades ni silenciades.

Com a conclusió, jo diria que les dones hem de fer un pas endavant. I això és el recompte del col·lectiu #OnSonLesDones: una petita acció revolucionària. No és el moment de dir que cal temps per que les coses canviïn o caiguin pel seu propi pes. Jo porto 40 anys de periodista i constato que moltes coses no han canviat. Per tant, hem de procurar canviar-les amb una major intensitat i accions com aquesta.

Estem disposades a esperar més temps? El 100% de la població catalana està disposada a no saber què diu el 51%, que som les dones? Hem de seguir acceptant que, del 49% de la població, surtin el 73% de les opinions als mitjans? Ens hem de resignar al fet que les dones siguin poc més d’1 de cada 4 persones que opinen als diaris, ràdios i televisions?

¿És que les dones no som subjectes amb opinió pròpia, capacitat crítica, vocació regeneradora, visió alternativa a aquest món tan masculinitzat?

Altres articles de Pepa Badell a PAIOS:

#OnSonLesDones.Balanç agredolç

#OnSonLesDones

Margarita

Narratives postdigitals

La fi de l’era del paper no és la fi del periodisme

Twitter, dones i poder

Un exemple extraordinari

#jpd13, fem un 'reset'

Científiques contra princesetes

La Caixa, Catalunya Ràdio, el Barça i la deontologia

Andreu Farràs

‘La Transmissió d’en Torquemada’ és un bon programa radiofònic. És el digne successor de ‘La Transmissió d’en Puyal’, un referent del periodisme radiofònic esportiu com el seu artífex, Joaquim Maria Puyal. Per això és des de fa molt de temps la meva banda sonora preferida per veure els partits del Barça per la tele o, si no hi ha tele, per escoltar que li està passant al meu equip favorit quan juga. I això d’escoltar-lo veient la tele encara més des què la tècnica permet seleccionar l’audio que vols sentir per saber què està succeint al camp si la tele no t’ho ensenya o tu no ho saps veure (SER, RAC-1, COPE, Catalunya Ràdio, etcètera).

També des de fa molt de temps em desagrada –de fet, l’únic que em desagrada, però molt— que qui narra i analitza com es desenvolupa el partit –actualment, els dos bons professionals del periodisme Ricard Torquemada i Bernat Soler— vagi incloent de forma

periòdica falques publicitàries de La Caixa, Caixabank o la Fundació La Caixa. (Esmento sense embuts l’entitat financera pel seu nom, perquè aquest irrellevant blog no necessita la publicitat ni els crèdits de cap "ànima" per subsistir). Unes frases publicitàries que pronuncien els mateixos periodistes interrompent la seva narració de les incidències del partit. Unes frases que es podrien incloure sense cap problema donant pas a una veu "no informativa" o "no periodística" sinó publicitària, aliena a l’equip encarregat de la transmissió. No demano que no hi hagi publicitat, sinó que qui l'exposi sigui una altra veu, de la mateixa manera que Toni Cruanyes o Raquel Sans no anuncien Estrella Damm (una altra empresa intocable a Catalunya) mentre presenten els TN. 

No dic això per raons estètiques, sinó ètiques. No m’agrada –per no dir que m’indigna— que una emissora pública del prestigi i l’audiència de Catalunya Ràdio incompleixi en aquest programa esportiu la guia editorial del llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. 

Disposa la guia editorial del llibre d’estil de la ‘Corpo’: “Els professionals que treballen per a la CCMA en l’elaboració i presentació de continguts estrictament informatius no poden fer publicitat ni participar en promocions comercials, independentment del règim contractual que els vinculi amb l’empresa, si la seva projecció pública s’associa al mitjà on treballen”.

I afegeix: “La participació en espais publicitaris del personal de la CCMA no vinculat als continguts informatius no ha d’afectar ni la imatge ni els interessos de la CCMA. En qualsevol cas, requereix l’autorització expressa de la direcció del seu mitjà”.

Així mateix, el Codi Deontológic dels Periodistes catalans, aprovat el novembre del 1992 pel segon Congrés de Periodistes de Catalunya i avalat el novembre del 2016 pel sisè Congrés de Periodistes de Catalunya, disposa en el seu article setè: “No es poden acceptar mai retribucions o gratificacions de tercers per promoure, orientar o publicar informacions i opinions. La recepció d’obsequis promocionals o commemoratius no pot ultrapassar el criteri estricte de la cortesia, segons els barems establerts per les organitzacions periodístiques. Tampoc no és admissible simultaniejar l’exercici del periodisme amb altres activitats remunerades que posin en perill els principis de veracitat i independència. Cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques. Com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”.

Credibilitat i interessos privats

Els greus problemes que llasten el nostre ofici i que patim els professionals, entre els quals, la progressiva pèrdua de credibilitat dels mitjans tradicionals, son enormes i difícils d'explicar en quatre pinzellades. Coneixem el diagnòstic, però ens estimbem quan volem albirar alguna solució. I el gest que defenso és, si es vol, una nimietat que arreglarà poc o res. Però encara que sigui merament simbòlic, precisament perquè em sembla que no costa res, considero urgent que els periodistes que narren els partits de futbol s'abstinguin d’anunciar en persona productes comercials. Tant els de Catalunya Ràdio com els d'altres emissores de ràdio i canals de televisió; sobretot, els que anuncien cases d'apostes (el foment de la ludopatia és un altre debat). 

Insisteixo: ho demano perquè em sembla que no costa res; perquè suposo que no és una exigència de l’anunciant, en aquest cas, La Caixa. I, si ho és, raó de més perquè la ràdio nacional de Catalunya (pagada per tots els catalans) compleixi les normes deontològiques de la seva empresa i de la professió periodística i demostri, encara que sigui amb timidesa, que no hi ha cap empresa privada, per poderosa i intocable que sigui, que pugui imposar els seus interessos per damunt dels dels ciutadans que subvencionen les emissores de la Generalitat. En una època de gestos amb vocació èpica, un més fàcil, ràpid i barat que aquest, impossible.

Catalunya, el periodismo en tiempos de la posverdad

Josep Carles Rius

Las ansias de independencia de una parte significativa de la población catalana tienen raíces y razones poderosas. La primera, un sentimiento de nación que los poderes del Estado se niegan a reconocer. Pero el ‘procés’ es otra cosa. Es una estrategia de poder. Y para ello, ‘el fin justifica todos los medios’. Empezando por sacrificar la verdad.

Por eso ejercer un periodismo honesto ha sido tan complicado en Catalunya desde hace muchos años. El ‘procés’ viene de lejos y cada periodista podría contar cómo lo ha vivido en su propia experiencia profesional. Algunos deberían explicar cómo lo han

alimentado. Otros, recordar cómo lo han sufrido. Pero nadie puede afirmar que ha ejercido su trabajo sin verse afectado por el ‘procés’. Porque, en Catalunya, el periodismo ha estado en el epicentro del seísmo, y de sus constantes réplicas.

Sin la complicidad de muchos periodistas y de numerosos medios de comunicación, hubiera resultado imposible crear una realidad paralela. Basada en las emociones y no en los hechos. La verdad empírica, factual, no solo fue despreciada por los políticos que lideraban el ‘procés’ sino por responsables de los medios, periodistas, articulistas, tertulianos… Porque una parte de la población premiaba con su audiencia estos comportamientos. Y así se fue creando una inmensa burbuja emocional.

A la hora de construir la posverdad, el poder político contó con la complicidad de numerosos medios de comunicación públicos y privados y la implicación de una parte muy importante de la ciudadanía. La suma era imbatible. El resultado encajaba perfectamente en la definición que el diccionario Oxford hizo del término ‘posverdad’. Es decir, cuando “las llamadas a la emoción y de la creencia personal influyen más en la gente que los hechos objetivos”.

Los motivos que han llevado a prácticamente la mitad de la población catalana al independentismo tienen fundamento. Son el resultado de viejos agravios y desprecios recientes. Pero el camino trazado para conquistar el derecho a la autodeterminación estaba fuera de la realidad. Y, sin embargo, muchos periodistas y medios de comunicación, en lugar de velar por su veracidad, le dieron su aval. Lo amplificaron. Contaron las bondades de una travesía que acabó en desastre. Renunciaron a la información y, conscientes o no, entraron en el territorio de la propaganda. ¿Por sectarismo? ¿Por convicción? ¿Por interés? En cualquier caso, una parte del periodismo, en Catalunya, renunció a su compromiso con la verdad.

En frente, los poderes políticos, económicos y mediáticos que se sintieron amenazados por el ‘procés’ también activaron todos sus resortes. Guerra sucia. Manipulación. Portadas insultantes. Y, de nuevo, la verdad volvió a salir malparada. Era, y es, el escenario ideal para los medios y los periodistas de ‘trinchera’, defensores de causas. Del blanco o negro. De la ‘misión’ por encima de cualquier deontología profesional. En los conflictos, ya lo sabemos, la verdad es la primera víctima.

El ‘periodismo de trinchera’ es el más fácil y el más rentable. Tiene la audiencia asegurada. Es una tentación tan fuerte que periódicos convencionales o, incluso, algunos de los que se presentan ahora como regeneradores acaban eligiendo bando. Acaban escribiendo aquello que su público quiere oír, antes que la información que debería conocer. Renuncian a la responsabilidad de asumir el riesgo de cantar las verdades a quienes no las quieren oír.

Pero esta actitud tiene sus costes. Ahora muchos periodistas que alimentaron el ‘procés’ se sienten prisioneros de sus propios lectores. Algunos persisten. Otros optan por la discreción. Y quienes reconocen errores, son dilapidados en las redes. Porque el ‘monstruo’ creado con tantos años de posverdad ya tiene vida propia en Catalunya. Por eso mantenerse en tierra de nadie, navegar a contracorriente, resulta muy duro. Pero vale la pena. Es la mejor garantía para sentirse libre.

Artículo publicado en un monográfico de 'La Marea' sobre "La necesidad de recuperar los matices"

Jueces: el secreto profesional no se toca

Texto del manifiesto leído en las concentraciones que numerosos periodistas protagonizaron el pasado 14 de diciembre en varias ciudades para defender el secreto profesional, a raíz de la incautación de material a reporteros de 'El Diari de Mallorca' y Europa Press bajo la coartada de la investigación del 'caso Cursach':

Los periodistas consideramos imprescindible hacer partícipe a la ciudadanía y al Poder Judicial nuestra intensa preocupación y alarma por la insólita e injustificable intromisión en los derechos que protege el artículo 20.1.d) de la Constitución producida en el

Concentración de periodistas ante el Tribunal Supremo, en Madrid.
(Foto: Juan Carlos Hidalgo)

'caso Cursach'.

En 40 años de vigencia de nuestra Constitución ningún miembro del Poder Judicial había ordenado entradas y registros en medios de comunicación para incautarse de teléfonos móviles y ordenadores de periodistas que tratan de cumplir su misión constitucional en relación con un caso de corrupción: proporcionar información veraz a los ciudadanos. Y eso es lo que ha ocurrido en el 'Diario de Mallorca' y en la redacción de Europa Press en Baleares.

El propósito de esa insólita actuación --el “volcado y estudio”, dice la resolución judicial, de los datos almacenados en los teléfonos móviles, ordenadores y 'pendrives' para descubrir a los supuestos autores de filtraciones-- nos parece del todo injustificado: el secreto profesional de los periodistas es el único secreto constitucionalmente protegido y su sacrificio para perseguir un delito de revelación, que, si acaso, estaría castigado con una simple multa, representa no solo un ataque desproporcionado al derecho fundamental a la información sino que también sienta un precedente gravísimo al demoler por completo y de forma indiscriminada la debida protección de las fuentes periodísticas. Sin ellas, la libertad de información, fundamento del sistema democrático y de una opinión pública libre, simplemente desaparece.

Creemos que el Consejo General del Poder Judicial y la Fiscalía General del Estado no pueden permanecer ajenos a este despropósito. Apelamos, por ello, a su buen criterio para transmitir a la sociedad su inequívoco compromiso con el derecho fundamental a la información sin injerencias indebidas.

Facebook em censura que critiqui Trump

Andreu Farràs

Acabo de veure que Facebook ha eliminat del meu perfil un enllaç que vaig incloure fa alguns dies del post que vaig escriure a PAIOS sobre Donald Trump i les seves reprobables rodes de premsa. 

Com a única explicació, Facebook assenyala que l'enllaç ha estat eliminat perquè "esta publicación infringe nuestras Normas comunitarias, por lo que solo tú puedes verla". Encara que no utilitzo gaire aquesta xarxa social, no m'havia passat mai res semblant a Facebook ni en cap altra xarxa social.

Tot i que he llegit les "normes comunitàries" de Facebook no acabo

d'entendre quina infracció he comès en criticar el tracte que Trump dispensa als representants dels mitjans de comunicació que no li resulten simpàtics (un bon grapat, per no dir la majoria).

En els últims mesos, Facebook i altres xarxes socials han estat acusades de difondre informacions falses, notícies d'alta toxicitat. Fins i tot algunes xarxes han estat acusades d'afavorir determinats candidats polítics en eleccions i referèndums arreu del món. 

L'enginyós multimilionari Mark Zuckerberg i els seus executius s'han vist obligats a demanar perdó per permetre la difusió d'aquestes informacions o no controlar-les prou. I s'han hagut de comprometre a comprovar més els continguts que es difonen a través de les seves plataformes, uns mitjans gratuits que han fet el món més petit i que siguin instantànies les transmissions d'informacions veraces i també de continguts verinosos per a la convivència democràtica i les llibertats.

Tot i que trobi convenient cert control, no entenc la censura que Facebook ha perpetrat amb el meu article. Potser hi ha una justificació raonable. Però no me l'han donat. Ni l'he trobat en les seves "normes comunitàries".

No crec que en les teories conspiranoiques, però em sembla estrany que la primera vegada que pateixo una censura sigui quan escric en un insignificant blog especialitzat un article contra el gran mascle alfa global, que, segons nombrosos experts qualificats dels EUA, ha arribat a la Casa Blanca en bona part precisament gràcies a Facebook. Estrany i lamentable.

(Ara publicaré aquest text sencer a Facebook. A veure què passa. Seguirem informant)

Rosa María Mateo, un puñetazo contra el inmovilismo suicida de la televisión

Gabriel Jaraba

El día que Rosa María Mateo, administradora única provisional de RTVE, dio un puñetazo verbal sobre la mesa en su comparecencia ante la comisión de control del ente público (verbal pero puñetazo al fin y al cabo) todos los profesionales que hemos trabajado en la televisión nos sentimos, perdonen por la expresión, vengados. La periodista Mateo vino a decir lo que dijo una vez el presidente de la Primera República, Estanislao Figueres: “Estoy hasta los cojones de todos nosotros”. Pero con mejores modos y en segunda persona del plural. Y al decirlo resumió con claridad meridiana el principio y el fin de todas las políticas públicas de comunicación relativas a la televisión y la radio que son capaces de concebir los políticos de las Españas, y digamos de paso, de las Catalunyas.

Mateo describió el punto en que confluyen esas políticas en un momento de su intervención que recoge un vídeo muy difundido, y que reproduzco aquí:

“Yo vengo aquí a decir la verdad, y cuando digo la verdad, es la verdad. Y cuando digo que soy independiente, soy independiente y

Rosa María Mateo, en una comparecencia
en el Congreso de los Diputados.

nadie me ha de dar órdenes. Nadie, porque no se lo consiento. Yo creo que a todos ustedes, y ya me perdonarán, les importa muy poco la televisión pública, solo les importa cuando la pueden controlar. Y eso es intolerable, esto ha pasado desde que yo entré el año 66, con el dictador aún vivo y entonces lo que había era censura. Y después ha habido manipulación. Los trabajadores de TVE estamos un poco cansados de todos los políticos. Ustedes me han dicho, señores del Partido Popular, que yo he entrado en esta cámara por un golpe de dedo. He de decirles que el golpe de dedo fue el señor Sánchez al que solo han votado ustedes. No me ha llamado por teléfono Podemos, no soy podemita, no soy socialista, no soy nada, soy una ciudadana que tiene unas creencias determinadas, y sobre todo una ciudadana que cree en la libertad de los seres humanos”.

No me dirán que no se quedó descansada.

El derecho democrático a la información está en juego

La batalla por unos medios de comunicación públicos que sirvan al interés de los ciudadanos y su derecho democrático a recibir y emitir información veraz y fiable no puede ser un rifirrafe más en comisión parlamentaria. A estas alturas, la necesidad de ese servicio es, no ya evidente, sino escandalosamente urgente en un país en el que la prensa se ha convertido en su totalidad en prensa de partido, como en el siglo XIX y los inicios del XX, aunque con la particularidad de no declararse como tal, para mayor escarnio público. Por eso es imperativo que los medios públicos cumplan con su obligación fundacional y constitucional de ser garantes de los derechos cívicos relativos a la información. Mateo es consciente de tales necesidades y obligaciones y se pone al frente de la tarea en tanto que, oh rareza, profesional de TVE nombrada para ello.

Obsesionados con el control político de la radiotelevisión pública, los políticos, todos ellos sin excepción, han perdido de vista no solo la complejidad de su situación sino la gravedad del caso. Confían tanto en el enorme poder de la estructura y audiencia de RTVE que la creen a salvo del extraordinario tsunami comunicacional que estamos viviendo sin casi darnos cuenta. Porque no nos encontramos ante una crisis de la prensa impresa o la dificultad de afrontar las 'fake news' o seudonoticias engañosas. Nos hallamos ante el inicio del trastocamiento completo de la comunicación en todo el mundo y de la mutación completa de la estructura informativa global y sus relaciones con la sociedad, en la medida que es la propia democracia la que se va a conmover hasta sus cimientos.

Teles privadas sin obligaciones públicas

Los destinatarios del rapapolvo de Rosa María Mateo están mentalmente en los años 80 y 90, a excepción de que las licencias para las cadenas privadas ya han sido repartidas, con lo que todo el pescado está vendido y solo queda amarrar al pez gordo del sector público. Tanto se ha retrocedido en este sentido que incluso nos hemos acostumbrado a creer que la televisión privada está exenta de obligaciones públicas, cuando existe una diferencia harto sensible entre las condiciones en que las televisiones privadas desarrollan su negocio y aquellas en las que lo llevan a cabo los periódicos editados por particulares.

Esa diferencia es muy concreta y singular: los diarios privados son impresos en papel adquirido por las empresas y distribuidos por medios que ellas pagan; las radios y televisiones privadas emiten, en cambio, gracias a la utilización del espacio radioeléctrico, que es un bien público, en absoluto privado y no privatizable, sino usado bajo concesión; sus ondas salen al aire después de que las empresas han obtenido la licencia del Estado para utilizar el espacio radioeléctrico público, es decir que consiguen ganancias que van a bolsillos privados por emplear un bien público que es de todos, un espacio que debe ser necesariamente administrado y regulado mediante normas de interés público y su cumplimiento legal. Y esto conlleva obligaciones referentes al derecho público a la información. Busquen ustedes signos de preocupación al respecto en los organismos parlamentarios por lo que hacen la COPE o La Sexta y átenme ustedes esa mosca por el rabo.

Sin embargo, he aquí que la gestión de la televisión por parte de los últimos gobiernos de España, tanto de derecha como de izquierda, ha conducido a un duopolio de facto en el sector privado ante lo cual no hay voz pública que rechiste, y ha mantenido a la radiotelevisión pública constreñida a un modelo de gestión estatalista y dirigista. Ese modelo es tan regresivo que ni siquiera ha evolucionado –por decirlo de algún modo— hacia el modelo italiano de los 80, la 'lottizacione' o reparto de la programación de emisoras y canales entre las diferentes fuerzas parlamentarias. A observar que ese es el último estadio del recorrido de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, a la que se traslada automáticamente el estado de la relación de fuerzas entre las formaciones independentistas gobernantes (en la Catalunya de los 90 se consideraba que la 'lottizacione' era el medio más eficaz para taponar cualquier vía de salida para la ventilación pluralista de la RTV pública, y ahora todos lo aceptan como un sino ineluctable más).

El dinosaurio no siempre estará allí

Lo que está en juego respecto a la televisión en España no es ya dirimir el modo de controlar la televisión pública y de seguir el recorrido de la televisión privada para que no se produzcan trapacerías financieras; no es un problema de cuotas de influencia de partidos y su reflejo en el consejo de administración y la comisión de control parlamentario, por parte pública, ni del número y alcance de las licencias de las cadenas privadas y la composición de su propiedad. El asunto es algo que no se huelen ni políticos ni comentaristas de la actualidad política, y es lo que trato de explicar a continuación, que está motivado por la naturaleza del presente tsunami comunicacional que va mucho más allá de cualquier crisis de medios y que afecta la civilización entera.

La misma decadencia que la prensa escrita

¿Y si un día, al despertar, el dinosaurio ya no estuviera allí? ¿Y si hubiera desaparecido esa televisión hasta el momento omnipresente, omniabarcante y poco menos que omnipotente? Se cuestiona el futuro de la prensa impresa, se teme por la posible desaparición de los periódicos, se especula sobre las sorprendentes formas que puede adoptar la información en internet y sin embargo no se contempla que la televisión pueda sufrir una mutación de una envergadura no menor. En cambio, muchos sospechamos que la televisión generalista que hemos conocido hasta ahora se verá abocada, más pronto que tarde, a unas transformaciones tan profundas que podrían someterla a riesgos semejantes a los que afronta ahora la prensa diaria.

Lo ha dicho Richard Sambrook, profesor de Periodismo de la Universidad de Cardiff (País de Gales): “Existe el riesgo de que el periodismo televisivo sufra el mismo declive que la prensa escrita”. Es todo un modelo comunicacional coherente el que está hoy en cuestión y no solo una parte de él; no es que la red amenace ahora a la prensa como antes pareció hacerlo la televisión; es que existe una transformación profunda de hábitos, preferencias y modos de relacionarse con la comunicación que alcanza también a la televisión generalista. El actual auge de las series de ficción no sólo ha suplantado a las superproducciones de Hollywood a causa del inmovilismo del sector de la gran cinematografía sino que es el heraldo de un nuevo tipo de audiovisual cuya naturaleza desconocemos pero en el cual va a ser muy difícil que sobreviva la televisión informativa a la que estamos habituados y en la que se centran las tensiones a cara de perro en las comisiones de control parlamentario. 

En los años 80 parecía que el futuro de una tele en libertad pasaba por la creación de cadenas informativas especializadas como la CNN; hoy día esta forma parte del gigante comunicacional Time Warner-AOL y Euronews es un espectro irrelevante. El pastel que se disputan los sabuesos puede convertirse en un triste lacasito a poco que nos descuidemos, desplazado el objeto de atención de las pantallas hacia otros parámetros.

Rosa María Mateo se enfrenta en realidad a algo muy gordo: alejar RTVE de la obsolescencia. Ese va a ser su principal cometido, y con ella, el del nuevo Consejo de Administración del ente que surja del resultado del concurso que se está llevando a cabo al efecto. El mismo concurso es ya un esperanzador signo de renovación, pues reclama a una parte de los participantes no solo experiencia profesional en la comunicación sino un plan concreto y detallado de su propuesta estratégica para la renovación y evolución de RTVE. El problema no es el control de las fuerzas políticas parlamentarias, la cuestión es salvar la televisión pública de la irrelevancia en medio de la alianza entre los públicos que reclaman formas de entretenimiento coherentes con la autocomunicación de masas y su consiguiente narcisismo y las empresas privadas que usan bienes públicos para amasar pan para hoy y hambre para mañana. Porque esta televisión que vemos hoy no existirá dentro de diez años.

http://catalunyaplural.cat/es/

No és manera d’acabar l’any

Francesc Ràfols

Som a les acaballes del 2018 i des del dret a la informació s’han acumulat les males notícies. I en molts àmbits. Primer, comencem pels mitjans públics. A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’ha viscut un tripijoc entre quatre grups parlamentaris per repartir-se les cadires del Consell de Govern de la CCMA. La secció sindical de l’SPC a TV3 ho ha titllat d’«estafa a la ciutadania» i ha mostrat la «decepció davant dels incompliments de diversos grups parlamentaris, especialment dels qui en èpoques passades s’havien compromès amb models de gestió democràtica, no governamental i no partidista, de la radiotelevisió pública que hauria de ser de tots». També han fet crítiques contundents el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el consell professional de TV3 i la secció sindical de CCOO a la cadena.

El preocupant de tot plegat, però, és com assenyala l’SPC, que «no

Imatge de l'espai que el canal públic basc  ETB va dedicar a l'agressió
que va patir el fotoperiodista Jordi Borràs.

només es tracta del pacte pel repartiment de llocs al Consell de Govern, on per força calia comptar amb la col·laboració d’altres grups, sinó que aquest comportarà la distribució privada i en cremallera, entre JxCat i ERC, dels principals càrrecs de la Corporació: directors de la tele i la ràdio i caps d’informatius respectius, tots en mans de professionals de confiança del Govern». És a dir, que malgrat les bones paraules de molts, que defensen en privat la necessitat de millorar les emissores de la Generalitat, els mitjans públics catalans seguiran depenent de l’Executiu. Això és un pas més per quedar-se a la cua, no només d’Europa pel que fa a democratització dels mitjans públics, sinó també de l’Estat espanyol, especialment si ho comparem amb RTVE.

Tancar Canal Sur?

No s’ha arribat a l’extrem que a Andalusia han llançat els líders de Vox, amb el suport de dirigents del PP, després de les eleccions del 2 de desembre, de tancar Canal Sur, proposta que també ha rebut el rebuig de diversos sectors professionals. El Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA) recorda que la RTV pública andalusa «fa 30 anys que està donant veu a sectors i territoris andalusos que en altres mitjans no tenen cabuda perquè no donen audiència o, simplement, no són rendibles econòmicament». Cal recordar que abans d’aquests comicis el PP va donar suport a una nova llei audiovisual a Andalusia que no preveia en cap cas el seu tancament.

També a Canàries pinten bastos. La Unió de Professionals de la Comunicació de Canàries (UPCC), davant la negativa de Coalició Canària, el PP i l’Agrupació Socialista de Gomera a convocar un concurs públic per al seu Consell Rector, afirma que «els interessos de la televisió pública autonòmica, un cop més, queden a expenses dels interessos polítics». I a les Illes Balears, a IB3, el que no avança és que els treballadors que fan els espais informatius siguin contractats per la mateixa televisió pública en lloc d’estar subrogats en una productora. Aquesta és una de les màximes reivindicacions del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) que fa uns pocs dies va ratificar en un congrés davant el poc interès mostrat fins ara per les diferents formacions polítiques per afrontar aquesta qüestió. En aquest congrés, al qual vaig tenir el plaer d’assistir i que suposa un feliç rellançament de l’SPIB, es va elegir la periodista Maria Amengual com a nova secretària general.

Tot això fa que el secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Agustín Yanel, es pregunti, en un article publicat al digital encastillalamancha.es, «¿quan deixaran en pau les ràdios i les televisions públiques? Mentre els polítics segueixin controlant els mitjans de comunicació públics, per manipular-los a favor seu, estaran fent un greu dany a la democràcia i al dret a la informació de la ciutadania».

La 'llei mordassa', encara

Tot i les promeses de diversos partits en la darrera campanya electoral de modificar-la i fins i tot derogar-la, la llei de protecció de la seguretat ciutadana (LPSC), més coneguda com a 'llei mordassa', segueix sent on era. Des de la seva entrada en vigor, l’1 de juliol de 2015, l’Estat ha recaptat ja 270 milions d’euros. Centenars de persones denunciades i sancionades per unes disposicions jurídiques qüestionades per la pràctica totalitat d’organismes internacionals dels drets humans, començant per la mateixa Nacions Unides. El darrer d’ells és Juan Carlos Mohr, fotoperiodista madrileny, multat amb 2.000 euros per «desobediència o resistència a l’autoritat i negativa a identificar-se», segons ha denunciat el Sindicat de Periodistes de Madrid (SPM).

Amb el nou govern de Pedro Sánchez s’ha començat a negociar entre partits la modificació d’alguns articles de la polèmica llei però a cada sessió de converses es perd un llençol a la bugada perquè cada cop sembla que s’hi faran menys canvis. Està encara en el seu procés de tramitació i caldrà veure com queda finalment però alguns detalls que es van coneixent no conviden a l’optimisme. Per exemple, fotografiar agents de policia podria seguir sent perseguible, cosa que contradiu la necessitat de respectar el dret a la informació. Una llei que va néixer de reacció de l’establishment a la mobilització del 15-M sembla que el nou 'establishment' vol seguir utilitzant-la gairebé en tots els seus preceptes repressius.

Tancament de webs sense ordre judicial

L’article 20.5 de la Constitució espanyola diu textualment: «Només es podrà acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial.» Ara sembla que això canviarà gràcies a un pacte polític entre PP, PSOE i Ciutadans que s’ha formulat a través d’una modificació de la llei de propietat intel·lectual. Aquestes tres formacions s’han posat d’acord per aprovar a la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats una reforma de l’LPI per la qual es permet el tancament de pàgines webs per part d’una comissió vinculada al Govern sense participació judicial. Aquests dies, la llei està en tràmit al Senat.

Diverses organitzacions, –entre les quals hi ha la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI), Facua-Consumidors en Acció, Associació d’Internautes, Associació Espanyola d’Editorials de Publicacions Periòdiques (AEEPP), Associació Espanyola d’Economia Digital (Adigital) i Associació Espanyola d’Startups– han emès un comunicat en el qual rebutgen aquesta esmena «perquè afecta un dret fonamental com és la llibertat d’expressió» i també va en contra de l’article 20.5 de la Constitució citat.

Agressions a periodistes

Aquest 2018 també ha estat un any difícil a l’hora de cobrir esdeveniments a la via pública. A Catalunya, no només però sí principalment, en actes relacionats amb el que es coneix com el 'procés'. Hi ha hagut molts problemes per als professionals de diversos mitjans, especialment fotoperiodistes. El Grup de Periodistes Ramon Barnils n’ha fet una bona recopilació al portal media.cat. El darrer incident el va patir el fotoperiodista Albert Salamé, en la manifestació a Girona del 6 de desembre passat, en el decurs d’un acte convocat per Vox que va rebre la rèplica de col·lectius antifeixistes de la ciutat.

Un paper especial és el de l’extrema dreta –a vegades en forma d’agents de policia de paisà i fora de servei– on la impunitat de les seves accions és força considerable. Els periodistes Jordi Borràs i Xavier Rius Sant ho poden documentar força. Però també hi ha hagut incidents en altres punts de l’Estat. A Andalusia són freqüents les queixes pels problemes que les autoritats posen per al cobriment de l’actualitat vinculada a l’arribada de persones immigrades.

I, finalment, a França. En el marc de les mobilitzacions dels 'armilles grogues', també hi ha hagut dificultats per als professionals de la informació. A les manifestacions del 8 de desembre passat molts periodistes van ser encanonats i ferits per la policia, segons la crònica de 'Libération'. Els quatre sindicats de periodistes francesos van emetre un comunicat conjunt en el qual afirmen que «és totalment inacceptable, en un país democràtic i en un estat de dret, que els poders públics no garanteixin la llibertat d’informar» i han demanat ser rebuts pel president de la República, Emmanuel Macron.

I això sense oblidar als companys i companyes que aquest 2018 han perdut la vida simplement per fer el seu treball de periodista, crims que, com ha denunciat la FIP, nou de cada deu queden sense resoldre.

Seguirem…

Però només acabar d’escriure el post i publicar-lo ha esclatat el darrer episodi: La irrupció de la Policia Nacional en dos mitjans balears per incautar-se de diversos equips en el marc d’una operació contra la corrupció. La protecció de les fonts és un dret essencial dels professionals de la informació en una societat democràtica, cosa que sembla que alguns ignoren a la pell de brau… I encara queden 20 dies del 2018!

https://francescrafols.wordpress.com/