Sento discrepar, però no tinc tant clar que, com diuen companys dels mitjans de comunicació públics, sigui “una imposició antidemocràtica” que la informació sobre els partits polítics durant la campanya electoral en les teles i ràdios de titularitat pública es realitzi a través de blocs electorals i es regeixi a partir dels resultats obtinguts en les anteriors eleccions democràtiques corresponents.
Quins criteris “professionals i periodístics” es proposen? Suposo que el tractament alternatiu en el qual es pensa és que les noticies electorals tindrien la selecció i el temps que decidissin el director d’informatius o els responsables en els quals ell delegués aquestes funcions.
Partint de la base que l’objectivitat i la imparcialitat no existeixen (primer de facultat) i que la rellevància i credibilitat del que diuen les diferents forces en totes les campanyes electorals son molt baixes, s’hauria de confiar en l’honradesa i equanimitat dels caps de les redaccions. En la famosa autoregulació, vaja. La mateixa autoregulació dels mercats financers dels EUA que ens van dur a l’estafa multibilionària de les hipoteques subprime, els actius tòxics i la colossal ensorrada de Lehman Brothers; l'autoregulació del mercat immobiliari espanyol que va inflar la bombolla, la metralla de la qual encara segueix destrossant centenars de milers de llocs de treball en el sector de la construcció i ha creat un forat negre immens en les caixes i bancs; i la mateixa autoregulació de la professió periodística que a Espanya ha engendrat monstres com Sálvame, el cas de les nenes d’Alcàsser o la mare del Cuco a La noria.
Per molt obertes i lliures que siguin les societats, l’egoïsme i la cobdícia necessiten regles i normes, a les quals es puguin acollir els que són a baix per impedir els abusos dels que tenen al damunt. La guineu no es pot autoregular en un galliner.
La llibertat d’acció que han pogut gaudir en els últims anys els periodistes dels mitjans de comunicació públics pot haver facilitat --sortosament-- que al capdavant d’alguns informatius hi hagi algú que no es afí a cap dels dos partits majoritaris en el seu àmbit territorial de referència i que, en canvi, senti certa predilecció per algun partit minoritari. La inclinació natural d’aquest responsable, amb la complicitat de les seves persones de confiança, pot ser sobredimensionar la presència en els informatius de la seva sigla, en detriment dels dos o tres grans partits i, al mateix temps, minusvalorar les dues o tres formacions més petites que es donen cops de colze pel mateix escó amb el partit preferit pels esmentats caps de redacció. ¿És més “just i democràtic” que les informacions electorals d’un mitjà públic depenguin de la decisió de dos tres periodistes amb galons o que s’atenguin –amb tota la flexibilitat del cronòmetre que calgui— al que, al cap i a la fi, han decidit els ciutadans a través del seu vot? Posem-ho a la inversa. Agafem els resultats previstos per totes les enquestes per al 20-N i viatgem fins a la campanya de les generals del 2015 a TVE: ¿no creieu que el sistema de blocs electorals serà la única garantia que tindran els diferents partits d’esquerra per gaudir d’un temps mínim en els Telediarios controlats per l’Urdaci de torn? O no ens hem d'amoinar perquè ja treuran prou el cap a les televisions privades lliures i democràtiques que quedin vives?
Coincido contigo en lo de los bloques electorales. Y no solo pensando en los Urdacis, sino también en otros periodistas comisarios políticos mucho más cercanos. Ángel Sánchez.
ResponderEliminarMolta gent, com tu, està a favor dels blocs i ho està encara més des que la protesta professional s'ha enquistat i cansa tant com la campanya mateixa. Una bona dada seria quina audiència tenen aquests blocs, perquè del fet que la gent està cansada de la informació política, en donarem dades fefaents en una tesi doctoral que dirigeixo. Que l'objectivitat no existeix és una veritat com una catedral, però tanmateix, als mitjans públics la pluralitat se li ha demanar tot l'any i en tots els temes, no només a les càpsules de campanya, a més fetes amb imatges cedides i amb una mostra avorridora de periodisme de declaracions. Igual que molts cops han fet i fan autocensura, els periodistes ja s'hi mirarien i ja hi és el CAC per revisar coses flagrants. Tanmateix, jo també recomanava en un estudi aturar la protesta i estudiar camins del mig. Polítics i periodistes tenen una relació ben especial, d'amiguisme excessiu i de solapament de lideratges, així que aquesta escenificació de la baralla, no caldria. Carme Ferré Pavia, professora de la UAB, www.comress.org
ResponderEliminar