Josep Pernau (5): Records del dia després

Gabriel Pernau

Escric aquestes línies per agrair-vos totes les mostres de suport que centenars de periodistes ens heu donat, a mi i a la resta de la família, amb motiu de la mort del meu pare. Per a nosaltres, els últims dies han estat una muntanya russa d’emocions de la qual encara no ens hem recuperat. Han estat uns dies d’esgotament físic i mental, però gràcies a l’escalf rebut de part del col·lectiu periodista ens hem sentit reconfortats.

Els dos dies passats al tanatori de les Corts van ser cansats, sí, però molt diferents a com jo particularment els havia imaginat. Hi va haver plors, lògicament, però també molts moments per als records entranyables o divertits, i fins i tot per a les tertúlies de periodistes com es feien a les redaccions d’abans. No cal que us digui, a ell li hauria encantat que l’acomiadéssim recordant l’ambient dels diaris on havia crescut. És per això que crec no ser indiscret si us explico algunes de les coses que es van dir i que es van viure.

Crec que una de les frases més repetides va ser “el teu pare em va donar la primera feina”. Ni recordo qui m’ho va dir ni quantes vegades ho vaig sentir, però van ser moltes --tantes que vaig pensar, n’hauries d’haver fet una llista!-- i pronunciades amb humilitat per professionals que ocupen o han ocupat càrrecs importants.

Aquests dies molts heu recordat les aportacions que el meu pare ha fet al periodisme català de l’últim mig segle, des del codi deontològic fins a la lluita per les llibertats. Oriol Pàmies lamentava una petita llacuna, que no s’ha recordat una aportació novedosa com van ser els davantals del Brusi, aquells petits articles d’opinió que apareixien a la portada del Diari de Barcelona, tant en l’etapa dels anys 70 com en la dels 80, quan el rotatiu va reaparèixer en català.

A la capella de les Corts, Jaume Guillamet també explicava que s’havien perdut termporalment pel ciberespai la recompilació de tots els articles de Josep Pernau que havien fet els alumnes de la Pompeu Fabra, així com els reculls dels articles de Montserrat Roig i Josep Maria Huertas, però es mostrava segur que “tard o d’hora apareixeran”.

Carlos Pérez de Rozas plorava desconsoladament, tant dimarts com dimecres, recordant al pare. Sí, havia donat feina a molts periodistes joves però el seu cas era diferent. Per qüestions polítiques, havia vist vedat el seu accés als mitjans de comunicació i el Carlos recordava que el pare s’havia jugat el càrrec defensant que pogués reincorporar-se a la professió. “Això ningú més ho hauria fet!”, s’exclamava amb llàgrimes als ulls.

Plorava també Antonio Franco. Quan va arribar a la capella jo era al passadís i només acostar-se vaig notar com agafava aire i es quedava commogut mentre jo rebia l’impacte de tota la seva humanitat a l’esquena. Ploraven també Miguel Ángel Bastenier a la sortida de la cerimònia, culpant-ne entre sanglots a la néta del difunt per llegir un text tan emotiu. “La culpa és de la teva filla!”, li deia a la meva germana.

Però no tot van ser llàgrimes, ni molt menys. Va haver-hi moments per a la tertúlia, per al record a peu dret i desenfadat. El dia de la vetlla cap al migdia, es va formar de forma espontània una rotllana de professionals que explicaven anècdotes divertides que havien viscut al seu costat. Hi eren Josep Maria Ureta, Xavier Campreciós, Josep Maria Cadena, Manel Fuentes i altres.

Ureta recordava que ell i el pare havien sigut els dos últims resistents a les noves tecnologies a la redacció d’El Periódico. Mentre tots s’havien passat als ordinadors, ells compartien l’última màquina d’escriure. Però finalment, com que ho tenien tan a mà, perquè no tenien més remei i com que eren curiosos, s’hi van adaptar. Va ser genial sentir a Ureta explicant el dia que ell i el meu pare van descobrir Google. Com si fossin nens fent una malifeta, es van posar a navegar per internet mentre, incrèduls, es preguntaven: “Vols dir que no ens faran pagar? Surt, surt, millor que surtis”. O com entraven en webs tan perilloses com la de la CIA i després es preguntaven si la seva visita hauria deixat rastre i si algú se n’hauria adonat.

“El teu pare tenia la virtud de trencar la monotonia de les llargues tardes de la redacció, quan feia una broma, posant, per exemple, l’himne de la legió. No saps com s’agraeix, això, en aquests moments”.

Margarita Rivière recordava el Pernau bromista, aquell que quan arribava un llibre al seu despatx el feia arribar al redactor a qui més li podia interessar amb una dedicatòria especial: suposadament signada per alguna autoritat temuda de l’època tot i que amb lletra del meu pare. Alguns s’ho empassaven; altres, com la Margarita, s’adonaven de seguida de qui havia escrit aquelles paraules.

A mi el pare sempre m’havia dit que no em fes periodista. Aquests dies he descobert que no vaig ser l’únic. Carme Basté havia viscut a la mateixa escala que nosaltres, al carrer Sèneca. Sent adolescent, l’avui periodista de TV-3 es plantejava si estudiar Periodisme i un dia li va plantejar els seus dubtes al pare mentre pujaven amb l’ascensor. La resposta del meu progenitor va ser la mateixa: "Dedica’t a qualsevol altra cosa". Ella es va quedar fotuda, explicava entre riures. Com podia ser que el senyor Pernau li digués aquelles coses?

Han estat també nombrosos els missatges rebuts de companys de feina per a qui Josep Pernau va ser un referent. Molts d’aquests missatges eren d’agraïment. Via mail, Albert Garrido explicava que sempre que té un dubte, es planteja “què faria Pernau” en una situació com aquella. Quises Arruga li agraïa que, sent ella telefonista, li hagués donat l’oportunitat d’incorporar-se a la redacció. I com a lector, l’editor Jordi Fernando li donava les gràcies per les lliçons que ens ha donat i assegurava: “Tots som una mica el que llegim”.

No vull fer-ho més llarg perquè hi ha moltíssims més missatges i mostres d’afecte rebuts de forma presencial, per telèfon, per correu electrònic, a través de les xarxes socials o fins i tot per telegrama. A causa de la impossibilitat de respondre individualment, ho faig de forma conjunta per al conjunt de la professió amb aquestes línies. Gràcies, companys! I sapigueu també que Ferreres ens ha demanat permís per seguir incloent el dibuix de Josep Pernau en les seves vinyetes. Com no podia ser d’altra manera, li hem donat.