Enfangats en el periodisme descriptiu

Tomeu Ferrer
La crisi ens ha dut, a periodistes i empreses, a ser més dèbils i dependents dels anunciants. Això ha fet que el tremp de les informacions es rebaixi, cosa que ens du cap a un periodisme merament descriptiu.

En altres moments en què l'economia de les empreses periodístiques no depenia tant d'un nucli petit d'anunciants, els responsables del mitjà podien equilibrar el risc de perdre diners a la curta amb els beneficis que aportaria la informació. Ara això ara sembla impossible.

Els periodistes, seguint la llei del cartell invisible, saben què es pot fer i què no des del seu lloc de treball. Saben que segons què intentin publicar poden ser traslladats a l'arxiu o inclosos en el proper i redundant ERO. Per això reforcen la seva cautela quan han de parlar d'aspectes espinosos.

Informacions con les participacions preferents, que afecten a Catalunya a un dels quatre anunciants més importants; la política laboral d'El Corte Inglés o, en els seus inicis, l'afer Urdangarin són exemples de temes difícils que es toquen amb pinces.

L'alternativa, vist des del meu mirador d'usuari de premsa, és la informació descriptiva. S'ens explica què ha passat però no s'abunda en el perquè. No s'investiga (que és car i pot fer perdre anunciants) i es tendeix a cobrir l'expedient. Tot plegat suposa una informació de menys qualitat respecte a la que es feia en altres moments. Irremeiablement si la qualitat baixa, la possibilitat, per exemple, de diferenciar un mitjà en paper de l'immediatisme d'Internet, es dilueix.

Precisament qui trenqui el cercle viciós pot encetar un nou temps per a la premsa. Per això, igual que per fabricar cargols, cal inversió en periodistes, bons periodistes i, per a les empreses, tenir fe en allò que ofereixen: informació! Mentre aquest aspecte no es tingui clar, el màxim al que arribarem serà a aquesta mena de periodisme descriptiu que ens deixa amb una sensació creixent d'insatisfacció.