Set perles per rumiar

L’últim número de ‘Capçalera’, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, publica uns quants reportatges i entrevistes interessants sobre el present i el futur de l’ofici i els seus ‘oficiants’. D’alguns d’aquestes articles hem extret sis afirmacions de periodistes avesats i experts en comunicació que conviden a la reflexió al voltant de: 1) la informació, la publicitat i la manipulació social; 2) les possibles fonts d’ingressos dels mitjans del futur, i 3) les tasques poc periodístiques de molts periodistes. Com a miniepíleg recollim el fragment d’un article sobre el gregarisme dels mitjans de comunicació davant de la corrupció firmat pel corrossiu Manuel Vicent. 

Eduardo San José Requejo, analista social i politòleg a SyM Consulting: “Les empreses periodístiques queden exposades a un quasimonopoli publicitari del poder amb la pèrdua d’independència que pot generar. Qualsevol observador s’haurà adonat que aquells que mantenen la inversió en publicitat són les administracions públiques i les grans empreses, les mateixes que tenen interès en quina informació arriba a la ciutadania. La informació en entorns de crisi com l’actual és una eina més de manipulació social i existeix una major consciència de manipulació o un intent de la mateixa. L’agenda política i mediàtica van en paral·lel i cada cop més en discordança amb els interessos ciutadans. Els periodistes s’han allunyat dels problemes reals de la població”.

Carles Capdevila, director del diari ‘Ara’: “La professió ha de liderar l’’operació salvar el periodisme’ amb bons continguts, mitjans independents i convencent la gent perquè pagui pels continguts. (...) Un mitjà que només depengui de la publicitat no podrà ser independent i els que poden garantir-nos la independència són els lectors, si bé al seu torn per fer-ho necessiten creure que el mitjà és independent”.

Xavi Casinos, autor de ‘El misterio del yogut caducado o cómo reinventar los periódicos’, llibre del qual ja se n’ha parlat a PAIOS: “Les empreses editores no acaben d’assumir que el seu negoci ja no son només els diaris en paper sinó la informació. Per això es necessiten redaccions multimèdia amb capacitat de crear continguts en tos els formats i periodistes que puguin treballar-los. És el que el full de ruta del ‘Financial Times’ anomena redaccions 4.0 (...) Les fórmules de comercialització de les factories de continguts multimèdia consistiran, en molts casos, en la simple suma de microingressos, procedents per exemple de subscripcions temàtiques, com ha fet ‘The Guardian’ amb els esports. Altres fórmules son la compra individualitzada –al detall- de determinats continguts, i el reaprofitament de l’hemeroteca, efemèrides i informacions d’actualitat de gran cobertura, per exemple, mitjançant l’edició de llibres electrònics o ‘ebooks’, amb un cost de producció gairebé insignificant”.

“Als Estats Units ja s’han creat fins a deu empreses periodístiques que tan sols operen amb els seus mòbils”. (Bertrand Pequerie, CEO de Global Editors Network).

Bertrand Pequerie, CEO de Global Editors Network: “Els principals escàndols dels darrers dos anys (Wikileaks i el ‘cas Snowden’) han estat revelats per persones que no són periodistes, tot un símbol de la crisis de la professió”.

Jon Lee Anderson, periodista del ‘New Yorker’, expert en

Jon Lee Anderson. 

Llatinoamèrica i en la guerra contra el terrorisme: “La situació actual és difícil i alguns periodistes hauran de decidir què fan. Si es troben en una redacció fent refregits de la informació d’altra gent, això no és periodisme. Entenc que, a vegades, degut a determinades situacions personals, s’ha de fer, però és trist i no hauria de ser així. Si algú no està d’acord amb aquesta situació, hauria de tornar a descobrir l’aventurer que porta a dins”.

Manuel Vicent, escriptor, a una columna de ‘El País’ publicada el 12 de gener: “Los medios de comunicación han dejado de roer los casos Gürtel y los ERE de Andalucía. Las mascotas parecen haberse aburrido de estos juguetes ya demasiado mordidos o babeados y de pronto se muestran felices con otros huesos, peluches o pelotas de todos los colores que les acabn de regalar. El quebrantamiento físico del Rey, la imputación de la infanta Cristina, el destino de la Monarquía, la aventura independentista de Catalunya, la neurosis religiosa aberrante del proyecto de ley sobre el aborto son los nuevos huesos de plástico que los periodistas deberemos roer de aquí al verano (...) y devolver al amo del cotarro hasta que el escándalo de corrupción o un grave problema político, disuelto en saliva, diluya toda su carga explosiva bajo una apabullante y confusa catarata de artículos, opiniones y tertulias, que al final no son sino una forma, mejor o peor, de ganarse la vida”.