Massa assignatures pendents

Francesc Ràfols

El president del Govern espanyol –en funcions mentre escric aquest article–, Pedro Sánchez, feia el 6 de novembre passat una piulada en el seu compte de Twitter en la qual condemnava les amenaces patides per sis periodistes catalans en uns pasquins apareguts a alguns carrers de Barcelona. Deia Sánchez que «la llibertat d'informació és un dret fonamental, un pilar bàsic i irrenunciable de la democràcia que ha de ser respectat i garantit». Cap argument per

Pedro Sánchez, en una imatge d'arxiu.

contradir-lo més enllà de recordar-li la d'oportunitats que ha tingut des del seu càrrec per impulsar mesures per garantir aquest dret a la informació. Jo mateix li responia la seva piulada dient-li que «Si tant respecta la llibertat d'informació, per què aquest decret lliberticida de la llibertat a internet que ha aprovat el seu Govern? O que la Policia estomaqui periodistes per voler informar del que passa als carrers. O estar a la cua Europa per no regular el dret a la informació».

Ja sabeu que a Twitter la limitació d'espais fa que els missatges siguin quasi telegràfics. I aquest blog és per intentar explicar-ho millor. Qui el segueix sap les diverses qüestions que des de diversos àmbits professionals s'han plantejat per millorar el respecte del dret a la informació a Catalunya i Espanya. Els darrers dies, les darreres setmanes, professionals de la informació han estat víctimes d'agressions de tota mena, principalment fetes pels cossos de seguretat, tant els Mossos d'Esquadra, com la Policia Nacional. Ho hem denunciat i hem protestat al carrer per aquestes situacions. Han estat víctimes de la violència periodistes de tota mena de mitjans i tant des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) com des d'altres organitzacions del sector ho hem denunciat.

Sectarisme dels mitjans davant la violència

No em vull referir a la piulada de Pedro Sánchez per entrar en el debat electoral. A hores d'ara segurament tot el peix està venut i tothom ja sap què farà aquest diumenge. Simplement l'he utilitzat com a punt de partida per contextualitzar les coses que han passat darrerament en el món del periodisme. En primer lloc, el sectarisme de molts mitjans de comunicació a l'hora d'informar dels atacs de què han estat objecte els i les professionals de la informació. Mentre quasi totes les agressions i amenaces han estat rebutjades i criticades per la majoria de les organitzacions periodístiques, no ha passat el mateix amb els mitjans de comunicació. La majoria s'han limitat a informar, denunciar i protestar només contra les accions de què han estat objecte professionals de la seva empresa o grup de comunicació o, com a molt, els de la seva trinxera ideològica. I això ha passat amb públics i privats.

El dimarts 22 d'octubre, diverses organitzacions periodístiques van convocar una protesta a la plaça Catalunya de Barcelona contra les agressions de què diversos periodistes havien estat objecte en els dies anteriors, en les mobilitzacions arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés. L'SPC érem una d'aquestes entitats –les altres eren la UPIFC, el Grup Barnils i el Col·legi de Periodistes– i a mig matí em va telefonar una periodista de La Sexta, del programa 'Todo es mentira', que volia saber si la concentració «era contra els radicals». Li vaig explicar que no, que era contra totes les agressions "vinguin d'on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades", que és ja la lletania que la majoria de les organitzacions hem adoptat. Salvo error u omisión, a la tarda ja no els vaig veure. Volia deixar clar que no volíem que passés com dies enrere, que una plantada de periodistes al Parlament de Catalunya contra les agressions a professionals de la informació va ser convertida per algunes televisions privades en una protesta «contra les pressions dels polítics independentistes als periodistes». Una manipulació barroera en extrem. El motiu de la plantada era el que era.

Com tenir una professió més forta

Explico tot això per deixar clar que en matèria de dret a la informació encara hi ha massa assignatures pendents. Tantes que Espanya –i també Catalunya fins que no desenvolupi legislativament l'article 52 de l'Estatut– són a la cua d'Europa en aquesta qüestió. Per poder ser més forts per poder lluitar millor en defensa del dret a la informació de la ciutadania i per aconseguir unes condicions de treball laborals i professionals dignes des de l'SPC hem impulsat una campanya de micromecenatge per poder dur a terme diversos projectes que tenim plantejats amb aquest objectiu. En aquesta web hi trobareu tota la informació.

Estem a punt de superar la primera fase i iniciar la segona. Si no us agrada la informació que rebeu, col·laboreu amb l'SPC en aquesta iniciativa a través de la plataforma Goteo perquè implementar els projectes que té el sindicat ens beneficia a tots i totes. És una campanya oberta al conjunt de la professió –la que està afiliada al sindicat i la que no– i a la ciutadania, veritable destinatari de la feina dels i les periodistes i que ha d'exigir que li sigui respectat el seu dret a una informació lliure i independent.

Premi Nacional de Comunicació

Tanco aquest article amb la satisfacció de saber que els amics de Crític han estat guardonats per la Generalitat amb el Premi Nacional de Comunicació. Ja els vaig expressar la meva enhorabona. I per fer-ho els vaig enviar aquest escrit que han tingut l'amabilitat de publicar en el qual parlo d'algunes de les qüestions a les quals m'he referit en aquest text.