Netanyahu, prou! Jo soc Anas!

 

Manifest de la concentració del 13 d'agost 

a la plaça de Sant Jaume de Barcelona

"Si aquestes paraules meves us arriben, sapigueu que Israel ha aconseguit matar-me i silenciar la meva veu. He viscut el dolor en tots els seus detalls, he provat l’angoixa i la pèrdua una vegada i una altra i, tot i això, mai no he dubtat a transmetre la veritat tal com és, sense falsificacions ni distorsions. Us encomano que tingueu cura de la meva família, us encomano la llum dels meus ulls, la meva estimada filla Sham i el meu fill Salah, a qui els dies no em permetran veure créixer com somiava”.

Aquests són fragments de la carta pòstuma que el periodista palestí

de 28 anys Anas Al-Sharif d’Al-Jazeera va deixar escrites el passat 4 de maig, quan les amenaces contra la seva vida de l’exèrcit israelià es van intensificar, i només uns dies després que el seu estimat company Hosam Shbat fos assassinat en un bombardeig israelià. Aquest diumenge Anas va ser assassinat en un atac de precisió contra la tenda on treballava. Un assassinat obertament reivindicat per les autoritats israelianes, després d’una campanya de desinformació que intenta falsament vincular-lo al terrorisme. En aquest mateix atemptat, han estat assassinats cinc periodistes més: el corresponsal Mohammed Qreigah, els càmeres Abrahim Zahir, Mo’men Alouwa, Mohammed Noufal, tots ells companys a Al-Jazeera; així com Mohamed Al Khalidi qui treballava per al mitjà palestí Sahat.

Amb les seves morts, ja són almenys 238 els i les treballadors de la comunicació assassinats a Gaza per l’exèrcit d’Israel des que es va iniciar l’atac a la Franja, l’octubre de fa dos anys. L’objectiu és clar: “Silenciar el missatger”. Israel persegueix emmudir qualsevol veu que mostri la realitat d’aquest cruent genocidi o desmenteixi el seu relat oficial. Per això, des de l’inici, no ha deixat pas a la premsa estrangera independent i ha amenaçat i exterminat els col·legues palestins i palestines que s’han atrevit informar des del terreny. Des del 7 d’octubre del 2024, a Gaza han estat assassinats més periodistes que en la suma de la Primera i la Segona Guerra Mundial, la guerra de Corea i la guerra del Vietnam.

Tampoc és casual la data escollida d’aquests darrers assassinats. A inicis de la setmana passada, Israel anunciava que volia prendre el control de la ciutat de Gaza. Per tant, la veu crítica d’Anas Al-Sharif i dels seus col·legues feien nosa en aquesta nova etapa que s’obre del conflicte on les tropes del govern de Benjamin Netanyahu preveuen ocupar i, probablement, acabar d’arrasar la ciutat de Gaza.

El primer ministre israelià nega unes imatges que han fet la volta al món i que han aixecat la veu de centenars de milers persones: les imatges de les nenes i els nens famèlics de Gaza, on la població palestina està morint de fam perquè Israel bloqueja des de fa mesos l’entrada d’aliments, medicines i tot el que fa possible la vida a Gaza. La realitat és que els atacs de l’exèrcit d’Israel i, també la fam, han provocat la mort de desenes de milers de palestins i palestines des que es va iniciar l’ofensiva genocida a Gaza.

També els nostres companys i companyes a Gaza han de treballar sotmesos a la fam i els bombardejos. Els hem vist trencar-se en les connexions en directe, desmaiar-se de gana, plorar els seus pares i fills assassinats per l’exèrcit israelià. Continuen informant en condicions impossibles, sense aigua, ni electricitat, amb escassa connexió a internet, sense gasolina i veient com l’armilla amb la paraula ‘PRESS’ no els protegeix, sinó al contrari, els converteix en objectiu a elles i les seves famílies. El seu compromís és una lliçó per a totes nosaltres.

“No oblideu Gaza… ”, conclou la carta pòstuma d’Anas Al-Sharif. No volem oblidar Gaza i reclamem la fi del bloqueig de l’accés a la premsa internacional a la Franja per documentar la situació sobre el terreny, una feina que ha costat la vida a tants companys i companyes assassinats només per informar.

L’Estat d’Israel pretén perpetrar el seu genocidi contra el poble palestí sense testimonis: és una guerra de propaganda contra el periodisme i contra la veritat. L’assassinat sistemàtic de periodistes a Palestina és un atac contra la llibertat de premsa que ens posa en perill a totes i ens deixa més sords i cecs a Gaza. Tampoc volem que s’oblidi Cisjordània, on els colons armats il·legalment i els soldats continuen ocupant terres, expulsant poblacions i assassinant la població palestina.

Al-Sharif i els altres companys i companyes palestins han estat brutalment assassinats per fer el que pertoca en la nostra professió, informar. No podem defallir en alçar les nostres veus per què s’aturi el genocidi. Continuarem reclamant a les nostres institucions i a la Unió Europea deixin de ser còmplices i utilitzin totes les eines que estiguin a les seves mans per aturar aquesta barbàrie.

Per tot això reclamem:

-- Garantir la seguretat i els drets laborals de totes les professionals que informin des de Gaza i Cisjordània.

-- Assegurar l’entrada sense condicions de la premsa internacional a Gaza i acabar amb les restriccions imposades per Israel que ataquen el dret a la informació.

-- Que la Unió Europea (UE)  i els governs de tot el món defensin la llibertat de premsa i que reclamin que els assassins de periodistes siguin processats pel Tribunal Penal Internacional. Els periodistes que sóm els ulls i les orelles del món, no podem ser objectiu: el periodisme no és un crim.

-- L’obertura immediata dels passos fronterers de Gaza, l'entrada massiva d'aliments, aigua, medicines, plantes potabilitzadores i materials de construcció i l’evacuació urgent de malalts i ferits que ho necessitin.

-- Als mitjans de comunicació de casa nostra i d’arreu del món que condemnin l’assassinat sistemàtic de periodistes a Palestina. És un atac contra la llibertat de premsa que ens posa en perill a totes. I que recordin el nombre de professionals de la comunicació assassinats per Israel a les capçaleres de les webs o pàgines principals dels diaris.

-- Que el Govern espanyol i la Unió Europea facin efectiu l’’embargament total d’armes a Israel.

-- Que el Govern espanyol i la Unió Europea suspenguin immediatament els seus vincles amb l'Estat d'Israel, les seves relacions militars, estratègiques, polítiques, diplomàtiques i econòmiques fins que s’aturi el genocidi els drets del poble palestí siguin respectats.

#StopGenocideGAZA

#JournalismIsNotACrime

Adhesions a la concentració de protesta de Barcelona:

3cat

5W

8M Comunicadores Feministes

Agència Catalana de Notícies (ACN)

Alternativas Económicas

Asociación de Documentalistas Audiovisuales de España (ADAE)

Asociación de mujeres cineastas y de medios audiovisuales (CIMA)

Assemblea de Treballadors de Mataró Audiovisual

Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC)

Associació de Periodistes d'Informació Econòmica de Catalunya (APIEC)

Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC)

Associació Món Comunicació

Bellaterra Diari

Betevé

Canal Terrassa

Candidatura de Treballadors de TVC

Catalunya Metropolitana

Catalunya Plural

Catalunya Press

CCOO

CGT

Collbató Avui

Col·lectiu Ciutadella

Col·legi de Periodistes de Catalunya

Comitè d'empresa d'EFE Barcelona

Comitè d'empresa d'El Nacional

Comitè d'empresa d'El País

Comitè d'empresa d'El Periódico

Comitè d'empresa d'El Punt Avui

Comitè d'empresa de Badalona Comunicació

Comitè d'empresa de Catalunya Ràdio

Comitè d’empresa de l’Agència Catalana de Notícies (ACN)

Comitè d'empresa de l'Ara

Comitè d'empresa de La Vanguardia

Comitè d'empresa de TV3

Comitè d'empresa RAC1 i RAC105

Comitè La Xarxa

Comunicació Pública

Consell d'informatius de RNE

Consell d'informatius de TVE

Consell professional d'informatius de TV3

Consell professional de Catalunya Ràdio

Consell professional de La Vanguardia

Consell professional de la Xarxa de Comunicació Local

Consell Professional de Programes de la CCMA

Contrast

Crític

CTXT

Cugat Mèdia

Delta Llobregat

Despi.digital

Diari Ara

Diari de Barcelona

Diari de Sant Andreu

Directa

DonesVisuals

El 9 Nou

El Diari de l'Educació

El Diari de la Sanitat

El Diari del Treball

El Diario

El Far

El Gat Negre

El Món

El Prat Comunicació

El Travesser

El Triangle

El Vallenc

elBaix.cat

elCugatenc

Esplugues.digital

Femiñetas

Fet a Sant Feliu

Flama - Agència Cristiana de Notícies

Foc Nou

Foment de la Informació Crítica

Fonoll

Fundació Consell de la Informació de Catalunya

Fundació Periodisme Plural

Fundación Espacio Público

Grup de Periodistes Ramon Barnils

Iconna

Indie Lovers

Infograma

Intermèdia Comunicació

Intersindical

Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)

Jornal.cat

L'Estaca

L’independent de Badalona

L'Opció.cat

La Rella

La Segarra

La Vall de Verç

Malarrassa

Martorell TV

Maya Films

Mitjans de Comunicació de L'Hospitalet

Mongolia

Nació

Nova Conca

Periodistes per la Pau (generació 70/90)

Política i Prosa

Productores Audiovisuals de Catalunya (PAC)

Públic

Público

Ràdio Desvern

Sant Andreu TV

Sant Boi Diari

Segre

Sindicat de la Imatge (UPIFC)

Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)

Som Garrigues

Televisió de Sant Cugat

Tots Som Iguals

UGT de Catalunya

Viu Molins de Rei

Xarxa Europea de Dones Periodistes (XEDP)

Huertas Claveria, record i reconeixement a un periodista

Antoni Vidal Carretero

Havíem coincidit moltes vegades, ens saludàvem i poca cosa més. Però arran de la controvertida decisió de José Luis Rodríguez Zapatero de tancar Ràdio 4, l’any 2007, Josep Maria, en qualitat de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va ser una persona essencial defensant la continuïtat de l'emissora i pronunciant-se també contra les retallades de la programació en català de TVE Sant Cugat.

Com a director de RNE-Ràdio 4 a Catalunya, vaig demanar el suport

d’un grapat d’institucions i personalitats de la vida catalana (és un capítol encara no escrit). Josep Maria Huertas va ser una de les més receptives i solidàries.

Durant setmanes, ens vam veure sovint i parlàvem un dia sí i un dia no per telèfon sobre les gestions que es duien a terme. El cert és que vam establir una relació força cordial i una incipient amistat.

Josep Maria va ser intervingut —segons em va explicar— de la pròstata, i els resultats no van ser bons. Tres dies abans de deixar-nos, el vaig trucar al mòbil; malgrat el seu estat de salut, el va agafar i em va respondre dient-me que es trobava molt malament. En conseqüència, no vaig avançar en la conversa,i li vaig desitjar que millorés, a més d’adreçar-li una forta abraçada.

Ja no ens tornaríem a veure.

Salvaguardem sempre la memòria de Josep Maria Huertas Claveria, un mirall d’integritat en un periodisme declinant.

P.D.: Magnífic el recordatori vivencial i professional d’en Siscu Baiges

Amb Franco i Huertas vivíem millor

Siscu Baiges

Ara fa cinquanta anys, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va ser detingut per escriure la frase “un bon nombre de ‘meublés’ eren regentats per vídues de militars” en un article que havia publicat un mes i mig abans al diari Tele/eXprés sobre aquests locals a Barcelona titulat “Vida eròtica subterránea”. Va ser jutjat en un consell de guerra militar que el va condemnar a dos anys de presó. El dictador Francisco Franco va morir el novembre d’aquell any. Huertas va sortir de la presó poc després. Va estar vuit mesos entre reixes.

Jo l’havia conegut poc abans. No sé com vaig convence’l perquè ens

Huertas Claveria, al sortir de la presó Model el 1975.

veiéssim un dia al Zurich. Li vaig proposar que em fes el pròleg d’un llibre que havia escrit sobre la gent que vivia i dormia als carrers de la ciutat. El llibre era una filfa escrita per un jove sense criteri ni professionalitat que creia que la culpa de l’existència dels sense sostre era del franquisme. Lògicament, Huertas no va fer el pròleg ni el llibre es va publicar enlloc, però des d’aleshores podria dir que ens vam fer amics. Ser amic seu era complicat perquè ell ho era i, a més, cada cop que ens creuaven m’enduia una bona plantofada al cul. Era la seva forma d’expressar proximitat i mostrar-se col·lega.

Antonio Franco també era dels que repartia cleques per mostrar carinyo. L’última que recordo és la que em va donar a la cara poc abans de començar la presentació d’un llibre a la qual assistíem tots dos entre el públic.

Amb Huertas vam coincidir al 'Diari de Barcelona'. Amb Franco mai vam estar junts a la mateixa redacció. M’hauria agradat. A mi em va tocar estar a les ordres d’Enric Sopena amb qui fèiem una mena de periodisme activista que suposo que a Franco li agradava però que considerava excessiu.

Quan dic que amb Franco (Antonio) i Huertas vivíem millor faig una comparació amb l’expressió “Amb Franco (Francisco) vivíem millor”, que es referia a com n’era de clar oposar-se a una dictadura i com els partits i opcions d’esquerra mostraven en aquesta lluita una unitat que no és gens habitual en la política actual. El que vull dir és que Huertas i, sobretot, Antonio Franco representen un periodisme que trobo a faltar avui a Catalunya. Periodistes que trepitgin el carrer i preocupats per la denúncia social seguidors del model Huertas encara n’hi ha. No abunden, però n’hi ha.

El que no hi ha és directors de diaris i mitjans valents que s’enfrontin al establishment del poder polític i mediàtic a Catalunya. En un acte en memòria d’Antonio Franco, un dels Pérez de Rozas (sempre m’embolico amb els noms d’aquests germans) va explicar una anècdota que m’ha quedat gravada al cap. Es veu que un dia, Franco, quan dirigia 'El Periódico', va baixar a la redacció fotent crits: “Què collons feu? Fa un mes que no rebo cap queixa ni cap amenaça de querella! Es pot saber quina mena de periodisme estem fent?”.

Franco era una de les poques excepcions dins de l’oasi periodístic català, on no es podia criticar el líder Jordi Pujol i el seu nacionalisme. Estic convençut que s’hauria fet creus en veure que una patum de TV3 com Toni Soler trobava graciós un missatge que deia a X que “a Badia del Vallès hi ha menys catalans que cocodrils” i l’escampava per aquesta xarxa. No s’hauria callat com han fet tots els mitjans de comunicació catalans llevat d’'El Triangle' davant aquest insult i l’hauria denunciat. També suposo que hauria demanat una crònica del debat que hi va haver al Ple de l’Ajuntament de Badia sobre la reprovació del magnat de l’audiovisual, productor dels programes estrella de TV3 'Polònia' i 'Està passant'.

Me l’imagino baixant a la redacció i cridant: “Com és que no hem publicat ni una ratlla d’aquesta bestiesa? Per a qui treballem?”.

Amb Francisco Franco no vivíem millor. Ben cert. Amb Antonio Franco i Josep Maria Huertas el periodisme català era millor.

Periodisme, rearmament o desarmament

Manuel López*

"Nervi belli pecunia infinita".

(“El nervi de la guerra

 és una inesgotable quantitat de diners”,

 Ciceró, Filípiques, 5,2,3)

En aquests últims mesos els mitjans de comunicació occidentals dediquen un gran espai i temps a parlar del rearmament davant el perill que significa Rússia. S'addueix que els Estats Units i la Unió Europea han de preparar-se davant l'agressivitat russa a Ucraïna. I el debat, ara, és quin tant per cent del Producte Interior Brut (PIB) s'ha de dedicar per a preparar als nostres exèrcits. Però no tots estan d'acord amb això. Molts creuen que no ha d'haver-hi rearmament, perquè rebaixarà la factura de les ajudes socials.

El dilema està servit: rearmament o desarmament?

Molts mitjans de comunicació han deixat de contemplar el que diu la Declaració Universal dels Drets Humans al seu article 28:  "Tota persona té dret al fet que s'estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius".

Els codis ètics dels mitjans de comunicació sempre es diuen

Carros de combat Leopard d'Espanya i Canadà a Letònia.

respectuosos amb aquests principis universals, però en el moment d'establir la seva agenda, la cosa canvia.

En aquests moments Europa està discutint sobre l'exigència dels EUA que tots els seus components han de dedicar el 5% del seu PIB al rearmament.

¿Quina és la resposta de la premsa, ràdio, TV i bona part dels mitjans digitals?: centrar la seva temàtica al voltant de percentatges. No sobre si és necessari incrementar el pressupost destinat als seus exèrcits, és a dir, si és tan necessari el rearmament.

Tampoc entren a debatre si les quantitats assignades estan ben emprades i, especialment, a qui li convé que s'incrementi aquest PIB.

En bona lògica, són les indústries militars les principals interessades en què aquest debat acabi amb bones notícies al seu favor.

Però no sols són les indústries militars, sinó les que poden servir components d'ús civil per a fins bèl·lics: alimentació, tèxtil, automoció, sanitat, formació…

El periodisme contribueix al rearmament, així de senzill, perquè enfoca el seu temari a discutir quantitats assignades a la milícia. I moltes vegades ho fa inconscientment. No conec a cap periodista que estigui a favor de la guerra… però el que escriuen i com l'escriuen redunda en favor del rearmament.

Estem entrant en l'era de la propaganda i la manipulació periodística, perquè els periodistes s'estan deixant portar pel discurs imperant en el món occidental: cal parar a Rússia. I ningú dubte que Rússia no és una democràcia.

I això sense explicar als lectors i a les lectores que les guerres convencionals són, en aquests moments, poc decisives per a resoldre conflictes. És necessari assenyalar que Rússia, la Xina, els EUA, el Pakistan, l'Índia, França i potser Israel tenen arsenals nuclears.

Quan alguns d'aquests països entrin en guerra, si el conflicte els és advers i les seves fronteres violentades, probablement faran servir l'arsenal atòmic per a defensar-se.

És a dir, és inútil adquirir tancs, coets, fusells… perquè el que dilucidarà el conflicte seran les bombes atòmiques.

Però, això, no ho veiem explicat en els mitjans espanyols, només es parla de rearmament. Res més existeix.

Aquesta espècie de cloroform informatiu es basa a presentar informacions esbiaixades o parcials. Als periodistes se'ls nega l'accés a fonts oficials sota la premissa que molts temes estan subjectes al secretisme oficial.

Tampoc poden acudir a fonts no oficials, com els habitants dels països suposadament enemics. Ho veiem a Gaza, on Israel ha prohibit l'actuació dels mitjans.

L'agenda dels mitjans que estan, conscient o inconscientment, a favor del rearmament es va sincronitzant. Pot parlar-se ja de “fronts mediàtics”, on els titulars coincideixen a defensar el rearmament. S'estableix una estreta col·laboració entre governs i mitjans en favor del rearmament. I la gran indústria propícia aquest matrimoni. És a dir, no hi ha anàlisi crítica. Com és lògic, sempre trobarem articulistes pacifistes, crítics amb les agendes dels seus mitjans, però no deixen de ser la gota en el vas d'aigua.

S'empra el sensacionalisme: s'ofereixen estadístiques sobre els potencials enemics assenyalant que han incrementat el seu armament en tal o tal altre percentatge, oblidant el context adequat.

En fi, els mitjans, vulguin-ho o no, justifiquen l'increment de les partides militars. Ja sabem que darrere d'alguns mitjans hi ha interessos econòmics o polítics, però no tots estan afectats per aquestes influències. I, no obstant això, segueixen la lògica-il·lògica dels mitjans que sí que estan en mans d'empresaris bel·licistes.

Es promou la bel·ligerància quan s'incrementen els reportatges sobre destacades unitats militars que estan desenvolupant exercicis a l'Àrtic o al Sahel. Es vol demostrar que els diners dedicats a l'exèrcit està ben emprat. Es parla de la concentració d'indústries militars com si fos un avenç necessari per a la societat i per a la humanitat.

Es parla de fusions, d'opes, de compres d'empreses i dels seus plans immediats per a enfortir la indústria militar. I tot això festejat pels mitjans que no dubten a acceptar la invitació dels seus exèrcits per a assistir a les maniobres militars. I els periodistes es mostren feliços quan se'ls deixa pujar a un tanc. Tenim exemples més que evidents que afecten els principals mitjans espanyols.

Per a justificar el rearmament, els mitjans tendeixen a demonitzar al supòsit enemic: s'assenyalen, potser exagerant, ofensives en les quals hi ha víctimes amb dones i nens. Aquesta demonització comporta a promoure la bel·ligerància de la població.

La desinformació es converteix en una arma de guerra que pocs periodistes poden combatre en i pels seus propis mitjans.

En la primera guerra del Golf, contra l'Iraq, en 1991, es va publicar un llibre, 'Las mentiras de una guerra', localitzable en Amazon, (Deriva Editorial), que jo vaig coordinar per a l'editor Àlex Masllorens, un gran pacifista que després va ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona.

Aquest llibre tenia la col·laboració de diversos autors amb nom i cognoms i d'altres autors que van signar amb pseudònim.

Des del primer moment vam decidir que explicaríem el que succeïa en les redaccions quan va esclatar la guerra. Periodistes de 'La Vanguardia', 'El País', 'El Periódico de Catalunya' i 'Avui', entre altres, van denunciar anònimament les manipulacions en els seus mitjans, explicant el dia a dia de la confecció de l'agenda temàtica. I ho van fer, repetim, de manera anònima.

En un dels articles jo mateix vaig assenyalar que 'El Periódico de Catalunya' va titular una notícia d'aquesta manera: “Avions d'Espanya ajuden al fet que les bombes arribin a l'Iraq ('El Periódico', 2 de febrer de 1991). En aquest llibre que comentem s'assenyala que el títol correcte havia de ser “Espanya col·labora amb els bombardejos dels EUA a l'Iraq”.

Anys més tard un dels directius d'aquest diari va mostrar el seu pesar i penediment per la política informativa del mitjà en aquesta guerra. “Ens hem passat”, em va comentar personalment un dels redactors en cap.

Parlem ara del desarmament

Enfront del periodisme de guerra, els mitjans haurien de convertir-se en defensors del periodisme de pau, més que res perquè la humanitat té els dies comptats si esclata una guerra de grans dimensions.

Parlar de periodisme de pau significa entrar a fons en el debat de si hem de gastar més diners en el rearmament. Fins i tot diria més, ha de debatre's sobre si és necessari invertir un sol euro en una futura guerra, o a mantenir els nostres exèrcits actius.

“Si hi ha rearmament, hi haurà guerra”. Aquesta frase és meva però bé la podrien signar Bertrand Rusell, Jean-Paul Sartre o Gandhi, i demano excuses pel meu atreviment. Però la veritat és que al discurs de la guerra ha d'oposar-se el discurs de la pau.

És una tasca noble treballar per la pau perquè quan hi ha guerra no es respecten les lleis (“Silent leges inter arma”, Ciceró, Pro Milone, 4,10). L'objectiu dels mitjans hauria de ser minar la lògica del conflicte i promoure la marxa enrere, la negociació i l'amistat entre els pobles.

No deixarem d'acceptar que davant l'agressió d'un país contra un altre hi cap la defensa, però no la promoció de campanyes bèl·liques pre-conflictes que crein les condicions per a un futur enfrontament.

El periodisme de pau consisteix a contrarestar la narrativa bèl·lica. És necessari investigar i informar els lectors i consumidors dels altres mitjans sobre les causes estructurals de la violència, donar veu a les víctimes i buscar escenaris per al diàleg i detectar possibles solucions.

El preu d'un tanc Leopard 2A8, per exemple: pot arribar als 28 milions d'euros. Amb aquesta quantitat es podrien fer 10 escoles en primària a Espanya, segons el programa de IA Geminis. Clar, dependria del tipus d'escola, del nombre d'alumnes, de les instal·lacions, però mai superaria els 10 milions d'euros.

I un centre d'atenció primària, a Espanya, costa entre 2 i 10 milions d'euros, és a dir: si deixem de comprar un tanc, podem equipar amb més entitats educatives o sanitàries al poble.

Els mitjans poden convertir-se en protagonistes si promouen trobades nacionals i internacionals on es debatin possibles solucions als conflictes. Poden aportar solucions per a la reconciliació, no per a la bel·ligerància.

Un bon començament seria organitzar a Madrid, Barcelona o Saragossa una trobada internacional de periodistes amb professionals de Rússia i Europa. Es tractaria de promoure la confiança mútua per a parlar d'entesa i negociació.

Els mitjans no poden ni deuen humanitzar els conflictes. En la primera guerra del Golf, en el citat llibre sobre 'Las mentiras de la guerra', es van publicar fotos de soldats americans tocant l'harmònica, ensenyant fotos de les seves famílies o assistint a oficis religiosos. És a dir, s'intentava crear uns vincles de familiaritat amb els agressors.

Això és propaganda.

Promoure el periodisme de pau és analitzar les causes del conflicte, les superficials i les profundes. Les seves dinàmiques. Tot això per a explorar i proposar sortides no violentes.

Més que parlar de baixes i víctimes, s'ha de tractar el context, les relacions humanes i el que pot passar a llarg termini: un final impredictible, potser nuclear.

El periodisme de pau ens és útil per a contrarestar la narrativa bel·licista perquè dona veu als defensors del desarmament.

Existeix, doncs, una enorme responsabilitat per part dels mitjans de comunicació, perquè aquests mitjans no són neutrals, no poden ser-ho davant la guerra i la pau. O s'està amb el rearmament, o pel desarmament.

*Professor d'universitat i periodista.

'Vida erótica subterránea', el reportatge que li va costar 8 mesos de presó a un periodista

Aquesta semana s’han complert 50 anys de la detenció i empresonament de Josep Maria Huertas Claveria per haver escrit un reportatge sobre bordells i 'meublés' a Barcelona que es va publicar el 7 de juny del 1975 al diari 'Tele/eXprés'. El seu amic i company Juanjo Caballero ha descrit amb tot detall a Catalunya Plural l’odissea que va patir aquest mestre de periodistes fins el desenllaç d’aquell drama personal i professional. Huertas va ser condemnat a dos anys de presó pel suposat delicte d’injuries. El seu major pecat, al parer del consell de guerra que el va jutjar, va ser constatar que certes vidues de militars regentaven alguns d’aquests 'meublés' (l'hem destacat en negreta al text següent). Va estar empresonat a la Model vuit mesos.

En homenatge de Josep Maria Huertas, per contribuir a la memòria democrática i com a desgreuge pels abusos de poder que les autoritats franquistes van perpetrar fins i tot quan el dictador era a les portes de la mort, reproduim íntegrament a PAIOS el reportatge “Vida erótica subterránea”, un magnífic retrat, entre sòrdid i còmic, de la vessant reprimida i represora de la societat d’aquell temps i d’aquell país.

Vida erótica subterránea

De los burdeles históricos a las pocas “habitaciones” que persisten, pasando por los “’meublés’ de fantasía”

“El xofer del taxi va parar davant del meublé que aleshores tenia més requesta. Després de tirar les cortinetes, els obrí la porta un homenet, baixetó, gris, tronat, amb la jaqueta blanca de la casa”.

Esta descripción, escogida de otras muchas que figuran en las

excelente novela de Josep Maria de Sagarra ‘Vida privada’, corresponde al escenario que durante tantos años tuvo fama de ser el ‘meublé’ de más categoría de Barcelona, el ‘meublé’ Diagonal, el chalet que estaba situado junto a la Diagonal, entre las calles Fray Luis de Granada y Loreto. Hace ya más de 15 años que aquel ‘meublé’, que anunciaba su condición con todo descaro incluso en la guía telefónica, cerró sus puertas, pero su cita es indispensable en cualquier referencia a la vida erótica barcelonesa.

Como en todos los ‘meublés’ de una cierta categoría, que ya disponían de garaje en tiempos en que el automóvil no era tan usado como en la actualidad, los coches de los visitantes estaban protegidos de cualquier posible indiscreción mediante unas cortinas que tapaban el vehículo apenas entraba. Si había más coches que plazas en el garaje y era menester disponer del patio, se tapaban las placas con toallas pequeñas dispuestas a tal efecto.

No hace muchos años, se dio el caso, rigurosamente cierto, de un caballero que visitó el ‘meublé’ en sábado y al día siguiente, cuando salía de paseo con su familia, se cruzó con un amigo que le hacía señales acústicas incesantes desde su coche, señalándole una rueda. Pararon y el amigo aprovechó para indicarle que se habían olvidado de quitar la toallita de una de las matrículas.

Como en ‘Belle de jour’

Para ir a un ‘meublé’ solía suceder una de estas tres cosas: que se tratase de una pareja que acudiese directamente allí porque no disponía de otro lugar; que fuese una cita convenida por dos personas que perseguían el secreto y que llegaba cada una por separado; y que se tratase de un hombre y una prostituta recogida en un bar o en la calle.

Hasta los primeros años 50 funcionaron los prostíbulos basados en un gran salón por el que circulaban las señoras y los aspirantes. De esta época es el excelente retrato que hace Carlos Barral en sus ‘Años de penitencia’: “Todavía había burdeles de inolvidables características, supervivientes de la época áurea de la Exposición Universal, quien consagró a Barcelona como una gran metrópoli del pecado. Los había que conservaban, en medio de una decadencia que había degradado a pupilas y público hasta los últimos escalones de la fauna urbana, una decoración fastuosa casi increíble.”

Y recuerda el salón de Madame Petit, en la calle Arco del Teatro, donde incluso existía una pizarra con la cotización de las monedas extranjeras o los salones de casa la Emilia o casa la Rita y habla de lugares que conservan intacta la estructura de casa de familia de barrio, con unas mujeres que recibían alrededor de una mesa de comedor bajo una lámpara central aderezada con unas sayas rojas. La mesa influía en las costumbres, la de comedor era en casas de p... a las que se podía ir a jugar a las cartas a la tercera o la cuarta visita. Un ambiente parecido al de ‘Belle de jour’.

Aquellas casas desaparecieron y una cierta discreción sustituyó la increíble Barcelona que recrean Sagarra y Barral. Los ‘meublés’ eran mucho más recatados y su frecuentación disimulaba el mantenimiento de una alta vida erótica en la ciudad.

Aparte del Diagonal y de otro situado en Pedralbes de gran categoría, en Barcelona empezaron a proliferar otros más contemporáneos.

A la derecha, “el pecado”

Los muchachos que estudiaban bachillerato en los primeros años sesenta en Can Culapi (los escolapios) de la calle Balmes, se encontraban con que de vez en cuando el padre que les enseñaba religión al referirse al pecado señalaba invariablemente en dirección a una azotea de la calle Regàs, en la que sábanas y toallas se agitaban al viento.

Con el misterio que causa lo prohibido en la adolescencia, algunos muchachos se atrevían a entrar en el garaje o en la puerta del “meublé” de la calle Regàs, detrás del edificio hoy de Autopistas. En una ocasión uno de esos muchachos, más atrevido, tiró un “trueno” que debió sobresaltar alguna escena íntima. Y otro siguió a una mujer que había salido del ‘meublé’ y al detenerse esta en un bar empezó a tomar apuntes describiéndola, con todo descaro, mientras la miraba de frente hasta que la mujer se le acercó y le preguntó: “Però m’estàs fent un retrato, maco?”. El chico enrojeció hasta la raíz del pelo y marchó con sus inacabados apuntes.

Un buen número de ‘meublés’ estaban regentados por viudas de militares, al parecer por las dificultades que para obtener permiso para abrir alguno hubo después de la guerra.

Los edificios que se utilizaban habían sido adaptados en casas de vecinos de lo más corriente, o disponían de edificio propio construido al efecto y contaba con elementos especiales, dispuesto a satisfacer al cliente, como espejos en el techo o piscinas el estilo de termas romanas.

En la calle Sicilia, donde se alza un bonito edificio modernista de Josep M. Pujol [segurament vol dir Jujol], unos arquitectos que lo visitaron para conocer sus características se encontraron con que en cada habitación había un bidet, incluso en las diseñada por su autor como comedor, señal inequívoca del destino que había tenido hasta no hace mucho tiempo el edificio.

Otros edificios que consiguieron su fama en otro tiempo y que hoy han sido cerrados, con la ola de moralidad de los primeros años setenta, fueron los ‘meublés’ cercanos a la ronda de San Antonio –Miami, en la calle de la Virgen, Niu d’Or en la plaza del Peso de la Paja... -- y la Casita Blanca detrás de la plaza Lesseps. Pero la lista de los que cerraron es larga.

De la afirmación de que casas de vecinos sirvieron como ‘meublés’ está la prueba de que una recién casada se encontró un día, al salir a abrir en bata a la puerta, con un antiguo cliente que insistía en que allí él una vez se lo había pasado chanchi y que no se pusiera tonta ella que él sabía... Total, hasta que salió el recién casado y lo largó con viento fresco.

En otra casa de la calle Aribau los vecinos se quejaban del mucho ruido en un piso utilizado a estos efectos.

La clausura

“El gobernador civil, don Rodolfo Martín Villa, ha comunicado al concejal presidente del distrito V, señor Abellán, que, atendiendo a la petición formulada por dicha Junta, ha dispuesto el cierre inmediato de los dos ‘meublés’ situados en la calle de la Unión” (De los periódicos, 5 de febrero de 1975).

Cuando esta noticia saltó a los diarios hacía ya unos tres años que se había iniciado el cierre de ‘meublés’ y bares en Barcelona había sido preciso que pasase muchas cosas y que se inscribiese a menudo sobre el problema, pero sorprendió tanta diligencia y, y todavía más, tanta eficacia.

Una lista de clausuras sería interminable pero sí que están tapiados los de la calle de la Virgen --nombre más que chocante para un ‘meuble’--, Peso de la Paja, San Vicente, la manzana formada por las calles de la Duda, Cendra, Príncipe de Viana y Riera Alta, otro en Riera Alta-Ronda (un bar situado junto al teatro Calderón se negó a vender el local cuando se construyó el teatro porque su ‘modus vivendi’ era la clientela de estos cercanos ‘meublés’ y luego tuvo que cerrar), otro en Ferlandina…

Digo que sorprende la celeridad porque años atrás había habido escándalos tan sonados como el de una corsetería donde se dijo [que] desaparecían cara a una supuesta trata de blancas las clientes y, aunque el hecho no trascendió a una prensa anterior a la ley de 1966, la tienda fue cambiada incluso de nombre.

Los ‘meublés’ y los bares de camareras clausurados supusieron un bajón de la vida erótica subterránea, aunque ayudó también a los supervivientes a incrementar el negocio y también a extremar la vigilancia de sus normas.

Una pareja casada que tenía ganas de conocer uno por dentro pero que no contaba con la edad reglamentaria exigida en algunos ‘meublés’ --23 años-- se encontró con que ni siquiera les valió el libro de familia.

Subirán los precios en julio

En la actualidad funcionan menos, pero funcionan. En uno de ellos, cuyas paredes han sido empapeladas de nuevo debido a la nueva marcha del negocio se trabaja cada noche de ocho y media a una los días laborables, y hasta la una y media los sábados y domingos. Hasta hace poco era hasta las tres, pero con las medidas de austeridad para ahorrar energía que se adopta en todo tipo de establecimiento público ha sido recortada la jornada.

Así y todo, funciona continuamente y hay días en que se entregan más de 300 tickets. Cada ticket supone un servicio. Se cobra 150 pesetas por habitación y en julio la cuota aumentará a 200. Si se tiene en cuenta que se trata de una casa de tres pisos con diez habitaciones por planta habrá que reconocer que es un negocio más que saneado.

Entre los habituales de estos establecimientos figuran mujeres que no pueden calificarse como de la vida sino esposas de obreros que así ganan un sueldo extra, que sirve para que el hijo pueda hacer de una manera más lúcida la primera comunión o para salir adelante en tiempos de crisis o para aumentar sus gastos. Esta circunstancia ha motivado que en alguna ocasión haya habido alguna escena delante del ‘meublé’ a la salida de la esposa infiel. (El esposo infiel, ya se sabe que en un país machista tiene derecho a hacer lo que le plazca…).

Algún otro escándalo lo provoca el dinero no hace muchos días a un muchacho le “voló” la semanada y al descubrirlo cuando estaba vistiéndose montó en cólera y llegó a sacar una navaja hasta que se solventó el incidente con la devolución del dinero.

La tarifa de una profesional va desde 300 pesetas una callejera a 500 e incluso mil una de bar. Son naturalmente precios orientativos y de barrios bajos...

No siempre el ‘meublé’ oculta parejas furtivas o compuestas por hombre y profesional del amor sino que se han dado casos de parejas que viven en una barraca y, no disponiendo de espacio para relaciones íntimas por la presencia permanente de los hijos en el mismo dormitorio al no haber más piezas, han buscado la discreción de un ‘meublé’.

Los bares son los lugares habituales para el ligue en el caso más corriente, pero dado el fenómeno de amas de casa que ganan un sobresueldo de este modo, nada tiene de extraño el rumor insistente entre vecinos que viven próximos al mercado de Galvany que ahí rondan coches que recogen a mujeres con el capazo de la compra.

Petición insólita y chantaje

Los tiempos han cambiado y los burdeles depravados descritos por Mandiargues (“La marge”) y Sagarra (“Vida privada”) son ya un recuerdo lejano así como la destrucción de un burdel en plena guerra civil, que motivó la curiosidad infantil de chicos que iban a la fosa común a ver cómo habían quedado los muertos, que se decían cosas terribles de en qué posiciones los había sorprendido la muerte. Al menos así lo explica Candel en “Han matado un hombre, han roto un paisaje”. Igualmente, que en un burdel próximo a una parroquia se diera el caso de que los objetos más olvidados en domingo fuesen mantillas, es ya historia para el recuerdo.

Pero hay ‘meublés’ --algunos en el distrito V, uno en Hostafrancs, otro en Poble Sec, etc. que persisten y otros se han desplazado con el “boom” del automóvil fuera de la ciudad.

La Asociación de Vecinos Poble Sec, ante el cierre de un ‘meublé’ en la calle La Fransa [sic], piensa reclamar el edificio como centro social ya que está tapiado y resulta absurdo que en el barrio se carezca por completo de locales públicos donde reunirse.

Esta noticia, ciertamente insólita, corre pareja con otra que ya dimos en este diario sobre la expropiación de un desaprensivo de ficheros de clientes de un ‘meublé’ clausurado que se dedicaba a chantajear a personas que deseaban que no fuese revelada su actividad en aquel lugar. En definitiva una historia semejante a la de Guillem de LLoberola y el barón de Falset en “Vida privada”, muchos años después.

Entre historia y actualidad, anécdotas y fondo de la cuestión --poco rozado en este trabajo epidérmico acerca del tema--, algunos elementos de la historia erótica Barcelona han quedado aquí ligeramente esbozados.

J. M. Huertas C.

Foto: Pepe Encinas

Els catalans, menys papistes que molts mitjans

Andreu Farràs

Quan va morir el papa Francesc i va començar el llarg i cerimoniós procés d’elecció del nou pontífex, he de confessar (verb amb reminiscències religioses, però és que avui va d’això) que em va sorprendre força el temps i l’espai que els mitjans de comunicació tradicionals (també va avui d’això, de tradició i rutina) van dedicar a seguir en directe i en diferit totes les litúrgies vaticanes fins que va ser escollit Lleó XIV.

En un Estat que es declara aconfessional, en una societat cada cop

més laica i menys practicant del catolicisme (si més no a Catalunya), el Govern espanyol i la Generalitat van declarar tres dies de dol oficial i els mitjans de comunicació públics espanyols i catalans van invertir un generós pressupost a enviar ben nodrits equips de reporters, tècnics i presentadors de telenotícies i telediarios. El desplegament va ser tan espectacular (sí, avui també parlem d’espectacle) que fins i tot veterans periodistes i càmeres van dedicar una de les seves jornades laborals a entrevistar fins i tot al sabater i al sastre del summe pontífex. No es podria discutir que aquest reportatge i les nombroses connexions en directe que es van realitzar aquells dies de fumates blanques i negres s’havien de difondre si estiguéssim en uns altres temps. Això hagués del tot lògic,

Font: Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat.

 just i necessari fa trenta, quaranta o cinquanta anys. Quan el món estava pendent del Vaticà II i de l’'aggiornamento'. Quan el 99% dels espanyols (catalans inclosos) estaven batejats, feien la primera comunió, beneïen el palmó i es casaven per l’església. Quan el temples s’omplien. Quan el capellà formava part, juntament amb el mestre i el guàrdia civil, d’un triumvirat a tenir en compte a viles i pobles. O quan els sacerdots no eren acusats de pederàstia ni els bisbes plegaven per viure en parella. O quan la cúria vaticana no era tan criticada per la seva corrupció, el seu masclisme, llur homofòbia i per finançar i finançar-se de les grans forces reaccionàries internacionals.

Em va sorprendre l’exagerada atenció mediàtica d’aquells fastos a Roma. Vaig voler interpretar que potser els espectadors i els lectors podien quedar fascinats per la bellesa indubtable d’aquelles cerimònies a la majestuosa plaça de Sant Pere, hipnotitzats per les elegants uniformitats púrpures, vermelles, albes i negres de les sotanes, els birrets i les mitres. I vaig atribuir la meva perplexitat per aquell seguiment sobrevalorat a un cert anticlericalisme atàvic.

Però vet aquí que la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) indica que no soc l’únic català raret que té poc o gens interès per l’elecció del Papa i que ho comparteixo amb una àmplíssima majoria de conciutadans. Segons l’estudi demoscòpic de la Generalitat, el 72% passa de l’elecció del nou Papa, mentre que el 26% té “molt” o “bastant” interès. I sis de cada deu persones no donen cap valor a l’opinió del Papa o no consideren important el que pensi o deixi de pensar.

Com més joves son els catalans menys interès mostren pel que ha

Font: Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat.

 passat al Vaticà aquests darrers mesos, mentre que les persones que més importància li han donat son les dones de més de 64 anys, amb un 44% (només cal veure qui ocupa els bancs de les esglésies habitualment). Per simpaties de partit, els més “papistes” son els votants del PP, Junts i PSC.

Quan es demana els enquestats que puntuïn del 0 al 10 la rellevància que el Papa i el Vaticà tenen en política internacional, el resultat és un suspens alt, un 4,8. I cau així un altre antic mite, el de l’enorme influència universal de l’Església catòlica, apostòlica i romana, si més no per a l’opinió pública catalana. Son altres temps!

Desitjo una llarga i fructífera vida a Lleó XIV –qui, per cert, pràcticament no ha badat boca des que va ser elegit al conclave--, però espero que, si mai deixa aquest món, els mitjans de comunicació públics, finançats amb impostos d’una majoria clara de descreguts, no caiguin en el mateix papanatisme que ara arran de la mort de Francesc, qui, tot s’ha de dir, els catalans dels diferents colors ideològics concedeixen una valoració mitjana del seu papat de 6,5 punts.

Por fin, un tiro para el lado de la justicia

Dardo Gómez

Este próximo agosto ya entrarán en cumplimiento gran parte de las normas del Reglamento Europeo sobre la Libertad de los Medios de Comunicación y que llegará sin que casi nadie la anuncie, aunque con algunas tontos sigan adjudicándole fines que están en la otra punta de sus objetivos reales. Es cierto que la agenda informativa está plagada de atrincheramientos y que los medios no aspiran a otra cosa que contribuir a la confusión; quizá por ello, quiero suponer, se le da poca difusión a la decisión adoptada por las Cortes de Castilla y León de aprobar una proposición de ley que reforma la norma de Publicidad Institucional de esa autonomía. Ha contado con los votos favorables de PSOE, Vox y Podemos, y la oposición del PP, que ha visto como por primera vez en 37 años perdía una votación en ese espacio.

La propuesta fue presentada por el procurador de Unidas Podemos,

Estudio de Televisión de Castilla y León.

Pablo Fernández, quien aseguró que la reforma “acaba con décadas de compra de los medios de comunicación por parte del PP”, mientras que el popular Miguel Ángel García Nieto veía una ley “de censura” que consideró propia de países “como Cuba o Venezuela”; nada nuevo.

A ninguna persona vinculada a la comunicación en España se le escapa que la publicidad institucional ha sido y es manejada desde las administraciones como un recurso partidario para mantener vivos a los medios afines y cortar el oxígeno a los que le son críticos. 'El Observador', el medio en el que escribo, es una de las víctimas de esta lacra y su denuncia ha sido avalada por los tribunales; puede que alguna administración no lo haga y no lo niego porque no la conozco.

Para terminar con este timo a la información, el proyecto aprobado propone que el límite de aportación de la publicidad institucional no supere el 33% de la cifra neta de la cuenta de resultados de los medios. Ese porcentaje no se refiere sólo a los aportes de la Junta sino también a los de ayuntamientos o diputaciones.

Esta propuesta central ya ha levantado ampollas y algunas oposiciones que van desde la supuesta ilegalidad de la medida al temor de que esto aumente la precariedad del sector. Eso alega el Colegio Profesional de Periodistas de Castilla y León, que entiende que “las modificaciones aprobadas pueden dar lugar a interpretaciones, lo que supone una gran incertidumbre entre los medios de comunicación, ya que según se interpreten y apliquen algunos medios pueden estar abocados al cierre o se puede producir el despido de periodistas”.

Los chiringuitos de los amiguetes

Puede ser que lleven razón estos profesionalistas y sin duda que habrá que afinar la norma como expone el mismo ponente, pero los miembros de esta colegiación creo que no caen en la cuenta de que con esta oposición están admitiendo que estos medios están en la esfera de los pseudomedios ya que son proyectos que carecen de capacidad comercial mediante la difusión de información. Tal vez me equivoque, pero todo lleva a pensar en “chiringuitos” encargados desde la administración a sus informadores de confianza sin otra capacidad para subsistir que el favor administrativo.

La reforma propuesta también incluye la prohibición de destinar ayudas públicas a aquellos medios que hayan sido condenados por los tribunales por lo menos dos veces en los últimos tres años y/u obligados a rectificar informaciones inexactas que hubieran vulnerado el derecho al honor y la intimidad y la propia imagen o cometido delitos de odio. Quizá debamos coincidir en que la impunidad para mentir y agredir a la ciudadanía ha sido ganada por los pseudomedios (antes decíamos prensa amarilla) y se ha constituido en un peligro para la convivencia democrática. De hecho, para muchos de esos medios la mentira y la calumnia se ha convertido en su medio de vida porque dependen, claro está, de quienes pagan esa corrupción informativa que se ha normalizado gracias a las ayudas y la publicidad institucional.

La propuesta señala en otros de sus puntos que tampoco podrán acceder a esa publicidad o a ayudas oficiales los medios que los tribunales hayan condenado por haber cometido delitos de odio. Aquí yo propondría un agregado que dejara claro que la libertad de expresión en nada ampara las agresiones a los derechos humanos ni las campañas orquestadas contra colectivos discriminados como la población migrante o el colectivo LGTBIQ+. Ya está bien de marear a la expresión ciudadana.

Claro que hay más y, quizá, mejor

Aunque es pronto para aventurar en qué terminará este proyecto, ya que las estabilidades parlamentarias suelen ser frágiles y sus vaivenes son marismas temibles. Las reacciones de los patrones de los medios eran previsibles y van desde alegar que esto atenta contra la libertad de prensa (¡vaya cara!) o que sería una medida ilegal (ya veremos); pero me temo que los ataques pueden ir a más porque la reforma aspira a más y mejor. Veamos.

Una de las medidas que quiere incorporar esta reforma del parlamento castellanoleonés es la creación de un Consejo de Seguimiento de la Televisión Digital Terrestre (TDT), que sería el que debería fijar el monto de la subvención anual de la televisión autonómica. Esto de autonómica es una broma triste ya que su gestión se halla externalizada desde su nacimiento a una productora privada, siempre la misma claro. Ya que esta es la mejor forma de controlar desde el Gobierno a quien el entiende que le debe servir por haber ganado una convocatoria electoral. Con un servicio externalizado ya no hay empleados díscolos cuyas exigencias se deba atender ni profesionales que te pongan colorado por cuestiones tan molestas para los amos como la transparencia de la gestión o la manipulación informativa.

Externaliza si quieres obediencia ciega

Os puedo asegurar que todas las empresas así contratadas que conozco cumplen a pie juntillas las demandas del Gobierno que las contrata, por la cuenta que les lleva. Y si hay discrepancias, no se le renueva en la próxima licitación y punto. Lo mismo ocurre en Aragón o Murcia y más; una vergüenza...

En el caso de Castilla y León, la concesión está, desde los inicios, en manos de una sociedad formada por los conglomerados Edigrup y Promecal que controlan todos los medios de la región que, dada la dudosa gestión de sus propias empresas, son un seguro de que van a comulgar con todo lo que dispongan sus amos para esta pseudotelevisión autonómica.

Asimismo, la propuesta aprobada prevé que un organismo parlamentario pueda nombrar los directivos de RTVCyL si la financiación pública supera el 50% del importe neto de su cifra de negocios. Esto merece una explicación ya que Castilla y León Televisión (CyLTV), cuya razón social es Radio Televisión de Castilla y León SA, es una empresa privada que es la adjudicataria de la única licencia de emisión de la TDT de ámbito autonómico. Sin embargo, esta adjudicataria parece que se apunta solo a las ganancias de la sociedad que tiene con el Gobierno autonómico, porque cuando aparecen goteras en la financiación tira del Parlamento pepero que siempre les otorga una ampliación financiera. Un chiringuito de los buenos.

Para terminar con esta corrupción informativa y vulneración del derecho a la información de la ciudadanía (que todos conocen), la normativa que se ha propuesto en Castilla y León obligará al Gobierno autonómico a convocar en un plazo máximo de tres meses un nuevo concurso para la concesión de ese servicio a una empresa que garantice la subrogación de los actuales trabajadores y sus condiciones laborales. Lo que ayudará a terminar con la precariedad laboral y la vulneración de derechos de los trabajadores que se practica en todas estas empresas que venden este tipo de servicios a las administraciones públicas.

No me atrevo a afirmar que esto llegue a ser verdad, pero sé que eso es lo que debería ser, pero... políticos tiene España, aunque no sean todos iguales.

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador'.

¿Los escritores son periodistas?: No

Manuel López

Recientemente nos ha dejado una persona en cuya nota de despedida se podía leer que había sido escritor y periodista.

¿Se puede ser ambas cosas?

Difícilmente. O se es una o se es la otra. Claro que pueden haber

Miguel Delibes, en una imagen de archivo.

excepciones, como Miguel Delibes, que durante el día dirigía un periódico y por las noches escribía unas novelas magníficas. Pero en su periódico nunca se dejó ver como escritor. Creemos que sabía diferenciar una profesión, o una vocación, de la otra.

Periodista es aquella persona preparada en una universidad para ejercer una profesión que le obliga a tener un alto nivel cultural, un perfecto dominio de la lengua --cosa difícil-- y manejar los programas de ordenador necesarios para desarrollar su función.

Pero hay más: un periodista debe tener vocación.

En mi universidad, la Universitat Autònoma de Barcelona, cada curso ingresan unos doscientos alumnos. Las notas de corte son muy altas. Es decir, optar por esta carrera significa haber obtenido altas notas en el bachillerato y superar unas pruebas de selectividad, realmente complicadas.

Pero muchos de nuestros alumnos no tienen vocación. En una encuesta reciente, hecha en la propia aula, una parte significativa de los alumnos decían que lo que querían es ser 'youtuber' o 'streamer', es decir, hacerse con un nombre a través de las redes sociales para hacerse ricos y famosos. Su objetivo era ser como el Rubis, una persona que reside oficialmente en Andorra para no tener que pagar impuestos en España. Tiene miles de seguidores y presume de su libertad de acción burlando las leyes tributarias de su país de origen.

Pues bien, el hecho de que haya alumnos de la universidad que únicamente se planteen ser 'youtubers' nos preocupa, hasta el punto de que un pequeño grupo de profesores nos estamos planteando que para entrar en nuestra alta institución sería necesario pasar por una prueba de idoneidad.

Es decir, una vez superada la selectividad, el centro que han elegido sometería al alumno a una serie de preguntas relacionadas con el periodismo, o con comunicación audiovisual. Eso se hacía años atrás para entrar en la Escuela Oficial de Periodismo de Barcelona.

La nota haría media con la de la selectividad. De esta manera, en la universidad entraría gente con verdadera vocación periodística.

El resultado sería descorazonador para muchos alumnos que hoy están entre nosotros, porque no habrían podido acceder a la carrera.

Esto significa que alguien que tuviera en la prueba de idoneidad un 9 pero en selectividad un 7 superaría a alguien que en selectividad hubiera tenido un 9 pero en la prueba de idoneidad un 6.

Estaríamos ante una nueva generación de estudiantes de periodismo con auténtica vocación para ser periodistas.

Pero… ¿serían escritores?

No. Serían periodistas.

Para ser periodista es necesario pasar por la universidad, con su colección de asignaturas técnicas, literarias, disponer de habilidades investigadoras… pero para un escritor no es necesario pasar por todo ello.

Para ser escritor se necesita un alto nivel cultural, un buen dominio de la lengua y ser observador y analítico. Y si tiene imaginación, mucho mejor.

La diferencia entre escritor y periodista es que uno trabaja con el tiempo a favor y el otro no.

El periodista debe someterse a un proceso continuo de construcción de mensajes del momento, o del día, según sea el medio para el que trabaja. Las prisas dominan todo su proceso productivo, mientras que el escritor no tiene esa premura de tiempo.

El periodista sabe a qué género acudir para explicar un hecho. No es lo mismo un reportaje que una crónica. Una entrevista o una noticia.

El escritor no entiende de eso. Vive de lo que lee, escucha o ve en los medios. Medita sobre los hechos ya acontecidos y se pone a escribir.

El periodista sabe que tiene que atenerse a intentar decir y explicar la “verdad”. Lógicamente la verdad no la sabe nadie del todo, pero el periodista tiene que acercarse a ella y, si se equivoca, al día siguiente debe corregir su mensaje. Solamente el periodista de investigación está autorizado a meter más literatura opinativa en sus textos. Pero sin fabular.

El escritor tiene la libertad para distorsionar la “verdad”, es decir, puede fabular sobre ella, sobre la noticia, la crónica o el reportaje.

Un periodista que distorsione la verdad no es de fiar.

Un periodista trabaja con hechos concretos, el escritor puede buscar la complejidad de las personas y sus emociones.

El periodista puede explicar un drama con decenas de personas llorando ante un drama bélico o un accidente, pero no puede fabular sobre ello. El escritor, sí.

Otro elemento que diferencia a los escritores de los periodistas es que, como los primeros expresan su opinión, están más sometidos a la crítica pública que los periodistas.

Ambas profesiones comparten una realidad: tienen que someterse a la línea editorial para el medio en que trabajan. No es lo mismo escribir noticias o artículos de opinión para un medio de derechas que para uno de centro. No hablo de medios de izquierda porque en España no los hay, al menos en el sector del papel.

Los periodistas se ven sometidos a una estructura jerárquica que los puede influir: tienen jefes, redactores jefes, subdirectores y editores. Y por encima de todo, la empresa.

Los escritores no tienen por encima más que un nivel jerárquico: el del jefe, o jefa, de opinión.

En resumen, ser escritor no significa ser periodista, aunque se publique su trabajo en un medio. Y un periodista no puede considerarse un literato porque su trabajo le conduce a una serie de técnicas muy estrictas, aunque no lo parezca.