'Premsa en lluita', per què no?

Tomeu Ferrer 

En les circumstàncies actuals i les que previsiblement vindran, caldria que la professió periodística s'armés de nou. En èpoques anteriors davant períodes de gran tensió informativa i social els periodistes ens dotàvem d'un mitjà propi: Premsa en lluita. Un diari que permetia, durant les vagues generals, informar als ciutadans sense mediatització de les empreses ni dels seus encarregats a les redaccions.

Es tractava d'un exemplar únic que editava el Sindicat de Periodistes i que distribuïen periodistes durant les concentracions i manifestacions que es desenvolupaven durant les vagues generals. La confecció d'aquest diari era autogestionària i el finançament es basava en el treball voluntari i en els fons que es recollien durant la seva distribució.

Hi van haver altres experiències semblants a Premsa en lluita. Per exemple, en la dècada dels 90 del segle passat grups de periodistes de diferents mitjans van decidir publicar diversos números d'una revista en format de diari, denominada Diari de la Pau. Era, en aquella ocasió, un periòdic que recollia les informacions i opinions crítiques amb l'escalada bèl·lica que va suposar la primera guerra de l'Iraq. Periodistes i escriptors d'anomenada, com Manolo Vázquez Montalbán, hi van participar activament.

Pensava en la reedició de Premsa en lluita l'altre dia en veure com els treballadors de La Mañana, de Lleida, havien de realitzar una vaga després de no cobrar durant sis mesos. La seva veu només es podia sentir a partir de les xarxes socials d'Internet. Però no es pot oblidar que no tothom té accés a la xarxa, i menys els més pobres.

Pensar en la possibilitat de posar en marxa un mitjà periodístic autogestionat, sense control de les empreses i amb el màxim rigor professional no seria una utopia en aquests moments. Per desgràcia ocasions per publicar un diari d'aquestes característiques no faltaran. Professionals per participar-hi tampoc i a la societat cada cop hi ha més col·lectius que demanden informacions sense filtre ni sense pressió dels grups empresarials o bancaris que condicionen els mitjans tradicionals. Llanço la idea, no sé si algú la voldrà recollir.

Potser el paper és un objectiu molt agosarat, però accedir a la xarxa, tal com es pot veure en aquest bloc, seria possible si hi hagués voluntat entre la professió.

Salut i endavant.

(http://reguereta.blogspot.com)

Què fem amb TV-3 i Catalunya Ràdio?

Joan Barrera
S’ha obert, novament, la caixa dels trons sobre el futur de TV-3 i Catalunya Ràdio arran de la modificació, per part del Parlament de Catalunya, de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En síntesi, es proposa una major racionalització de les estructures directives, que passen per un enfortiment de la figura del president amb un increment de funcions executives; per la reducció del consell d’administració, amb voluntat de transformar-lo en un veritable òrgan de gestió i no en una simple traslació de les forces parlamentàries; i per la creació d’un nou model empresarial per als mitjans públics de la Generalitat, que aprofiti sinèrgies i sigui capaç de garantir el servei públic i la defensa i promoció del català a un preu assumible en un context de crisi.

Algú em pot titllar d’ingenu per fer aquesta defensa de la reforma, sobretot perquè el debat s’ha polaritzat, barrejant-hi bones intencions, pors lògiques per un canvi de model, interessos polítics no declarats i maniobres ocultes per afavorir grups de comunicació privats. És evident que quan es pretén un canvi d’aquestes característiques en el model audiovisual català hi ha efectes col·laterals, però la suma dels diferents factors no expliquen la veritable causa del repte: afrontar la supervivència de TV-3 i Catalunya Ràdio en un món tecnològicament molt dinàmic i on la fidelització de les audiències, especialment entre la franja de població més jove, requereix un nivell d’audàcia similar a la que van tenir els creadors de TV-3 i Catalunya Ràdio fa 28 anys.

Per una societat que afronta retallades i veu perillar fites tan essencials com l’ensenyament i la sanitat públiques, la tele i la ràdio de la Generalitat no es perceben com un instrument de primera necessitat. Sí, formen part de l’escenari i si algun dia faltessin el quadre quedaria descompost, però és justament la normalitat que tenen els dos mitjans en l’imaginari català on hi ha una part del problema i on cal buscar sortides.

Convé que tothom tingui aquesta premissa molt clara i, a partir d’aquí, que es busquin solucions al gran repte. Ni em proposo ser exhaustiu ni tancar el debat, tan sols apuntar algunes idees a les que, crec, s’hauria de donar resposta.

TV-3, Catalunya Ràdio i les plataformes digitals de les dues cadenes necessiten un canvi de model que les identifiqui davant de la societat com una sola empresa. És imprescindible trancar amb la dinàmica actual, en la que cadascuna treballa per la seva banda. Ho imposa la racionalització de la despesa, però també l’efectivitat per aconseguir els objectius d’estendre el català com a llengua de consum audiovisual en capes de la població, i penso en els joves, on la fidelització és més dèbil.

Si s'actua com empresa, fixant prioritats, definint línies de treball i programació i explicant la inversió, no s'ha de témer la fiscalització ni les crítiques. Al contrari, és un al·licient per defensar els objectius i una bona via per garantir la transparència, a més de frenar el debat sobre la mediatització política. I cal dir que nomenar gestors amb aquest criteri és imprescindible, no com ara on hi ha un pur i simple repartiment de quotes de poder.

Cal, també, un canvi de mentalitat entre els professionals per inculcar-los la idea de que res és permanent i immutable. Qualsevol persona que conegui mínimament el funcionament de les redaccions sap que alterar les dinàmiques internes és una feina titànica. Les redaccions són, aquí i a qualsevol part del món, conservadores i refractàries a modificar els sistemes de treball. Però fer-ho és imprescindible per garantir el futur i s’han de buscar professionals disposats a assumir el repte. Propostes com adaptació, mobilitat, flexibilitat horària, mecanismes de gestió més transversals per optimitzar la difusió de notícies o la programació haurien de formar part del nou marc de treball.

Estem en un moment que ens juguem molt, però cal ambició per assumir el repte de transformar TV-3 i Catalunya Ràdio en empreses de futur. Ambició i repte i no paraules transcendentals que diuen molt poc i entorpeixen la solució.

I els periodistes també hi hauríem de dir la nostra, per evitar caure en el parany de confondre les legítimes aspiracions en una proclama numantina d’interessos corporatius.

Mayte Carrasco, periodista, cuídate mucho

Jose Sanclemente
La descarnada crónica de la periodista Mayte Carrasco desde la ciudad de Homs (Siria) que escuché en Hora 25 con Angels Barceló me dio qué pensar. Mayte en cinco minutos describió el horrible panorama de una población que está siendo masacrada por el ejército del dictador Bashar el Asad.
Los cadáveres descuartizados y amontonados en los hospitales, la gente muriendo en sus casas por los bombardeos indiscriminados, la falta de alimentos y un "ejército libre" en la oposición, sin recursos, intentando proteger a una población atemorizada.
Sigo en Twitter a Mayte Carrasco, una periodista freelance que ha vivido varios conflictos internacionales, y va y le dice a Pérez Reverte: "Gracias por acordarte de los parias del periodismo". Y Angels Barceló, casi tan nerviosa como Mayte le dice: "Cuídate mucho". Y ella reconoce que pasará esta noche con mucho miedo y preocupación.
Los disparos del ejército del dictador sirio siguen su cadencia inexorable. Nada les detiene. La apuesta de Bashar el Asad es más sangrienta que la de Gadafi. Obama dice que no hay que intervenir militarmente , que hay otro tipo de soluciones. El Consejo de Seguridad de la ONU, ese órgano inútil en los momentos decisivos en que los vetos de los grandes países llevan a la paralización de las acciones para proteger a los ciudadanos y que sus resoluciones se las salta a la torera, como en Irak, el Gobierno americano, ese órgano, digo, muestra su preocupación. Nada más.
Pero Mayte está ahí esta noche de matanzas e impotencia, pasando miedo, hablando con la gente que cruza "la avenida de la muerte" de Homs, que no tiene claro que la OTAN deba intervenir contra el ejército asesino de ciudadanos de Bashar el Asad. "Dicen que, si entra la OTAN, arrasarán las ciudades y los muertos se contarán por miles". Vaya mundo civilizado que nos ha tocado vivir, Mayte.
Y yo me angustio contigo, Mayte. Tu crónica debería escucharla Obama y el Consejo de Seguridad de la ONU y hasta el propio dictador sirio, pero no lo harán y miles de muertos se amontonarán sobre las conciencias de los que gobiernan el mundo civilizado.
Cuando escuchaba tu voz angustiada, pero decidida, pensaba que hay que tener algo especial para enfrentarse a ese periodismo de trinchera y comprometido, que hay que querer mucho más que a uno mismo a esa profesión, la de periodista, para pasar esta noche y muchas más con ese miedo humano y natural para poder contarnos la verdad de lo que está pasando.
Mayte cuídate mucho porque te necesitamos. No estás sola.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

'La Mañana': quan els periodistes prefereixen l'atur a seguir com ara

Tomeu Ferrer

La vaga indefinida de la plantilla del diari La Mañana és paradigmàtica de l'estat lamentable que afecta la professió periodística. Ras i curt, els treballadors del rotatiu lleidatà han decidit parar perquè l'empresa feia sis mesos que no els pagava i no tenien cap seguretat de que ho fes. La mesura empesa pels treballadors té com a intenció de fons aconseguir que els empresaris els acomiadin i així aconseguir algun ingrés ni que sigui de l'atur .

Curiosa aquesta situació en la que els treballadors troben més atractiu l'atur que mantenir la feina! A més, asseguren que la societat titular del diari de Lleida quan pagava ho feia sistemàticament en negre. Sumeu-hi l'ofec de mitjans per operar. Fins i tot, els hi havien tallat la calefacció. A Lleida!

Més enllà del grau d'explotació concret que afecta als operaris del diari lleidatà, vull remarcar que l'actitud de l'empresa de La Mañana: no pagar durant sis mesos i no rebre cap sanció de l'autoritat pertinent mostra fins a quin punt hi ha un desequilibri en favor de l'empresari en aquests moments, i les lleis es van elaborar durant el Govern socialista! No cobren i no poden deixar de treballar perquè es consideraria abandó de lloc de treball i no rebrien cap indemnització ni tindrien dret a l'atur pel que han cotitzat.

Això que explico no afecta no només a un diari del Segrià. Hi ha desenes d'empreses a l'Estat espanyol en situació semblant. Els treballadors no cobren i no poden plegar, una cosa, doncs, que s'apropa a l'esclavatge.

Sense ser tant radicals, hi ha empreses de l'àmbit industrial que primer han patit un ERO que ha suposat l'acomiadament de part de la plantilla i després, com realment tenien demanda, els treballadors que resten han de fer hores extres per complir amb les comandes, hores que no cobren, clar.

Però tornem a La Mañana. Diguin el que diguin els documents oficials, la família Dalmau sempre ha estat a prop de la propietat. I molts companys encara es recorden que aquest grup va estar al darrere d'una altra aventura sagnant per a la professió: la compra del Diari de Barcelona i la seva transformació en Nou Diari. La crisi que va acabar amb el tancament d'aquell diari va suposar que desenes de periodistes es quedessin a l'atur i sense cobrar i tardessin més de deu anys a rebre una petita part del que els hi devien. A la fi un acord judicial va saldar el contenciós. Per tant, els propietaris de La Mañana ja tenen experiència en no pagar i sortir-se'n sense conseqüències.

El més trist és que aquestes actituds poden cremar tota una generació de periodistes que hi han posat tota la il·lusió possible en un marc absolutament negatiu. Però que ja han dit prou i prefereixen l'atur a seguir com ara.

Tota una llàstima en un diari que va néixer de la mà d'Emilio Romero fruit de l'ocupació de Lleida durant la Guerra Civil. El periodista falangista rebia al seu despatx amb camisa blava i amb pistola i corretjam. Va ser un mitjà aperturista durant la transició, amb Emilio Rey i Josep Antoni Rosell Pujol. I amb la privatització, el seu primer equip periodístic el va somniar en un procés que havia d'acabar convertint-lo en un mitjà plenament democràtic i en català.

(http:www.lareguereta.blogspot.com)

La niña vidente de Artur Mas

Jose Sanclemente
Tengo cierta sensación de que el PP va a ser drástico e intransigente con los medios públicos. Las primeras insinuaciones, porque el PP primero insinúa y luego ejecuta, van por el recorte en TVE. Para ello, lo mejor es ejemplarizar y empezar por dinamitar los programas de mayor audiencia y calidad como algunas de las series más galardonadas. Si lo hacen con lo más relevante tienen excusa para llegar hasta lo más elemental, claro está, sin perder el control.
Lo que vale para el PP, vale para la mayoría de los gobiernos autonómicos, en especial el de Catalunya.
Todo apunta a que vamos a conjugar el verbo privatizar hasta la saciedad. Si están dispuestos a abrir la mano para privatizar las costas del país en pro de reactivar la economía de unos pocos, como no lo van a hacer con los informativos de las televisiones. La única condición viene dada por lo de siempre: quienes pueden acceder a las privatizaciones son solo los que ostentan el poder económico, sea en las empresas de comunicación o en la construcción y la sanidad.
Todo va a valer en los medios. Lo veremos al tiempo, ya lo estamos viendo. Se concedieron televisiones digitales a medios nacionales que están arrendadas ahora a multinacionales, se les impuso un contenido de servicio público y nos emiten, como en Catalunya y en muchas otras comunidades, programas de videntes, tarotistas y teletiendas que hacen dinero con la ignorancia ajena y los operadores de telefonía.
En Catalunya, donde tenemos un Consejo Audiovisual que debía controlar este tipo de aberración y programas engañosos, se está aplicando la política del avestruz. Nadie osaría sancionar e incluso obligar al Grupo Godó, editor de La Vanguardia, a que dejara de alquilar su licencia a la empresa, cuyo canal le llaman, tiene narices, Estil de Vida, que programa día a día a la niña vidente, que soluciona nuestros problemas de salud, amor y dinero a cambio de unos cuantos euros por minuto de llamada telefónica.
Yo casi prefiero que siga "la niña de Artur Mas", que debe ser hermana de "la niña de Rajoy", a cambio de que desaparezca un órgano como el Consejo Audiovisual, que nos cuesta tanto o más dinero que llamar al  806 de la vidente. Por lo menos todo sería más barato, transparente y menos hipócrita.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

La Gioconda encara dóna exclusives

Andreu Farràs
Com m’agradaria haver estat en la pell de Martin Bailey fa dues setmanes. No el conec de res, però envejo el que va viure a Londres a mitjans de gener. Bailey és un periodista que col·labora a la revista mensual britànica The Art Newspaper. Fa dues setmanes va anar a una conferència d’experts en l’obra de Leonardo da Vinci. Restauradors, historiadors, conservadors, artistes, museòlegs,... Un rotllo per a la majoria dels humans i segurament apassionant per a una minoria, com passa en tantes aficions i professions. Bailey hi va anar per feina. No estava convidat, como no ho estava cap altre representant de la premsa. Però té bons contactes a la National Gallery i es va colar. Cap participant a la trobada sabia que entre els assistents es trobava un reporter, un membre de la canallesca; tot i no pertànyer a cap tabloide anglès, era igualment indesitjable. Ana González Mozo, una de les ponents, es pensava, per tant, que es trobava entre gent de confiança. I va cometre una indiscreció que després lamentaria. Ana és una de les especialistes del Museu del Prado que s’han encarregat durant dos anys de la investigació i restauració de l'anomenada Gioconda de la pinacoteca madrilenya, una obra considerada menor en tractar-se d’una rèplica de l’original de Leonardo que es creia que havia estat realitzada molt després per un artista flamenc desconegut.

            Ana va explicar als seus col·legues reunits a Londres que, al restaurar la Mona Lisa del Prado, van descobrir que aquella obra no havia estat pintada molts anys després sinó que era coetània de l’original de Leonardo; que sota el fons negre afegit dos segles després hi havia el mateix paisatge de muntanyes toscanes que a La Gioconda original, i que l’autor de la rèplica era amb tota probabilitat Francesco Melzi, aprenent i amant de Leonardo da Vinci. Per tant, La Gioconda del Prado havia estat pintada al mateix temps que la del Louvre i havia sortit del mateix taller del geni florentí. Ana va revelar als seus col·legues reunits a la National Gallery una informació extraordinària que no tenia previst veure la llum pública fins al 23 de febrer. Per aquell dia, el Museu del Prado havia convocat una conferència de premsa internacional per exhibir la seves troballes. Però Martin estava allà, escoltant la primícia, l’exclusiva mundial, una revelació que capgiraria un capítol de la història de l’art, ja força acostumada a revisar atribucions i desatribucions d’autors i obres. Això sí que era un veritable codi Da Vinci! Al publicar-ho dimecres passat a The Art Newspaper, Martin va crear tant enrenou en la premsa internacional, que va obligar els responsables del Prado a avançar la seva roda informativa. Quina sort la del Martin! Va aconseguir complir aquella vella definició que no sé qui va donar del que és notícia: és allò que algú –sovint poderós-- no vol que el públic conegui. A quin periodista no li agradaria colar-se en un Consell de Ministres? O en una reunió al Despatx Oval? O als vestidors del Barça o el Madrid? O al consell d’administració del Santander, BBVA o Caixa Bank quan es parlen de les fusions i desaparicions bancàries? Es clar però que, per treure de tots aquests llocs titulars de primícies, s’ha de saber de política, d’economia o de futbol com en Martin Bailey en sap d’art. Sovint hi ha periodistes que els noticiots ens passen per davant dels morros i no els sabem veure. Perquè no estem prou preparats ni tenim prou experiència. O no sabem preguntar. O no ens deixen preguntar. O no volem. I, de totes maneres, sovint no cal volar tan amunt. De vegades, l'exclusiva mundial que reboten totes les agències de premsa ens somriu com una preciosa gioconda en una avorrida trobada de restauradors d'art.  

Anatomía de un diario: 'El País'

Jose Sanclemente

El diario con más ventas en España, El País, es para sus casi dos millones de lectores el diario más completo de España. También, y por ello, es un periódico al que sus afines exigen mayor nivel de compromiso y calidad.

La identificación de los lectores con este producto de convivencia diaria es tal que el sentido de pertenencia genera una confianza que no debe defraudarse, so pena de recibir las críticas más ácidas y, sin embargo, cuando se alinean con la mayoría solo cabe esperar alabanzas mesuradas o silencios.

Sería absurdo pensar que los lectores de El País están solo en la izquierda sociológica, como lo es aseverar que los de El Mundo, el segundo diario en ventas, están en las antípodas. La gente de El País está en un abanico más amplio que el que representan los articulistas y editorialistas del propio periódico. Y eso es algo que los que hacen sus páginas diariamente no deben y no suelen olvidar.

Cuando El País fuerza sus equilibrios, tensa sus límites y hace sus apuestas, toma unos riesgos que no siempre son medibles y controlables. Y eso no es necesariamente malo para un diario que lucha por seguir vivo. Pongamos el ejemplo del pasado fin de semana en la apuesta del diario por Rubalcaba frente a Chacón, que ha obligado al equipo del primero a tuitear que ellos no estaban detrás del reportaje, y a los chaconistas heridos a buscar consuelo en otros medios de la competencia. Algunos lectores, del amplio abanico como digo, se rasgaban las vestiduras por no ver imparcialidad y sí cierta "ojeriza" en el tratamiento de los Roures y Barroso de la exministra frente al apoyo incuestionable de Felipe González al exvicepresidente de Zapatero.

Pienso que eso forma  parte esencial de un diario, que debe mostrarse  tal como es y, sobre todo, como piensa. Porque los diarios piensan. No son solo un amasijo de páginas ordenadas con prioridades escogidas, sino que tienen su corazoncito y hasta su alma. Y es que El País es humano y como tal tenderá a buscar su espacio en cada momento. No hay por qué ser drásticos e inflexibles pensando que el diario más leído de España no tenga derecho a ser un lobi de papel. Es más, si quiere sobrevivir, debe tener el necesario poder para ejercer de contrapoder y más aún en estos difíciles momentos en el que a nuestro presidente del Gobierno se le ha escapado en petit comité que "lo más duro está por llegar".

A El País, por ser el primer diario, solo le deberíamos pedir que no deje pasar una medida de este Gobierno sin mirarla con la lupa de la crítica, para que no valga todo como está valiendo hasta ahora en este despiste en el que estamos dispuestos a aceptar todo lo que nos digan y nos impongan, en nombre del maldito déficit que nosotros no hemos provocado.

Si El País se lo cree tendremos al primer diario, y hasta al segundo, del lado de la mayoría de los ciudadanos y quizás eso que llaman la marca de un periódico se pueda consolidar en un arma defensiva vital para los ciudadanos.

Para ello los que manejan el grupo PRISA, editora de El País, tienen que creérselo cada día. A veces pienso que lo intentan.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)