Periodistas y ciudadanos

José Sanclemente

Han aparecido varios estudios y encuestas estos días sobre la situación de los medios de comunicación de nuestro país y de los periodistas que trabajan en ellos. Me centraré en dos: el estudio sobre la profesión periodística de junio de 2014, que se ha elaborado con preguntas a 120 periodistas de diferentes medios, y el Digital News Report de 2014, divulgado por el Reuters Institute de la Universidad de Oxford, en el que ha colaborado la Universidad de Navarra. En este último se han realizado 19.000 entrevistas a ciudadanos de todo el mundo y 2.000 en España. Puede verse la página 32 del enlace para el caso español.

La conclusión de la encuesta a los periodistas:

1.- Cada vez tiene menos influencia el periodismo que se practica sobre el poder político y económico. Nada menos que un 66% de los periodistas encuestados creen que han perdido poder, crédito e independencia en los últimos años. Consideran que la influencia ha menguado en especial la de la prensa escrita y la de las agencias.
2.- La causa de esta pérdida de contrapoder la achacan a la dependencia económica de los medios, al uso de las redes sociales para informarse y a la precariedad laboral del periodista.
3.- Más de la mitad de los periodistas creen que su libertad para ejercer la profesión ha disminuido. Opinan que solo en los medios digitales (61% de los encuestados) se ha aumentado o mantenido la libertad periodística.
4.- Las nuevas tecnologías se ven por la mayoría de los periodistas como una oportunidad y no como una amenaza.
5.- El papel de las redes sociales se considera cada vez más relevante para desempeñar el trabajo periodístico. Destaca Twitter con la valoración más alta entre los profesionales de la información.
6.- Los periodistas se informan por igual por los medios 'on line' convencionales, que por los nativos digitales. El 66% y el 56% respectivamente los utilizan varias veces al día.
7.- Creen que la información económica se ha incrementado y que lo que han publicado sobre ello poco o nada ha influido sobre la crisis: se consideran neutrales.

La conclusión de la encuesta a los ciudadanos:

1.- Entre las Top Brands 'on line' (marcas 'on line') por las que se informan semanalmente los españoles ya hay dos que son de medios nativos digitales: eldiario.es (8%) y elconfidencial.com (9%) . ElPaís.com con un 31% sigue siendo el líder.
2.- Los cinco primeros medios 'off line' por los que se informan los españoles son cadenas de televisión.
3.- El uso de las redes sociales para informarse es cada vez mayor (46%) .
4.- Un 22% usa el teléfono móvil para informarse de las noticias y un 9% la tableta. El ordenador con el 68% sigue siendo el más usado para leer las noticias.
5.- En España, a diferencia de otros países, el periodista tiene más atractivo que la marca. Un 60% dice sentirse más atraído por la identidad del periodista que por las marcas informativas (55%).
6.- Solo un 8,5% declara haber comprado noticias por Internet el último año.

Esas son algunas de las cosas que me parecen destacables de ambos estudios. Eso y que los lectores se llevan peor con los medios que con algunos de sus periodistas. Hay futuro para el periodismo y quizá no lo haya para algunos medios.

http://www.josesanclemente.com/

 

Uns diaris es mullen i altres serveixen per no mullar-se

Des d'Ecuador arriba una proposta original per vendre més diaris. Una empresa periodística asssegura que  ho ha aconseguit amb imaginació. Potser ara que els periodistes ens hem vist obligats a entendre de models de negoci perquè els màsters en administració i direcció d'empreses no en saben prou i hem d'aguditzar l'enginy per sobreviure a la tempesta perfecta, podriem aprofitar la idea dels col·legues sud-americans. Encara que aquí, més que aigua, cauen "chuzos de punta". Un vídeo per somriure una mica.


 
UMBRELLA NEWSPAPER DIRECT from Maruri on Vimeo.

El trist paper del paper en l’ensabonada al borbó

Tomeu Ferrer

L’abdicació del rei dels espanyols, Joan Carles I, ha esquitxat el món del periodisme. Si no hi havia prou amb la competència que internet fa a la premsa en paper. Amb els problemes econòmics per la caiguda de la publicitat o amb la desafecció dels lectors més joves, ara s’ha produït un efecte pervers amb el tractament de la informació i l’opinió al voltant del relleu de la monarquia.

Felip i Joan Carles, en un acte al Palau Reial de Madrid.

Diaris gairebé monogràfics en honor al cap d’Estat. Articles d’opinió amb elogis desmesurats d’un mandatari que mereixeria, com a mínim, una anàlisi més mesurada, contrastada, han donat una imatge mesella de la premsa impresa. En contrast, en el món digital s’han pogut llegir segons les línies dels mitjans, des de crítiques a lloances en una imatge que s’assembla més a la realitat. Ras i curt, la premsa “de paper” ha estat la veu del sistema i a internet s’ha pogut llegir de tot.

Tot i treballar ara en un mitjà digital, no sóc una persona que de manera oportunista critiqui els diaris segons el suport en què estiguin fets. Crec fermament en la premsa de tota la vida. I penso que s’ha d’adaptar als nous temps, cosa que si es fa bé garantirà la pervivència d’aquest mitjà, especialment per la profunditat que pot aportar.

No he estat en les redaccions durant el dia en què es va decidir l’ensabonada massiva del monarca i del sistema que ell representa. M’imagino els meus companys preguntant-se: Com ho donarem això? I als caps plantejant una marea de pàgines d’opinió i d’informació amb un caire versallesc indiscutible. I penso també que si algun periodista o cap de secció va preguntar perquè, la resposta deu haver estat una mirada cap al sostre i alguna frase com: això bé de dalt… M’ho imagino, però no crec estar molt errat.

La imatge dels diaris en paper com a premsa mesella i la dels mitjans digitals com a premsa més crítica no ajuda a la pervivència d’aquest segment que, a la fi, és la indústria més important del periodisme.

Fa un temps, coincidint amb un periodista veterà en mil batalles vam creuar dos comentaris: "Com et va", em va preguntar? Jo li vaig dir on faig col·laboracions i, acte seguit, la meva pregunta va ser: "I a vosaltres què tal?" I ell, va respondre: "Ja ho veus, vivint de l’Ibex-35". Aquest col·lega treballa en un dels grans diaris de Barcelona i si d’alguna cosa en sap és d’economia.

Els diaris han deixat de dependre dels lectors que es rasquen la butxaca cada dia al quiosc. Ara depenen de grans empreses que són les úniques que s’anuncien a preus rendibles. I curiosament aquestes empreses molts cops no necessiten de la publicitat per als seus negocis. D’altra banda, grans bancs o fons d’inversió s’han fet amb el control financer dels diaris en paper.

La combinació de la dependència de l’Ibex 35 i dels bancs i fons d’inversió fan que els diaris difícilment assumeixin un rol crític, cosa que en la meva opinió suposa dimitir d’un dels grans principis que ha de regir el periodisme.

Tot el que comento no té res a veure amb episodis absolutament inexplicables com la censura exercida directament a un mitjà satíric com 'El Jueves'. Tanmateix fa pensar que els poders fàctics en política i economia s’han posat d’acord per intentar que la crítica no afecti al nou cap de l’Estat, en una operació versallesca en la forma i de control social en el fons.

Els mitjans tradicionals tenen no bons professionals, tenen els millors. Internet sola no és la solució. La resposta a la pressió del poder s’ha de fer de forma combinada. Si no, després del paper vindrà internet, si no aprèn i accepta dependre dels grans anunciants i no dels lectors. I els lectors tenen aquí el seu paper. Si no es comprometen amb la premsa lliure i plural acabaran no tenint premsa en la qual confiar.

http://reguereta.wordpress.com/

Prensa responsable y responsabilidad de la prensa

José Sanclemente

El acontecimiento histórico de la abdicación del rey Juan Carlos está poniendo a prueba, de nuevo, la independencia de los medios de comunicación de nuestro país. Las llamadas a la “responsabilidad” por parte de los bipartidos menguantes (PP y PSOE) y de sus diferentes líderes han sido seguidas a rajatabla por los declinantes medios de comunicación del 'establishment', que se han conjurado desde sus diferentes posiciones ideológicas para no ser críticos con la Monarquía y, sobre todo, para esconder el debate que hay en buena parte de la sociedad: ¿Monarquía o República? ¿Deberíamos aprobar a Felipe VI a través de un referendo democrático?

La portada de 'El Jueves' retirada el 5 de junio del 2014.

El error de estos políticos al esconder este debate es tremendo. El de algunos periodistas también: “Lo que menos nos conviene es abrir las costuras del modelo de Estado”. “Eso ahora no es prioritario”, me dice un amigo con responsabilidades recientes en un gran medio de comunicación (de la parte del 'establishment' progresista).

Hasta Ricardo Rodrigo, propietario de RBA y editor de 'El Jueves' ha claudicado y ha destruido miles de ejemplares que ya tenía impresos con una portada humorística sobre la abdicación del Rey. Siempre nos quedará 'Mongolia', podríamos decir, pero es triste que la censura haya vuelto y, lo peor, que la autocensura pretenda instalarse como un virus sistémico de los medios.

Manel Fontdevila explica su salida
de 'El Jueves' en Twitter.

Con estas noticias se perfila y emerge el papel de los medios y de las empresas periodísticas propietarias de ellos. Algunos directivos se ponen al frente de sus periódicos y firman páginas de loa hacia nuestro Rey, editoriales que dictan doctrina de consenso en línea con el pacto del bipartido e informaciones que hablan de la “excelente preparación “ de nuestro nuevo Príncipe en unos días rey. El mensaje está claro y los mensajeros lo están reproduciendo con fidelidad.

¿Pero fidelidad a quién? Los medios se deben a sus audiencias que están compuestas por ciudadanos que los oyen, ven o leen. Tienen la obligación de contar la verdad, tanto la de los que representan ideas mayoritarias como minoritarias. Especialmente deben darle la voz a los más débiles y apartarse de los poderosos. Los medios de comunicación y el poder no pueden ser lo mismo y hablar el mismo lenguaje. Es más, garantizan

La explicación en Twitter de Albert Monteys.

mayor estabilidad democrática cuanto más se distancian de los intereses partidistas. Eso es practicar un periodismo responsable en los medios, no eludir un debate o dejarse llevar por lo que proclaman los políticos.

¿Cuánta falta de transparencia ha habido en esta abdicación? ¿Por qué un Rey en cuyos planes no estaba el ceder la Corona a su hijo y que había hecho un esfuerzo por rehabilitar su deteriorada imagen ante los ciudadanos tira la toalla ahora? ¿Por qué no se entiende que los ciudadanos deberían estar llamados a opinar sobre ello en las urnas? ¿Por qué…? Mientras haya porqués sin respuesta más necesario es el periodismo.

Esta vez, en contra de la famosa frase de George Orwell, el periodismo de los medios del 'establishment' está en línea con lo que al poder le gusta que se publique. Eso pasará factura política (ya la ha pasado en las últimas elecciones), pero también a los medios que se autocensuran.

http://www.josesanclemente.com/

Víctimes que esdevenen botxins

Cristina Palomar

Per molt acostumada que estigui a detectar la manipulació que els mitjans de comunicació oficials fan de la informació, no per això deixo d'indignar-me cada vegada que la detecto. Aquest dimecres 28 de maig, els dos temes estrelles a la televisió --tant catalana com espanyola-- han estat la nova entrada massiva d'immigrants subsaharians a Melilla i els aldarulls de la nit de dimecres a diversos barris de Barcelona pel desallotjament --amagat intencionadament fins l'endemà dels comicis europeus-- de Can Vies.

En els dos casos s'ha explicat el què de forma esbiaixada il·lustrant-lo amb imatges violentes i fent passar les víctimes per botxins, i s'ha omès el per què. El drama dels subsaharians que s'estan mesos amagats al mont Gurugú, subsistint com a animals i estomacats de valent per la racista policia marroquina s'ha convertit de nou en una colla de salvatges mig despullats, cridant com a posseïts pels carrers de Melilla i maldant per arribar al CETI abans que tanqués. Més d'un espectador haurà pensat en electrificar la tanca després d'haver vist les imatges.

El mateix ha passat a l'hora d'informar sobre el rebuig social que ha provocat a Barcelona el desallotjament --per sorpresa i amb una contundència policial més digna d'una dictadura que d'una democràcia-- del casal popular que ocupava des de fa 17 anys un edifici abandonat al barri de Sants propietat de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). També aquí els okupes s'han convertit en botxins i els Mossos en víctimes. S'ha parlat de la violència --inadmissible-- desfermada dels joves kaleborrokos als carrers de la ciutat-aparador de Xavier Trias, però no de la violència policial desproporcionada, dels ferits, de les cassolades de rebuig, dels helicòpters sobrevolant la ciutat de matinada i de l'atac a la seu de la revista 'La Directa'.

M'ha resultat especialment xocant escoltar aquest matí com Catalunya Ràdio entrevistava un representant sindical dels Mossos d'Esquadra i no li preguntava per l'actuació policial contra 'La Directa' o pels atacs als veïns de Sants que es manifestaven dilluns passat pacíficament contra el desallotjament. També m'ha sorprès que l'entrevista s'hagi posat abans que les curtes declaracions del president de la FAVB, Lluís Rabell, en què contextualitzava la violència per la crispació generada per la crisi i la injustícia social que provoca, i alhora demanava diàleg a les institucions.

Voler amagar a l'opinió pública el conflicte social darrere d'un simple cas de desordre públic com ha intentat fer l'Ajuntament de Barcelona podia funcionar fa un temps. Ara ja no. Curiosament, l'únic que ha aplaudit l'estratègia de CiU d'atiar primer les flames del conflicte negant-se a trobar una solució pactada i autoritzant-ne un desallotjament violent ha estat Alberto Fernández Díaz, el representant municipal del PP, amb qui Trias governa d'amagat. Fernández Díaz --com el seu germà Jorge en el cas de Melilla-- no només ha aplaudit la fermesa demostrada, sinó que ha demanat tolerància zero. La mateixa que, suposo, deu demanar per als corruptes del seu partit.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

L'èxit de 'The New York Times'

Albert Sáez

Joshua Benton i Frédéric Filloux han coincidit a assenyalar que el Innovation Report sobre 'The New York Times' ha passat a ser un dels textos fonamentals del periodisme digital juntament amb la carta de  

Lionel Barber del gener de l’any passat a la redacció del 'Financial Times'. Ara per ara, 'The NYT' i 'Financial Times' són els dos models d’èxit pel que fa a la transició digital dels mitjans tradicionals, tant des del punt de vista de l’organització de les redaccions com del model de negoci.

De la lectura combinada dels dos documents, en surten alguns principis bàsics del periodisme del futur:

1. Tot és revisable: horaris, rutines, preus, prioritats,… excepte la necessitat de cercar, preservar i potenciar el talent dels professionals del periodisme per generar i verificar informacions exclusives, interpretar-les d’acord amb els interessos del públic i explicar les seves conseqüències.

2. La relació amb el públic per escoltar-lo, per interactuar i per donar-li protagonisme ha de ser un element central en l’organització de les redaccions juntament amb l’anàlisi de la mètrica digital i de la conversa a les xarxes socials. L’objectiu és generar “comunitat” entorn de la marca del mitjà.

3. La tecnologia és el detonant del canvi en el consum i en la producció, però l’element fonamental és la transformació de la mentalitat dels usuaris (empoderament de l’audiència) i de la dinàmica de publicació dels periodistes.

4. Cal trencar els murs preexistents entre l’estructura comercial dels mitjans i la redacció.

5. La feina periodística no acaba amb la publicació, segueix amb l’enriquiment i la viralització dels continguts.

6. El model de finançament del futur no serà una simple substitució de l’actual: baixarà el pes de la publicitat a l’engrós a favor de la segmentació, creixeran les subscripcions, entrarà el micromecenatge,…

http://slownewsblog.com/

Pactar amb el diable té un preu

Cristina Palomar

En ple debat sobre el perill que suposa per a la credibilitat dels mitjans de comunicació que la majoria --per no dir tots-- estiguin en mans dels bancs, ha trascendit que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha demanat un préstec hipotecari de 300.000 euros al Banc de Sabadell a canvi de la seu que té a la Rambla de Catalunya per fer front als seus problemes de tresoreria. La decisió de l'actual junta de govern, presa davant la tallada en sec del crèdit, ha provocat la queixa d'una part dels col·legiats, que ha presentat un recurs al considerar l'operació com a "un acte d'opacitat inadmissible".

Conferència a la sala d'actes de la seu del CPC de Barcelona.

Tot i que des del col·legi s'ha defensat la "transparència" de la decisió i es remarca que "no s'han vulnerat els Estatuts", el grup de periodistes denunciants considera que la convocatòria d'assemblea extraordinària per aprovar la mesura del 16 d'abril es va fer a corre-cuita i en plenes vacances de Setmana Santa.

Segons llegeixo a l'e-notícies, la surrealista explicació del Col·legi per justificar el poc marge de maniobra donat per discutir una decisió tan important és que "la data de la firma del crèdit la va imposar el banc".

Després d'això, sobren les paraules i falten els calbots. D'entrada, imagino que els deutes del Col·legi no són pecata minuta, sobretot després d'haver estirat més el braç que la màniga amb l'ambiciosa reforma del local i el sorprenent augment de la plantilla dels últims mesos. A banda, hi ha el fet que hipotecar l'emblemàtica seu, situada en una zona molt cobejada pel sector immobiliari, per pagar les factures no només és molt preocupant. És també una decisió de conseqüències imprevisibles.

Digueu-me pessimista, però donat el futur poc engrescador del nostre gremi i el continu degoteig de baixes de col·legiats que han perdut la feina, ¿algú de la nova junta de govern s'ha plantejat la remota possibilitat d'acabar vivint de lloguer o, fins i tot, de ser desnonats per impagament? Tinc entès que el nou gerent del Col·legi dirigeix el vaixell com si fos una empresa i, curiosament, aquest és el mateix error que estan cometent els mitjans catalans i espanyols. Confondre un diari o un col·legi professional amb una empresa de butifarres aboca al desastre segur i els col·legiats en som responsables.

I per acabar d'embolicar la troca al voltant del debat sobre la imparcialitat i la credibilitat del periodisme actual, recupero la notícia publicada pel butlletí del Col·legi, que celebrava la renovació --el 7 de maig passat-- de l'acord de col·laboració entre la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes i Repsol. L'empresa petroliera, intocable ama i senyora de la petroquímica tarragonina, patrocinarà un cicle de conferències i unes jornades de formació, i s'encarregarà de pagar la impressió de la Guia de la Comunicació 2014. Els periodistes que van assistir a la firma de l'acord van rebre de regal la Guia Repsol de carreteres.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/