L’esquer, el 'knack', el 'clickbait' i Mònica Terribas

Toni Rodríguez Pujol

Quan jo començava a fer de periodista tenia un excel·lent redactor en cap, en Pere Pascual, que quan l’hi dúiem una peça sempre ens preguntava “i l’esquer, on és?” L’esquer, com si diguéssim, era l'ànima del titular, el pinyol de la notícia. Si no tenies un bon esquer no obries mai la secció.

Anys abans, el 1969, un joveníssima Rosa Maria Sardà triomfava

Mònica Terribas, entre Albert Ortas i Toni Rodríguez, d'Intermèdia.

al desaparegut teatre Windsor de Barcelona amb una obra d’Ann Jellicoe, traduïda per Terenci Moix i dirigida per Ventura Pons, que es deia 'El Knack' o 'qui no té grapa no endrapa'.

La pregunta és: tenir 'knack' és genètic o cultural? És a dir, saber trobar l’esquer periodístic és una qualitat innata o adquirida? Sortosament, se’n pot aprendre. Ho dic amb convicció: al final vaig acabar obrint algunes vegades la secció.

Avui dia, a les redaccions digitals ja no es parla de l’esquer. Ara, malgrat algunes resistències heroiques, aquella tècnica ha anat derivant en una pràctica creixent i perversa que se’n diu “clickbait” que, més o menys, vol dir “pesca clics”. Es tracta de forçar exageradament un titular per aconseguir el major nombre possible de clics i augmentar la visibilitat d’una notícia difosa digitalment. La perversió arribaria fins el punt que determinats redactors, sobretot els més joves, cobressin la feina en funció del nombre de clics obtinguts. 

L’equivalència del 'clikbait' en llenguatge audiovisual seria “l’audiència”. És a dir, el rànquing d’audiències. En definitiva, tal com ens assenyalava la companya Mònica Terribas al nostre darrer InterMèdia Confidencial, la dictadura dels resultats. El “resultadisme” per damunt de tot. La rendibilitat econòmica, encara que sigui efímera, per damunt de la rendibilitat social. L’èxit immediat per sobre de l’èxit basat en la credibilitat i la consistència empresarial i professional. 

La lluita pel mercat mediàtic és dura, cal reconèixer-ho. Alguns mitjans de comunicació aposten més per construir la seva pròpia comunitat de seguidors que no pas per lluitar a camp obert amb la competència. Encara no sabem quina tàctica és millor, però del que no en tenim cap dubte és que l’esquer és tan necessari com inútil si es desprèn de l’ham a la primera estrebada. 

Perquè sense un bon ham i una bona canya no hi ha res a fer. 

Bona pesca!

http://www.intermedia.es/

PAIOS fa 10 anys

El 13 de setembre del 2011 va néixer un bloc sobre premsa i periodisme que per batejar-se va manllevar en part el títol d’un llibre del genial Umberto Eco. Periodistes Apocalíptics, Integrats, Optimistes i/o Solidaris (PAIOS) ha volgut ser durant aquests anys el canal d'expressió dels periodistes que han desitjat "manifestar sense pors ni complexos les seves opinions i reflexions sobre la professió i els mitjans de comunicació amb absoluta llibertat i sense les cotilles del que és políticament correcte i laboralment convenient".

Si l’objectiu del projecte ha estat aconseguit o va per bon camí ho

han de decidir els seus lectors, que sempre que vulguin també poden ser-ne col·laboradors. Com que ja ens coneixem prou, no cal fer l’autobombo, tan comú en els mitjans de comunicació convencionals i que prou hem criticat des d’aquest bloc.

Ens limitarem a donar algunes xifres fins ara desconegudes sobre PAIOS. Al llarg d’aquests dos lustres, el blog ha rebut gairebé 231.000 visites. Això representa que cada dia des del 13 de setembre del 2011, PAIOS ha estat clicat (i esperem que sobretot llegit) per una mitjana de 64 persones. El mes que el blog va tenir més lectors va ser el desembre del 2016, amb més de 16.500 visites. L'article més llegit ha estat 'Petjades d'un assassí', escrit per Àngel Casas, sobre Alfons Quintà, que des del 24 de desembre del 2016 ha estat llegit per gairebé 18.000 persones. L'article va ser un dels textos inspiradors del molt recomanable best-seller de Jordi Amat 'El fill del xofer'.

Moltes gràcies a tots els que seguiu PAIOS i, sobretot, als 76 autors dels 630 articles que s’han publicat al llarg d’aquesta dècada al blog, que segueix convidant a tothom a participar en l’etern debat sobre periodisme passat, present i futur. Només una promesa per acabar: seguirem donant la tabarra en defensa del periodisme i dels seus professionals. No sé si és l’ofici més maco del món com diuen alguns romàntics, però, si més no, sí el més fascinant que conec.

Si cliqueu els noms de la següent llista apareixeran els diferents articles que ha publicat cadascun dels autors i els posts on apareixen esmentats per altres col·laboradors. A tots ells, el més sincer agraïment:

Josep M. Adell Bardier

Salvador Alsius

Marc Andreu

Enric Arqués

Pepa Badell

Siscu Baiges

Antonio Baquero

Joan Barrera

Miguel Ángel Bastenier

Carles Blanco

Joan Brunet Mauri

J. J. Caballero

Josep Cabayol

Joan Cañete Bayle

Santi Capellera

Àngel Casas

Xavi Casinos

Txerra Cirbián

Andreu Claret

Maria Teresa Coca

Jaume Codina

Dani Cordero

Pere Cullell

Manuel Duran

Maria Favà

Pau Farràs

Blai Felip i Palau

Ricard Fernández Deu

Tomeu Ferrer

Antoni Fuentes

Soledad Gallego Díaz

Albert Garrido

Rafa Garrido

Dardo Gómez

Maria González

Sílvia González Poncelas

María Eugenia Ibáñez

Gabriel Jaraba

Jordi Juan

Eduardo López Alonso

Manuel López

Marta López

Manel Lucas

Diego Francisco Martínez

Susana Molina

Imma Muñoz

Jordi Panyella

Cristina Palomar

Elena Parreño Gala

Carles Pastor

Jordi Pérez Colomé

Gabriel Pernau

Toni Piqué

Josep Prat

Eva Queralt Llobregat

Montserrat Radigales

Francesc Ràfols

Antoni Ribas

Josep Carles Rius

Xavier Roca

Toni Rodríguez Pujol

Maite Ruiz

Albert Sáez

Ángel Sánchez de la Fuente

Guillem Sànchez

Jose Sanclemente

Vicenç Sanclemente

Sebastián Serrano

Albert Solé Bruset

Julia Sousa

Gil Toll

Francesc Triola

Carmen Umbón

Josep-Maria Ureta

Santi Vilanova

Rufián, el Pijoaparte y la provocación como herramienta de comunicación

Toni Rodríguez Pujol

El 'Pijoaparte' es el personaje central de la novela 'Últimas tardes con Teresa' del escritor Juan Marsé. Se trata de un joven y atractivo inmigrante andaluz que vive en el Carmelo y se hace pasar por militante obrero antifranquista para seducir a una chica de casa rica, Teresa Serrat, una bella universitaria de izquierdas deseosa de revoluciones, incluida la sexual. Ahora nos hace sonreír, pero en los años sesenta y setenta hacer la revolución sexual era una manera

Gabriel Rufián, diputado de ERC en el Congreso.

muy meritoria y esforzada de hacer la revolución. El problema es que Manolo, el 'Pijoaparte', no era exactamente un revolucionario. Era un ladrón de motos que se hacía pasar por revolucionario para poderse ligar a Teresa. Y no seguimos porqué si la han leído ya saben cómo termina, y si no la han leído, ya va siendo hora. 'Últimas tardes con Teresa' es una obra indispensable para conocer nuestro pasado más reciente.

La obra centra buena parte de su relato en las manifestaciones antifranquistas de Barcelona de los años 1956 y 1957, fue publicada en 1966 y supuso un cierto escándalo. Pero, curiosamente, no fueron los franquistas los más escandalizados. Quienes se lo tomaron más a pecho fueron algunos miembros destacados de la llamada 'Gauche Divine', tertulianos habituales de Bocaccio, sintiéndose aludidos por el despectivo “señoritos de mierda” que el ladrón de motos osó aplicar a los izquierdistas de salón. Tal vez este detalle sea primordial a la hora de descubrir la intención descriptiva que el autor --un hombre de la izquierda libertaria-- oculta más descuidadamente en las páginas de su gran novela.

Es decir, que el 'Pijoaparte' y sobre todo su cronista Juan Marsé, era todo un provocador. ¿Es negativa la provocación? ¿Es insultante? ¿O podría llegar a ser incluso terapéutica?

Gabriel Rufián es un político catalán, nacido en democracia, hijo y nieto de andaluces, criado en el barrio de Fondo de Santa Coloma, de aspecto atractivo, tranquilo y sosegado, que ha hecho de la provocación una herramienta de comunicación. Sus fans se encuentran en el independentismo catalán de izquierdas, donde milita, y en la izquierda española de nueva creación. Sus detractores, en todo el resto del arco ideológico. Rufián es un auténtico revolucionario, en el sentido en el sentido aristotélico de querer cambiar radicalmente el statu quo actual de la política catalana y española. Y evidentemente no es un ladrón de motos disfrazado. Pero comparado con el 'Pijoaparte' --o mejor dicho, con Marsé-- y salvadas las distancias de tiempo y circunstancia, descubrimos que ambos utilizan la técnica de la provocación como herramienta eficiente de comunicación e incluso de expresión artística. Uno la aplica al arte de la literatura y el otro, al arte de la política. Y excuso hacer más paralelismos. Del éxito de Marsé no hay ninguna duda. El éxito de Gabriel Rufián aún es pronto para ser valorado.

En cualquier caso, conviene recordar que eso de las motos es un tema delicado. Si eres un ladrón de motos puedes acabar mal, como el 'Pijoaparte'. Pero si eres un vendedor de motos, conviene que la máquina responda a las expectativas del mercado.

De esa necesidad, los expertos en comunicación sabemos algo.
http://www.intermedia.es/blog-2/

La notícia com a producte

Toni Rodríguez Pujol

Dèiem l’altre dia que una notícia pot tenir moltes definicions, però que, en definitiva, i dit una mica cínicament, és aquella informació que un periodista (amb capacitat de fer valer el seu criteri al consell de redacció de seu mitjà) considera que és notícia. Sortosament, però, el periodisme és una ciència inexacta que permet moltes altres aproximacions conceptuals al tema.

Hi ha qui diu, per exemple, que una notícia, per ser-ho, ha de ser quelcom de sorprenent, emocionant i proper. Per dur-ho al límit, i seguint aquella analogia de l’home que mossega el gos, diríem que per a un culer, que el Barça perdi per quatre a cero a casa seva contra un equip de segona divisió és molt diferent que si és al revés, ja que el Barça guanyant al Camp Nou a un equip de segona no sorprèn ningú. En canvi, si és l’equip de segona (millor no posar-hi noms) qui fa una repassada al Barça, els barcelonistes segur que experimentaran sorpresa i emocions (sens dubte, negatives) i se sentiran afectats i propers a una desgràcia que, molt probablement, consideraran pròpia. És a dir, primera conclusió: sorpresa, emoció i proximitat, són els tres principals sentiments que generalment van associats al concepte de notícia.

Tot i això, hi ha un altre element a tenir en compte: si el fet noticiable no afecta -en major o menor grau- a la sensibilitat d’una audiència prou nombrosa d’hipotètics lectors/oients/espectadors, tampoc és prou notícia. Si més no, perquè s’hi interessin els grans mitjans de comunicació. Cal recordar, en aquest sentit, queuna notícia és un producte. Això no nega, de cap manera, la responsabilitat i la dimensió pública – de servei públic- de la tasca dels periodistes. Però també cal tenir present que els periodistes treballen per a empreses, públiques o privades; que tenen els seus propis interessos empresarials; i que viuen de l’elaboració, la manufactura industrial, la presentació, el màrqueting i la promoció dels productes que elaboren. És a dir, de les notícies.

I quina és la relació entre el dircom o l’agència de comunicació i el mitjà de comunicació? Doncs la mateixa que hi ha entre el proveïdor minorista i el comprador majorista: dóna’m una informació interessant i jo te la publico. Interessant? Sí, que em cridi l’atenció, que toqui els sentiments dels meus clients (lectors/oients/espectadors), que sigui propera, i que interessi a un nombre suficient de destinataris com perquè pagui la pena el temps que estic invertint en escoltar-te. Comença per donar-me un títol i desprès ja en parlarem. Un títol que haurà de ser proposat al periodista de base per l’agència de comunicació o pel dircom corresponent (o tots dos plegats, que és la millor combinació possible) perquè el periodista de base el “compri” i l’hi pugui proposar al seu cap de secció, i aquest al seu redactor en cap, sots-director d’informació, etc. fins arribar, si hi arriba, al consell de redacció.

Sembla fàcil, oi? Provem-ho.

http://www.intermedia.es/

La mare de totes les crisis

Toni Rodríguez Pujol

No fa gaires dies, vaig quedar-me esgarrifat davant la tele. Em passa sovint, però aquella vegada no va ser a causa de les notícies, sinó mirant un documental de 60 minuts filmat pels nazis l’any 1942, quan jo encara no era ni tan sols un projecte de vida. Les imatges, tràgiques però sobretot repugnants, feien ganes d’aixecar-se i anar a escopir directament la cara d’alguns personatges que hi apareixien.

Era una pel·lícula etiquetada amb la paraula “gueto”, descoberta després de la Segona Guerra Mundial en un edifici de l’Alemanya oriental, antiga propietat del Tercer Reich. Sens dubte, un instrument de propaganda nazi. El que no sabem, pel que sembla, és què volien propagar. Jo tampoc, evidentment, però crec que o eren molt intel·ligents i ens volien donar testimoni de la intrínseca maldat humana, o volien demostrar que al gueto no es vivia tan malament, llevat dels pobres, que aquests viuen fatal a tot arreu.

El document té la virtut de fer que les imatges parlin soles. Algunes mostren l’estil de vida de les famílies “benestants” del gueto: llars amb sales d’estar ben decorades, cuines equipades amb totes les comoditats de l’època, senyores rialleres anant a prendre el te a salons confortables... El contrast dramàtic és al carrer, tot just a la porta d’aquelles llars i aquells salons tan elegants, on es veuen autèntics cadàvers ambulants, preludi de les esgarrifoses imatges dels camp d’extermini que es van començar a divulgar després del judici de Nüremberg.

La població que hi apareix pot dividir-se en tres grans grups: la gent acomodada que viu feliç, confiada i aliena a la desgràcia dels altres; la gent que encara manté alguna esperança i s’afanya per no quedar atrapada a l’espiral creixent de la pobresa circumdant; i els que ja han llençat la tovallola i passegen la seva derrota pel carrer, davant la indiferència criminal dels seus suposats compatriotes.

Especialment colpidora és la imatge d’una dona jove, amb un nadó --probablement mort-- en braços, que demana i demana un rosegó de pa, davant d’un cadàver abandonat a la porta d’una casa, mentre la gent en passa pel costat.

El reportatge, emès per TV-3, ens recorda que al capdavall tota aquella gent, rics, pobres i miserables, van ser massacrats i confinats en camps d’extermini, sense distinció d’edat, sexe o classe social. “Els rics es pensaven que se’n salvarien”, diu un dels testimonis. Vana esperança.

No vull forçar cap analogia que pugui semblar exagerada, però sí subratllar que la història demostra que quan la desgràcia és general acaba afectant tothom, malgrat que n’hi hagi molts que pensin que els que perden la feina, la salut o la llibertat sempre són els que no saben gestionar correctament les amenaces.

Sembla que Warren Buffet tenia raó quan l’any 2009 va dir que l’avarícia, la ignorància i la mentida són en l’origen de totes les crisis. Potser caldria afegir-hi la indiferència, però, en qualsevol cas, sembla segur que la crisi moral es la mare de totes les crisis.

http://www.intermedia.es/la-madre-de-todas-las-crisis/?lang=ca

Despullar-se

Toni Rodríguez Pujol

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, presidit per Roger Loppacher, organitza periòdicament uns esmorzars informatius als quals té l’amabilitat de convidar-me. Aquest matí, però, el convidat de debò era Albert Om, un periodista amb qui no he tingut mai l’ocasió de coincidir laboralment, però que sempre m’ha semblat un bon referent de l’actual generació professional. La generació que avui dia té la responsabilitat de mantenir útil i viu el sempre difícil ofici d’informar. El títol de la xerrada era al voltant de l’entrevista, i el ponent s’interrogava si aquest gènere era encara vigent o no. El

Albert Om amb Jorge Javier Vázquez, durant una edició d''El convidat'.

diagnòstic, sortosament, ha estat positiu, tal com ha demostrar un auditori ple d’estudiants, que han allargat i enriquit el col·loqui final de l’acte, amb una pila de preguntes força interessants. Tal vegada per això (i, sens dubte, perquè jo als matins no sóc gaire xerraire), no he fet la pregunta que em suggeria, justament, la intervenció d’un dels estudiants. 

Preguntava el xicot, com s’ho feia l’Om per aconseguir despullar els seus personatges. No recordo exactament la resposta del senyor Om, probablement perquè m’han vingut al cap les tècniques que jo mateix feia servir quan, fa una pila d’anys, em vaig especialitzar a fer entrevistes, primer al suplement del vell 'Correo Catalán' i desprès al Circuit Català de TVE. M’hauria agradat explicar-li a l’estudiant. Però com no sé com es diu ni on para, ho faré, modestament des d’aquí. Despullar-se, com diuen els francesos, "c’est un gran mot". Perquè sigui plaent i útil als objectius desitjats, cal que es faci lentament. Sense brusquedats. Ningú es despulla davant d’un desconegut, encara que sàpiga qui és. I encara menys, si hi ha parròquia que s’ho mira. Fer una entrevista, efectivament, és un exercici de seducció. I cap seductor/a pot pretendre que el seu entrevistat es despulli, si ell/ella no ha fa prèviament. Sense preses, si pot ser. I si no pot ser, millor que no facis cap entrevista.

http://www.intermedia.es/

Les (males) notícies nostres de cada dia

Toni Rodríguez Pujol
La definició convencional de “notícia” és la que es refereix a una informació que fins el moment que es difon no és coneguda públicament. Altres definicions, una mica menys convencionals i força més frívoles, diuen que una notícia és allò que algú vol que no se sàpiga o, simplement, allò que els periodistes decideixen que és notícia.

Bé, desmuntem una mica aquests tòpics: les portades de la majoria de diaris de dimarts, 29 de març, publicaven com a principal foto de portada una imatge dels atemptats terroristes al Pakistan. En molt casos, com per exemple 'La Vanguardia', 'International New York Times' i 'The Guardian', fent servir la mateixa imatge

d’agència. Sembla difícil pensar que tots els periodistes responsables d’editar la portada respectiva des de llocs tan diferents s’haguessin posat d’acord en decidir que aquesta era la gran notícia del dia. Es tractava doncs d’una informació que algú no volia que se sabés? No exactament. Les víctimes volen que el món conegui la tragèdia que pateixen, si més no perquè algú, si encara li queda una mica de vergonya, se li posi la cara vermella com un tomàquet. I els botxins, evidentment desitgen la màxima difusió de les seves accions criminals. Això multiplica exponencialment l’efecte terrorífic que busquen. Queda descartada, per tant, la teoria de l’ocultisme informatiu.

Què deu ser doncs això de les notícies? Allò de que són més rellevants quatre morts a París que quaranta a l’Àfrica? Doncs

probablement sí, però no pas per motivacions purament racistes, que també, sinó perquè la notícia, per ser-ho, ha de ser geogràficament propera i, sobretot, capaç d’afectar la nostra vida quotidiana. O, dit en altres paraules, capaç d’influir en el nostre entorn. L’atemptat del Pakistan va ser comés contra cristians paquistanesos. Els crims de DAESH (no els hi feu el favor de dir-lis ISIS, són una banda criminal, no un estat) ens afecten perquè llencen encara més refugiats desvalguts contra els filferros punxeguts de les nostres consciències.

Vet aquí perquè tot això és notícia.

Una mala notícia que ja dura massa, no cal dir-ho.
http://www.intermedia.cat/

Un altre article sobre l'atemptat de Pakistan:

'El olvido de Lahore en las portadas y la crisis de la prensa', por Josep Carles Rius

Dame un titular y moveré el mundo

Toni Rodríguez Pujol

Decíamos el otro día que una buena noticia, para serlo, exige un buen titular, de la misma manera que un buen anuncio, para serlo, exige un buen eslogan. Y un buen tuit, para ser retuiteado, debe ser corto, directo, actual, ingenioso, sorprendente y, sobre todo, intencionado.

Existe una leyenda urbana que asegura que la gente que dice leer periódicos, en realidad sólo lee los titulares. O, como mucho, que eso es lo que hace el 85% de los supuestos lectores. Que el resto se limita a leer el lead, sobre el que volveremos más adelante. Y que sólo los correctores de estilo (cuando los hay), las personas implicadas positiva o negativamente en la información, el autor de la pieza y en algunos casos sus familiares más cercanos, sobretodo en su línea ascendente, terminan por leerlo todo.

Por lo tanto, y si estamos de acuerdo en considerar la noticia como un bien de consumo (ya sea como producto, que es mi tesis, o como servicio, que es otra tesis que comparto parcialmente pero que cada vez tiene menos adeptos) el titular vendría a ser como un reclamo comercial, fabricado con la intención de vender. Es decir, de lograr que la gente llegue a leer, por lo menos, el lead subsiguiente.

Cuando empecé a trabajar como periodista en 'El Correo Catalán', la gente no se esforzaba demasiado en construir títulos. Eran los sacrificados compaginadores quienes debían hacer ímprobos esfuerzos para encajarlos en la pauta, aunque fuera a martillazos, mientras farfullaban aquello de: “¡A ver cuándo entenderás que las páginas no son de goma!”. Hasta que llegó un tal Miguel Ángel Bastenier, un señor periodista que años después se convertiría en uno de los principales analistas españoles de política internacional, y comenzó a poner de moda la costumbre de cuadrar los titulares y de cerrar el paso a los de más de 9 ó 10 palabras, incluyendo artículos y preposiciones.

Ese es un buen ejercicio que recomiendo a todo el mundo, empezando por el más importante de los dircom de las organizaciones a las que agencias como InterMèdia dan servicios de comunicación, y terminando por el más tierno de los becarios. “¡No cabe todo el mensaje!”, exclaman unos. “¡No podemos ser tan estrictos!”, dicen otros. Yo también protestaba. Pero, creedme: seamos estrictos, porque no hay idea que no se pueda resumir en 9 ó 10 palabras. Obviamente, es más fácil escribir más que menos (eso lo saben bien los poetas), como es más fácil usar el primer verbo que te pasa por la cabeza que obligarte a encontrar uno que dé una significación -e intención – real a la frase.

Hay quien empieza por el titular y luego escribe la pieza. Yo no, porque nunca sé qué acabaré escribiendo y antes debo esperar a ver si me sorprendo y me intereso a mí mismo, que es el primer paso para saber si voy a ser capaz de interesar y sorprender al hipotético lector. Por tanto, y tal como nos decían en la escuela: sujeto, verbo y predicado. Sin adornos. “Mi mamá me ama” (aunque sería más noticia decir que “no me ama”), “La crisis ha provocado más de 100.000 suicidios en España”. Entre cuatro y diez palabras, no hace falta más para llamar nuestra atención e invitarnos a seguir leyendo. Sólo con esta frase ya sabemos tres cosas esenciales de cualquier información que pretenda ser interesante: quién, qué y dónde. Las otras tres w dobles del clásico periodismo norteamericano de toda la vida deben ir justo después, en el lead, que es el primer párrafo de la pieza informativa. Son el por qué, el cuándo y el cómo: who, what, were, why, when and how. El titular de cualquier información, por compleja que sea, debe poder contener la respuesta a alguna de esas seis preguntas. Cuantas más, mejor. Y si no cabe todo en un titular, debe caber en el lead. Y con mayor motivo en un tuit. El resto puede ser maravilloso, pero será más literatura que periodismo. Por eso hay tan poca gente que lo lea, empezando por aquellos directivos que desoyen los sabios consejos de sus dircom o de las agencias de comunicación como la nuestra. Que, afortunadamente, cada vez son menos.

Era un buena tesis, ¿verdad? “Lástima que al final hayas terminado vendiendo los servicios de tu empresa”. Sí, es evidente, pero eso también hay que tenerlo en cuenta: si un titular es el reclamo para “vender” una noticia, una noticia es un producto y los productos se compran y se venden, debemos ser conscientes de que todo forma parte de un sistema de intereses del que no se escapa nadie. Y como reza la canción de Peret: “Que levante la mano el que no venda ná”.

http://www.intermedia.es/

El misteri de les notícies i les fonts

Toni Rodríguez Pujol

Les relacions entre periodistes de mitjans i periodistes de fonts no són sempre versallesques. Però tampoc ho són a tot hora, posem per cas, les relacions entre redactors de base i càrrecs intermedis dels mitjans de comunicació convencionals, ni entre periodistes de fonts i dircoms, dins les organitzacions. Ni tan sols quan el propi dircom és un periodista d’ofici.

Aclarim, abans d’avançar, la distinció entre periodistes de mitjans i periodistes de fonts. Que no de “fons”, no emboliquem encara més la troca. Els primers, com és fàcil de deduir, són els qui treballen als mitjans de comunicació, i els segons són els que treballen a prop de la font de la notícia (és a dir, a les organitzacions: empreses, administracions, etc.) i s’encarreguen de donar-li via, facilitar la seva comprensió i adreçar-la als seus destinataris, que, a la vegada, poden ser els col·legues dels mitjans de comunicació o -ja hi tornem a ser- aquell públic més ampli i directe que habita a la xarxa.

No sabem qui va ser qui es va inventar aquesta nomenclatura, però podria ser que hagués estat el gran Joan Brunet en els seus temps de president de la comissió de gabinets del Col·legi de Periodistes de Catalunya. El cas és que l’expressió ha fet fortuna, tot i haver ensopegat amb una certa contestació d’aquells guardians de les essències que hi ha per tot arreu i que encara troben que no, que per ser periodista de debò cal treballar en un mitjà de comunicació i que tota la resta és impuresa i perversió professional.

Quan miro d’explicar-ho a algú, acostumo a fer servir la metàfora del botiguer i del treballador d’una planta d’extracció d’aigua mineral, que és una metàfora de la mateixa família que la dels iogurts caducats del gran Xavi Casinos (El misterio de los yogures caducados), de la qual ja en parlarem més avall. En la història del botiguer i el treballador de planta, el primer té la missió de vendre ampolles d’aigua mineral al consumidor final, i el darrer ha d’extreure l’aigua de la mina, l’ha d’analitzar, l’ha de desintoxicar, l’ha d’embotellar i, finalment, l’ha de fer arribar a les botigues. Un cop arribada, és el botiguer qui ha de contrastar el bon estat i les condicions sanitàries del material rebut, l’ha de col·locar a la prestatgeria més adequada, ha de tenir la botiga oberta, neta i atractiva, l’ha d’oferir adequadament als seus clients, l’ha de vendre i, finalment, l’ha de cobrar. Remarquem, per cert, a diferència del món del periodisme, l’industrial del ram de l’aigua cobra el seu producte al botiguer, mentre que en el cas dels mitjans de comunicació, el periodista de fonts no cobra del mitjà de comunicació que acaba rebent el seu producte, sinó de l’empresa emissora del producte, que en aquest cas, és lainformació. En fi, petits detalls que no qüestionen gaire la validesa metafòrica de tot això que estem explicant.

El que està clar, no obstant tot això, és que el treballador de planta s’estima més vendre la seva ampolla d’aigua mineral sense gas a una botiga que no pas a un venedor ambulant. És una qüestió de seguretat comercial i jurídica. Però segur que tampoc no l’importa gens que el venedor ambulant compri totes les ampolles que vulgui a la botiga i les revengui lliurament per la seva xarxa viària habitual. Més que res perquè farà augmentar el nombre de vendes. La pega és si després resulta que les ampolles han estat adquirides de franc o distribuïdes també de franc, o si hi ha aldarulls al carrer entre venedors que es disputen l’espai de la plaça pública, o si l’aigua es fa servir per llançar-la pel cap d’algú, o si s’adultera el producte barrejant-hi substàncies nocives, puix que en qualsevol d’aquests supòsits estaríem davant d’un problema. Com evitar-lo? Doncs assegurant al màxim les relacions de confiança entre el productor d’aigües minerals, amb gas o sense, i el botiguer que acaba de polir i vendre el producte directament al públic.

S’entén, oi? Doncs ara potser és el moment de fer-nos una pregunta i de tornar a la faula de l’amic Casinos: el misteri no és tal misteri. De fet, els iougurts caducats són de pagament. I davant seu, en una altra prestatgeria, hi ha els iogurts que es renoven contínuament, que són fàcils d’accedir, que estan ben il·luminats i… que són de franc.

Tan estrany és que la gent no agafi els iogurts de pagament?

I l’altra pregunta és aquesta: la notícia, com a producte, és una commodity?

No ho sé, això potser ens ho han de dir els periodistes de mitjans.

N’esperarem, delerosos, la resposta.

http://www.intermedia.es/