El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS
Mostrando las entradas para la consulta eugenia ibáñez ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta eugenia ibáñez ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

28 oct 2024

El periodismo también castiga a los mejores

M. Eugenia Ibáñez
Me resulta difícil escribir sobre Ángel Sánchez tras haber leído en este mismo espacio a compañeros que le conocieron, admiraron y amaron. Poco puedo añadir a sus textos, no soy de repetir elogios y por otra parte, Ángel, seguro, me recriminaría dedicar líneas a cosas ya dichas y sabidas.

En lo que sigue, intentaré mantener un cierto distanciamiento del
Ángel Sánchez con sus compañeros de 'El Periódico'
(de izquierda a derecha) Enric Sala, Carmen Umbón,
  Teresa Pérez, Mercè Conesa, María Eugenia Ibáñez,
 Ángeles López y Tere Rubio.
personaje, más que nada por ser fiel a su concepto de lo que debía ser el ejercicio honesto del periodismo, nunca dejarse arrastrar por las vísceras ni sentimientos personales, intentar que las teclas del ordenador sigan el ritmo de los datos y el trabajo que exige una buena documentación. Pero me va ser difícil marcar distancias con una persona junto a la que he hecho toda mi carrera profesional, desde 'Diario Femenino', 'Mundo Diario' y 'El Periódico', y junto a quien, el mismo día del mismo mes y el mismo año, adquirimos la condición de jubilados. Un hombre que me ayudó, que me acompañó a salir del paro y me encontró acomodo en 'El Periódico' y que, en los últimos años de nuestras andanzas profesionales, me dejó llorar en su arrinconado despacho del destierro cuando él, seguro, tenía más motivos que yo para lamentar su situación. Me va a ser difícil, insisto, dejar al margen los sentimientos y centrarme en los rasgos profesionales, pero lo intentaré para explicar cómo trabajó Ángel Sánchez de la Fuente, nacido en Talavera de la Reina en 1946 y fallecido en Barcelona el pasado día 23.

Fue un periodista que utilizó pocos adjetivos en sus textos. Los rechazó por considerarlos un fácil recurso al que acuden quienes carecen de mejores argumentos para informar, para acercar la realidad al lector o describir un personaje. Sustituir esos adjetivos por hechos contrastados fue la misión de su paso por las redacciones donde trabajó. Su archivo personal se formó con miles de recortes de diarios, revistas, notas diversas que clasificaba por orden alfabético o temático. Parte de esa documentación se mantiene, otra fue destruida no hace mucho por deseo propio. Le recuerdo en encuentros con amigos cuando, mediada la conversación, sacaba un pequeño papel y un minúsculo lápiz con el que había anotado apuntes sobre el tema del que con toda seguridad hablaríamos. Era su aportación a la noticia del día, a la actualidad, su archivo portátil. Nunca faltaron unas buenas tijeras en su mesa de trabajo y no es probable que llegara un solo día a su casa sin un manojo de recortes de prensa, revistas con noticias diversas, notas de políticos o personajes diversos destinados a formar parte de su archivo tras recibir la etiqueta adecuada. Sus hijos fueron archiveros ocasionales pagados con doble remuneración, la económica, ajustada a su edad, y la educativa, porque aquellos niños absorbieron con lentitud la historia del país. Y algo les quedará, debía pensar Ángel.

Ese archivo, me atrevo a decir único por su volumen y continuidad, fue la base de dos libros(*) que aún hoy, y a pesar del tiempo transcurrido, deberían estar muy cerca de los redactores de política de este país para cubrir olvidos y errores que se cuelan en internet. Esa peculiar base de datos sirvió también para dar cuerpo a centenares de textos con un estilo periodístico con marca de autor. Los retratos y perfiles de personajes de Ángel Sánchez tenían un estilo personal, diferente, porque conseguían que fueran los retratados los mismos redactores de los textos a través de sus propias declaraciones, rescatadas del pasado en amarillentos recortes de prensa. Y si el relato del propio protagonista quedaba desdibujado, incompleto, Ángel sumaba aportaciones de terceros para cerrar la definición del personaje. Una original variante de estos retratos fue la serie 'Antología de sandeces políticas', 63 piezas publicadas entre 2014 y 2017 en el bloc 'La Lamentable', textos dedicados, como puede deducirse del título, a recordar las muchas necedades cometidas y dichas por los dirigentes de este país, sin distinción ideológica alguna.

Ángel aplicó rigor y meticulosidad en su trabajo y trasladó esa exigencia a su entorno laboral, a sus compañeros en la redacción y a sus superiores. Nunca eludió elogios cuando el resultado del esfuerzo ajeno era el adecuado. Solía utilizar un tono directo en su ejercicio profesional que sirvió a muchos para corregir errores, para mejorar en la profesión, para aprender con humildad de los errores que se pueden cometer en periodismo. Fue fiel a la herramienta básica en su profesión, el uso de la lengua castellana que utilizó con corrección exquisita y respeto total al lector, el primer destinatario de nuestro trabajo.

Ángel Sánchez de la Fuente se jubiló en septiembre del 2006, a los 60 años, 28 de los cuales los dedicó a 'El Periódico'. Los últimos años en este medio los pasó ejerciendo funciones que no correspondían con su experiencia y conocimientos y alejadas de la responsabilidad que mantuvo en anteriores cargos de subdirector y director adjunto. La cara oculta del periodismo también castiga a los mejores.

Descansa en paz, compañero del alma, compañero.


(*) 'Diccionario de los partidos políticos', 1977, Dopesa, y las 600 fichas de 'Quién es quién en la democracia española', Flor del Viento Ediciones, 1995.

4 oct 2022

'Cròniques del fang', de Jaume Fabre

Maria Favà
Tots els qui han escrit comentaris sobre aquest llibre s'han posat d'acord en afirmar que és un homenatge als periodistes 'huertamaros' i a Josep Maria Huertas. En part tenen raó però això no és tot. L'autor ha elaborat una crònica sobre com es feia la informació municipal i dels barris de Barcelona entre 1966 i 1983. "És la història d'un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme", diu.

El subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', el va
suggerir María Eugenia Ibáñez, que unes línies més endavant veurem com ella mateixa el matisa. En el capítol de presentació, Fabre explica que ha volgut oferir "algunes pinzellades del que alguns anomenaven periodisme de barraqueta o miserabilista". Un gènere que els historiadors de la comunicació li han posat el qualificatiu acadèmic i fred de "periodisme social". "Era un periodisme practicat per joves que començaven a sortir de les facultats de Periodisme dels anys seixanta del segle passat i es van llençar a denunciar la corrupció de les administracions franquistes i les mancances en serveis i equipaments que aquesta pràctica havia deixat als barris". Recorda que la denúncia la van encapçalar primer les associacions de veïns i van rebre el suport d'alguns col·legis professionals i d'entitats ciutadanes. I que la confluència d'aquests vectors es va veure reflectida en uns mitjans de comunicació que estaven canviant. 

Alguns dels 'huertamaros' eren cronistes del fang i de les corrupteles i alhora militants de les associacions dels barris. N'hi havia d'afiliats a partits encara clandestins, però la majoria eren companys de viatge i independents. Assegura Fabre que van ser uns moments irrepetibles i que es va practicar un "periodisme nou i diferent mentre s'estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de trenta anys". I afirma que la febrada es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal. Alguns dels líders veïnals van passar a fer política des dels ajuntaments i es van desmobilitzar les entitats de base. 

Sobre el basisme i la desmobilització va escriure fa anys Vázquez Montalbán en el seu llibre 'Barcelona en lluita' on deia que els primers ajuntaments democràtics temien que la democràcia directa practicada des de feia anys des dels barris es convertís en un contrapoder: "En part per les regles de joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d'esquerra, que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa". 

Fabre, que ha fet una feinada de molts mesos rescatant articles de les hemeroteques públiques i dels arxius dels companys de professió, va voler incloure com a col·laboradors del llibre a deu huertamaros entre els que em compto. I és una mica estrany que una col·laboradora, que s'ho va passar la mar de be identificant les fotografies que em passava el Jaume, sigui la que ara signa aquesta ressenya per la insistència tenaç de l'Andreu Farràs, l'inventor i editor d'aquest bloc. 

I ara ve la puntualització que la María Eugenia Ibáñez, MEI per als amics i una de les col·laboradores de l'obra, es fa a ella mateixa: "El llibre té com a subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', però crec que va ser al revés: els barris ens van donar veu als periodistes, capacitat crítica, el contacte amb la realitat". I és que la MEI, una referent per a molts, era i és sempre molt precisa. 

La MEI va deixar anar aquesta sentència, amb severitat, en l'acte oficial de presentació del llibre a la Casa Golferichs. Era oficial perquè va venir l'alcaldessa Ada Colau, però es va presentar amb vambes i una bossa informal de tela amb el pòster de la Mercè. I va advertir d'entrada que s'aniria aviat perquè volia conciliar amb la seva família. He escrit acte oficial, però no va ser gens encarcarat, com va assenyalar el mateix Fabre, que va agrair que s'hagin llençat a la paperera de la història els "saludes" i la parafernàlia que es considerava imprescindible fins fa quatre dies quan hi assistia l'autoritat. Colau, que el 1983 era una nena de nou anys quan els periodistes anàvem per carrers de fang sense asfaltar, va escoltar els parlaments amb interès i ella en va fer un amb molt de sentit. 

El llibre de Jaume Fabre, que no explicaré aquí perquè s'ha de llegir,
Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, al 1978.
aclareix alguns mites i malentesos. El primer, el del nom, 'huertamaros', que tothom atribueix a Joan de Sagarra i ell mateix s'ho creu que va ser-ne l'inventor perquè era un campió en posar malnoms despectius a tothom. Fabre ens descobreix qui va ser l'autèntic inventor. I a partir d'aquí inicia una reflexió sobre els enganys de la memòria i compara un mateix fet a través dels records de diversos periodistes i el resultat és sovint divergent per no dir decebedor. Com el 'cas Royuela'.

"Aquest és un llibre una mica més de memòries que d'història, encara que s'intenta aplicar amb el màxim rigor les normes de la recerca històrica a la transcripció de records. Això fa que sigui també un llibre en què es dedica una atenció especial als paranys de la memòria, la pròpia i la dels altres". De moment ho ha deixat aquí, però segur que continuarà burxant sobre aquestes trampes. 

Carles Cols ha escrit que Fabre és el subcomandant dels 'huertamaros'. No sé quina gràcia li fa a ell aquest galó. Potser cap, però és, de debò, un dels primers 'huertamaros' i el que més està aguantant. I amb tots els 'huertamaros' que hi vulguin anar, tant els vells com els joves, es convoca una trobada a Can Saladrigas del Poblenou on es tornarà a presentar 'Cròniques del fang', però en família, amb els amics i en el barri on el Josep Maria Huertas va viure i on segur que li hauria agradat que es presentés el llibre del seu millor company.

23 jul 2016

‘Mundo Diario’, el periódico rebelde

Sebastián Serrano
En julio de hace 40 años, la Transición empezó a tomar cuerpo. Carlos Arias Navarro, el hombre que siete meses atrás había anunciado con lágrimas en los ojos la muerte del dictador, dejó de ser presidente del Gobierno y le sucedió Adolfo Suárez, el encargado de desmontar el régimen que Franco había dejado “atado y bien atado”. Para contar aquel periodo convulso, el año 1976 fue pródigo en nuevos diarios: en abril había aparecido 'Avui', en mayo había sido 'El País' y en octubre sería 'Diario 16'. Son tres medios a los que se les reconoce un papel importante en la transición. Pero junto a ellos, olvidado quizá por su corta vida y su traumático final, debe situarse un periódico singular, irrepetible: 'Mundo Diario'.

El 16 de julio de hace 40 años cumplió 30 uno de los más asiduos
Los dirigentes comunistas Carrillo, Gutiérrez Díaz y López Raimundo
visitan en enero de 1977 la redacción de 'Mundo Diario'
en la avenida Cardenal Reig.
colaboradores de 'La Lamentable', Ángel Sánchez, el periodista que de manera más minuciosa ha contado en Catalunya la transición española y alguien imprescindible para entender 'Mundo Diario'. Por eso se me ha ocurrido que la mejor manera de celebrar hoy su aniversario es sacar del olvido el periódico que, de la mano de un grupo de jóvenes imprudentes, removió las aguas del periodismo barcelonés.

Cuando 'Avui', 'El País' y 'Diario 16' aparecieron, 'Mundo Diario' llevaba cuatro años en la calle, aprovechando las rendijas del régimen para informar sobre un submundo que seguía oculto y conjuntando una redacción que pudo ponerse a funcionar a pleno rendimiento cuando el dictador murió en la cama, acompañado del manto de la virgen del Pilar. Aunque parezca mentira, traducir para el lector los crípticos partes médicos de la agonía de Franco era un servicio que pocos medios se permitían.

El editor del diario era Sebastián Auger, un miembro del Opus Dei con aspiraciones políticas que quería hacerse un hueco en la España que venía. Para ello, compró en 1972 'Diario Femenino', una cabecera que había nacido cuatro años antes bajo el manto de la ley de prensa de Manuel Fraga. Ese mismo año cambió el formato y los contenidos para convertirlo en un medio de información general y se convirtió en 'DF'. Tras dos años de trámites el periódico logró cambiar de nombre en febrero de 1974.

Submarino de libertad


'Mundo Diario' era un submarino de libertad en un océano muy agitado por la tempestad, pero todavía dictatorial. Auger mantuvo como director a Ramón Solanes, un periodista que había alcanzado un cargo directivo en TVE y mantenía buenas relaciones con la autoridad competente, pero entendía lo que estaba pasando y propició que se formara una redacción cohesionada y competente. En el tardofranquismo hubo más diarios, tanto en Madrid como en Barcelona, que intentaron ser portavoces de los nuevos tiempos. Algo que diferenció 'Mundo Diario' de los demás es que, por la propia juventud de la cabecera, no había en su redacción sectores que pusieran trabas.

Muy rápidamente se hizo un hueco porque había informaciones que sólo aparecían en 'Mundo Diario'. Barcelona y su entorno eran entonces una olla en ebullición, donde protestaban los trabajadores en las fábricas, los estudiantes en las facultades y los vecinos en los barrios. Las publicaciones más o menos clandestinas que narraban todo esto se contaban por decenas, pero el medio de información general que en toda España dio mejor cuenta de lo que estaba pasando en esos ámbitos fue 'Mundo Diario'.

Era chocante que el diario de Sebastián Auger, que había sido concejal de Hacienda del alcalde más criticado en los barrios populares de Barcelona, José María de Porcioles, fuera el que con más amplitud informara de los déficit provocados por la especulación urbanística y de las reivindicaciones de quienes peleaban por paliarlos. Pero así era y la principal responsable de ello era otra colaboradora de 'La Lamentable', María Eugenia Ibáñez, periodista de referencia de la información local en Barcelona durante muchos años.

Dar voz a todo el que se moviera sin mirarle la etiqueta también diferenciaba a 'Mundo Diario' de los otros medios que en los últimos años del franquismo y durante la Transición adoptaron una línea editorial progresista. Casi todos ellos concentraron los esfuerzos en el ámbito de la política y trataron menos la actividad social.

En aquella redacción, de la que formé parte desde 1974 hasta 1978, aprendimos entre todos a practicar un periodismo que daba voz a quien tenía algo interesante que decir y ponía en duda las verdades del poder, todo ello dentro de unos límites, que se fueron ensanchando, y frente a los potentes medios que utilizaban a los periodistas para imponer lo que interesaba a los que mandaban. Cuarenta años después, la tensión entre ambos tipos de periodismo sigue ahí.

El altavoz de los hasta entonces silenciados


'Mundo Diario' se distinguía del resto de medios por ser el altavoz de unos sectores sociales hasta entonces silenciados, pero también se tenía que leer para saber qué se estaba cociendo en los pasillos del franquismo o en las catacumbas de la oposición. Ángel Sánchez escribió cada día, antes y después de la muerte de Franco, una sección, la Polémica, en la que hacía un comentario sobre el tema que consideraba más relevante y luego engranaba con minuciosidad de entomólogo párrafos escritos sobre el asunto por varios comentaristas, sobre todo de los diarios de Madrid. Releerlo es aún una guía estupenda para conocer las rencillas que carcomían un régimen decadente y los codazos que se propinaban las élites políticas emergentes. También ayuda mucho a entender todo eso la columna diaria que publicaba Manuel Vázquez Montalbán.

Auger no se conformó con el éxito de 'Mundo Diario' e intentó construir un imperio centrado en Barcelona (donde llegó a poseer cuatro diarios, una revista, una editorial y unos talleres de impresión), que se extendió hacia Madrid y Valladolid. Todo se vino abajo a principios de 1980 y el polvo y los enfrentamientos provocados por el derrumbe han ocultado durante demasiado tiempo aquel diamante en bruto que hace 40 años intentó pulir un grupo de jóvenes periodistas imprudentes, justo cuando Ángel Sánchez cumplió 30 años.

Este articulo, publicado en La Lamentable el 16 de julio del 2016, ha recibido en esta publicación numerosos comentarios de otros antiguos redactores de 'Mundo Diario', como Ángel Sánchez, María Eugenia Ibáñez, Carlos Pastor, Francesc Cusí y Rosa Maria Piñol, así como de Antonio Franco y de Gonzalo Auger, hijo del amo. 

24 mar 2015

La meva entrevista a Lluís Prenafeta fa 25 anys, a 'El Periódico'

Gabriel Jaraba
'El Periódico de Catalunya' ha recuperat i publicat una entrevista que vaig fer fa 25 anys (1990) a Lluís Prenafeta quan tot just havia deixat de ser secretari general de Presidència de la Generalitat de Catalunya. L’he rellegida amb la sensació que l’havia escrit una altra persona; jo no guardo ni un sol retall de diari ni gravació dels milers de peces periodístiques que he publicat durant 47 anys de professió. Fa 25 anys tots érem més ingenus que ara, però és que els embolics de diners i poder que es fan ara públics són fora de tota mida; algun dia hauran d’esser estudiats pausadament i analitzats, no només en ells mateixos sinó en mig del clima de guerra bruta que s’esdevé ara mateix. En el moment que es va publicar l’entrevista, Prenafeta era un enigma: un empresari d’èxit, amb una personalitat del tot diferent a la dels capdavanters catalanistes que s’havien
Lluís Prenafeta a la seva piscina el 1990. (foto: Jaume Mor)
forjat a la resistència cultural i política, que tot d’una esdevé l’home de confiança del líder total del nacionalisme català, el veritable 'valido' de la cort pujolista, una figura que projecta una ombra sovint inquietant no només per als seus adversaris. Lluís Prenafeta irromp aleshores com un home que pensa en gran –a diferència dels diguem-ne líders del catalanisme que s’apleguen en torn a Pujol, i els que ho fan ara en torn, al costat i contra Mas. Sense ell no hauriem tingut TV-3, l’element que marca un abans i un després en el país i que és l’expressió d’una autoconfiança i un atreviment que el catalanisme, en totes les seves versions, no ha tornat a tenir.

Lluís Prenafeta era aleshores un home opac, i potser és injust dir això. A la primavera del 1990, s’adona que aquesta opacitat el perjudica i decideix concedir una de les escasíssimes entrevistes que se l’han fet, fins i tot potser era la primera, però no ho puc assegurar. Escolta, doncs, amb molta l’atenció la proposta que la direcció d’'El Periódico' li fa, precisament un diari al·liniat amb posicions d’esquerres inclinades al PSC. I es decideix que s’hi publicarà una entrevista no explícitament política, al suplement que aleshores apareixia durant l’època de vacances, feta a casa seva, en un entorn distès estiuenc.

El meu record del tracte de Lluís Prenafeta és excel·lent. Ens va rebre a José Luis Martínez Ibáñez, subdirector del diari, al fotoperiodista Jaume Mor i a mi, amb una amabilitat digna d’elogi, gens freqüent en determinats entorns polítics i en persones que haurien pogut dir allò que es diu que un dia va dir la duquessa d’Alba a una minyona seva: “Niña, sal al hall y haz que les echen algo de comer a los periodistas”. Prenafeta ens va convidar a un dinar excel·lent al seu restaurant habitual i ens hi va dur amb un Jaguar de color verd màquina que seria el cotxe que jo tindria si m’agradéssin els cotxes. L’haviem fet fotos nedant a la seva piscina i haviem tingut una conversa en la qual vam parlar de poder i de diners, de política i d’amistat, d’aspiracions i realitzacions. La miro ara i veig que és un document excepcional, no a causa d’aquest modest periodista, sinó per la intel·ligència d’un home polític que sabia que li calia explicar-se i la d’un diari que encara no vivia en el temps actual en que només hi ha premsa de partit que no es confessa com a tal.

Us demano que llegiu l’entrevista amb Lluís Prenafeta situant-la al 1990, una època en que tots érem molt crítics però potser més ingenus que ara. I si sabeu llegir entre línies potser trobareu, en la conversa entre ell i jo, alguna dada que potser ajudarà a situar millor algunes coses que passen ara.

https://gabrieljaraba.wordpress.com/

Altres articles de PAIOS sobre el pujolisme i la premsa

Los periodistas pasan cuentas a Jordi Pujol, por María Eugenia Ibáñez.

Un club d'estomacs agraïts, per Cristina Palomar.

El 'cas Pujol' i el periodisme que no va ser, per Josep Carles Rius.

Notes esparses…, per Joan Brunet Mauri.

9 ene 2015

Los periodistas pasan cuentas a Jordi Pujol

M. Eugenia Ibáñez
¿Qué hacían los medios de comunicación catalanes mientras Jordi Pujol acumulaba dinero en el extranjero? ¿Informaron con rigor de sus asuntos privados? ¿Investigaron los, en ocasiones, confusos negocios y actitudes de su esposa, hijos y colegas diversos? ¿Informaron con libertad? ¿Actuaron como comisarios políticos del
Jordi Pujol i Miquel Coll Alentorn, amb periodistes, durant la nit del 23-F.
 Gobierno catalán? ¿O quizá se sometieron durante 23 años al 'president' de la Generalitat, a sus habituales “ara no toca” y a los cantos de sirena del llamado “oasis catalán”, donde nunca pasaba nada, donde todo se desarrollaba conforme a la ley y el derecho? Tras la confesión del pasado 25 de julio, cuando Pujol anunció urbi et orbi la regularización del dinero mantenido en el extranjero durante 30 años, los medios de comunicación iniciaron un goteo de datos sobre las posibles irregularidades de la gran familia Pujol durante ese tiempo. Pero, ¿por qué entonces y no en los años anteriores? ¿Por qué callaron durante tanto tiempo si todos han venido a decir que ya sospechaban, que ya se sabía? ¿Cuál ha sido la responsabilidad del periodismo en el silencio que durante 30 años ha dado protección al mayor escándalo vivido en Catalunya desde la llegada de la democracia?

La respuesta la ha dado ahora el propio periodismo desde su más
Pujol, envoltat de periodistes, l'estiu passat a Queralbs.
alta instancia de representación profesional. Los cinco exdecanos vivos del Col·legi de Periodistes de Catalunya que coincidieron durante diversas etapas con el mandato de Pujol han juzgado el papel desempeñado por la prensa durante ese periodo y, en cierta manera, esos cuatro hombres y una mujer han entonado un mea culpa colectivo.

Las declaraciones, que reproduciremos parcialmente, han sido realizadas a 'Capçalera', revista oficial del Col·legi de Periodistes de Catalunya, y giran básicamente en torno al “Ara no toca”, frase con la que Jordi Pujol rechazaba las preguntas formuladas en rueda de prensa que no eran de su gusto, que le incomodaban, una forma de censura previa que nunca fue cuestionada por el órgano colegial, como tampoco lo son ahora las seudo ruedas de prensa donde el convocante no admiten preguntas.

“Ara no toca”


Salvador Alsius: “La frase se hizo tristemente célebre entre los periodistas catalanes y en muchas ocasiones no escondía otra cosa que una voluntad de dirigir con mano de hierro la agenda de los medios”.

Montserrat Minobis: “La expresión se convirtió en el paradigma de una época en la que se escondía una forma de hacer política que alteraba el ecosistema periodístico”.

Joan Brunet: “La actitud de Pujol hacia los medios de comunicación en general y hacia los periodistas en particular ha acabado por incidir en la calidad (forma y fondo) como una losa de la información política catalana que pesará en el sistema de comunicación”.

Josep Carles Rius: “El 'caso Pujol' interpela a toda la sociedad catalana y, en especial, a los periodistas. ¿Qué grado de culpa tenemos como profesión? A mi entender, mucha…tras la Transición, tanto la democracia, como el autogobierno y las libertades eran frágiles y los periodistas desarrollamos un instinto de protección, una mal entendida responsabilidad, que contribuyó al llamado oasis catalán que, en la práctica, ha sido como una ley del silencio muy bien aprovechada por quien consiguió identificarse con la idea de Catalunya”.

Josep Maria Martí: “Las más importantes patologías que genera la práctica del periodismo se deben a un problema de mala gestión de las distancias… durante la Transición el conjunto de la profesión estaba cerca de la gente y a una distancia más que prudente de los poderes fácticos. Con el paso de los años, los medios de comunicación comenzaron a pasar la actualidad por el filtro de la visión de los políticos y de las instituciones”.

Autocrítica y sumisión


Alsius: “El 'president' nunca tuvo una relación fluida con los informadores, ni durante sus incursiones como empresario de prensa ni como presidente, y sirva como ejemplo un papelito que circuló por las mesas de la redacción de TV-3 en el que aparecía escrita de su puño y letra (de Pujol) la pregunta que le debían formular los reporteros que cubrían uno de sus recorridos sabatinos por las comarcas catalanas”. “Ese dirigismo informativo encontró un terreno bien adobado en amplias capas del estamento profesional… una corte de periodistas de un determinado ámbito ideológico que mostraron siempre una actitud dócil ante los dictados del mandatario… y también un buen número de profesionales que, sin formar parte de los mismos cenáculos, estaban igualmente dispuestos a comulgar con cierta ruedas de molino cuando se sentían subyugados por la autoridad del personaje”.

Minobis: “Ahora sí es el momento de dar cuenta ante el país, ante un pueblo que necesita políticos y políticas honesta y tener como testimonios y transmisores de la realidad a una profesión periodística que, en un determinado momento, pecó por omisión ante un personaje que tanto influyó en la vida política y periodística del país”.

Brunet: “Periodistas y medios de comunicación dejamos en manos de Jordi Pujol la gestión de la agenda político-informativa catalana en detrimento –y esto es lo más grave- de los derechos de la ciudadanía a una información pública y a la transparencia”.

Rius: “Catalunya era frágil y, en consecuencia, no se podía hacer el juego a quien la atacaba desde fuera; Pujol era Catalunya y, por lo tanto, Pujol era intocable, primero, para buena parte de la ciudadanía que le otorgaba la mayoría absoluta y después para los medios de comunicación que renunciaron al espíritu crítico ante la hegemonía política obtenida por Jordi Pujol”. “El problema no es el silencio respecto al clan Pujol. Lo más grave es la renuncia a la tarea de fiscalización del poder por parte de la prensa”.

Martí: “Nos hemos convertido en altavoces acríticos y nos hemos arrodillado reverencialmente ante las declaraciones, presenciales o virtuales, sin preguntas, aceptando, además, una regañina cuando alguien plantea las preguntas que no tocan… hemos construido un oasis periodístico que es, realmente, un espejismo a base de hablar de temas recurrentes que fijan los que mandan”.

http://lamentable.org/

Altres articles de Paios sobre Jordi Pujol i els mitjans:

'Un club d'estomacs agraïts', per Cristina Palomar.

'Notes esparses…', per Joan Brunet i Mauri.

'El 'cas Pujol' i el periodisme que no va ser', per Josep C. Rius

14 mar 2019

Ramon Solanes, un periodista a contrapié

Ángel Sánchez de la Fuente 
El primer director de periódicos que he tenido en mi vida ha sido Ramon Solanes Piñol (Barcelona, 1926), recientemente fallecido. Lo que yo escribo ahora está influido por el grato recuerdo que guardo de él en su relación conmigo. Gracias a mi amigo Kiku Cusí entré en la redacción de 'Mundo Diario' a cubrir el mes de vacaciones de Pedro Palacios. Tuve la suerte de que jugara a mi favor una serie de factores que no vienen al caso. Solanes siempre creyó en mí, aunque después de casi cinco años de trabajar a sus
Ramon Solanes. (foto: ACN / Mar Rocabert)
órdenes, cambié de rumbo en 1978, entre otras cosas, a causa de la agonía del Grupo Mundo. Por el contrario, una nueva aventura capitaneada por Antonio Franco –'El Periódico de Catalunya', obviamente-- nos tentó a mí y a Sebastián Serrano, Xavier Campreciós y Enric Sala, entrañables compañeros de un sólido equipo. 

Desde que el ministro Pío Cabanillas permitió en febrero de 1974 el cambio de nombre en la cabecera (de 'Diario Femenino' a 'Mundo Diario'), Solanes supo aprovechar cierto aperturismo del régimen para que el periódico asomara la cabeza en el panorama de la prensa catalana. A raíz de la muerte del dictador, 'Mundo Diario' tardó muy poco en ser una referencia para los sectores progresistas y especialmente para las clases populares, en decidida conexión con las asociaciones de vecinos, como sabe muy bien la compañera María Eugenia Ibáñez. Y todo ello con una redacción entregada, a la que un inteligente Solanes dejaba hacer. Él no era un abogado de los pobres, pero no frenaba a los que los defendían. En realidad, nunca he dejado de tener la sensación de que Solanes siempre anduvo a contrapié como periodista. Cuando los compañeros de su generación no sabían idiomas, él hablaba varios. Cuando trabajaba en TVE, como director de Programas en Miramar, y recibía consignas anacrónicas, él trataba de desconectar, dentro de lo que era posible. El catalán del pelo blanco era un bicho raro para muchos de sus superiores de Madrid, de tendencia falangista. 

En su libro 'La tele sota Franco. L’aventura de Miramar' (Ara Llibres, 2009), Solanes recuerda algunas barrabasadas que vivió en primera línea. Siendo Adolfo Suárez director de la Primera Cadena de TVE en 1965, Solanes le sugirió desde Barcelona grabar la actuación de los Beatles en la plaza Monumental. La respuesta del que después sería presidente del Gobierno figura en el citado libro: “A TVE no l’interessen aquests peluts. A més a més, dubto que tinguin tants seguidors; grups de nois i noies, adolescents histèrics i no gaire més. Oblida’ls, Ramon”. Tampoco Suárez era muy partidario de retransmitir los partidos de tenis de la Copa Davis. Solanes se alió con Juan Antonio Samaranch, entonces al frente de la Delegación Nacional de Deportes, para que Madrid diera su brazo a torcer. Fue entonces cuando Juan José Castillo hizo famoso su “entró, entró”, además de tener que explicar las reglas del juego a unos espectadores legos en la materia. 

Al hilo de la mención que he hecho de Suárez, no he podido olvidar, y menos en estos momentos, una anécdota que me contó Solanes en persona, raíz de aquella entrevista que 'Paris-Match' le hizo en 1976 al recién nombrado presidente del Gobierno, en la que este afirmaba que era imposible “enseñar química nuclear en vasco o catalán”. Al margen de que, según un periodista francés que participó en el reportaje e incluso actuó de intérprete, Suárez no aludió al catalán, sino solo al vasco, la anécdota de Solanes a la que hacía referencia es muy ilustrativa. Solanes y su esposa, Elvira Roca-Sastre, ejercían de anfitriones del matrimonio Suárez Illana, cuando, en un momento determinado, Ramon se dirigió a Elvira diciéndole: “Em passes la sal, si us plau?” Atónito, Adolfo se descolgó de esta guisa: “Pero, Ramon, ¿es que habláis entre vosotros en catalán sabiendo perfectamente los dos el castellano”. Moraleja: a finales de los años 60, un político talludito y con vocación de llegar a ser quien fue, ignoraba algo tan elemental como la realidad de uso de la lengua catalana. 

Y, para acabar, quiero dejar constancia del catalanismo de mi primer director. Un catalanismo en tiempos harto difíciles. Fue él, en 'Mundo Diario', quien impulsó una sección diaria en catalán (Catalunya endins, se titulaba) cuando nadie de la competencia osaba plantearse semejante cuestión. Fue él quien, en los tiempos en que era director de Programas de TVE en Miramar (finales de los sesenta), dio vía libre a los espacios dramáticos en lengua catalana. El ciclo se estrenó concretamente con el clásico de Josep Maria de Sagarra 'La ferida lluminosa'. Y también en esa época empezó el primer informativo en catalán. Y todas estas conquistas que hoy pueden parecernos que no son nada del otro mundo se llevaron a cabo con Franco vivito y coleando en palacio de El Pardo. Los periodistas veteranos como yo saben bien de lo que hablo. 

8 sept 2021

PAIOS fa 10 anys

El 13 de setembre del 2011 va néixer un bloc sobre premsa i periodisme que per batejar-se va manllevar en part el títol d’un llibre del genial Umberto Eco. Periodistes Apocalíptics, Integrats, Optimistes i/o Solidaris (PAIOS) ha volgut ser durant aquests anys el canal d'expressió dels periodistes que han desitjat "manifestar sense pors ni complexos les seves opinions i reflexions sobre la professió i els mitjans de comunicació amb absoluta llibertat i sense les cotilles del que és políticament correcte i laboralment convenient".

Si l’objectiu del projecte ha estat aconseguit o va per bon camí ho
han de decidir els seus lectors, que sempre que vulguin també poden ser-ne col·laboradors. Com que ja ens coneixem prou, no cal fer l’autobombo, tan comú en els mitjans de comunicació convencionals i que prou hem criticat des d’aquest bloc.

Ens limitarem a donar algunes xifres fins ara desconegudes sobre PAIOS. Al llarg d’aquests dos lustres, el blog ha rebut gairebé 231.000 visites. Això representa que cada dia des del 13 de setembre del 2011, PAIOS ha estat clicat (i esperem que sobretot llegit) per una mitjana de 64 persones. El mes que el blog va tenir més lectors va ser el desembre del 2016, amb més de 16.500 visites. L'article més llegit ha estat 'Petjades d'un assassí', escrit per Àngel Casas, sobre Alfons Quintà, que des del 24 de desembre del 2016 ha estat llegit per gairebé 18.000 persones. L'article va ser un dels textos inspiradors del molt recomanable best-seller de Jordi Amat 'El fill del xofer'.

Moltes gràcies a tots els que seguiu PAIOS i, sobretot, als 76 autors dels 630 articles que s’han publicat al llarg d’aquesta dècada al blog, que segueix convidant a tothom a participar en l’etern debat sobre periodisme passat, present i futur. Només una promesa per acabar: seguirem donant la tabarra en defensa del periodisme i dels seus professionals. No sé si és l’ofici més maco del món com diuen alguns romàntics, però, si més no, sí el més fascinant que conec.

Si cliqueu els noms de la següent llista apareixeran els diferents articles que ha publicat cadascun dels autors i els posts on apareixen esmentats per altres col·laboradors. A tots ells, el més sincer agraïment:












































































16 may 2013

Festes sense borratxos

Andreu Farràs
En aquest món, en aquest país i en aquest ofici s’estan movent moltes coses al mateix temps sense cap direcció fixa aparent, de vegades como un pèndul, d’altres a batzegades, d’altres com un remolí, d’altres com una ventada. Sempre amb considerable força. No sé –i em temo que ningú sap— cap on ens dirigim. M’agradaria poder-me traslladar al 2020 i veure quin és el final d’aquesta pel·lícula en la què ens hem vist submergits sense voler, encara que potser no m’agradaria gens ni mica el que veuria. Alguns fets, algunes històries personals i les adversitats d’alguns col·lectius tenen una terrible semblança amb l’època que va començar amb la gran depressió del segle XX i –aixó sí— ja sabem com va acabar. 

Estem vivint moments excepcionals. I no tots dolents. Aquesta mateixa setmana, he tingut la sort de viure’n alguns de prop com a simple testimoni. 

Dimarts passat, la facultat de Ciències de la Comunicació va convidar tres periodistes especialitzats en economia de solvència i experiència més que contrastades perquè parlessin als alumnes sobre la corrupció política i econòmica i el periodisme: Josep Maria Ureta, Albert Closas i Andreu Missé, tres exemplars d’una espècie en extinció: periodistes majors de 50 anys treballant en mitjans de comunicació que paguen a final de mes. La seva xerrada va estar precedida de la intervenció d’un veritable expert en la xacra de la corrupció: Jordi Climent, exdirector de prevenció i investigació de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya. 

Cooperativa i fundació 

Vull centrar-me en l’Andreu Missé, perquè, juntament amb uns quants periodistes més –entre ells els reconeguts Ariadna Trillas i Pere Rusiñol— han iniciat un experiment interessant anomenat ‘Alternativas Económicas’, una revista mensual que publica una cooperativa en la qual hi participen els companys abans esmentats junt amb altres socis. 

Si això va ser dimarts a Bellaterra, el dimecres, al CCCB, vaig anar a la presentació d’un altre mitjà de comunicació, Catalunya Plural, impulsat per una fundació. Feia temps que no veia tants periodistes junts en un bateig. Les últimes grans concentracions de col·legues de mitjans, origens, edats, tendències ideològiques i situacions laborals diferents les havia viscut en funerals. Va ser un bon dia per a la professió i els professionals, que portem molts mesos només assabentant-nos de males notícies i pitjors prediccions. 

A més, vaig tenir la sort –digueu-me mitòman— d’escoltar la cerimònia iniciàtica al seient de l’esquerra d’un dels grans noms del periodisme català: l’inqüestionable José Martí Gómez. A més de pertànyer al patronat de Catalunya Plural, Martí Gómez forma part del rovell de l’ou d’un altra iniciativa periodística singular: La Lamentable, un setmanari digital en el qual escriuen amb l’il·lusió dels principiants antics companys que aprecio molt personalment i professionalment, com ara Ángel Sánchez, María Eugenia Ibáñez i Pilar Aymerich, i personalitats conegudes per l'honradesa, el rigor i el coratge en l'exercici del seu ofici com els exfiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, entre d'altres. 

En les tres publicacions que he esmentat col·laboren col·legues que, en un altre temps menys dur, se’ls rifarien –de fet, a alguns se’ls van rifar en el passat-- els mitjans de comunicació espanyols més pròspers. Josep Carles Rius, José Ramón González Cabezas y Juanjo Caballero van ocupar càrrecs de responsabilitat a ‘La Vanguardia’. Ángel Sánchez va ser director adjunt d’'El Periódico'. Missé va ser subdirector d’’El País’. Rusiñol, adjunt a la direcció de ‘Público’. La majoria d’ells i dels seus actuals companys de feina no van marxar de les seves respectives empreses anteriors per voluntat pròpia. Gairebé cap dels més grans s’ha pogut jubilar als 65 anys a l’empresa on ha treballat més temps. Les raons d’aquest fenomen es poden trobar en molts dels articles publicats a PAIOS al llarg d’aquests gairebé dos anys. 

No m’estendré en el que es va dir dimecres al CCCB durant l’alegre bateig de Catalunya Plural, perquè ho podeu llegir aquí amb detall, ni sobre les estratègies per tirar endavant ‘Alternativas Económicas’ i La Lamentable. Només acabaré amb una notícia i una interpelació per a un brot verd d’esperança. 

Més que un club, més que una cervesa

El mateix dimecres, un alt càrrec del Govern va suggerir al FC Barcelona que, en el futur, potser convindria que es plantegés la possibilitat que els jugadors no beguessin alcohol durant les rues i altres festes de celebració pública, per “no donar mal exemple als nens”. 

La rua del Barça va ser patrocinada, entre d’altres, per Estrella Damm; de fet, el segon bus de la rua duia escrita amb lletres ben grosses aquesta marca de cervesa. La Damm és una de les grans empreses patrocinadores d’esdeveniments de tota mena que se celebren a Catalunya. I un anunciant molt apreciat per tots els mitjans de comunicació. 

M’atreveixo a endevinar que els responsables de ‘Alternativas Económicas’, Catalunya Plural i La Lamentable estaran d’acord amb que és convenient que els herois populars i els exemples vius de joves i nens –els jugadors del gran Barça ho són i molt-- no beguin alcohol en públic ni s’exhibeixin clarament borratxos durant les festes al carrer. 

La meva esperança és que, com que ells no hauran de dependre tant com altres mitjans dels anuncis milionaris de les cerveseres, podran recolzar sense problemes la proposta de prohibició de l’associació alcohol-esportistes que proposen les autoritats sanitàries. Ho hauran de defensar ells --amb modèstia i coratge--, perquè estic convençut que els altres no ho faran pas. I no descarto que fins i tot el Govern es tiri enrere o se n'oblidi aviat. Només és un exemple anecdòtic si voleu. Però pot ser una mostra ben clara de la independència que prometen, no? Per molts anys!

8 abr 2015

Adiós, Margarita

M. Eugenia Ibáñez
Tenía pendiente escribir una novela, porque todo lo demás, todo lo relacionado con el lenguaje, con el periodismo, ya quedaba hecho. Esa deuda con la ficción, 'Clave K', la gestó a lo largo de los años, pero los plazos se le achicaron. Ya no pudo asistir en persona a la presentación de su obra, lo hizo a través de videoconferencia, y apenas una semana después, el domingo 29 de marzo, murió.

Ese último acto de exigencia laboral ha resultado ser el paradigma de la vida de Margarita Rivière, marcada por la tenacidad,
el cambio de contenidos y la ductilidad a la hora de explotar su talento. Periodista, trabajó en 'Dossier Mundo', 'Diario de Barcelona', 'El Periódico de Catalunya', 'La Vanguardia' y 'El País'. Colaboró en revistas, fue directora de la agencia Efe en Barcelona, dirigió programas de televisión y colecciones de ensayo para diversas editoriales, escribió una treintena de libros y ejerció su responsabilidad de mujer en un tiempo donde el periodismo solo hacía visibles las firmas femeninas en las secciones de moda.

Por encima de todo lo anterior, que no es poco, Margarita, Margot, para algunos, fue una buena persona, una sonrisa, un rostro amable, una carcajada sonora, ronca, marcada por su impenitente afición al tabaco. Ya sé que esos elogios son lo que toca decir o escribir cuando muere una persona, pero en este caso es la verdad. La traté a fondo a partir de 1982, cuando empecé a trabajar en 'El Periódico' de Catalunya y ella ejercía como jefa de sección. Yo venía de un periodismo muy diferente, había trabajado en 'Mundo Diario', y no fue fácil la adaptación a las nuevas normas y estilo. Supongo que cometí errores, también rebotes de rebeldía, que nunca tuvieron por parte de Rivière ni una crítica, ni una mala cara, ni la imposición de su autoridad. Y esa forma de relacionarse, al margen del talento profesional, es lo que gana voluntades y crea amistades que van más allá del contacto diario. Nos hemos seguido viendo a lo largo de los últimos treinta y tres años, la última vez fue en el Colegio de Periodistas, donde presentó un nuevo libro, una selección de sus mejores entrevistas. Llegó, como siempre, con la mejor de sus sonrisas, tras haber dejado en un rincón el oxígeno que le ayudaba a superar sus problemas pulmonares. Y también, como era habitual en ella, sin dar la más mínima importancia a la enfermedad que la iba minando. Al final del acto quedamos en vernos una tarde para charlar de todo un poco. Ese encuentro sigue pendiente.

16 may 2014

Periodistes rebutgen que el col·legi professional s’hipotequi

Diversos professionals del periodisme han recorregut contra la decisió del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) d’hipotecar la seu de l’entitat per 300.000 euros.

Recepció de la seu del CPC a Barcelona.
El grup, encapçalat per col·legiats veterans com María Eugenia Ibáñez, Pau Morata, Pepe Baeza, Luis Delgado Fernández de Heredia i Lluís Salom, consideren que la junta de govern del CPC ha vulnerat els estatuts de l’entitat i el Codi Civil de Catalunya, al demanar en una assemblea general extraordinària celebrada el 16 d’abril passat preconstituir un prèstec de 300.000 euros amb la garantia hipotecària de dos pisos de la Rambla de Catalunya de Barcelona que són propietat del CPC.

Salom, secretari d’organització del Sindicat de la Imatge (UPIFC), ha enviat també una denúncia al Departament de Justícia de la Generalitat perquè actuï d’ofici contra “aquesta irregularitat flagrant” i eviti “una befa als drets de les persones col·legiades”.

Els periodistes que han reaccionat contra la hipoteca del CPC es queixen de que l’assemblea extraordinària es convoqués amb dos dies d’antelació i en plena setmana santa. “És --afirmen-- un acte d’opacitat inadmissible”.

També protesten perquè la convocatòria no vingués acompanyada de documentació que permetés apreciar la idoneïtat i necessitat del que es proposa a fi d’atendre l’objectiu de “mecanitzar el quioscos” i és “imprecisa” pel que fa a l’altre objectiu manifestat de “cobrir possibles obligacions de tresoreria, que tampoc es valora ni es justifica”.

La convocatòria de l’assemblea, segons els denunciants, “assenyala erròniament la data de l’acord de la junta de govern un any abans (10 d’abril del 2013), mentre que en el web del CPC ha estat datada un dia abans (9 d’abril del 2014). A més, afegeixen, la convocatòria vulnera els estatuts pel que fa a l’antelació mínima d’un mes de celebració de l’assemblea, perquè va ser tramesa per newsletter amb dos dies d’antelació. Al parer dels denunciants, no es pot aplicar l’excepció d’urgència, "que no consta ni està justificada a la convocatòria i, per tant, no és aplicable”.

Tots aquests fets, segons el recurrents, vulneren els drets garantits pels estatuts col·legials i la legislació general aplicable del Codi Civil de Catalunya.

Fonts del Col·legi de Periodistes han assegurat a e-notícies que els bancs han tallat les línies de crèdit a causa de la crisi. És per això que el CPC ha hagut de recórrer a un préstec amb garantia hipotecària per demanar 300.000 euros necessaris per “qüestions de tresoreria”.

Les mateixes fonts insisteixen que s’està treballant “amb la màxima transparència possible”, que els números estan a disposició de tothom i  que “no hi ha res a amagar”. Subratllen que en l’assemblea “no s’han vulnerat els estatuts”. 

També recorden que l’assemblea es va convocar “quan es va saber que concedien el crèdit”. “El Col·legi no va marcar els terminis ni va posar data a la signatura del crèdit, va ser el Banc Sabadell”, argumenten per justificar el poc marge de temps. Recorden que l’assemblea va aprovar “per majoria” avalar el crèdit amb la seva seu.

27 oct 2024

Company, mestre i amic

Kiku Cusí
Amb l’Ángel Sánchez de la Fuente ens vàrem conèixer a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona. Encara recordo la primera classe del gran Manuel del Arco, que ens va impressionar força a tots dos: “¿Vostès somien molt en fer grans cròniques de política internacional [en aquella època era l’únic una mica interessant en una premsa molt i molt grisa]? No oblidin mai que la millor de les cròniques l’endemà servirà, tota tacada d’oli, per embolicar un entrepà de sardines o en un terra acabat de fregar.”

L’Ángel no va oblidar mai aquella lliçó d’humilitat; però la va
Ángel Sánchez, a la redacció d''El Periódico'. 

sabercomplementar amb moltes altres coses que el van convertir en un dels grans periodistes catalans de les darreres dècades. Com em comentava en Rafel Jorba ahir durant el funeral, si enlloc de viure a Barcelona hagués treballat a Madrid, ara seria recordat a tots els mitjans espanyols com un dels grans comunicadors de la nostra època.

Va ser exigent, molt exigent, amb la seva feina i amb la dels qui l’envoltaven, sense escatimar esforços; tenia verdadera passió per explicar la realitat als seus lectors, una realitat que no podia ser manipulada, sinó que havia de ser explicada de forma clara perquè la pogués entendre tothom. I tot això amb un llenguatge ric, molt ric, gens farragós, propi d’un castellà vell de Talavera de la Reina format a Salamanca.

Va començar a 'Diario Femenino-Mundo Diario', on va saber regatejar les consignes del representant franquista a la redacció i crear una secció de política espanyola molt innovadora en el diari més lluitador contra el règim en aquells anys del final del franquisme i la transició.

Va ser solidari i molt fidel als seus. Quan l’Antonio Franco li va oferir crear la secció d’Espanya Política a 'El Periódico de Catalunya', va posar una sola condició: només hi aniria si podia anar-hi amb tots els membres de la secció que havia format a 'Mundo Diario', el Sebastián Serrano, l’Enric Sala i el Xavi Campreciós. El Franco es va resistir al principi, però al final va acceptar. I tots quatre van formar part de l’equip fundacional d’'El Periódico'. I va ampliar aquell equip amb una xarxa de corresponsals que l’adoraven.
Ángel Sánchez (el primer de peu a la dreta),
amb altres membres de la primera
 redacció d''El Periódico de Catalunya'.

Pocs anys després el Franco va desmuntar aquella redacció per fer l’edició catalana d’'El País', i l’Ángel es va convertir en un dels pals de paller d’un 'Periódico' que semblava tocat. Va passar de ser el capdavanter de Política a ser el subdirector d’Informació, la persona que tenia tot el diari al cap. I lluny d’anar cap avall com tothom temia, 'El Periódico' va seguir pujant, tant en qualitat com en difusió. I quan l’Enrique Arias Vega el va fer director adjunt, va posar com a condició seguir dirigint tota la informació.

Perquè aquesta era la seva passió, informar. Sense favoritismes, sense capelletes. Amb dos objectius: explicar la realitat i defensar la democràcia. I quan la lluita de poders a la redacció el va arraconar --fins i tot físicament--, va seguir treballant.

Va aprofitar l’espectacular arxiu que s’havia fet amb tenacitat, dia a dia, per escriure un diccionari imprescindible per entendre el tardofranquisme, la transició i els primers anys de llibertat formal: Quién es quién en la democracia española. Un llibre dedicat a la seva primera passió: la dona, la Jordina, i els fills, el Roger, la Meritxell, la Laia i la Jordina.

Més endavant hi va ampliar aquesta passió als nets, que es va traduir primer en 'Memorias de un abuelo canguro' i després en 'Notas de un abuelo sufridor', escrites, com sempre, amb un llenguatge ric, clar i entenedor. Uns textos que vessen amor pels quatre costats.

Com a periodista, l’Ángel Sánchez va ser un home de diari, però no només. Amb la seva amiga Mirentxu Purroy va fundar 'Punto y Hora', un veritable puntal en la lluita antifranquista a Euskadi. També va col·laborar a 'El Papus' i durant uns anys va ser subdirector d’'El Jueves', on va fer gala d’un llenguatge irònic, fins i tot mordaç, però gens barroer. Sense casar-se amb ningú, amb una independència de criteri que molt pocs saben mantenir.

Ja jubilat, va seguir escrivint, perquè no podia viure sense fer-ho. I a més de les 'Memorias...' familiars, va seguir fent les seves clarividents anàlisis (polítiques o no) a La Lamentable, dels grans Martí Gómez i María Eugenia Ibáñez.

Vaig tenir el privilegi d’estar molts anys al seu costat, tant a l’Escola de Periodisme com a 'Diario Femenino-Mundo Diario' --el llegat del qual sempre va reivindicar-- i 'El Periódico', i també formant part colateral de la família. Per mi ha estat un mestre, amb qui he pogut discrepar i debatre amb molt de respecte a banda i banda. Però més enllà de ser un gran periodista i un gran company, sobretot ha estat una gran persona i un gran amic.