Dani Cordero
Veure cent periodistes junts és prou difícil. Perquè cada vegada existeixen menys redaccions d’aquesta magnitud però sobretot perquè els professionals de la comunicació tenim la santa mania d’anar cadascú per la seva banda, sempre agrupats segons credos, amistats i mitjans de comunicació. Aquesta és una de les raons que dóna importància a l’assemblea de constitució de la Coordinadora Mitjans en Lluita, celebrada el dissabte 27 d’abril, la primera trobada per a molts de nosaltres en què periodistes de diferents mitjans de comunicació s’han posat d’acord en dir una cosa: Prou.
Prou a la precarietat que ja sembla normalitat als mitjans de comunicació. Prou als continus acomiadaments que estan afectant el sector i que el situen, darrere de la construcció, com el segon més maltractat per la crisi (i les seves pròpies empreses). Prou al perill que tot això suposa per a la (qualitat de la) informació. Prou a la frustració que aquesta situació genera entre els professionals, però també amb els qui somien amb convertir-se algun dia en periodistes. I prou al desconeixement social d’aquesta situació. I, suposo, prou també de sentir-nos indefensos davant la inacció o el fracàs dels organismes que haurien de vetllar per la professió i els professionals. Bàsicament el Col·legi de Periodistes, per què enganyar-nos.
El periodista Sergi Picazo ho va dir amb prou encert: “Estem fent història”. Per la reunió, però sobretot perquè a la fi s’han deixat enrere competències absurdes entre treballadors d’empreses per assolir una comunió desconeguda a la professió. I això els professionals en algun moment li haurem de reconèixer a les persones que abans que ningú altre li han dedicat temps a pensar i convocar aquest acte constitucional de La Sedeta. Almenys han aconseguit reunir una posició unitària que mostra un nou camí que ara haurem d’esbrinar on ens porta.
El camí que seguíem fins ara el coneixem de sobres. I, la veritat, millor canviar-lo. Aquesta última setmana han comunicat als companys de la redacció barcelonina d’'El Mundo' que fotran fora com a mínim tres persones, després que fa menys d’un any fotessin al carrer uns altres vuit treballadors. A la rotativa d’'El Periódico' n’han acomiadat recentment una altra quarentena de companys. L’espasa de Dàmocles apunta ara a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I a La Xarxa. I al conjunt dels mitjans locals. Bé, de fet, d’aquesta espasa només es lliuren els mitjans que ja no hi són.
Per això Mitjans en Lluita és realment un bri d’esperança per a molts. Altres titllaran d’ingènua la il·lusió sorgida de l’assemblea. Com diu el tòpic, el temps dirà. En tot cas, millor candidesa que immobilisme, tal com estan les coses i l’ambient de depressió que s’ensuma en moltes redaccions. El pròxim pas, que Mitjans en Lluita posi el seu propi micro en tots els actes públics i que els líders d’opinió, uns dels que més guanyen per llegir i fer anàlisis en base a la informació que elaboren d’altres, siguin conscients també del que està en joc. És el moment de Mitjans en Lluita.
Amb el màxim respecte a la iniciativa, m'agradaria precisar que no és cert que el conjunt de la professió estigui inactiva davant la crisi. Hi treballa i els resultats es presentaran d'aquí unes setmanes quan es faci públic un document amb mig centenar de propostes per alleugerir i frenar-ne l'impacte.
ResponderEliminarPossiblement la discreció amb la que han treballat representants dels sindicats, col.legis professionals (inclós el de Periodistes), associacions professionals i empresarials i Govern fa que el seu treball hagi passat desapercebut per una gran part de la professió.
En qualsevol cas, l'afirmació de que tothom va a la seva o que el CPC està pensant en altres coses és errònia.
Només precisar-ho, per evitar caure en el lament de que aquí ningú fa res per la professió.JB