Jaume Codina
Fa unes setmanes, vaig rebre una trucada de l’escola on la meva filla Júlia és a punt d’acabar el segon de batxillerat, últim pas abans de la universitat. Em convidaven a participar en unes conferències d’orientació professional i explicar-hi la meva experiència com a periodista. Sempre m’ha agradat participar en esdeveniments d’aquesta mena, de manera que no m’ho vaig pensar i vaig dir que sí.
Van passar els dies i la data assenyalada ja era a tocar. La Júlia em va preguntar què pensava dir... I no vaig saber què respondre. Molts de vosaltres sabeu que ja fa uns anys que vaig deixar el món de la comunicació i que em dedico professionalment a fer d’advocat. I una de les raons, potser la principal, d’aquest canvi va ser que no em reconeixia, no em reconec, en el tipus de periodisme que es fa avui. No dic que sigui ni bo ni dolent... Simplement dic que no és el meu, el que jo vaig estimar, el que em va motivar i em va fer sentir útil.
¿Què podria explicar, doncs, a aquells estudiants de 2on. de batxillerat? ¿Com expressar la utilitat del periodisme i dels periodistes, com dibuixar-ne els aspectes positius i gratificants? ¿Com fer-ho si els que a mi em resultaven atractius ja no es produeixen? I, per contra, ¿no se’m notaria massa el desencís, la decepció?
Vaig trucar en Joan Barrera, amic i company periodista. Vam fer un cafetó i li vaig preguntar què diria ell si hagués de fer-ho. En Joan hi creu, en el periodisme, i no se n’amaga, malgrat el desprestigi actual de la professió. Vam parlar que sense periodisme no hi podia haver democràcia plena. De la necessitat d’un periodisme fort, com a millor garantia contra els abusos... I, sobretot, vam parlar de la necessària il·lusió per dedicar-se a aquesta feina, una il·lusió imprescindible per començar en qualsevol professió.
La resta de la “inspiració” me la va donar la lectura de PAIOS, un blog mantingut per l’Andreu Farràs, de consulta obligada per als qui els preocupi l’estat actual dels mitjans de comunicació... i vaig veure el que hi dèia en Joan Brunet: "No hi pot haver democràcia sense un periodisme presidit per l’ètica i les bones pràctiques professionals, de la mateixa manera que tampoc no hi pot haver democràcia sense unes polítiques i uns polítics que estiguin al servei de la ciutadania, i no pas que se’n serveixin. I heus aquí el desideràtum, atès que si hem de ser sincers, ni periodisme ni política no estan sobrats a hores d’ara d’exemples de bones pràctiques professionals".
La Júlia diu que me n’he sortit. Que n’hi ha uns quants que volen ser periodistes. Que ha quedat clar que uns mitjans de comunicació forts són imprescindibles per a una democràcia forta i que, com a estudiants que són, més val que no es dediquin a res que no els faci il·lusió. I diu que els seus companys han quedat parats quan, responent les preguntes, els he explicat que ara no féia de periodista, que em dedicava a fer d’advocat. Per què? Perque ja no em fa il·lusió, els he dit.
PS: Fa sis mesos que no escrivia una nova entrada al blog. Massa temps, potser. Però la Mone i la Blanca encara romanen captives. Ja fa un any i mig. Això sí que és molts de temps.
http://jaumecodina.blogspot.com.es/
Van passar els dies i la data assenyalada ja era a tocar. La Júlia em va preguntar què pensava dir... I no vaig saber què respondre. Molts de vosaltres sabeu que ja fa uns anys que vaig deixar el món de la comunicació i que em dedico professionalment a fer d’advocat. I una de les raons, potser la principal, d’aquest canvi va ser que no em reconeixia, no em reconec, en el tipus de periodisme que es fa avui. No dic que sigui ni bo ni dolent... Simplement dic que no és el meu, el que jo vaig estimar, el que em va motivar i em va fer sentir útil.
¿Què podria explicar, doncs, a aquells estudiants de 2on. de batxillerat? ¿Com expressar la utilitat del periodisme i dels periodistes, com dibuixar-ne els aspectes positius i gratificants? ¿Com fer-ho si els que a mi em resultaven atractius ja no es produeixen? I, per contra, ¿no se’m notaria massa el desencís, la decepció?
Vaig trucar en Joan Barrera, amic i company periodista. Vam fer un cafetó i li vaig preguntar què diria ell si hagués de fer-ho. En Joan hi creu, en el periodisme, i no se n’amaga, malgrat el desprestigi actual de la professió. Vam parlar que sense periodisme no hi podia haver democràcia plena. De la necessitat d’un periodisme fort, com a millor garantia contra els abusos... I, sobretot, vam parlar de la necessària il·lusió per dedicar-se a aquesta feina, una il·lusió imprescindible per començar en qualsevol professió.
La resta de la “inspiració” me la va donar la lectura de PAIOS, un blog mantingut per l’Andreu Farràs, de consulta obligada per als qui els preocupi l’estat actual dels mitjans de comunicació... i vaig veure el que hi dèia en Joan Brunet: "No hi pot haver democràcia sense un periodisme presidit per l’ètica i les bones pràctiques professionals, de la mateixa manera que tampoc no hi pot haver democràcia sense unes polítiques i uns polítics que estiguin al servei de la ciutadania, i no pas que se’n serveixin. I heus aquí el desideràtum, atès que si hem de ser sincers, ni periodisme ni política no estan sobrats a hores d’ara d’exemples de bones pràctiques professionals".
La Júlia diu que me n’he sortit. Que n’hi ha uns quants que volen ser periodistes. Que ha quedat clar que uns mitjans de comunicació forts són imprescindibles per a una democràcia forta i que, com a estudiants que són, més val que no es dediquin a res que no els faci il·lusió. I diu que els seus companys han quedat parats quan, responent les preguntes, els he explicat que ara no féia de periodista, que em dedicava a fer d’advocat. Per què? Perque ja no em fa il·lusió, els he dit.
PS: Fa sis mesos que no escrivia una nova entrada al blog. Massa temps, potser. Però la Mone i la Blanca encara romanen captives. Ja fa un any i mig. Això sí que és molts de temps.
http://jaumecodina.blogspot.com.es/
No hay comentarios:
Publicar un comentario